Quan vaig llegir per primera vegada el llibre de Catul de Verona, de poemes de Catul ja n’havia llegit força; o potser hauria de dir més aviat que me’ls havia traduït, perquè amb els romans, almenys d’entrada, ens hi enfrontem com amb els grecs: a cops de diccionari. Però els poemes curts de Catul, que són la majoria, no són massa exigents amb el principiant, i de seguida deixen que te’ls facis teus. N’hi ha molts, de fet, que t’hi conviden obertament perquè són generosos en els atractius del refinament i la gràcia, la passió i la tendresa o la gamberrada i l’insult. També són rics en subtileses de to i en jocs paròdics; però això, tractant-se d’una llengua morta, d’una banda no passa d’incert i de l’altra costa més de veure. A mi em va costar molt. A la universitat vaig estudiar Clàssiques, i una mica de tractes amb Catul és clar que me’ls van fer tenir, i puc dir que, si vaig ensumar unes quantes delícies fixant-me en la mètrica i en la sintaxi (que són la mena de coses en què a les aules et solen fer fixar), les inflexions de la veu em van passar per alt. Quan vaig acabar la carrera havia adquirit les nocions acadèmicament degudes de Catul, i com més o menys tothom me n’havia desat uns quants poemes al sarró de la memòria; el coneixia, però en el fons encara m’era estrany. Me’n vaig adonar quatre o cinc anys després, quan vaig llegir per primera vegada el seu llibre sencer, en l’edició controvertida de G. P. Goold. Més que aquella edició, perxò, se’m va fer revelador un assaig de Kenneth Quinn, The Catullan revolution; hi vaig apendre sobretot a provar de parar l’orella al llatí de Catul com la parem al català de March, o al de Carner, o al de Casasses. Una colla de llibres savis, algun del mateix Quinn, encara em fan servei, per descomptat, però és amb Catul mateix amb qui passo les bones estones, quan encertem el moment; de motiu per llegir no n’hi ha de més vàlid. Els primers temps de viure lluny de Barcelona va fer molts quilòmetres amb mi al tren de la costa, en la venerable edició de Mynors, i va ser llavors que realment me’l vaig agermanar. Ara sovint, fins i tot les temporades que no el freqüento, m’adono que em fa sempre companyia, ni que sigui com a pedra de toc.
