FAKE POETRY

El neologisme no ho acaba de ser del tot, perquè de poesia fake tots ens n’hem trobat moltes vegades. Mireu aquesta persona d’aire distret que fulleja un volum a la secció de poesia de la vostra llibreria habitual. Si l’abandona ràpidament a la taula de novetats, o si persisteix en l’error i comença a fer ganyotes —la cara se li torna blanca, una gota de suor freda li regalima pel front, però no es tracta d’una identificació excessiva amb un poema de Safo—, segurament el nostre personatge s’ha trobat amb un mal llibre de poemes, com tants que n’hi ha —de bons, també—, però no pas amb això que diem avui. La poesia fake és tota una altra cosa. És un producte de l’era Trump i de la nostra adicció a l’smartphone, que segurament ara tens a les mans. Té més a veure amb un troll de Twitter que no pas amb un escriba medieval que, pobret, s’equivoca de línia. Se situa al límit dels gèneres literaris —què són, ja, els gèneres literaris?— i juga amb totes les nostres certeses per enganyar-nos. Fa, de fet, el que la poesia sempre ha fet i que tan bé va resumir Pessoa amb aquells versos. Fingeix el dolor que, en efecte, pateix de debò, perquè aquesta és l’única manera de transmetre’l als lectors. Però la poesia fake és portar aquesta ficció a l’extrem. Inventar-se el jo i, sobretot, les seves circumstàncies. Perquè aquesta poesia relega la veu lírica i dóna importància a tot allò que l’envolta. Però no, no és un poeta instagramer ni un ionqui de l’exposició pública. És aquell llibre somiat on les pàgines estan en blanc, perquè, fet i fet, el que els poetes diuen no té cap importància. La poesia fake és un enorme paratext, notes al peu i aclariments curosos per a un objecte inexistent. Tot això i molt més ha perpetrat Jordi Cornudella amb les seves obres completes d’Abulcàssim —Tot Abulcàssim, Edicions Vitel·la, 2019— que ens confirmen que, en el món d’avui, ja no ens podem refiar de ningú.

Aquest paràgraf pot semblar exagerat, perquè Cornudella no és el primer ni l’últim que s’inventa un autor. Pessoa mateix ho va fer fins a la sacietat, fins a la malaltia. Però quan el joc va més enllà del pseudònim, de l’heterònim i dels altres ònims; quan el poeta accepta subjugar-se per complet a la seva creació, fins a fer-nos dubtar realment de l’existència de la seva criatura… Llavors, no pot ser que la farsa es converteixi en veritat?

Hi ha moltes maneres d’interpretar aquest llibre d’un poeta andalusí —realment, no sabem on va néixer— que va venir al món el dia que Borges el va fer aparèixer en un dels contes de El Aleph (1945), el que duu per títol «La busca de Averroes». En aquest conte, el filòsof cordovès no acaba d’entendre dues paraules molestes que no paren d’aparèixer a la Poètica d’Aristòtil, els termes «tragèdia» i «comèdia». Al vespre, Averrois és convidat a casa de l’alcoranista Farach, on acaba de desembarcar, provinent del Marroc, un viatger anomenat Abulcàssim al-Asharí. Hi conversen. Els cordovesos demanen a Abulcàssim que els parli dels seus viatges a Orient i que els expliqui alguna meravella. Però Abulcàssim és un venedor de fum, un estafador, i només sap relatar, sense acabar de sortir-se’n, allò que vindria a ser una representació teatral que va veure a Sin Kalan (Canton). Però… com pot Averrois entendre el que és una funció de teatre, si mai no ha vist cap teatre? Borges explicita, a l’últim paràgraf del conte, que ell volia escriure la història d’una derrota individual, d’algú a qui no li és permès entendre el que d’altres, en altres circumstànies, sí que poden entendre. Per això, l’autor afirma que, volent explicar la derrota d’Averrois davant la impossibilitat d’imaginar un teatre, el que va fer és narrar la derrota d’un autor —ell mateix— intentant imaginar-se Averrois, però sense tenir-ne més dades que alguna notícia històrica. El valor del seu conte està en el retrat que està fent de si mateix mentre l’escriu, i no tant en el retrat d’Averrois. El peix es mossega la cua i al final Abulcàssim, Averrois i la Còrdova dels almohades desapareixen davant els nostres ulls com un decorat. Com diu Borges a la conclusió del conte: en l’instant que jo deixo de creure en ell, «Averrois» desapareix.

És a partir del personatge d’Abulcàssim que Cornudella construeix el seu spin-off. Hi trobem un primer conte, «La lluna d’Abulcàssim», en què el poeta explica el seu viatge de tres anys a l’Extrem Orient. D’alguna manera, com acostumen a fer els poetes, Abulcàssim s’enamora de la lluna i, en el seu cas, aconsegueix posseir-la. Afirma haver-hi estat fins a tres vegades. El prenen per boig, però a ell tant li fa. Com al conte de Borges, a l’últim paràgraf no parla Abulcàssim, sinó el narrador.

La segona part és tota la poesia que, després d’una fructífera recerca, Cornudella ha pogut arreplegar d’Abulcàssim. I aquí és on comença la festa. El traductor i editor treballa a partir de dos manuscrits, l’un de l’Escorial, l’altre de Sant Petersburg. I el seu treball és molt seriós. Tant, que no ens permet dubtar que la seva recerca és realment escrupulosa, i el material que se’n deriva, ben fiable. Podríem interpretar els seus poemes i escolis com un joc. Però, si tota aquesta construcció només és un passatemps, per què hauríem de creure, llavors, en Abulcàssim? Quin sentit té? No desapareixerà, llavors, com l’«Averrois» del conte, quan deixem de creure en ell?

En el conte de Borges, Abulcàssim ve a fer trontollar les seguretats de l’Averrois comentarista d’Aristòtil, i acaba fent trontollar les del mateix autor del conte. En l’ingent aparat crític que acompanya, o que més aviat es converteix en el protagonista del «Cançoneret d’Abulcàssim», res no fa trontollar la maquinària perfecta dels arguments filològics del traductor Cornudella, fora d’una cosa: els poemes mateixos. Posem com a exemple l’única quarteta que ens ha llegat el manuscrit escurialensis. La majoria del text conservat al primer manuscrit consisteix, de fet, en una carta on un conegut d’Abulcàssim narra el dia que les despulles d’Averrois van arribar a Còrdova. Sembla que l’anècdota és certa, i que les seves despulles haurien vingut del Marroc carregades per una mula. En aquesta versió, és un ase qui transporta, a banda i banda, el cos i les obres d’Averrois. L’autor anònim de la carta reporta la quarteta que hauria sentit dir a Abulcàssim, dirigint-se a un amic de la seva colla, Abu Bakr ibn al-Arabi, després de buidar una copa de vi:

La lliçó, fill d’al-Arabi,
és que fins i tot un ruc
pot dur el fèretre feixuc
i les obres del més savi.

I aquí és on, sense avisar, Abulcàssim es converteix en un somriure felí. El personatge d’Abulcàssim i el registre de les seves obres és, al final, radicalment diferent del que se’ns anunciava. El soroll del xoc entre la veu acadèmica i el to dels poemes és estrepitós. Al capdavall, Abulcàssim no és res més que això, un borratxo sorneguer molt distanciat de l’elit literària del seu moment, que d’alguna manera l’hauria bandejat. Per què Abulcàssim no apareix als reculls de poetes andalusins de Josep Piera? Com és que fins ara no havíem pogut llegir el seu diwan? Qui l’ha bandejat sistemàticament de les antologies? Per sort, Cornudella ve a fer justícia amb aquest nou germà seu, una mica germà de Catul, i sobretot germà bessó d’un altre poeta, Ibn Quzman. Amb aquest darrer, un cordovès del segle xii, Abulcàssim comparteix tant les tries mètriques (el zajal) com els temes de la seva poesia, i com gairebé tot Abulcàssim (casualitat!) el seu manuscrit també es troba —tot i que, arribats a aquest punt, ja no podem creure res— a la ciutat dels tsars.

Ibn Quzman i Catul, però també Horaci i els lírics grecs arcaics. Abulcàssim té una mica de tots ells. I, per què no, també té una bona dosi dels epigrames de Carles Fages de Climent. En un moment històric en què no podem saber bé si el que llegim és veritat, l’enorme fake que s’ha marcat Cornudella es pot interpretar com una brometa que s’allarga molt. Però també hi podem veure una clatellada sense miraments als escriptors, als poetes i als professors d’universitat que emmascaren allò que compta, la literatura i la poesia, amb el fum de la impostura. Abulcàssim és un virus que ha nascut des de dins i que, a poc a poc, es propagarà.¹ És veritat que li voldríem haver llegit algun vers més; però els atzars de la transmissió textual, certament, són inescrutables.

Serà comprès, Abulcàssim, entre nosaltres? De moment, una companya de La Lectora m’informa que el llibre ja és en una coneguda i cèntrica llibreria de Barcelona. No el busqueu a la secció de novetats de poesia. El trobareu a clàssics perses.