Collell i Verdaguer: una amistat necessària

El 1880 Verdaguer escrivia a Collell: «Estimadíssim Jaume: m’han nombrat mantenedor dels Jocs Florals, com ja hauràs vist, i com en totes les coses, demano el teu parer, puix quan obro pel meu cap, no tinc gaire el do d’acert» (EJV III, p. 11). No hem d’entendre aquestes paraules com mera retòrica, sinó reals i afectives, perquè la història ens ha llegat l’amistat de dues personalitats cabdals de la Renaixença. Tanmateix, sobre aquesta amistat se n’ha parlat molt. La posició presa pel canonge en l’afer Verdaguer ha fet vessar rius de tinta. Certament, és un tema escabrós i que no deixa ningú indiferent. Ara i aquí, però, no ens ocupa parlar d’aquesta ruptura, ni tan sols de la coneixença, sinó de com Collell se serví de Verdaguer per aconseguir els seus propòsits. Per il·lustrar-ho ens servirem d’alguns aspectes de les dècades de 1860 i de 1870.

Collell i Verdaguer es van conèixer a les aules del Seminari de Vic al 1863. Al 1865 el poeta folguerolenc guanyava els seus primers premis als Jocs Florals de Barcelona i, aquell mateix any, començava l’edició de Dos màrtirs de ma pàtria. Ho feia en forma de fulletó al bisetmanari Eco de la Montaña, on el jove Collell ja tenia una forta influència. Fet i fet, es degué a aquesta amistat la possibilitat d’aquesta publicació. El futur canonge, però, no ho feia de forma gratuïta: era conscient del valor i el pes de l’obra en la literatura catalana renaixencista. Així, confirmava el camí romàntic emprès per Verdaguer —que en aquella època combinava amb els models estètics manllevats de la seva formació acadèmica, de tendència neoclàssica i jocosa— i el situava al capdavant del grup de joves que més endavant formarien l’Esbart.

La dècada dels 60 eren anys de debat i brega literària. La reinstauració, el 1859, dels Jocs Florals significava l’allistament definitiu a la causa renaixencista i la guerra d’Àfrica, també del 1859, el desvetllar definitiu d’una consciència catalanista. Així amb tot, les tensions al si del consistori no tardaren a aflorar i ja a mitjans d’aquest decennis hi hagueren els primers conflictes entre el grup liderat per Aguiló i el capitanejat per Soler. Políticament, el 1868 s’inicià un període significatiu per a la història espanyola. En aquesta situació, a Vic hi havia un grup de joves aficionats a la literatura que el 1867 s’agrupà sota el nom d’Esbart de Vic. Fou una altra maquinació collelliana. Malgrat l’etiqueta que Collell donà a Verdaguer de «mestre i fundador» de l’Esbart (tal com escrigué al pròleg de La garba muntanyesa), no hi ha dubte que la idea i la voluntat no foren seves. Va ser Collell qui decidí engegar aquestes trobades. I també és ben cert que no va ser un naixement espontani –com el mateix Collell volia fer veure–, sinó un fet madurat. N’és una prova excel·lent el parlament que Verdaguer llegí el dia de la fundació. I aquesta és la segona utilització de Collell: era conscient que agrupar-se, posar-se un nom i que el parlament inaugural fos de la mà del poeta més reconegut del cercle i amb més projecció a nivell nacional significava donar-se força i consistència. Així doncs, res de gratuït.

Entrem a la dècada dels 70. Malgrat l’interès de Collell de fer reviure l’Esbart durant anys tan sols funcionà fins el 1869 o 1870. A partir d’aquí, el context històric convuls impossibilità les trobades. I no fou fins al 1878, amb la creació de La Veu del Montserrat, que l’ideòleg vigatà tornà a servir-se del seu amic. La presència de Verdaguer als primers números és contínua. I ho és perquè La Veu es volia un òrgan d’abast nacional, i, per aconseguir-ho, Collell sabia que calia servir-se del poeta de Folgueroles que ja ocupava el tron de la literatura catalana. L’any següent, el 1879, tornava a utilitzar l’amic per a finalitats pròpies i propagandistes.

En efecte, el 1879 Collell publicà La garba muntanyesa, una antologia de poetes de l’Esbart de Vic. A l’obra, l’antòleg hi recollia peces dels fundadors i dels continuadors. D’aquesta manera es proposava demostrar que existia un contínuum i que l’Esbart era viu. Res més lluny de la realitat. L’objectiu era posar la ciutat de Vic al centre de la Renaixença catalana. I ho feia amb una proposta estètica i ideològica molt concreta: romàntica i conservadora. I per fer-ho, la figura central tornava a ser l’amic. Verdaguer era l’autor més recollit. I era, alhora, qui obria i qui cloïa l’obra.

La dècada dels 80 ofereix un altre capítol ben interessant, la coronació de Verdaguer com a poeta de Catalunya. Aquí, Collell també hi va tenir un paper de primer ordre. Ara bé, el poeta ja ocupava el cim de la literatura catalana i l’ideòleg ja era un personatge més que reconegut i escoltat. No li calia servir-se’n com anys enrere, però sí que el volia mantenir proper. El que va venir després, sobretot a la dècada dels 90 és més que conegut, i ha omplert moltes pàgines.

Sumàriament: quan Verdaguer entrà en conflicte amb les classes dirigents de l’església i fou expulsat del palau del Marquès de Comillas, Collell se situà al bàndol dels acusadors. És cert que quan el conflicte es resolgué, firmaren les paus. Això sí, en els moments en què Verdaguer hagués agraït més la presència del seu amic, sembla ser que el canonge no hi fou.

Amb aquestes pinzellades no volem posar en qüestió l’amistat, ni discutir si va ser verdadera o no, sinó, tan sols, posar el focus sobre aquesta necessitat que Collell tingué del seu amic per assolir els fins que es proposava. Perquè sabia que el poeta era la punta de llança, qui el faria arribar a més racons, i qui li proporcionaria una veu més escoltada. La pregunta, doncs, és: hauria aconseguit, Collell, els seus propòsits sense servir-se de la figura del seu amic?

Introbables, V: El poema de Gilgamesh

gilgamesh_dyakonova_lalectora

Comparar diverses traduccions de l’Epopeia de Gilgamesh és divertit i desconcertant. Com que fins i tot la versió ninivita, o estàndard, del poema, considerada la més completa, ens ha arribat en tauletes d’argila força deteriorades, cada traductor es veu obligat o bé a deixar nombrosos espais en blanc o bé a omplir els buits amb conjectures. La primera traducció íntegra de l’epopeia al rus, feta directament de l’accadi i publicada el 1961 a Leningrad —actual Sant Petersburg—, va signada pel meu besavi Ígor Diakonov. A l’apartat de notes, el traductor constata que molts dels versos que no estan trencats també són obscurs i susceptibles d’interpretacions d’allò més variades. Així, un vers de la tauleta vii (Columna iv, 7) porta aquest comentari: «El sentit d’aquesta frase no queda clar. A la traducció alemanya d’Albert Schott (1934) s’interpreta com una maledicció i diu que un gos de carrer es pixi damunt teu. Ara bé: nosaltres no veiem cap gos enlloc, i el context ens indica que no es tracta d’una maledicció sinó d’una benedicció. A partir de les paraules “enemic” i “venjança” que hi hem llegit, hem reconstruït la frase i hem posat que et puguis venjar del teu enemic.» Qui s’animi a confrontar diferents versions de Gilgamesh, en la llengua que sigui, serà recompensat constantment amb sorpreses d’aquesta mena. I si compara, posem per cas, dues traduccions castellanes, la d’Akal —a cura de Pedro López Barja de Quiroga a partir de la traducció francesa de Jean Bottéro— i la de Kairós —a cura de Jorge Silva Castillo—, trobarà diferències notables fins i tot en els versos més clars. Per exemple, la primera vegada que es parla d’Enkidu la traducció d’Akal diu: «Su musculatura es tan poderosa/ como un bloque venido del cielo», mentre que la de Kairós formula la mateixa comparació d’una manera molt més expressiva i sintètica: «Como de un trozo de cielo/ es grande su vigor.»

Pel que fa al Gilgamesh català, n’hi ha dos fragments traduïts magistralment per Segimon Serrallonga i inclosos en Versions de poesia antiga, un llibre que ja no es troba, i la traducció completa de l’epopeia, El poema de Gilgamesh segons els manuscrits en llengua accàdia dels mil·lenis ii i i aC, a càrrec de Lluís Feliu i Adelina Millet (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2007). Aquesta darrera també està descatalogada: sort que l’he pogut treure d’una biblioteca pública. En obrir-la, he anat de seguida a un passatge que trobo especialment bonic i misteriós. És a la Tauleta i de la versió estàndard, a la columna iv. Parla d’Enkidu, l’home salvatge que viu a l’estepa entre bèsties igual de salvatges, i de Shamhat, la prostituta sagrada que s’encarrega de la seva iniciació sexual. Se’ns diu que Enkidu i Shamhat van copular sis dies i sis nits al mig de l’estepa i, un cop saciat, Enkidu va voler tornar al seu ramat, però les bèsties el van rebutjar i van fugir. Per què?, em pregunto. Què fa que els animals no vulguin saber res d’algú que sis dies abans era un d’ells? És possible que sigui només l’olor del seu company, que ja no és la mateixa? Just abans que passi tot això, un caçador, enfadat amb Enkidu perquè li espanta les preses i li arrenca les trampes, dóna instruccions a Shamhat per seduir-lo:

Despulla el teu pit,
obre el teu sexe, que prengui els teus encants.
No tinguis por, pren el seu alè,
ell et veurà i se t’arrambarà.

Treu-te el vestit, que jegui al teu damunt,
fes-li a l’home salvatge allò que saben fer les dones,
(durant) la seva passió et mumurarà,
se li revoltarà el ramat que havia crescut amb ell.

Les profecies del caçador es compleixen, i la clau de l’enigma està en el penúltim vers del passatge, un vers absent de la resta de traduccions. La passió amorosa ha fet que Enkidu parlés, que utilitzés per primera vegada el llenguatge humà, i és això el que ha creat una frontera infranquejable entre ell i les bèsties. És un afegit, una interpretació agosarada que fan Feliu i Millet, però funciona bé. Serveix per intensificar l’efecte irreversible de la transformació d’Enkidu, i aquest pas d’animal a home és com una premonició punyent del pròxim canvi, de viu a mort.