Viure amb la sensació d’haver de viure. O viure com si l’alè de la teva vida el visquessin uns altres. O, com si anessis llevant tels d’una ceba, viure com si l’hipertext obligatori de la teva vida l’escrigués algú que és molt present però tu no saps mai qui és. Aquesta és la sensació amb què vaig acabar la lectura —sorprenent i agredolça— d’Els fills de Llacuna Park, la novel·la que ha situat Maria Guasch com a veu motor de la narrativa catalana d’avui.
Ja feia temps que hi havia una sensació —un hipertext de sensació— que la narrativa catalana es dividia en tres grups: 1) els clàssics, que són els que no es llegeixen a secundària o els que simplement no es llegeixen i se citen força; 2) els autors de novel·la històrica, grup que anava i venia del 1714 al 1939, fos amb el format que fos, i 3) els autors de novel·la generacional, que estampaven quatre tòpics freds i un xic de nostàlgia per a construir relats de personatges que s’autodesencaixen. Tots els hipertextos socials són falsos. Totes les novel·les tenen encaix i desencaix, història i memòria, deute amb els clàssics. I com a cada generació, apareixen veus que arriben per a crear un planter nou i desenvolupar una visió diferent. Maria Guasch, que ja havia publicat dues novel·les prèvies, La neu fosa (2013) i Olor de clor sota la roba (2014), ha vingut amb Els fills de Llacuna Park (2017) per a fer forat. La bona literatura és com la mar, que fa forat i tapa.
El lector de Maria Guasch va entrant lentament, exhaustivament, dins el món escapçat i ple de força vital de Clara, la protagonista de la novel·la. Clara comença a treballar de professora en una presó, i el fet d’entrar al penal representa una eixida plena de capes. Les coneixences que hi fa, la topada amb el passat i la relació que establirà amb el germà d’una presonera són els límits argumentals a partir dels quals Guasch teixeix un retrat cru, enrampat, aperduat, però ple de bellesa i d’ingenuïtat. Quan la tristesa és ingènua la primavera floreix. En Els fills de Llacuna Park, la topada de la pròpia tristesa amb la de l’ambient de la presó fa de desencadenant d’un monòleg eixut i ric, escrit amb la destresa i l’ofici de qui camina a les palpentes, que l’escriptora presenta com la veu d’algú que es veu obligat a parlar perquè té la necessitat d’explicar una vida que viu per obligació de viure.
Clara és l’antiheroïna per excel·lència d’una novel·la que no vol retratar un ara i aquí i, tanmateix, el retrata. És una dona precaritzada, que viu provisionalment a casa d’una germana casada i amb un fill, que s’enfronta constantment a paràmetres vitals i socials que li són imposats, que manté una relació amarga amb la família, amb el passat de la colla de secundària, amb el present i la solitud amb què el viu. El passat i la família són, en ella, la càrrega d’una identitat en la qual no es reconeix i que, tanmateix, la condiciona a l’hora de desenvolupar-se socialment, mentalment, sexualment. Simona Škrabec ha parlat del «feixisme quotidià» que es descriu a la novel·la. No es pot ser més encertat.
La dona protagonista d’Els fills de Llacuna Park és un enfilall directe de la divisa de Maria-Mercè Marçal: dona, de classe baixa i nació oprimida. La dona lluita per a trobar un espai d’identitat en contraposició a un home, Gabriel, que es troba en la mateixa situació que ella, però dins un rol masculí, mascle, forçat a ser mascle, destinat a precipitar-se cap al fracàs. La dona de classe baixa representa el gruix de població preparada per a desenvolupar-se professionalment i que, tanmateix, és esclava del grup social —i parlo de classe social— en què li toca viure i moure’s pel món de la supervivència. La nació oprimida és representada pel barri del Congrés de Barcelona, el poble de Gabriel —petita ciutat despersonalitzada en petita comarca despersonalitzada— i per la noció Llacuna Park: el centre comercial, el capitalisme, la fragmentació i la destrucció de l’espai humà, de l’espai urbà que deixa de parlar i tan sols escolta i repeteix.
Darrere la visió de Clara i la descripció que, com a tels de ceba, va travant al voltant de les seves circumstàncies, el text creix i es dirigeix, enjòlit, cap a un final contundent: com un corredor de fons que topa contra una paret. La resolució és un xic forçada o, per ventura, innecessària. El relat fluctua sol, gairebé sense argument, i no necessitava, a parer meu, un revolt perillós just al final del camí. En tot cas, la veu de Maria Guasch ha trobat un punt de maduresa, audàcia i compromís a partir del qual pot créixer molt i dir encara més: el tèrbol atzur d’haver de dir.
