D’uns llavis massa vermells; d’unes mans massa blanques

Un apunt sobre sensualitat i episteme en la literatura del barroc a partir d’un poema de Francesc Vicent Garcia (i un de Giovan Battista Marino i un altre de Francisco de Quevedo)

Un mocador vermell tacat de sang
Pere Gimferrer

Entre els molts poemes, originals i atribuïts, que conservem sota el nom de Francesc Vicent Garcia, hi ha una dècima que se sol utilitzar per netejar, per dir-ho així, aquella imatge jocosa i satírica —a vegades grollera— que puguem tenir de l’autor. És aquesta:

A una dama que, patint de gran set,
li donà son galant un jarro d’aigua

De la caritat vinguí
a conseguir la finor,
puix que li he apagat l’ardor,
a la que me’l causa a mi.
Quan amb son preciós robí
l’aigua ditxosa tocà,
amb vislimbres la il·lustrà
de resplendor carmesina,
fent, amb sa boca divina,
lo miracle del Canà.

Certament, aquesta dècima s’allunya prou d’aquells poemes que —si més no a primera llegida— es fonamenten en un estirabot final o en un joc de paraules com seria el cas d’aquell sonet que comença: «Los raigs de l’Orient desembeinava», que després d’utilitzar el verb bramar al llarg del poema en quatre contextos diferents (el lleó que brama, la mar enfurida que brama, el cel de tempesta que brama i les Fúries de l’infern que bramen queixant-se del seu dolor constant), en el darrer vers se’ns refereix el sentit real del verb: «però més pròpriament los àsens bramen». Bé, la dècima que ens ocupa sembla que va per un altre camí. Amb els quatre primers versos de la introducció que ens fa el narrador del poema, que hem d’entendre que és el galant del títol, se’ns situa: ell, que s’ha ofert a donar un jarro d’aigua a la dama que estima, que li causa un ardor amorós, ha apagat la set, l’ardor, de la dama en qüestió, i ha estat amb aquest gest que n’ha aconseguit la finor. Aquesta finor l’hem d’entendre, crec, en el sentit que el Fabra dóna d’«una puresa extrema; de tota bondat, tendríssim». A la segona part del poemet llegim en què consisteix: quan la dama s’acosta el jarro als llavis, el seu «preciós robí», l’aigua, per efecte de la llum, fa com si es convertís en vi: ha fet, amb la seva boca bonica, el miracle del Canà. El vermell dels llavis de la dama ha envermellit l’aigua que tocaven, i com que es tracta d’un vermell intensíssim, hem d’entendre (si no, no es podria donar tal «miracle») que l’aigua s’ha convertit en una de les coses més vermelles que podem pensar: vi.

Giovan Battisa Marino, poeta barroc italià per excel·lència, a la segona part del seu llibre La Lira, té un petit poemet de vuit versos que reprodueix un esquema molt semblant. És aquest:

Ninfa mungitrice

Mentre Lidia premea
dentro rustica coppa
a la lanuta la feconda poppa,
i’ stava a rimirar doppio candore,
di natura e d’amore;
né distinguer sapea
il bianco umor da le sue mani intatte,
ch’altro non discernea che latte in latte.

N’hi ha una versió en català feta per Narcís Comadira que fa així:

Nimfa munyidora

Quan Lídia premia
dins la rústica copa
a la llanuda la fecunda popa,
jo m’estava a mirar el doble candor
de natura i d’amor;
distingir no sabia
el blanc humor de les mans, massa abstret,
jo no veia res més que llet en llet.

Una nimfa que muny. El poema, que ara el situem en un ambient pastoral, el llegim en la veu d’un narrador que, si bé al principi podríem pensar que és impersonal —que és una narració, però que es vol objectiva, per dir-ho així— al quart vers apareix a través d’un jo que participa de l’escena, no només com a narrador, sinó també com a personatge i que és, com en el poema de Garcia, el canal pel qual rebem l’escena que es descriu. Com podem llegir, als tres primers versos hi ha una noia (que segons el títol és una nimfa) que està munyint una bèstia que deu ser una cabra o una ovella. Al quart vers se’ns talla la imatge per deixar constància del que hem comentat: hi ha un algú que domina el que podem saber del que passa dins el poema i que no n’és el protagonista. Als darrers tres versos, el que captiva el narrador es fa més present: no pot distingir, en l’escena, el que són les mans de la nimfa del que és la llet: així de blanques són les mans, que la cosa de la naturalesa que ho és més (amb permís de la neu dels pits de moltes noietes d’aquesta època), la llet, es debat amb les mans per la seva blancor tan extrema. El motiu d’aquesta ampliació de la imatge (al principi només mirava l’escena completa amb la mossa sencera i la bèstia sencera) cap a les mans i la llet es deu al que diuen els dos versos centrals:

i’ stava a rimirar doppio candore,
di natura e d’amore

[jo m’estava a mirar el doble candor
de natura i d’amor]

El narrador (i això encara queda més remarcat en la traducció de Comadira quan canvia l’intatte que refereix a la mossa per l’abstret que refereix a qui ens explica l’escena del poema) és absorbit per la candor doble del que veu: la de la natura (la llet) i la de l’amor (les mans, la nimfa). Com en el poema de Garcia, hi ha una imatge extraordinària, meravellosa, que porta el narrador a suposar i afirmar que en la base d’aquella escena no hi pot haver, per una banda, res més que la puresa de la dama o de la nimfa en qüestió (aquella finor, aquella candor), que queda potenciada per aquell amor que ell sent; i per l’altra banda: la naturalesa, en tant que, en l’escena, es veu desbordada per culpa d’aquells detalls que el narrador-enamorat veu en la dama i que se li amplifiquen en la narració fins a ocupar la totalitat del que el poema ens pot deixar veure. En part, això ja ho ensenya el fet que, en el poema de Marino, el personatge femení sigui descrit com una nimfa i no pas com una pastora, que seria el primer que pensaríem si veiéssim una noia munyint. Una cosa que ens ha de cridar l’atenció dels dos poemes és que el tema sempre es resol a partir d’una concreció física màxima d’allò que enceta el poema: tant el reflex del llavi en l’aigua (o la gota de sang que tenyeix l’aigua en ser el llavi tallat pel got, si es vol llegir així) com les mans que no es distingeixen de la llet, no porten a enlloc de més enllà de les seves existències concretes: el poema es resol en la ment del narrador (el poeta, hem d’entendre sempre, però transfigurat a personatge de l’escena), però el que s’esdevé és allò mateix, no pas res més: no hi ha una dama angèlica. Si la dama és pura, ho serà per conducta seva, per persona que és, per la puresa del seu gest i els efectes que té en el narrador-enamorat; tanmateix, els seus efectes sembla que siguin els d’una dama angèlica, una Laura o una Beatriu, però filtrats per la ironia que el poema porta: el seu objecte no és alguna cosa espiritual, sinó purament carnal: uns llavis i unes mans, i el filtre és l’ardor que no és altra cosa que l’amor del narrador de la dècima de Garcia, que no pot ser més explícit en la seva carnalitat, i més si hi sobreposem l’ardor de la dama, la manca de la cosa essencial que per ella (i per tothom) és passar molta set.

El joc sensual que se’ns ensenya a tots dos poemes es resol, alhora, en una esfera purament carnal i en una esfera en què es donen els afers de l’Amor —per dir-ho així— pur, completament separada d’aquesta, però accessible gràcies a l’efecte sobrenatural (o ultranatural, potser hauríem de dir) de la primera esfera. Hi ha alguna cosa d’inexplicable, sembla, en aquells llavis i en aquelles mans —que, d’altra banda, no deixen de ser en cap moment el que són: uns llavis i unes mans. La fascinació que es desperta en el narrador del poema és, bàsicament, causada per la part d’increïble que té el gest petitíssim de la noia, per tot allò que aquest gest hauria d’amagar: aquella puresa que només es pot mostrar pel gest, aquella puresa que en el gest es reflecteix i s’il·lumina. Sembla que hi hagi, però, la necessitat permanent d’aquest gest, que no pot quedar enrere un cop ja ha mostrat alguna cosa de més enllà. Als ulls del lector —i del narrador— la noia de carn i ossos que toca l’aigua amb els llavis no pot desaparèixer després de la meravella que ha causat i deixar, allà on era ella, la virtut que l’acompanyava: cal la noia per transformar l’aigua en vi, i si la noia marxa, el vi es tornarà a convertir en aigua. Mentre hi hagi noia, hi haurà el besllum d’alguna cosa que vagi més enllà de la noia, la noia en cap cas es pot deixar enrere ni superar platònicament, per dir-ho així; és aquesta la paradoxa que el poema sembla que ens vulgui ensenyar. Es dóna alguna cosa així com una divinització irònica del cos, on allò que és la puresa de l’estimada, la seva part més divina, només és assumible a través d’una manifestació excessivament física de l’estimada. A través de la impossibilitat explícita d’una realitat abstracta de l’Amor que es mostra amb l’excés de cos que amb els llavis vermellíssims es dóna, aquest absolut apareix i es fixa damunt el vermell. Es mostra el camí i el lloc on porta el camí alhora que es mostra l’esvoranc insalvable que n’hi impossibilita l’accés.

Això apareix en el poema de Marino de manera més explícita que en el de Garcia, que hi és, però subterràniament —la Natura com a tema que va de bracet amb l’Amor. La candor és doble: són la puresa de la naturalesa (la llet), aquella força constant i inviolable, i la puresa de l’Amor de la dama (les mans) que es barregen harmoniosament.

En un sonet de Quevedo, aquesta puresa doble es destria per convertir-se en una lluita en què es debaten el vermell del llavi de la dama amb el vermell del clavell que té entre les dents. El que en Marino era harmonia, en Quevedo es torna una lluita delicadíssima. Llegim-lo.

A Aminta, que teniendo un clavel en la boca,
por morderle, se mordió los labios y salió sangre

Bastábale al clavel verse vencido
del labio en que se vio (cuando, esforzado
con su propia vergüenza, lo encarnado
a rubí se vio más parecido),

sin que, en tu boca hermosa, dividido
fuese de blancas perlas granizado,
pues tu enojo, con él equivocado,
el labio por clavel dejó mordido;

si no cuidado de la sangre fuese,
para que, a presumir de tira grana,
de tu púrpura líquida aprendiese.

Sangre vertió tu boca soberna,
porque, roja victoria, amaneciese
llanto al clavel y risa a la mañana.

Veiem un altre cop l’esquema bàsic inicial d’un narrador intern a l’escena del poema. Ara el narrador se’ns fa present pel fet de tractar Aminta en segona persona. En el poema, l’escena que es desenvolupa és una mica més complexa que en els altres dos que hem llegit: una mossa aguanta un clavell vermell a la boca, entre els llavis. En aquest combat subtil hi ha el clavell i els llavis en una pura lluita de color fins que la mossa, enutjada, decideix mossegar el clavell (la lluita i l’enuig es fan quasi físics). Per error, però, es mossega el llavi. Un cop més, com en els dos poemes d’abans, hi ha una confusió entre el que és part de la protagonista i el que és la naturalesa: el vermell dels llavis i el vermell del vi, el blanc de les mans i el blanc de la llet, i ara, el vermell dels llavis i el vermell d’un clavell. Naturalesa i protagonista es confonen; sempre, per part de la noia, hi ha una innocent supèrbia que la porta a un tu a tu amb la Naturalesa com a obra feta, podem entendre, per alguna cosa superior. I podem estirar el fil: un tu a tu entre aquella qui mostra allò que és en la mesura que és mostra d’una cosa amagada, i la Naturalesa, que ja sabem que és cosa mostrada i cosa que organitza la cosa mostrada. En aquest cas, però, el debat entre llavi i clavell, entre noieta i Naturalesa, pren un nou aspecte quan la mossa del poema comet l’error de mossegar-se el llavi: una gota de sang seva taca el clavell. L’esclat de vermell no pot ser més intens: ha sortit a combatre, sempre amb aquesta ingènua supèrbia, allò que amaguen aquells llavis, aquella cosa que és, en part, el secret de la puresa i de la vermellor d’aquells llavis: la sang que amb el seu vermell puríssim humilia el clavell i fa riure el matí. El vermell de la sang de la noia ha vençut el vermell del clavell: la noieta ha vençut la Natura.

Imatge de l’article:
Imatge modificada a partir del quadre El crit. Groc i violeta, de Tàpies.

Aspectes d’El saltamartí, de Joan Brossa

brossa-saltamarti-cisneros-lectora

Una de les peces que més bé expressa la poètica d’El saltamartí és «Poema»

La boira ha tapat el sol.

Us proposo aquest
poema. Vós mateix
en sou el lliure i necessari
intèrpret.

Presenta un fet, la boira tapant el sol, que podria ser qualsevol altre. I això mateix és el poema. A partir d’aquí segueix una espècie de metapoema dirigit al lector que és gairebé una instrucció sobre com llegir la resta del llibre. Tal com diu Gimferrer al pròleg, l’obvietat referencial dels poemes desconcerta el lector, que no sap què més esperar-ne —o si ho ha de fer— i pot acabar buscant tres peus al gat. És interessant que digui que el lector és a la vegada «lliure i necessari». Lliure perquè Brossa no imposaria res més que la llibertat; necessari perquè la constatació de la boira tapant el sol necessita un interlocutor o que completi la comunicació. La situació d’aquesta proposició tan simple, referencial i neutra, en un llibre de poemes ja té una intenció en si mateixa i evidentment ja interpel·la al lector; però aquí la figuració de la realitat queda reduïda a un fet simple, un vers, i la interpel·lació al lector, que es dóna per suposada en la majoria de poemes, n’ocupa quatre. Com si girés el mitjó d’una poètica que ja és simple, que redueix l’expressió —no l’expressivitat— al mínim, aquí ens n’ensenya el teixit.

Si la poesia és una representació de la realitat, en Brossa la realitat del senyor Joan Brossa és pràcticament la mateixa que s’expressa en el poema. Autor i poema estan íntimament lligats. A més, en el cas de Brossa, el seu immens arxiu permet d’establir constantment relacions entre aspectes concrets de la seva realitat quotidiana i una peça o, en el cas de Iavoc, més d’una. Tenim conservada una fitxa de vacunació de Iavoc, el gos de Magda XXX, amiga de Brossa. «Iavoc» és el títol d’un poema d’El saltamartí que descriu el gos, que deu ser un beagle o alguna cosa semblant —ho podem saber per la descripció acurada que en fa Brossa en el poema i pel pes que indica la fitxa. Conèixer el referent real del poema no és res que ens hagi d’importar gaire, generalment; en canvi, sí que ens importa, i molt, que existeixi aquesta possibilitat. Això és així perquè indica el lligam travat de l’obra, del símbol, amb el seu referent. El camí que va dels sonets als poemes visuals o objecte és una simplificació d’aquesta referencialitat, però mai la deixa estar: Brossa gairebé mai no es deslliga de la seva realitat, sinó que més aviat l’explota tant com pot per fer-la expressiva, ni que sigui per la simple intenció de crear un cert impacte estètic —tot i que aquest mateix efecte ja mereix tota una reflexió. D’aquí ve, també, el component moral i polític que recorre bona part de la seva producció.

Hi ha una figuració constant al llarg del llibre que es manifesta de diverses maneres. Brossa, partint del surrealisme més, diguem-ne, abstracte, creia que ja es tenien les eines del subconscient necessàries per retratar la realitat des de perspectives diferents a les habituals, tant quotidianes com poètiques. Ja no cal recórrer als somnis, l’inconscient ni les figures hipnagògiques. Ja no li feia falta l’evasió de la immediatesa, sinó que podia fer una poesia eminentment figurativa. Ara bé, tot i que aquest caràcter de la seva poesia és constant es va manifestant de maneres diferents: d’una manera juganera, Brossa va canviant les possibilitats d’expressió de la seva poètica. Un cas exemplar són els poemes «Avui» i «Cel d’hivern», de les pàgines 30 i 31. Indico el número de pàgines perquè és necessari que estiguin acarats. A «Avui» Brossa hi diu que «la claredat donada per la lluna és extraordinària» i el següent comença dient que

ahir a les onze,
la claredat donada per la lluna
era extraordinària.

Molt sovint l’edició de poesia ha de tenir en compte la paginació —si és que l’editor en té bona cura— per no partir poemes i dificultar-ne la lectura. Però en aquest cas Brossa presenta el text mateix, les lletres impreses en una pàgina que tu, lector, tens davant, com un objecte estètic en si mateix que podries arrencar del llibre i emmarcar. No ens importa el significat de les paraules expressades sinó la relació que estableix entre els dos poemes-objecte: parla de la claredat de la lluna com podria parlar de qualsevol altra cosa, però la disposició dels poemes i el joc que estableixen és el que realment ens ha d’interessar. Tot plegat és un primer pas cap al que seran els poemes visuals primer i els poemes-objecte escultòrics o monumentals després. De fet, a El saltamartí hi ha els primers poemes visuals, cosa que ja indica la direcció que anirà seguint.

El primer a tractar el text imprès com a objecte estètic en si mateix fou Mallarmé; la tradició que se’n deriva passa per Apollinaire, Papasseit i arriba, és clar, a Brossa, que és potser qui la radicalitza més i ja no és el text imprès, sinó que el text s’encarna en objecte fora del seu àmbit tradicional, la pàgina, per ser objecte tangible, palpable. A això s’hi suma, és clar, la destrucció del text verbal com a tal: les lletres són la unitat bàsica d’aquests objectes compostos que són els textos i les paraules i cal reduir la complexitat tant com es pugui per establir una comunicació més pura, més directa. Per tant, aquesta destrucció no comporta en cap cas una impossibilitat significativa. Les lletres no deixen de ser símbols i Brossa no deixa d’intentar establir una sintaxi, un ordre expressiu. Un dels problemes que hom pot trobar en aquest projecte, però, és que la simplificació de l’expressió duu a una abstracció molt més pronunciada que la inicial: la manca de referents a l’hora de moure’s en aquest espai comunicatiu fa que el lector-espectador quedi desconcertat —en el millor dels casos— o simplement no sigui capaç de sentir-se interpel·lat. Diu Marrugat que «les seves reflexions [les de Mallarmé sobre el llenguatge] serviren com a base a la desconfiança respecte del llenguatge que manifestava contínuament Valéry i que no li deixà altre camí que la infinita explotació d’aquest en el poema per tal de fer-lo més i més significatiu.» 1 Això no deixa de ser semblant al que li proposa Foix en recomanar-li que escrigui sonets. El domini del llenguatge li havia de permetre conèixer les seves possibilitats expressives —no com els surrealistes, que li demanaven una cosa que no es pot fer. Com si fos el vers donat de Valéry, per a Brossa la realitat és el punt de partida del poema. Això que en principi passa en qualsevol acte d’escriptura d’un poema, en Brossa és sensiblement més radical: no l’expressió simbòlica de la realitat, sinó la realitat mateixa, que intenta expressar minimitzant el marge que separa el mot-símbol de la cosa significada.

En aquest sentit i com explica Enric Balaguer, Brossa entronca amb una altra tradició avantguardista: la del ready-made o l’art trobat. Aquesta tradició consisteix a agafar un objecte i treure’l del seu context per poder observar-lo des d’una perspectiva diferent, el qual adquireix, així, un nou significat. És una estratègia que ja es practica d’una manera més o menys natural en el llenguatge, ja que les diferents situacions poden fer variar el significat d’un mot —i si la situació és un text literari, encara més. Però en el cas de Brossa i els altres avantguardistes, la gràcia és que l’objecte trobat no tingui, a priori, una implicació estètica, que no formi part del que toca que aparegui en un poema però l’hi fas aparèixer amb calçador. Només el fet d’incloure aquest element en l’espai del poema fa que el receptor, el lector, l’observi des d’una perspectiva que no és l’habitual, perquè ara aquest és un element poètic i per tant té una càrrega simbòlica diferent de l’habitual.

En definitiva, Brossa fa dues operacions que es complementen a El saltamartí: d’una banda, intenta simplificar tant com pot el missatge per tal d’expressar la realitat d’una manera tan immediata com sigui possible. De l’altra, proposa una realitat que no és objecte d’un poema, normalment. Això implica una certa complicació en el simbolisme, ja que el fet de trencar la perspectiva habitual sobre un objecte comporta afegir al seu sentit habitual el nou que agafa en formar part del poema, cosa que aparentment resulta contradictòria amb la primera operació. D’aquí que tan sovint la intenció de simplificar la comunicació acabi portant a fer-la més complexa o més mediada, que arriba a requerir uns coneixements teòrics específics.

Un altre dels problemes que pot comportar aquesta manera de fer és que la proposta estètica és molt interessant —i un clàssic de l’art contemporani: quants artistes no han volgut comunicar l’objecte directament, sense la mediació d’un llenguatge en crisi?— però es pot tornar banal. El joc, l’ocurrència, l’acudit, tot són estratègies vàlides, però no sempre són fàcils de rebre. Per això és important que es reediti Brossa i, si pot ser, que se’l llegeixi i s’expliqui el seu projecte i la seva obra. L’interès de la publicació, que no és el mateix que l’interès del llibre, és força clar —i l’expressava Carles Rebassa en aquest article—: tothom sap alguna cosa de Brossa i més o menys tothom n’ha llegit poemes. Però la vigència de la seva poesia no s’acaba d’aprofitar. Hi ha una certa operació de recuperació d’alguns autors dels quals tothom parla però és possible que no tothom llegeixi —vegeu la crítica que fa Gimferrer a la còmoda condició de clàssic en la que hem instal·lat a Brossa. I és important que el llegat que va de la segona meitat del segle xx fins ara no es perdi, més que res perquè és l’enllaç entre els anteriors i els actuals i les tradicions estroncades fan de mal empeltar.

  1. Marrugat, Jordi: El saltamartí de Joan Brossa: les mil cares del poeta. Tarragona, Arola Editors, 2009, p. 27.

Dos jardins de nit i Màrius Torres

mariustorres_arnaubarios_lalectora

Una nota del diari, l’any 1934, del poeta Mikhaïl Kuzmín que jo recordava més suggeridora, que m’havia crescut en la memòria: «Jardins en Mozart. Els més espessos, ufanosos, perfumats, amb més calor i amb rosada i amb foscor són els de Les noces. En el duet del comte i Susanna, on canta tot l’aire, cada branca, en la màgica ària de Susanna Deh, vieni, non tardar (…)». L’ària, humil, una mica mal col·locada a nivell dramàtic, just abans del desenllaç, retarda el finale, polsada de pessics de la corda i moguda per carícies del vent fusta. Hi surten una nit que acull i un jardí còmplice: Susanna, serventa disfressada de comtessa, espera el retrobament feliç amb l’estimat. «Il mondo tace» mentre Susanna ha quedat sola i encara no comencen la mascarada, els malentesos, el perdó i la reconciliació general. És la calma d’esperar una cosa segura, amb l’afortunada companyia de tot. En Mozart, aquí i tants altres cops, esperar la persona estimada. En Màrius Torres, tants cops en tants poemes, la calma d’esperar la mort. 

A més del jardí que és jaç i promesa, hi ha un altre jardí de nit, el que amenaça. A la meitat de l’Adagio religioso del Tercer concert per a piano de Bartók, després d’una conversa lenta i a torns entre el solista i la corda, un diàleg auster i profund que canvia les coses per sempre, algú obre la finestra que dóna al jardí fosc de nit: un rectangle negre d’on vénen aire fresc, sorolls de fulles i d’insectes, veus d’ocells embogits que s’han despertat a deshora. El jardí negre viu i prolifera en l’orquestra com un averany de putrefacció. Conegudes i tot, les ombres han convertit el lloc acostumat, tan agradable al vespre, en un escenari inquietant, bullint de vida subterrània:

Ara és temps de morir, que la vida comença. 
Com un foc invisible, meravellós, intern,
sota la terra nua batega el crit etern
de la larva, l’arrel i la semença.

(«Febrer»)

Jardins i música es repeteixen en la poesia de Màrius Torres amb la reincidència d’unes variacions: cada cop que recomencen ho fan amb un jaient nou, amb una notícia diferent. Quan la música mor, ell torna «de més lluny que d’una primavera». Quan ell mori, tancarà els ulls i escoltarà el silenci «de quan la música comença». La vida, mentrestant, és el soroll del riu, de les aigües incessants, o és un «mal instrument», és una «corda fluixa i vençuda / que vibra malament». Sort n’hi ha del «record d’una música», doble destil·lació del dolor que transforma la tristesa en melangia, «la melangia en pau». O també podem tancar els ulls i ens serveix per recrear, com amb banda sonora, un univers dins nostre:

En el silenci obscur d’unes parpelles closes
que tanca l’Univers en el meu esperit
la música s’enlaira. —Talment, en l’alta nit,
puja fins als estels el perfum de les roses.—

Hi faltava el perfum, clar: música i olors, record, jardí. L’olfacte s’ha deixat seduir fins a les estrelles, l’elevació («olor, olor, on me pujares?») es fa sense deixar el jardí, sense deixar de ser una reacció física. Quan ens arriba de sobte una olor enterrada feia temps, ens enlairem de mala manera, no sé si cap als estels o cap a on: si l’olfacte sap remuntar el curs sorollós del temps, també deu saber pujar fins als estels sense moure’s de terra. I, un punt bonic de Torres, també ho podem fer al revés, recollint-nos al cor del jardí en silenci, sentint la llunyania dels estels i la seva promesa:

Si el silenci tingués una ànima, que endins
viuria del seu cos! En la nit dels jardins,
encarnada en el cercle més íntim d’una rosa,
sentiria els estels tan enllà! (…)

(«Silenci de jardí»)

En aquest poema som més a prop del jardí desintegrat de Bartók que del de Mozart: inspira «basarda» que el dia, en «un horitzó de porpra», guardi un «exèrcit de remors». L’olor de la rosa no arriba fins als estels, sinó cap avall, a l’últim vers, «fins als morts». 

Tot el que té el jardí de civilitzador, de saba domesticada per l’ordre, de natura obedient, desapareix quan es fa fosc. El jardí de dia, amb el seu verd sotmès, és un somni del classicisme i la il·lustració i les corxeres d’acompanyament del Quintet K.515 són arbustos retallats que deixen pujar la melodia, de la nota més greu del cello al primer violí, com un xiprer:

 

De nit, però, el jardí recupera els drets antics i expulsa la cultura: ho sap tothom que hagi provat de sopar-hi i n’hagi estat foragitat pels mosquits. Ni menjar, ni llegir, ni parlar, al jardí de nit s’hi ve a rebolcar-se o a morir, o a les dues coses, si pot ser; en tot cas, a tenir una trobada amb el Desitjat, en la «noche amable más que la alborada», sigui la persona estimada o Déu. El jardí acollent i el jardí amenaçador eren el mateix, un venia per força després de l’altre, la trobada venturosa i la destrucció.

Per això, quan ets lluny i el meu desig et pensa,
el teu adéu en mi
m’atansa al teu record amb la dolça temença
d’entrar tot sol en un jardí.

(«Cinquena cançó a Mahalta»)

Hi posa reserves, distàncies, «temences»: no et penso, és el meu desig que et pensa; no m’atanses, és el teu adéu en mi que m’atansa; no m’atansa a tu, m’atansa al teu record. Per què la por d’entrar sol en un jardí? Potser perquè Torres sap què vindrà després de la trobada i allarga indefinidament l’absència, la prolonga amb tot el greuge que això porti al desig, canta una ària lenta de Mozart que convoca i alhora allunya el desenllaç, una ària que es podria encapçalar amb un dels seus versos, «més tard, potser seria massa tard». La poesia de Torres en té molts més, de temes i registres, però, per dir-ho així, el «cercle més íntim» de la seva rosa fa aquesta olor, la música que «s’enlaira en el seu esperit» a mi em sona com aquesta ària calmosa que alenteix l’acció i que converteix la tristesa en melangia, la melangia en pau. La seva música, per tenir-la sempre lluny del risc del final, del pes de la presència i del perill de l’extinció del plaer, la tensen delicadament l’espera i el record. 

Notes sobre Enric Casasses a partir d’El nus la flor

el nus la flor enric casasses

«I és que tot el que és viu és veu.»
Enric Casasses

El nus la flor és un artefacte artístic que viu en diverses formes: llibre, disc, concert, recital —i conversa i, sobretot, la gènesi: la flor de l’amor i el nus de la llibreta. Fa anys, en una entrevista en la qual li van preguntar per què escrivia, Enric Casasses va respondre que «perquè sí. Què passa?», i justament de la voluntat mateixa com a raó fonamental per escriure, neix aquest llibre. Passa que, com explica, li va aparèixer una mà que l’acompanyaria en aquest procés de creació i el determinaria.

L’amor i la memòria

L’amor és un tema recurrent en la poesia d’Enric Casasses. Hi apareix i es desenvolupa de maneres diferents en cada cas, sigui un poema o bé un recull. A D’equivocar-se així, hi parla d’un amor que li clava una fiblada que reverbera al llarg del poemari. Ara bé, tot i que aquell llibre pugui tractar una experiència més o menys dolorosa, no deixa de ser un amor a l’amor, que és el motor de tot plegat i està per damunt de dons i de dols. Un altre cas clar és Cançons d’amor i revolució. Aquí hi ha una cosa, una mala llet per amor que s’escampa: la revolució només serà feta per l’amor, però això no és llagrimeta i genuflexió, sinó la força que allibera, que t’empeny i que et purga de pors. Tenim també els casos de No hi érem i Diari d’Escània. El primer és el llibre de sonets [negres], un volum extens en què retrata una realitat plena d’amors, al·lucinacions i lectures de tota mena:

Vull mirar si m’acabo a cops de versos.
Si t’ensenyo els pulmons, em deixaràs?
L’amor va ple d’amor d’amors inversos
i hi ha camp i hi ha fruit i hi ha cabàs.

El segon, publicat juntament amb el poema llarg Univers endins, explica l’estada a Escània, al sud de Suècia, fruit d’un enamorament nocturn a Barcelona: un país que ha passat per mans de diversos imperis i un amor que el porta de la ballaruca en un local del centre a collir maduixes a Escandinàvia. Ara bé, si es vol fer un repàs a l’amor en la poesia d’Enric Casasses és probable que s’hagi de passar per cada llibre i és molt possible que hàgim de repassar cada vers. Una cosa és el tema i el desig 1 i l’altra l’amor que cova els versos.

El nus la flor és divers en la forma i dedicat gairebé exclusivament a l’amor i a l’estimació. Ara bé, és important entendre que l’amor no només es manifesta en aquesta benvolença cap a l’altre concret, l’enamorar-se de cos i d’ànima, sinó que naixent d’aquí, ho impregna tot, sigui record, pensament o joc per dir-ne alguns que ens anem trobant.

De temes, doncs, n’hi ha de tota mena. I de formes encara més: des de les estructures més clàssiques de vers curt popularitzant —passat per Bauçà, és clar— a les proses poètiques —sí, Bauçà i Max Jacob i Foix, etc.— i les proses que no són poètiques —en principi. Què hi fa, per exemple, una reflexió aparentment banal com ara dir que el passat és important per entendre els fonaments del present mentre de fons sona l’escurabutxaques del bar? La cosa és que el contingut és relativament igual perquè si fa no fa és sempre el mateix en pràcticament tota la poesia i tot l’art. El tractament és el que importa, veure com la preocupacions d’Heràclit, March, Bruno, Carner, Patchen tenen una traducció en una veu d’avui i que les podrà traslladar al futur, que ens permetrà de llegir-les i de pensar-hi. Això és dialogar amb la tradició: agafar-ne el relleu, mostrar-lo i tornar-lo a passar. I l’experimentació en la forma permet, sovint, no sempre, de fer aquest paper que han de fer els poetes.

I com funciona aquesta experimentació a El nus la flor? La barreja formal, dèiem, és immensa, hi ha epigrames, proses llargues i curtes, poètiques i en teoria no, dibuixos, reproduccions de manuscrits, sonets, dècimes, etc. Pot semblar caòtic, però en El nus la flor acaba —de moment— un procés que ja hem anat veient en els darrers llibres, Bes Nagana i T’hi sé, que van ser publicats poc abans i durant la redacció del llibre que ens ocupa. En tots dos llibres es manté la cosa juganera i subversiva que amara tota la poesia de Casasses, però hi ha una evolució que desemboca al llibre de Poncianes. T’hi sé comparteix amb El nus la flor la característica de ser pràcticament l’edició i publicació d’una llibreta. Tothom escriu on vol, on pot, però el procés d’edició acostuma a suprimir, afegir i modificar els textos del primer testimoni —i ja està bé que sigui així. En aquest cas, però, la publicació dels textos els ha afectat poc, i d’aquí ve aquesta variació en l’estil que culmina en el darrer volum. S’hi barregen les lectures antigues i les noves, els autors traduïts i prologats, el pensament dispers i concret. Però d’aquí també ve la coherència del volum: en la diversitat hi ha la unitat. No pot ser més heraclitià.

Una de les virtuts de l’obra de Casasses és com ha actualitzat la llengua poètica. Aquest és un dels factors que el fa realment rellevant. Hi ha una riquesa que li ve de l’Escala, de casa, del carrer, de Verdaguer, Carner i bàsicament de qualsevol lloc. Fa passar la realitat pel sedàs de la llengua i en varia, quan cal, l’amplada del forat. Ara culte, ara de carrer. Tant és, el que importa és que és capaç de transmetre una visió del món i de fer treballar la llengua per dir-la i per fer-se entendre:

Els esperits
dels immortals
no hi estan pas
gens d’avorrits

als seus edens,
que van de cul
car han perdut
el món i els nens

del món, i tots,
estan, els déus,
més que distrets
cercant on som

prô no els hi so-
na la ning-ning.
Ens toca a mi
i a tu així doncs

desllorigar-
los l’entrallat.

Fer venir el passat a nosaltres o nosaltres anar-hi és cosa nostra, i per fer ple el present cal resoldre l’entrallat, és a dir la memòria.

Una de les operacions més clàssiques en la seva poètica és, justament, aquesta alternança, aquest passar d’una idea general relativament vaga a expressar-la en una metàfora clara, incorporant una realitat fàcil de compartir. Tot plegat, sense deixar de mantenir una tensió poètica, és a dir lingüística, és a dir emocional, que dóna força i sentit a l’existència del text. Les seves metàfores, en general, compleixen allò que deia Ferrater que havien de clarificar el sentit de la idea, no pas amagar-lo. El tractament del llenguatge i de la llengua són el que ens atrapa, per dir-ho així, que ens pot fer sentir interpel·lats. A través de la seva lectura podem, d’alguna manera fer com diu a Escala:

Sotjant no pas una paraula ans el
sentit de la paraula com qui remuntés
el cordó del llombrígol.

És a dir, comencem gairebé en el significat de la paraula, l’objecte designat, per anar resseguint aquest procés simbòlic a la inversa, cap endins i cap enrere, i així anar avançant.

De fet, tota l’obra d’Enric Casasses va fent aquesta operació: Calç és un llibre amb certes reminiscències vinyolianes; Brossa hi és pertot; els trobadors hi són molt sovint en la forma i el fons encara que no sempre es vegin; March i Salvat s’hi barregen constantment, etc. El que trobem a El nus la flor és un Casasses molt lliure, és a dir, molt lligat: «quan més m’estrenys, més m’eixamplo».

Poesia de l’ocurrència

Pensar pot aturar l’escriure, però escriure fa pensar. Pam, pam. I aquesta me l’he pensada bé abans d’escriure-la.

La poesia de l’ocurrència podria ser, com el vers lliure, més difícil de fer que no pas l’altra —segons com—, o almenys és més fàcil que sigui un tobogan directe al ridícul. Els jocs de paraules, els dobles sentits, l’estirabot… tota mena d’ocurrència pot tenir valor, pot ser plenament expressiva. Ara bé, encara que en bona part dels llibres de versos que es publiquen s’intenti fer el mateix, no tots els autors saben o poden practicar-los —i passem de la filosofia en vers a l’autoajuda més ensucrada. Cal un coneixement profund de l’idioma i del llenguatge; cal venir d’algun lloc —no ets el primer a fer res ni en seràs l’últim—; i cal, i és importantíssim, essencial, enginy. L’enginy és un dels elements fonamentals de la poètica del Barroc i ha generat tota una tradició que reneix a partir, sobretot, de les avantguardes. Doncs, bé, Enric Casasses compleix aquestes condicions i d’aquí que l’ocurrència no incomodi, sinó que comuniqui.

  1. Sobre això, vegeu la tesi doctoral de Marta Font Espriu: Poètiques del desig. Alteritat i escriptura a l’obra de Gabriel Ferrater, Maria-Mercè Marçal i Enric Casasses. Universitat de Barcelona, 2013. https://www.tdx.cat/bitstream/handle/10803/108284/MFE_TESI.pdf?sequence=1&isAllowed=y

Hannah Arendt, una poesia per la comprensió

És ben sabut el plaer ocult que tenen molts adolescents i joves d’escriure poesia, per esplaiar-se i fer lloc a l’immens batibull del cor i als anhels confusos que els supuren per tots els porus de la pell. Sovint són poemes escanyats per la pressa, amb metàfores un xic suades, rima escolar i certa obscuritat que és talment una excentricitat en la vida aparentment plàcida que duen, si més no, de cara enfora.
Hannah Arendt també va sucumbir a aquest plaer de joventut, però per poder aguantar el pes de la seva història i les seves accions en uns moments de màxima vivor. La seva poesia primerenca no és una poesia adolescent i mal digerida, sinó que és, en bona part, la vida que més intensament mereix ser narrada.1 Els dos períodes de producció poètica són dos moments claus de la vida de la filòsofa. Per això, s’organitzen en dos blocs: Gedichte 1923-1926 i Gedichte 1942-1961. Els títols, d’austeritat teutona, emmarquen aquests dos llargs instants de creixement, de renaixença i de canvis.

Per una banda trobem els anys de la relació amorosa que va tenir amb el seu mestre —el també filòsof Martin Heidegger— quan ella era alumna seva a la universitat de Marburg. Un romanç breu i intens i que després va adquirir l’estatus de morbós, no només per la diferència d’edat i perquè ell estava casat, sinó perquè posteriorment Heidegger va ser un membre actiu del partit nacionalsocialista, donant-hi suport dins de l’àmbit acadèmic en el mateix moment en què a ella li vetaren la docència a les universitats alemanyes i començava a lluitar contra l’antisemitisme des de la seva condició de jueva no practicant. Heidegger no és el seu únic amor ni tampoc el més llarg però, en tot cas, la relació que van tenir la va sacsejar prou com per haver-lo de sintetitzar i assimilar a còpia de poemes amorosos.

Suspesos els peus en una patètica esplendor.
Jo mateixa,
També jo balle
Alliberada de la gravetat
M’endinse en la foscor; en el buit. Espais atapeïts de temps passats,
Extensions recorregudes,
Soledats perdudes
Comencen a ballar, a ballar. […]2

L’altre moment clau és l’exili als Estats Units fugint del nazisme. Aquí veiem no només l’enyor, el descalç de la nova terra, sinó la pèrdua d’amics estimats, com és el cas del poema que encapçala el recull d’aquesta etapa que escriu en record de Walter Benjamin, mort a Portbou quan també fugia del règim nazi:

Algun dia tornarà l’obscuritat,
la nit caurà de les estrelles.
Amb els membres estesos,
jaurem prop, jaurem lluny.
Des de les tenebres sonena fables i petites melodies.
Escoltem-les per a desdejunyir-nos,
trenquem finalment les fileres.
Veus llunyanes, afliccions properes:
Aquelles veus són d’aquells morts
que enviàrem com a heralds
per guiar-nos en l’ensopiment.3

Malgrat que en aquesta nova etapa va adoptar ràpidament l’anglès per la seva vida acadèmica, la seva llengua materna4 perviurà en els poemes que escriu durant aquests vint anys, que van des de l’exili fins al moment de fer el seguiment del judici al dirigent nazi Adolf Eichmann i bastir la seva teoria de la banalitat del mal. És aquest fet, el de la llengua, que ens porta a considerar la intimitat d’aquesta poesia que pot semblar, en certs moments, racional, abstracta, o com si bastís una mampara i només ens deixés entreveure les vicissituds vitals a través de les ombres i paraules genèriques.

Conèixer la veu més íntima de la filòsofa alemanya també ens serveix per comprendre més plenament el propòsit de la seva filosofia. Però no una intimitat despullada, sinó la intimitat d’una història narrada, passada pel sedàs de la raó, de l’explicabilitat. No hi ha sentiments desfermats ni passió incontrolada, però sí la necessitat de narrar unes experiències profundes pel seu ser. Com diu el darrer poema del recull, escrit el gener de 1961:

Llavors correré, com un dia vaig córrer
Per l’herba i el camp i el bosc;
Llavors, et detindràs com una vegada et detingueres,
Tu, l’entranyable salutació del món.
Llavors hauran estat comptats els passos
A través de la llunyania i el veïnatge;
Llavors haurà estat narrada aquesta vida
Com el somni d’ara i sempre.5

Des de l’octubre de 2018 ja podem endinsar-nos en la poesia de la filòsofa en la nostra llengua. La traducció d’Anacleto Ferrer i Lola Andrés s’acompanya d’una introducció del primer que ens situa en l’espai i el temps, així com en l’obra poètica, que podem relacionar amb la seva obra filosòfica de teoria política. Una poesia que Arendt va escriure per comprendre —el seu esperit, el seu pensament, el seu temps, la guerra i l’exili, el paisatge…— i que per això se centra en uns moments molt concrets de la seva vida que necessiten ser narrats amb una nova veu, a través de la melodia que suposa la poesia, però sempre amb aquesta llengua alemanya, l’essencial, que conserva amb plena consciència.

  1. Prenent el seu concepte d’story de La condició humana. Vegeu ARENDT, H. (2009), La condició humana. Barcelona. Biblioteca Universal Empúries. Traducció d’Oriol Farrés (p. 207).
  2. ARENDT, H. (2018) Poemes. València: Edicions del Buc. Traducció de Lola Andrés i Anaclato Ferrer (p. 41).
  3. ARENDT, H. (2018: 85).
  4. Trobem l’explicació d’aquest lligam indissoluble amb la llengua materna a les reproduccions de l’extensa entrevista que li va fer Günter Gaus l’octubre de 1964.
  5. ARENDT, H. (2018: 191).