De vegades, quan pensem en literatura juvenil ho fem com si es tractés d’un categoria menor, senzilla i poc important. Sovint oblidem que, rere les pàgines d’un llibre juvenil, hi ha i, de fet, hi ha hagut, els mateixos gran escriptors que també han escrit per a adults: de Carner a Riba, de Rodoreda a Calders, en el cas català, per citar-ne només alguns exemples a l’atzar. Encara més: freqüentment, els llibres destinats a adults i els destinats a joves tenen posicions intercanviables. Les obres de Defoe, Stevenson o Poe foren en un primer moment escrites pensant en el públic adult; i, sense anar tan lluny en el temps ni en l’espai, en trobarem un cas contrari en la literatura catalana: Pedra de tartera, de Maria Barbal, guanyà el premi Joaquim Ruyra del 1984, destinat a obres juvenils. De fet, la literatura juvenil és el planter dels lectors futurs, i tant els autors com els editors i les institucions, que hi han abocat molts esforços, n’eren i en són molt conscients; més en el cas de la llengua catalana, que ha passat per una història social plena d’entrebancs, els quals no li han permès d’adquirir sempre un gruix de lectors comparable a d’altres llengües «normals». Si hi pensem un moment, però, ens adonarem que no es tracta només d’«eixamplar la base» de lectors, en el sentit de consumidors de llibres, que també cal, sinó, a més, d’introduir els joves en el codi propi de la literatura, d’assegurar-nos que els donem les claus necessàries per entendre i desenvolupar-se en un determinat context cultural.
És precisament per això que em sembla interessant la relació entre la literatura juvenil i els clàssics. Ara bé: clàssics, quins clàssics? Què entenem per clàssics? Aquesta és una qüestió controvertida que donaria per molt, i per anar de pressa aquí prendrem el terme de clàssic literari en un sentit ampli, com totes aquelles obres de la literatura universal que encara són font de riquesa i de descoberta, siguin del país i de l’època que siguin. Moltes vegades, però, quan ens referim als clàssics en relació amb la literatura juvenil, pensem només en els clàssics ja etiquetats com a literatura juvenil, alguns dels quals ja els hem citat abans; també en el folklore o, a tot estirar, a les versions adaptades dels clàssics «per a adults». Per què, però, sembla que se’ns fa difícil pensar que les obres actuals de la literatura juvenil poden dialogar amb els grans clàssics grecs i llatins, per exemple? Per què, en realitat, en el dia a dia de molts joves i mestres ben sovint es contraposen les obres juvenils actuals i els clàssics com si fossin dos models literaris antagònics? Si entenem que els clàssics ho són perquè no passen mai de moda, perquè sempre ens interpel·len, no resultaria més fructífer que hi hagués un contínuum entre els grans clàssics universals i les obres juvenils? Encara més: si els grans clàssics ho són perquè plantegen temes universals, no és la primera adolescència, l’època de descobriment del món, la porta d’entrada a l’edat adulta, en què ens comencem a plantejar les grans preguntes sobre l’existència, el moment en què hi hem d’entrar en contacte?
Només de llegir-ne els paratextos, ens adonarem que precisament aquest sembla que és el punt de partida de l’obra Els llibres d’A, de Josep Lluís Badal (Ripollet, 1966). Autor de culte i fins fa poc pràcticament desconegut pel gran públic adult, havia publicat els llibres de poesia O pedra el 2002 i (blanc); els llibres de narracions La casa sense ombra (2000) i Mestres (2006); i també la novel·la El duel (2003). Tot plegat abans de guanyar el Premi Folch i Torres per a nois i noies del 2012 amb Les aventures de Jan Plata, un guardó que li va permetre entrar en contacte amb el gran públic i que va fer possible que pogués publicar, també a La Galera, l’obra que ens ocupa, l’any 2014.
Els llibres d’A és una novel·la que depassa les cinc-centes pàgines i que explica les aventures de dos germans, en Tau i la Maia, els quals viuen en una caseta amb els seus pares i l’avi Drus, un savi estrafolari i enigmàtic. Com les grans obres antigues, la novel·la de Badal és un llibre de llibres; encadena una gran quantitat d’històries, personatges i referències: hi trobem sirenes, herois grecs, bruixes, dracs; referències a l’òpera i als grans compositors, a l’art romànic i als dibuixos animats; si volguéssim parlar de tot no acabaríem. Tot això organitzat en tres llibres dividits en catorze capítols cadascun, més un intermezzo de tres capítols entre el primer i el segon llibre.
Com dèiem, l’obra explica la història de dos germans, Amaia i Gustau, que un bon dia es perden pel bosc del parc natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac; durant l’estona que resten perduts, entren en contacte amb dos personatges fantàstics. Aquesta experiència els permet descobrir que, en un pou del pati de la casa on viuen, hi ha la porta d’entrada a un món màgic. És el món de l’Avi Roure, un arbre que és capaç de parlar, cantar òperes i desplaçar-se, i que guarda una gran quantitat de personatges a dins, tot un món d’històries i fantasia. Un roure que conté tota la bondat, però també tot el mal i la destrucció; el seu germà bessó, que havia estat un arbre però va deixar de ser-ho i es va convertir en el Duc d’Amorpha, amenaça de destruir tot aquest món fent-li perdre la forma. L’única arma que pot evitar aquest desastre és la paraula. I, per sort, la relació amb la paraula és el que comparteixen gairebé tots els personatges que apareixen dins la novel·la: començant per l’avi Drus, que els ha explicat moltes històries i els ha guiat fins a la boca del pou, passant per tot el reguitzell de personatges que viuen a dins l’Avi Roure. Entre ells, hi trobarem la senyoreta Dickinson, una noia tímida que es dedica a escriure versos, el capità Ahab, caçador de dracs, l’insecte Kafka, el nen Gilgameix o el Follet Foix, un petit poeta pastisser. Tots aquests personatges tenen alguna característica provinent de les obres o els autors a què fan referència —en alguns més importants, en d’altres només una petita pinzellada—, i la referència serveix per fer avançar l’acció: trobem, doncs, que la literatura té la funció de motor dins la ficció, perquè esdevé necessària per resoldre situacions de les quals els protagonistes no sabrien sortir-se’n de cap altra manera: és l’insecte Kafka qui ensenya als protagonistes que, si volen aconseguir una cosa, només han de no voler aconseguir-la; són els poemes de Dickinson els que serveixen de consol als nois quan estan tristos, encara que de vegades no els acaben d’entendre; de la mateixa manera, els sonets del Follet Foix són la millor arma per tornar la forma a les coses que el Duc Amorpha vol fer desaparèixer. Cada personatge i la seva història, els quals d’alguna manera tenen relació amb el món de l’art, fa la mateixa funció dins la ficció que aquella que fa l’art en la nostra vida: suposar un aprenentatge, un repte, una oportunitat per a la reflexió i la comprensió del món, un creixement.
Això vol dir que la relació d’aquest llibre amb els clàssics es limita a l’aparició de personatges que d’alguna manera tenen relació amb la història de la literatura de tots els temps? Evidentment, hom ja es deu haver adonat que, més enllà dels personatges que hi apareixen, la novel·la que ens ocupa empelta amb moltes altres fons literàries. És nítida, per exemple, la semblança en el plantejament i l’estructura amb els grans clàssics contemporanis de la literatura infantil i juvenil: les Cròniques de Nàrnia o El senyor dels anells, amb qui a més comparteix, de fet, uns mateixos referents: la mitologia clàssica, el folklore i, en general, la combinació de multiplicitat de fonts per crear un món propi que, malgrat tot, manté vincles amb tota la tradició anterior. És per això que hi trobem, també, uns mateixos temes que enllacen el text de Badal amb els clàssics moderns i els clàssics de l’antiguitat: l’aprenentatge que suposen les aventures per als protagonistes, la lluita entre el bé i el mal, el destí personal i col·lectiu, el pas del temps, l’amor i la mort,…
Un altre dels punts que aquesta obra comparteix amb els clàssics és com s’han construït les històries: amb tota la intenció del món, Josep Lluís Badal recull i reelabora materials de fonts i procedències ben diferents —de la literatura sumèria a la poesia del segle xx, de les rondalles mallorquines a les pel·lícules de Hollywood—, que en un primer moment explica durant anys als seus fills i posteriorment escriu; es tracta, doncs, a petitíssima escala, de la mateixa fórmula de la qual parteixen els textos antics, amb totes les distàncies del món, evidentment. Aquest sistema, aquest procediment, però, més enllà del fet de portar la intertextualitat fins a la gènesi del text, és interessant per les traces que ha deixat en el resultat final de l’obra: frases amb molt de ritme, un gran ventall d’onomatopeies i interjeccions de tota mena, la presència de repeticions i melodies populars, o, fins i tot, la teatralitat de moltes escenes, que podem imaginar perfectament representades mentre s’expliquen entre, per exemple, riures i pessigolles.
Aquest origen oral també ha influït en la manera com avança l’acció i es van desplegant les històries: de la mateixa manera que en el cas de Les mil i una nits, l’Odissea o Les metamorfosis, en Els llibres d’A la trama ben sovint queda desdibuixada, passa en un segon pla: les històries i els personatges s’encadenen per la simple fruïció que comporta l’acte comunicatiu, el fet d’explicar i escoltar i, ara, també de llegir; això fa que, encara que, com a lectors, tenim la sensació que la història se’ns narra de manera lineal, en realitat els salts temporals i espacials, els canvis en el punt de vista narratiu són constants, i l’estructura del llibre presenta més complexitat de la que en un primer moment ens podria semblar. Fins a un cert punt, el desplegament de tots aquests recursos narratius denoten que, en el fons, no és tan important que s’expliqui una cosa meravellosa sinó que més aviat la meravella rau en el fet que una cosa es pugui explicar, que s’estigui explicant d’una determinada manera. Aquesta qüestió entronca, directament, amb la literatura popular i el folklore, que fins fa ben poc —dues o tres generacions, a tot estirar— era una font riquíssima de literatura i saviesa que tothom tenia a casa. De fet, la literatura popular hi apareix des del primer moment: se’ns explica que l’Avi Roure està emparentat amb la Flor Romanial, de les rondalles mallorquines, o hi apareixen cançons populars catalanes com El mariner. I, al capdavall, tot plegat dóna valor a la paraula —paraula entesa no com a ‘mot escrit’, sinó segons la primera accepció del diccionari, això és: ‘allò que és dit’— com a agent creador, perquè, al final, en Els llibres d’A les coses existeixen perquè poden ser dites, explicades, i aquesta, de fet, serà la clau que ens portarà al desenllaç del llibre: els personatges hauran de lluitar, com ja avançàvem, en una batalla contra la desmemòria, contra la pèrdua de forma del món i la destrucció, reconstruint el món amb la paraula com a única arma. Òbviament, tot plegat ens porta, un altre cop, a un dels pilars fonamentals de la cultura occidental, a un altre llibre de llibres: la Bíblia. Segons aquest text sagrat, el món existeix perquè Déu el creà dient-lo. I si la paraula crea, la natura és l’encarregada de deixar-ne testimoni amb l’escriptura: així, els rius, els mars, el vent i els arbres escriuen les formes del món damunt la terra. Ho podem veure, per exemple, en aquest fragment de la pàgina 335:
I que els vents, quan corren folls sobre el gel desconegut del Pol, dibuixen a l’atzar mil paraules, històries que ningú no pot llegir, i que en una d’aquelles històries ja devia haver-se escrit que les coses anirien d’aquella manera… i mil coses més.
O en aquest altre de la pàgina 263, que inclou, a més, una referència al famós poema «Les muntanyes», de Joan Maragall:
Quan li passaven coses així, Ahab […] pujava a meditar a dalt les penyes més agrestes […]. Li agradava veure l’horitzó marí, i després les onades minerals de la muntanya. El vol de l’àguila, la nuvolada i, a baix de tot, com lletres enormes sobre la terra, els camins de l’aigua: rius, rierols, estanys.
De fet, tot l’univers és concebut com un gran llibre, com podem llegir a la pàgina 158:
No és pas veritat que l’univers càpiga en un sol llibre! Si no és que l’Univers és, tot sencer, un llibre. Un llibre fet per llegir-se ell mateix…
És en aquest sentit que també podem relacionar l’obra de Badal amb la mitologia clàssica: el llibre busca explicar el món literàriament i, de fet, el món ja s’expressa d’aquesta manera. És per això, també, que, com comentàvem abans, la trama queda diluïda: l’obra no vol explicar una sola història, sinó explicar el món, transcriure’l. I si, com recorden els mateixos personatges del llibre, «l’Univers a vegades explica les mateixes històries només que amb diferents colors i personatges», és natural que la literatura esdevingui una font d’aprenentatge, un creixement intel·lectual i moral que ens pot servir per encarar tots els reptes.
Arribats en aquest punt, sembla que ja podem començar a enfilar les conclusions. Com hem dit just al principi i de fet ja ha quedat prou clar, Els llibres d’A és una història farcida de referències i citacions, podríem definir-la com un monument a la intertextualitat: ja sigui explícitament, mitjançant l’ús de noms de personatges de ficció o autors i obres de tots els temps per als personatges principals i referències directes en les històries; o bé de manera implícita, utilitzant una mateixa estructura narrativa, uns mateixos motius o uns mateixos recursos literaris en la construcció del relat. Sigui com sigui, des dels primers textos literaris als autors del segle xx, passant per la literatura popular, tots hi són tractats igual, amb la mateixa categoria, sense distingir entre alta o baixa cultura, sense fer diferències de gènere textual: tots són inclosos en el llibre perquè formen part del gran corpus que ens explica. Aquestes característiques, juntament amb les referències metaliteràries —recordem que se’ns diu que si el món d’Els llibres d’A existeix és perquè algú l’explica— i també l’ús general de l’humor, ens permeten de relacionar fàcilment el llibre de Badal amb la literatura postmoderna, a la qual se li han atribuït algunes característiques similars en nombrosos estudis. No es tracta, evidentment, d’una obra prototípica de la postmodernitat; hi manté, però, algunes similituds, i també n’agafa alguns procediments, amb la intenció de fer-nos adonar que, en el fons, podem trobar literatura arreu, i encomanar, així, la passió per la lectura.
En efecte, aquest aiguabarreig de referències permet de situar la literatura, la cultura i fins i tot el paisatge de les terres de parla catalana en un context global, al costat de les grans figures o les grans manifestacions culturals universals. Entre els personatges principals, per exemple, hi trobem la senyoreta Dickinson i el Follet Foix, que dialoguen com a personatges, però també com a poetes; al costat de la mitologia grega, hi trobem les rondalles mallorquines; així mateix, els protagonistes viatgen del Vallès Occidental als països escandinaus, el Japó, Blanes o el Pol Sud.
Tot plegat porta davant del que ja apuntàvem al principi: una obra literària que es proposa introduir els joves en el context cultural adult; de fet, a part de presentar als joves un seguit de temes i personatges de la literatura i l’art, també es podria dir que el llibre es dirigeix, igualment, a les persones adultes, a tots aquells que acompanyaran els joves en la lectura del llibre i hi sabran veure la multiplicitat de capes que conté. Un llibre que, malgrat que va dirigit a un lector juvenil, és ambiciós i trenca el tòpic sobre aquest tipus de novel·les com a categoria menor dins la literatura, ja que en el fons es proposa d’aconseguir el mateix que qualsevol obra literària o artística: ser un lloc de trobada que permeti explicar el món i reflexionar sobre l’experiència que suposa viure-hi. Perquè, al capdavall, com bé diu l’Avi Roure: «l’Univers és allò que tens davant dels ulls».
