Òperes nonates

En la trajectòria artística i personal de Piotr Ilítx Txaikovski (1840-1893) hi ha un any, el 1890, en què coincideixen alguns dels fets més singulars de la seva vida. El més espectacular, sens dubte, és la creació, durant una llarga estada a Itàlia, de la seva gran òpera, La dama de piques, enllestida en sis setmanes. Txaikovski no havia treballat mai amb tanta rapidesa. En tornar a Moscou, Piotr Ilítx, juntament amb quatre músics eminents, va ser convidat pel comerciant melòman Iuli Blok a conèixer un invent novíssim i revolucionari. Blok tenia una botiga al centre de la ciutat on venia velocípedes, màquines d’escriure i altres artefactes moderns. No feia gaire que havia tornat dels Estats Units i n’havia portat un fonògraf, que va estrenar gravant la veu de Tolstoi, i ara frisava per presentar-lo a l’elit musical russa. Els pianistes Anton Rubinstein i Aleksandra Gúbert, la soprano Elizaveta Lavróvskaia, solista del teatre Bolxoi, Vassili Safónov, el rector del Conservatori de Moscou, i Piotr Txaikovski, el compositor més cèlebre del moment, estaven convocats a la botiga de Blok per fer-hi la seva primera gravació (una gravació que, per cert, encara es conserva, i té una qualitat pèssima, com és d’esperar). Blok disposava d’un piano i esperava que els convidats hi toquessin alguna cosa, però s’hi van negar. L’amfitrió els va pregar que almenys parlessin, i van començar a fer el ximple, dient frases o versos cursis en rus i en alemany, com si volguessin posar a prova la competència lingüística i el bon gust de l’aparell. La soprano va esbossar una melodia i va imitar la veu del cucut. Txaikovski va cridar: «El Blok és molt bo, i l’Edison encara més!», va xiular i no va voler continuar. «Què té la meva veu perquè s’hagi d’immortalitzar?», deia. Blok sospitava que els seus convidats estaven influïts per l’actitud escèptica de Tolstoi. Ja se sabia que l’autor de Guerra i Pau havia titllat el fonògraf de «joguina divertida per a nens rics» i, després de sentir la seva veu gravada, havia sentenciat: «M’ha fet entendre que sóc un vell, i a sobre, un vell malcarat.» Sigui com sigui, sembla que Txaikovski va marxar de la botiga de Blok amb la sensació d’haver passat una estona entretinguda i amb el convenciment que els avenços tecnològics no tenien res a oferir a la música.

El mateix any, per primera i última vegada en la vida de Txaikovski, algú li dedica un llibre. És un recull de deu contes titulat Gent taciturna, publicat per la prestigiosa editorial moscovita d’Aleksei Suvorin i escrit per un autor de trenta anys que es diu Anton Txékhov. En aquella època Txékhov no era encara un escriptor reconegut, tot i que ja havia publicat sis llibres. Els crítics li retreien el to asèptic i la falta de missatges edificants, i els lectors conscients de la seva autèntica dimensió no eren gaire nombrosos. Tres anys abans Txaikovski havia llegit un relat seu, «La carta»: commogut, en va escriure una a Txékhov, a qui aleshores no coneixia, i la va enviar a l’adreça de la revista Nóvoe Vrémia (‘El Nou Temps’) on havia sortit el relat. La carta de Txaikovski es va perdre. Quan finalment es van conèixer (gràcies al germà del compositor, Modest, que era poeta i freqüentava els cercles literaris), Txékhov va quedar ben sorprès en saber que Txaikovski seguia les seves publicacions i era un lector amb criteri. Al cap de poc, Txékhov, admirador fervorós de la música de Txaikovski (particularment, de la seva altra gran òpera, Eugeni Oneguin), li va escriure el següent: «Els relats del meu nou llibre són avorrits i insípids com la tardor; són monòtons i s’hi barregen elements artístics i mèdics; tot i així, m’atreveixo a adreçar-vos un prec humil: permeteu-me dedicar-vos aquest llibre. […] Aquesta dedicatòria, en primer lloc, em faria molt feliç i, en segon lloc, correspondria mínimament a aquell sentiment profund de respecte que em fa recordar-vos cada dia.» L’endemà de rebre aquesta petició Txaikovski va anar a casa de Txékhov per dir-li personalment que sí i que seria un honor. Avui dia totes aquestes cerimònies ens semblen curioses, si més no, però aleshores una dedicatòria no volguda podia perjudicar la reputació d’un personatge públic.

La complicitat sorgida arran de la dedicatòria va fer que Txaikovski proposés a Txékhov d’escriure el llibret de la seva nova òpera, que s’havia de dir Bela i havia de basar-se en el relat homònim de Lérmontov, inclòs en Un heroi del nostre temps. Txékhov, al seu torn, va dir que sí i que seria un honor. Per raons que desconeixem aquest projecte no es va arribar a complir. Probablement, la precarietat econòmica de Txékhov hi tenia a veure… Més de seixanta anys més tard, el 1953, un altre músic rus, Ígor Stravinski, i un altre escriptor d’economia precària, Dylan Thomas, també havien d’escriure una òpera junts. En les mítiques Conversations with Robert Craft, Stravinski n’evocava l’argument, ideat per Thomas. La Terra renaixia després d’una catàstrofe i calia reinventar el llenguatge. En el llenguatge nou ja no hi havia conceptes abstractes: les paraules designaven únicament persones i coses concretes. Les figures retòriques quedaven abolides. La mort sobtada de Thomas, el 9 de novembre de 1953, va impedir que aquesta idea magnífica prengués cos. Ara, potser, seria un bon moment per fer-la créixer.

(Sant Petersburg, 1985). És Llicenciada en Teoria de la Literatura i Literatura Comparada. Ha publicat tres llibres de poemes en rus i dos en català, Per l'inquilí anterior (2015) i Dos viatges (2020), a part d'un grapat de traduccions de literatura russa. És guanyadora del Premi Vidal Alcover de Traducció (2016) i del Premi PEN de Traducció (2018). Imparteix classes a l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès i col·labora amb el diari Ara.