Blasfèmia és una novel·la fosca, de digestió lenta, i en què l’infern habita a cada racó i dins de cada un dels personatges. Qui no conegui la primera novel·la de Ferran Garcia, Recorda que moriràs, quedarà sorprès de la duresa del llenguatge i la tenebrositat de la trama. Aquesta sorpresa inicial, però, es convertirà, imminentment, en captiveri. I és que Blasfèmia confirma —i qui sap si supera— el camí encetat anteriorment. Perquè malgrat la cruesa de la trama i la monstruositat dels personatges, el lector se sent atret per conèixer, descobrir, i qui sap si entendre, «les tenebres [que] s’escolen dins la llum».
Com dèiem, Blasfèmia és un catàleg de monstres. Alguns destaquen per la impuresa del seu cor, altres per un físic anormal. Junts conformen un museu dels horrors. Perquè l’horror, la foscor, la maldat, és quotidiana i íntima, ens envolta i, sovint, no ens n’adonem: «El que vull dir és que l’infern és aquí, al nostre costat, sempre. Que només ens en separa una mirada, una tempesta inesperada, un canvi de vorera o una tria en un orfenat. Entre nosaltres i ell només hi ha un tel».
Ferran Garcia és gràfic, directe i concís. Amb un llenguatge cru i dur, sincer i precís, descriu escenes com qui retrata, i submergeix el lector en les profunditats d’aquest oceà terrestre. És capaç de captar i transmetre la bellesa i la tendresa subjacent del costat més fosc de l’ésser humà. Fet i fet, aquestes descripcions d’ambients posseeixen una forta càrrega d’emoció poètica. Això sí, aquesta humanització dels monstres no ens ha d’estovar: és un instrument més al servei de la truculència. Perquè el protagonista, l’Abel Absent, transita per aquest món i coneix les realitats més dures: les absències, les obligacions, les violacions, els assassinats.
Malgrat aquesta foscor, a l’inici de l’obra hi trobem felicitat. L’Abel, al circ de monstres on habita, la coneix. Quan és abandonat, però, comença un viatge vital que el porta de l’hospici de Cadis a treballar de botxí per al règim franquista. Entremig aprèn l’ofici de matallops. Durant aquest trajecte, i amb l’experiència dels anys, descobreix la impossibilitat d’estimar i ser estimat. És aquesta descoberta, i la que el mal no és aliè a nosaltres, la que fa adonar al protagonista —i qui sap si al lector— que dir que els humans ens acostumem a tot. «És mentida. Potser la pitjor de totes les mentides que conec, i en conec moltes.» Tanmateix, aquesta negror no impedeix que l’amor sigui present a l’obra: un amor paranoic i incomprensible.
Però tot acaba on comença. I, de fet, la circularitat de l’obra, li confereix una volguda cruesa. La recerca, la troballa i el retorn. El record fa comprendre, però «nosaltres no triem els records, ells ens trien.» Passa el mateix amb la veritat i el desig, que «no és triada, sinó que tria». És la constatació, i l’acceptació, de la petitesa de l’ésser humà, de la impossibilitat de dominar la pròpia vida. I l’existència en un món, això sí, esquinçat des de la creació mateixa i il·luminat per les tenebres.
Menció a part mereixen els noms dels personatges. El protagonista fa honor al seu cognom: és un retrat fidel de l’absència de la normalitat. Absent de felicitat, absent de sentiments, absent de la condició humana. I influït, o guiat per l’Urpa; un nom que ens remet a les urpes de l’inici del text, aquelles que fan malbé el tel que separava el món de l’infern. O l’Eva, no origen del pecat sinó de la confirmació de la manca d’humanitat. I la família d’ella, Nuñez de Prado López Maldonado Manglano y Ortiz de Zúñiga, terratinents i propietaris, qui sap si una burla a l’antiga aristocràcia que, malgrat les aparences, encobreix la baixesa humana.
En suma, Blasfèmia és un viatge iniciàtic que es clou amb el descobriment que només el mal redimeix el mal i en què la foscor és ennoblida per la bellesa de les descripcions i el preciosisme lingüístic.
