Un dels requisits que s’imposava a La Lectora era deslliurar-se de l’obligació aparent de parlar de novetats editorials i poder tractar la literatura en un conjunt més ampli, eixamplant la mirada —com a mínim, cronològica— sobre un seguit d’obres que, d’una manera o una altra, vénen a afegir-se al camí d’una tradició i d’una cultura determinades. Si la crítica ha de lluitar, com apunta Terry Eagleton, contra l’Estat burgès, és natural que intenti també —i sobretot si hi manca un Estat— evitar que la seva mirada se l’endugui el curs dels esdeveniments editorials, les relacions perilloses i, en definitiva, tot allò que està més relacionat amb la vida literària que amb la literatura, i que té com a camp de joc el conjunt d’elements que ve a designar l’expressió «sistema literari».
A més a més, fugir de l’esclavatge de la novetat no es revela mai tan important com quan algú s’enfronta, esclar, a una obra que encara és calenta i que genera una certa remor de fons. Una de les lluites de la crítica hauria de ser la de prendre una certa distància respecte de l’obra que es proposa criticar: l’acte de lectura ha de constituir-se en discurs, i a vegades hi ha circumstàncies que fan que aquest procés es doni com una lluita interna entre la persona que és el crític i l’escriptor que alhora està sent aquesta persona quan escriu. La lluita de la crítica no pot ser només contra les inèrcies del sistema literari: també ha de lliurar batalla contra els seus propis pesos.
Per això oferim dos articles sobre la primera novel·la d’Anna Punsoda, Els llits dels altres, editada per Ara Llibres amb motiu del XXè Premi Roc Boronat. Tenim la intenció de donar-ne una visió que es completi per una mirada calidoscòpica, i no per la seva concentració. Així provem de contrarestar la diversitat de grams que té el present, massa ràpid per pesar-lo.
- «La Claustre ho vomita tot», d’Irene Pujadas
- «Si la remenes amb un bastó», de Gemma Medina
