Bruixes, pilots i cavalls voladors: Franklin Cascaes

Ilha do Desterro, 4

Molt abans que els pioners de l’aviació hi fessin parada i fonda, pel cel de l’illa del Desterro hi volaven els ocells. I a banda dels ocells —que encara n’hi ha que ho fan, i per molts anys—, travessaven el cel bruixes i cavalls voladors. D’aquests fa temps que no se’n veuen, i tampoc no se’n parla gaire. Un dels darrers a donar-ne testimoni fou Franklin Cascaes (1908-1983), que amb la seva ploma va fer-ne dibuixos i relats.

Cascaes va néixer a Itaguaçu, a la costa continental de l’estat de Santa Catarina, una localitat avui dia incorporada a Florianópolis. Fill d’una família rica, posseïdora de terres i d’esclaus, va presenciar l’ocàs d’un món que s’esmerçà a entendre i explicar: les tradicions, les creences i la parla dels descendents d’açoreans que havien colonitzat l’illa i el litoral. Es va formar de manera autodidacta per ser moltes coses: artesà, ceramista, escultor, escriptor i dibuixant, per dir-ne algunes. Ja d’adult, aconseguí vèncer els recels paterns per anar a classe i esdevenir professor més endavant. Ningú no ha fet tant per preservar el folklore de l’illa. Ningú no ha fet tant per esdevenir, ell mateix, folklore. Més que un estudiós en el sentit acadèmic, Cascaes és un folklorista-artista. El seu llegat es conserva institucionalment gràcies a la fundació que porta el seu nom i a la col·laboració activa de la Universidade Federal de Santa Catarina, però els seus relats i els seus dibuixos van més enllà del registre de la tradició oral: hi incorpora un element fantàstic que és seu —deutor del món que l’alimentava, sens dubte, però al capdavall franklinià.

És un fet que Itaguaçu significa, en tupí, pedra gran. Davant la platja hi ha set roques arrodonides: una d’elles sembla que porti un capell. Circula una llegenda que conta que les bruixes volien fer una festa: hi convidaren mites d’origen europeu com els homes-llop i els vampirs, d’altres d’origen colonial com les mules sense cap i també mites indígenes com el Caipora —el protector dels boscos, que fuma amb pipa— o el Boitatá —la serp de foc amazònica, que té una reputació que s’escampa per tot el país. El dimoni no el convidaren per dues raons de bon gust: la pudor de sofre que fa i el costum, més aviat lleig —documentat arreu on passa— de fer-se besar el cul. En el punt més animat de la festa —una autèntica orgia— aparegué, entre llamps i trons, el dimoni. Dolgut i enrabiat de veure com el marginaven, petrificà tots els assistents. Roques arrodonides i roca amb capell. Fi de la festa. Neix Itaguaçu.

Aquesta llegenda figura en una placa sobre una de les roques, a la mateixa platja. Segons diu, registrada per Gelci Coelho, conegut com «Peninha». Tot apunta que no és un registre d’una tradició oral anònima, sinó un text inspirat o instigat directament per Cascaes, l’autor amb vocació de folcklore.

En la seva infantesa, Cascaes degué veure com sobrevolaven la costa els avions d’Antoine de Saint-Exupéry, Jean Mermoz i Henri Guillaumet, entre altres pioners de l’aviació que passaren per Florianópolis. Una altra placa els recorda al parc que havia estat l’antic aeròdrom, un parc envoltat de màquines d’asfaltar i edificis a mig construir. L’antiga ilha do Desterro són avui uns terrenys en fase irreversible de balearització, terra promesa de treballadors continentals, turistes de São Paulo, Argentina i Uruguai.

En un relat de 1951, «Mulheres bruxas atacam cavalos», hi ha algunes referències significatives pel que fa a l’afer aeri. Sinhá Fostina relata en manezês, el dialecte florianopolità, el fenomen paranormal dels cavalls voladors. Mentre torna de visitar una benzedeira —una curandera que treballa amb la pregària i les simpaties, petits rituals de guariment— coincideix amb Vitorino i Gabrieli. Tradueixo el passatge més avall, a mers efectes de comprensió:

—Vancês se alembro que, há muntos ano passado, lá naquela praia da tia Rita Maria apareceu um apareio voadô chamado loprano, guiado por dôs home?

—Eu osvi falá nisso – respondeu o Vitorino.

—Pos oiem, mos fiios! O cavalo gatiado do Zé Nóbi ’tava avuando igualizinho qui nem o loprano qu’o falê. Eu mi alembrê disso pro mo’de que o mo difunto pai falava pra nós essas cosa em casa. Ele arrematava a cunversa e dizia: «Aquilo, mos fiios, é astuça do demonho, que apreparô aqueles apareio pra mo’de matá as criatura nos ári.» E contava: «Os home que dirigio aquilo ero manobrado pelo demonho e, quando saíro daqui, caíro numa lagoa lá pras otras banda do Rio Grande do Súli. O apareio era astuça do demonho, e os home que dirigio ele tinho que sê da mema camariia dele, qui nem as muié bruxa são.

*

—Que recordeu com, fa molts anys, en aquella platja de la tia Rita Maria va aparèixer un aparell volador anomenat aeroplà, menat per dos homes?

—N’he sentit a parlar – respongué en Vitorino.

—Doncs, escolteu, fills meus! El cavall bai d’en Zé Nóbi volava igual que l’aeroplà que us deia. Me n’he recordat per mor que el meu difunt pare a casa ens contava aquestes coses. Rematava la conversa i deia: «Allò, fills meus, és astúcia del dimoni, que preparà aquells aparells per mor de matar les criatures en l’aire.» I contava: «Els homes que dirigien allò eren maniobrats pel dimoni i, quan sortiren d’aquí, caigueren en un llac cap a banda de Rio Grande do Sul. L’aparell era astúcia del dimoni, i els homes que el menaven havien de ser de la mateixa mena que ell, que ni les bruixes.1

Com a tots els diàlegs, l’autor fa un esforç insòlit per capturar i recrear literàriament el portuguès de l’illa, un dialecte insular i tancat com ho podria ser, respecte al català estàndard, el mallorquí de Jordi des Racó. És un portuguès —el manezês—, que s’està perdent vertiginosament amb l’allau de nouvinguts d’altres indrets del país: barreja d’açoreà i brasiler macerada per uns segles de Desterro insular. En la percepció de Sinhá Fostina, el cavall de Zenóbio («Zé Nóbi») volava igual que un avió i una cosa i l’altra —cavall o màquina— podien ser només assumptes del dimoni. Son pare ja parlava dels aeroplans com a astúcies del diable, de com uns  pilots maniobrats pel ell s’estavellaren a un llac poc després de sortir en direcció cap a Rio Grande do Sul.

Saint-Exupéry, Mermoz i Guillaumet tingueren un paper heroic en el desenvolupament de l’aviació: tots tres —coses del diable?— hi deixaren la pell. Avui sabem que l’avió de Saint-Exupéry va ser abatut prop de la costa de Toló, a la Provença, per un pilot nazi el 1940, mentre realitzava un vol de reconeixement. El de Guillaumet ho va ser per un d’italià davant les costes de Tunis. Segons sembla, l’avió de Mermoz, que havia desaparegut el 1936 quan partia d’Europa en direcció al Brasil, havia estat sabotejat pels nazis. Tots tres ja eren morts quan Cascaes escrigué el conte.

Els personatges de Cascaes ens parlen en un portuguès extint i des d’un sistema de creences arcaic. Seria un error, però, pretendre que d’uns personatges ignorants i supersticiosos que s’aboquen a la fantasia no en podem extreure un parell de veritats : la veritat d’un món en vies d’extinció, d’una societat de pescadors i benzedeiras, amb les seves pors i les seves simpaties, que Cascaes s’afanyà a documentar; i la veritat implacable de la seva destrucció, en nom d’una fantasia anomenada progrés, per unes màquines que carrega el diable.

*«Bruxa dando nós na crina e rabo de cavalos (1973)», dibuix de Franklin Cascaes

  1. Franklin Cascaes: O fantástico na ilha de Santa Catarina. Florianópolis: Editora UFSC, 2015.

Melcion Mateu (Barcelona, 1971). És doctor en Literatura Espanyola i Portuguesa per la Universitat de Nova York i Màster en Literatura Comparada per la de Cornell. Ha publicat. Vida evident (Premi Octavio Paz 1998), Ningú, petit (2002), Jardí amb cangurs (2005) i Illes lligades (Jocs Florals de Barcelona 2014). I amb el poeta nord-americà Rowan Ricardo Phillips, ha participat al CD Poètica (2016). Ha traduït autors com John Ashbery i Michael Ondaatje. Des de Florianópolis (Brasil) imparteix cursos virtuals per al Laboratori de Lletres.