És conegut l’interès gairebé obsessiu del poeta Josep Palau i Fabre per Picasso. La intensa dedicació de Palau a la vida i l’obra de l’artista malagueny es va plasmar en una ingent producció escrita, que va de la biografia a l’assaig, passant per la crítica artística realitzada des d’una perspectiva ben personal. Tanmateix, si repassem l’obra poètica de Palau i Fabre, recollida al volum Poemes de l’Alquimista, ens adonarem de seguida que el seu interès per l’àmbit artístic incloïa molts altres referents que, al costat de l’obra picassiana, poden passar una mica desapercebuts.
Per exemple, a la primera secció de Poemes de l’Alquimista, anomenada L’aprenent de poeta, que recull els poemes de joventut de Palau i Fabre, hi trobem la sèrie «Alba dels ulls», un conjunt de vuit composicions escrites a partir del motiu poètic d’una peça artística. El títol, «Alba dels ulls», ja denota un despertar de la mirada, de l’observació, que és el que utilitza per donar una nova vida a les obres d’art a partir de la seva escriptura poètica, transmutant així el llenguatge artístic inicial en llenguatge poètic posterior.
La diversitat d’obres, estils i autors que Palau i Fabre pren com a motiu per tal de desenvolupar la seva exploració a aquesta secció ens demostra l’amplitud, malgrat la seva joventut, amb què va interessar-se per l’àmbit artístic. En primer lloc, hi trobem «Testa d’Hipnos», dedicat a l’escultura del segle V a. C. trobada a Perugia. En segon lloc, «Autorretrat», basat en l’obra homònima del pintor tortosí Francesc Gimeno. En tercer lloc, un poema dedicat al cèlebre «La naixença de Venus» de Botticelli. Seguidament, dos poemes sobre dos paisatges d’Albert Marquet: «Nàpols» i «Tànger». Després hi trobem «La reverència», de Jean-Honoré Fragonard. En penúltim lloc, «Helena Fourment en vestit de noces», de Rubens. I, finalment, el sonet «Imatge de Gala», que pren com a base l’obra de Salvador Dalí. Així doncs, el recorregut per la història de l’art que dibuixa la sèrie «Alba dels ulls» de Poemes de l’Alquimista no respon a criteris cronològics ni estilístics: aquí Palau i Fabre mostra la diversitat dels seus coneixements artístics oferint en els seus poemes una nova lectura de les peces seleccionades.
Un procediment similar, tot i que amb un tractament diferent, és el que trobem a «Teoria dels colors», inclosa a Laberint, una altra secció de Poemes de l’Alquimista. En aquesta sèrie, el component artístic també hi és destacable perquè està literalment dedicada «al boig dels colors, Picasso». A diferència d’«Alba dels ulls», doncs, aquí Palau i Fabre focalitza l’atenció en un únic pintor, i construeix una sèrie de set poemes en prosa sobre diversos colors que incorporen, alhora, un seguit d’imatges que remeten forçosament a l’obra de Picasso. Sigui a través de la imitació o la mimesi, conceptes clau en la seva obra, Palau incorpora una multiplicitat de formes poètiques que troben un paral·lel en la multiplicitat de formes estilístiques que pren l’obra de Picasso. En aquest sentit, no ha de sobtar que els poemes de «Teoria dels colors» siguin poemes en prosa, ja que Palau i Fabre tenia ben present la formalització que més s’esqueia a cada un dels seus poemes tenint en compte la correlació amb el contingut que s’hi exposava i l’efecte que volia generar als lectors. Per tant, la diversitat de formes poètiques que inclou l’obra de Palau es veu reforçada pel discurs estètic que va anar construint sobre la poesia.
De fet, bona part de les concepcions estètiques amb què està impregnada la poesia de Palau i Fabre es pot traslladar fàcilment a l’àmbit artístic. És a dir: que de la mateixa manera que Palau i Fabre pren motius artístics en la seva poesia, és possible traslladar la poesia de Palau i Fabre a l’expressió artística. Així ho va posar de manifest l’exposició «Jo sóc el meu propi experiment», que es va poder visitar en diferents espais entre 2017 i 2018, amb motiu del centenari de Josep Palau i Fabre. En aquesta exposició, de la qual en va resultar el llibre Jo sóc el meu propi experiment. Tretze poemes de l’Alquimista il·lustrats per Arnal Ballester, diversos creadors van reinterpretar alguns dels poemes més coneguts del poeta, oferint un diàleg entre la seva poesia i diverses disciplines artístiques. D’altra banda, i des d’una altra perspectiva, la validesa del discurs estètic amb què Palau i Fabre relacionava la seva poesia es posa igualment de manifest en l’exposició de fotografies «Poemes de l’Alquimista» de Joan Fontcuberta, que es pot visitar a la Fundació Palau de Caldes d’Estrac fins al mes d’abril de 2019.
Aquesta exposició consta d’una sèrie, anomenada «Trauma», de trenta fotografies que Fontcuberta ha rescatat de diversos arxius fotogràfics. Fontcuberta s’ha fixat en imatges degradades a causa del pas del temps i d’una conservació deficient. Són imatges que ell anomena malaltes, però que gràcies al seu procediment fotogràfic, gairebé un treball alquímic, tornen a viure després d’haver estat transformades com a objectes artístics. A l’apartat «Gènesi i motivacions» de Poemes de l’Alquimista, Palau i Fabre afirmava «La poesia moderna és essencialment destrucció. […] allí on altres deploraran la meva fi o la fi de la meva poesia, jo canto —perquè es tracta d’una mort veritable— una major naixença.» Prenent la concepció de la mort com a «major naixença» del «Cant espiritual» de Maragall, Palau i Fabre explora en bona part de la seva obra la idea de desnaixença. Segurament és en el poemari Càncer on Palau i Fabre culmina la seva exploració poètica referida al desnaixement. I aquesta mateixa idea es troba també en la base de l’exploració realitzada per Fontcuberta: davant la malaltia, el càncer, el trauma, tant Palau com Fontcuberta desenvolupen una obra que ens mostra una cara que sol estar amagada de la realitat per tal que tothom en prengui consciència i, alhora, superar aquest mal generant una obra nova, renovada, renascuda o desnascuda, que es manifesta com un crit o un gemec.
Abans ja hem comentat la intencionalitat que Palau i Fabre atorga a les formes poètiques. La forma és el cos del poema. Un cos que ens interpel·la com a lectors. La fotografia, en qualitat d’objecte físic, també té un cos. Un cos que pot acabar-se degradant, emmalaltint, amb el pas del temps. Fontcuberta pretén donar un nou valor als cossos de les fotografies que formen part de l’exposició, en un intent de fixar el pas del temps. De la mateixa manera, Palau i Fabre va representar cossos dins els cossos formals que són els seus poemes. Així, el vessant eròtic de la poesia de Palau i Fabre també és present en l’exposició de Fontcuberta.
El grau d’intervenció de Fontcuberta en les fotografies exposades és molt discret. Després de recollir les imatges, Fontcuberta les va fotografiar digitalment i, en alguns casos, en va modificar mínimament l’enquadrament o la tonalitat dels colors. En certa manera, és un procés paral·lel al que Palau i Fabre va realitzar en les seves modificacions a poemes de Rosselló-Pòrcel i Riba —i també de Baudelaire i Rimbaud, però en un altre grau—, inclosos a la secció Laberint de Poemes de l’Alquimista. En aquesta correlació entre poesia i art, les imatges de Fontcuberta s’acompanyen d’alguns versos, magníficament escollits, de Palau i Fabre. En diversos poemes, Palau inclou referències sobre la llum, les ombres, els colors i la possibilitat d’arribar al coneixement a través de l’exploració sensitiva. Per tant, el discurs estètic amb què Palau i Fabre va bastir la seva poesia es pot traslladar d’una manera ben plàstica, en obra visual, en fotografia. Així ho demostra el text amb què s’obre el llibre Poems of the Alchemist / Poemas del Alquimista de Joan Fontcuberta, publicat a la col·lecció 64P de La Fábrica. En aquest text, Fontcuberta recupera un fragment del pròleg que Palau i Fabre va escriure per encapçalar els seus Poemes de l’Alquimista i en substitueix la paraula «poesia» per la paraula «fotografia»: el discurs pren tot el seu sentit, és funcional tant si s’aplica a l’obra poètica de Palau i Fabre com si s’aplica a l’obra fotogràfica de Fontcuberta. Així doncs, en aquesta nova transmutació entre llenguatge visual i llenguatge poètic, queda ben palesa la vigència del paradigma estètic formulat per Josep Palau i Fabre que, deu anys després de la seva mort, la nova mirada de Joan Fontcuberta ens fa reviure gràcies a la seva exploració fotogràfica.
