El 1880 Verdaguer escrivia a Collell: «Estimadíssim Jaume: m’han nombrat mantenedor dels Jocs Florals, com ja hauràs vist, i com en totes les coses, demano el teu parer, puix quan obro pel meu cap, no tinc gaire el do d’acert» (EJV III, p. 11). No hem d’entendre aquestes paraules com mera retòrica, sinó reals i afectives, perquè la història ens ha llegat l’amistat de dues personalitats cabdals de la Renaixença. Tanmateix, sobre aquesta amistat se n’ha parlat molt. La posició presa pel canonge en l’afer Verdaguer ha fet vessar rius de tinta. Certament, és un tema escabrós i que no deixa ningú indiferent. Ara i aquí, però, no ens ocupa parlar d’aquesta ruptura, ni tan sols de la coneixença, sinó de com Collell se serví de Verdaguer per aconseguir els seus propòsits. Per il·lustrar-ho ens servirem d’alguns aspectes de les dècades de 1860 i de 1870.
Collell i Verdaguer es van conèixer a les aules del Seminari de Vic al 1863. Al 1865 el poeta folguerolenc guanyava els seus primers premis als Jocs Florals de Barcelona i, aquell mateix any, començava l’edició de Dos màrtirs de ma pàtria. Ho feia en forma de fulletó al bisetmanari Eco de la Montaña, on el jove Collell ja tenia una forta influència. Fet i fet, es degué a aquesta amistat la possibilitat d’aquesta publicació. El futur canonge, però, no ho feia de forma gratuïta: era conscient del valor i el pes de l’obra en la literatura catalana renaixencista. Així, confirmava el camí romàntic emprès per Verdaguer —que en aquella època combinava amb els models estètics manllevats de la seva formació acadèmica, de tendència neoclàssica i jocosa— i el situava al capdavant del grup de joves que més endavant formarien l’Esbart.
La dècada dels 60 eren anys de debat i brega literària. La reinstauració, el 1859, dels Jocs Florals significava l’allistament definitiu a la causa renaixencista i la guerra d’Àfrica, també del 1859, el desvetllar definitiu d’una consciència catalanista. Així amb tot, les tensions al si del consistori no tardaren a aflorar i ja a mitjans d’aquest decennis hi hagueren els primers conflictes entre el grup liderat per Aguiló i el capitanejat per Soler. Políticament, el 1868 s’inicià un període significatiu per a la història espanyola. En aquesta situació, a Vic hi havia un grup de joves aficionats a la literatura que el 1867 s’agrupà sota el nom d’Esbart de Vic. Fou una altra maquinació collelliana. Malgrat l’etiqueta que Collell donà a Verdaguer de «mestre i fundador» de l’Esbart (tal com escrigué al pròleg de La garba muntanyesa), no hi ha dubte que la idea i la voluntat no foren seves. Va ser Collell qui decidí engegar aquestes trobades. I també és ben cert que no va ser un naixement espontani –com el mateix Collell volia fer veure–, sinó un fet madurat. N’és una prova excel·lent el parlament que Verdaguer llegí el dia de la fundació. I aquesta és la segona utilització de Collell: era conscient que agrupar-se, posar-se un nom i que el parlament inaugural fos de la mà del poeta més reconegut del cercle i amb més projecció a nivell nacional significava donar-se força i consistència. Així doncs, res de gratuït.
Entrem a la dècada dels 70. Malgrat l’interès de Collell de fer reviure l’Esbart durant anys tan sols funcionà fins el 1869 o 1870. A partir d’aquí, el context històric convuls impossibilità les trobades. I no fou fins al 1878, amb la creació de La Veu del Montserrat, que l’ideòleg vigatà tornà a servir-se del seu amic. La presència de Verdaguer als primers números és contínua. I ho és perquè La Veu es volia un òrgan d’abast nacional, i, per aconseguir-ho, Collell sabia que calia servir-se del poeta de Folgueroles que ja ocupava el tron de la literatura catalana. L’any següent, el 1879, tornava a utilitzar l’amic per a finalitats pròpies i propagandistes.
En efecte, el 1879 Collell publicà La garba muntanyesa, una antologia de poetes de l’Esbart de Vic. A l’obra, l’antòleg hi recollia peces dels fundadors i dels continuadors. D’aquesta manera es proposava demostrar que existia un contínuum i que l’Esbart era viu. Res més lluny de la realitat. L’objectiu era posar la ciutat de Vic al centre de la Renaixença catalana. I ho feia amb una proposta estètica i ideològica molt concreta: romàntica i conservadora. I per fer-ho, la figura central tornava a ser l’amic. Verdaguer era l’autor més recollit. I era, alhora, qui obria i qui cloïa l’obra.
La dècada dels 80 ofereix un altre capítol ben interessant, la coronació de Verdaguer com a poeta de Catalunya. Aquí, Collell també hi va tenir un paper de primer ordre. Ara bé, el poeta ja ocupava el cim de la literatura catalana i l’ideòleg ja era un personatge més que reconegut i escoltat. No li calia servir-se’n com anys enrere, però sí que el volia mantenir proper. El que va venir després, sobretot a la dècada dels 90 és més que conegut, i ha omplert moltes pàgines.
Sumàriament: quan Verdaguer entrà en conflicte amb les classes dirigents de l’església i fou expulsat del palau del Marquès de Comillas, Collell se situà al bàndol dels acusadors. És cert que quan el conflicte es resolgué, firmaren les paus. Això sí, en els moments en què Verdaguer hagués agraït més la presència del seu amic, sembla ser que el canonge no hi fou.
Amb aquestes pinzellades no volem posar en qüestió l’amistat, ni discutir si va ser verdadera o no, sinó, tan sols, posar el focus sobre aquesta necessitat que Collell tingué del seu amic per assolir els fins que es proposava. Perquè sabia que el poeta era la punta de llança, qui el faria arribar a més racons, i qui li proporcionaria una veu més escoltada. La pregunta, doncs, és: hauria aconseguit, Collell, els seus propòsits sense servir-se de la figura del seu amic?