Tinc un germà gran, el Pau, que no es llegeix mai cap dels meus articles. Com a molt el primer paràgraf. Ell sempre diu que sí, que sencers, i fins i tot té la barra de penjar-ne enllaços a Twitter seguits de comentaris laudatoris. «Llegiu-lo!, és un expert, n’estic molt orgullós, etc.» Mentida, no se’ls llegeix. S’escuda sempre en el fet que escric sobre coses que ell no ha llegit i que, per tant, no pot entendre-ho. Jo ja li he explicat mil vegades que La Lectora és una revista de literatura i que, per molt que els ho demani, no em deixaran escriure una ressenya sobre el número #94 de la Revista Panenka (El futbol que se lee).
—Doncs mal fet, perquè hi ha un article sobre el Reial Madrid-Olímpic de Xàtiva de la temporada 2012-2013 que és canyella fina.
Com veiem, les relacions entre germans poden ser un parany. Persones amb qui has compartit certa intimitat però que, segons com, no acabes de conèixer. Éssers amb qui t’has de relacionar perquè primer és la carn que la camisa, diuen, però amb qui, si no fos per això, potser no hi congeniaries mai. L’amor fraternal sempre és tan sincer com sembla? Què impulsa la gent a fer-ne un reconeixement públic? S’admiren mútuament, com afirmen sense embuts, els Gasol de Sant Boi o els Márquez de Cervera? De fet, si ho pensem bé, la rivalitat entre germans està servida des de temps immemorials. Des de Caín i Abel als germans Guitart Riera.
Per parlar d’això i de moltes altres coses Jordi Nopca ha escrit una novel·la, La teva ombra. Un llibre segurament prolix, que narra la història entre dos germans i les relacions sentimentals que orbiten al seu voltant; que reflexiona sobre la concepció que tenen l’un de l’altre i les expectatives i les pors, aparents i reals, que es projecten de forma oberta o en secret.
El llibre s’estructura en tres grans parts que, en realitat, podrien ser-ne dues; perquè tenim la visió de la mateixa història explicada des del punt de vista dels dos germans. Primer des de l’òptica del germà petit —fins al primer terç del llibre— i, després, des de la visió del germà gran. El llibre és, diria, una immensa broma entelada de finíssima ironia, començant pel nom dels dos protagonistes. En Joan és el gran i en Pere el petit. Dislocant els epítets que la cançó popular (balla, balla, balla) o la dinastia reial reserva per a cadascun d’aquests dos noms.
Ara bé, l’actitud amb la qual viuen tots dos personatges i el desenvolupament de la novel·la posaran, metafòricament, els adjectius primigenis a lloc. L’èxit d’un comportarà la caiguda de l’altre. L’ombra llargaruda del Pere anirà enfosquint de mica en mica el caràcter del Joan. En aquesta línia, doncs, La teva ombra esdevé un llibre d’un patetisme extrem, desaforat. Nopca sembla que gaudeixi allargant amb crueltat el patiment i la tortura que pateix un dels dos germans en relació amb l’altre, que acumula fracassos al seu marcador que són, simultàniament, punts positius per al seu «contrincant», perforant la ment d’un ésser corsecat per l’enveja.
Arrebossar-se en el patetisme humà és una idea que, sens dubte, interessa Nopca. Ja ho havíem pogut comprovar al seu llibre anterior, Puja a casa (2014), un recull de contes tan memorable com el Barça d’Ernesto Valverde, i que recordo marcat per la grisor d’uns personatges absolutament antiheroics. L’èpica per a aquests personatges fracassats agafa ara volada en la figura del Joan. Enigmàtica i fugissera a la primera part, sota la mirada del seu germà, i protagonista absolut a partir d’aleshores. El contrast entre la imatge projectada a l’inici del llibre i el que en coneixem després és total. De l’admiració incondicional per a algú savi amb una vida oculta que sembla apassionant, a l’anodina existència d’un mestre de primària que va desdibuixant-se amb el pas del temps. Des del moment en què descobreix la rocambolesca coincidència fraternal, entra en una espiral boja i obsessiva que el portarà a prendre decisions errònies de forma encadenada. És important destacar que la trama és absolutament inversemblant i avança amb una predicibilitat impecable. L’escriptor barceloní mou els fils d’uns pocs personatges a tort i a dret, de Barcelona a Londres (i viceversa), amb una facilitat espaordidora. Astorats, doncs, un cop descobrim la senzillament increïble situació sentimental dels dos germans, assistim a un pla de venjança que s’executa de manera obscenament previsible i inalterable fins al final.
I, tanmateix, es mou. La novel·la avança al ritme febril i malaltís amb què s’expressen els seus dos protagonistes, enllaçant escenes que parteixen sempre de la quotidianitat per fugir cap a meditacions paranoiques o oníriques. Nopca té la virtut de fixar-se en petits detalls del dia a dia per ressaltar-nos-en els angles més estrambòtics o còmics. Per fruir mostrant els pensaments més ocults dels personatges, idees que no poden dir en veu alta —perquè no seria normal— però sí escriure per als seus lectors. Per fer-nos desdenyar la «versemblança de la ficció» en benefici de la morbositat que ens genera veure fins a quin punt de baixesa poden arribar els seus personatges.
El llibre, per tant, avança amb allò que podríem dir-ne una sensació de plaer culpable, fascinats per com n’arriben a ser, de penosos, els protagonistes. Tornem a la idea ja esmentada de l’antiheroi, que genera empatia o rebuig a causa de les seves accions, però que no podem deixar de seguir encara que ens provoqui vergonya aliena. No pot ser que ara faci això… Ho farà? Doncs sí.
Al mateix temps, La teva ombra va perfilant-se com un retrat de certa joventut urbana i moderneta durant aquesta vintena d’anys de segle xxi. Nopca esquiva amb ironia, recolzant-se en la metaficció de novel·la dins la novel·la —que també hi és— l’etiqueta d’obra generacional. No pot negar, però, que en té un punt. A estones, llegint, fa la sensació que si no has assistit al Sónar o al Primavera Sound, si ni tan sols et sonen cap de la ingent quantitat de grups de música que se citen al llarg de tantes pàgines, sembla que no hagis viscut durant aquests anys. Igualment, però, la rastellera de referents culturals i d’oci que esmenta no deixen de ser un mecanisme per traçar amb referents externs la psicologia dels personatges.
La darrera virtut de la novel·la és, per tant, el distanciament irònic amb què està narrada. L’humor subjacent que hi ha en tot el llibre amb escenes memorables com el cant a cappella de la cançó del Doaremon a l’habitació de l’hospital (p. 447), que transmet la mala llet, l’humor negre i el to llastimós del qual parlava; o la mateixa aparició d’un possible alter ego d’en Nopca periodista durant l’entrega del Premi Josep Pla, que, essent trepitjat per un dels protagonistes, afirma sense cap problema que: «No passa res. Estic acostumat a tota mena de vexacions» (p. 385). No deixa de ser curiós, però, que un llibre que es mofa obertament de certs premis literaris catalans n’hagi rebut un —de nova creació, és clar, el Primer Premi Proa de novel·la.
Jordi Nopca, i ja acabo, ha sabut trobar un estil per a cada germà, dins del to càustic general. Un estil similar perquè en el fons, i aquesta és la gràcia, els dos germans s’assemblen més del que voldrien, però amb diferències permanents de to. Més falsament innocent el primer i més agressiu el segon. Un Pere que busca l’empatia del lector i un Joan que, a estones, sembla que vulgui que l’odiïs. En tots dos casos cruels i egoistes, petits i turmentats. Anhelant cadascú les virtuts de l’altre. I potser fins i tot redimits a les pàgines finals de l’obra. Estimant-se amb la (falsa?) cordialitat amb què ho fan tots els germans, capaços de perdonar-s’ho tot, com a mínim en públic. Encara que els utilitzis de material novel·lístic, o que els facis servir de caricatura per escriure’n la ressenya.
