Gina. L’art de superar la primera novel·la

gina_juliabacardit_lalectora

La primera novel·la de Maria Climent, Gina (L’altra, 2019), és una història de creixement personal. Hi acompanyem la protagonista i narradora del relat des de la infantesa a les terres de l’Ebre fins a la seva joventut al barri de Gràcia i al diagnòstic d’una malaltia crònica, l’esclerosi múltiple, que la fa despertar en les penúries de la vida adulta. És allò que «la vida iba en serio» de Gil de Biedma.

La part més evocadora de Gina és la que té a veure amb el paisatge de la seva infantesa. Els records de l’àvia, els estius avorrits, una turista francesa. Climent opta per escriure en el dialecte tortosí que li és propi, i aquesta opció no només no té cap inconvenient, sinó que ens fa més propera la protagonista. La narradora en primera persona la pots sentir com una amiga, té un caràcter definit: noia tímida amb el cap ple de pardals. N’hem conegut alguna. Maria Climent sap escriure amb naturalitat i sense pretensions, crea un alter ego convincent. La novel·la té un públic lector potencial similar al que pot tenir Aprendre a parlar amb les plantes de Marta Orriols, posem per cas. Gina té una qualitat absent a la novel·la d’Orriols, per això: la narradora sembla més honesta. La veiem, la Gina, ho sabem tot del seu caràcter i de les seves epifanies emancipatòries; la podem estimar perquè ens la creiem.

La Gina creix i passa de l’Ebre de la infantesa a la Gràcia de la jovenesa, un moment en què les dones solen decidir si seran mares o si no, i quin preu estaran disposades a pagar per les seves decisions. Acompanyem la Gina en el diagnòstic de la malaltia, en la relació amb un rocker madur que ha de fer de pare de la hipotètica criatura i en algun flirteig amb la bisexualitat. Gina manté una relació intensa i estranya amb una francesa desconeguda i una altra relació intensa amb una psicòloga alemanya. El principi del llibre és engrescador: la narradora et proposa l’escenari d’ella i la seva parella, el rocker madur, traslladant-se a una urbanització prop de l’Ebre. Arran de la mudança, la narradora ens presenta alguns personatges peculiars. Un home que passeja un gos. La buidor i la calma es combinen amb l’alegria de començar en un espai nou. A partir d’aquí la veu narrativa ens porta a la vida que feia quan era una nena i visitava l’àvia al mateix lloc, vint anys enrere. Funciona. Després la novel·la va de baixa. Hi falten capes. Hi falta que la narradora ens ometi o ens suggereixi alguna cosa.

Em temo que el públic lector potencial de l’Orriols i la Climent no és gaire exigent: és un públic que vol que el consolin i prou, sense exigències estètiques. Hi falten detalls, a Gina. Els detalls són necessaris, algú que escriu ha de ser algú que observa més enllà de si mateix o algú que, al contrari, busca obsessivament a dins de si mateix. Les mitges tintes no funcionen. La claredat i la relativa sinceritat amb la pròpia experiència no són suficients per fer una bona novel·la. La veu de la protagonista és humil i planera en un sentit positiu, i al llarg de la història Gina evoluciona, creix com a persona. Des d’aquest punt de vista la novel·la compleix. Tot i així, a Gina hi falta substància. Hi ha uns quants tòpics d’empoderament per a les persones en general i les dones en particular: la tristesa i com cal abraçar-la per superar-la algun dia. El sexe amb les dones, que és fantàstic. Ser mare sense cap home al teu costat perquè prioritzes la maternitat a la vida en parella. 

S’ha de poder escriure de tot, perquè l’art ens ensenya que tot pot ser rellevant si ho enfoquem amb la lent adequada: una ploma entrenada pot fer que les històries més insípides o corrents siguin rellevants, i en aquest cas les experiències de rebre un diagnòstic mèdic dur i decidir que potser t’agraden una mica les dones són vàlides per escriure una bona novel·la. La malaltia ens espanta, treu el pitjor de nosaltres i de qui ens envolta, i en última instància també pot fer justament el contrari: transformar-nos en persones més fortes de pensament, més lliures, més amants de la vida i del seu valor. No és el què, és el com. I malauradament, el to explicatiu de Gina i el seu missatge empoderador, en certs passatges, cau en l’autoajuda.

Tota veu narrativa principal ha de transcendir la pròpia història, que vol dir fer alguna cosa més que narrar etapes de la seva vida. Pot mostrar el desencís i la joia en lloc d’explicar-la com qui ha quedat per berenar amb una amiga. La primera norma és mostrar en lloc d’explicar, premissa que implica anar més enllà de la història particular que es narra. L’autoajuda mata la literatura, asfixia el nervi creatiu. Com el seu nom indica, ajuda les persones —o creu que pot ajudar-les—, però la literatura no pot ser autoajuda. Explicar una vida tal com raja i enumerar els reptes que t’ha calgut superar i com t’has sentit mentre miraves de superar-los té mèrit i no és una cosa que tothom sàpiga fer, però no és literatura: és escriptura, perquè la literatura participa de molts altres aspectes que a Gina queden curts.

Res del que apunto aquí significa que Maria Climent no ens pugui sorprendre. Gina és la seva primera novel·la. I l’escriptura és, com tot, un aprenentatge que dura tota la vida. Si una editorial com L’Altra, que ha descobert novel·les de plomes catalanes talentoses com Maria Guasch o Jordi Amor ha confiat en ella, deu tenir prou potencial. Confiem-hi també nosaltres. La segona novel·la serà millor.

(Barcelona, 1991). Graduada en Humanitats, escriu a mitjans com La Llança, Núvol i Nationàlia. És sòcia co-fundadora de la revista de creació BRANCA.