Virginia Woolf, prefiguradora dels reality shows

Que Woolf és una autora imprescindible de la literatura universal ja fa temps que ho sabem, però que en els seus anys més prolífics, entre Mrs. Dalloway, El far, i Les ones, va escriure una comèdia breu, Freshwater, potser no ho tenim tan present.

Freshwater (1935) ens posa, in media res, enmig d’una trobada d’un grup d’artistes i intel·lectuals a Dimbola Lodge, la casa de Julia Margaret Cameron a l’illa de Wight: assistim, com uns voyeurs, als seus petits rituals, a les seves converses, a l’ambient estrany, ple de creativitat i d’intel·ligència d’aquest grup d’amics. Passem unes hores amb Tennyson, Watts, el matrimoni Cameron i Ellen Terry, artistes de la segona meitat del segle xix. Una capa d’irrealitat embolcalla el que passa en aquesta quadratura del tot estranya: Tennyson no para de recitar els seus poemes; el matrimoni Cameron vol marxar aviat a l’Índia, després de nombrosos intents fallits, justificant-ho de les formes més extravagants («No hi cal rentar, a l’Índia»); Watts fa posar la seva dona, l’actriu Ellen Terry, durant hores per a un dels seus quadres… I és que el primer que fa l’obra és posar en evidència el ridícul dels personatges al voltant de certes idees sobre l’art. La vanitat del poeta, per exemple. O la carrincloneria de certs actes elevats, aparentment «bells». Ellen diu en un moment: «La senyora Cameron és fotògrafa; i el senyor Cameron és el filòsof; i el senyor Tennyson és el poeta; i el Signor és l’artista. I la bellesa és la veritat; la veritat i la bellesa; això és tot el que sabem i tot el que hauríem de preguntar» (p. 53). Però, alhora, Woolf té el do de tenyir tota aquesta pedanteria amb un humor molt tendre; no deixa els personatges sols amb les seves ridiculeses: tots se segueixen el joc, s’encobreixen, l’absurditat configura la seva rutina.

Aquesta barreja de realitat i ficció aparentment banal, juganera, l’hem de considerar una de les primeres aproximacions a les que a finals del segle xx serien les dramatúrgies del real:1 una exhibició de la intimitat en públic com a forma de «retorn al real», en paraules de Foster.2 Woolf sent la necessitat d’exposar allò reservat al terreny socialment entès com a privat, encara que sigui davant d’un grup de coneguts, perquè d’alguna manera necessita sentir que encara existeix, que fent-lo explícit i posant-lo en escena es convertirà en col·lectiu i tots els assistents i participants tindran aleshores una àncora comuna. I això d’alguna manera prefigura les formes de consum de la intimitat que són els reality shows de finals de segle; això sí, amb una intel·ligència i una finesa extraordinàries. No és estrany perquè en aquell moment, i sobretot durant i després de la Segona Guerra Mundial, s’estan dissolent els límits entre el dualisme públic-privat/exterioritat-interioritat que caracteritza l’actual societat de l’espectacle.

Una altra de les intencions gairebé explícites de Freshwater és fer una crítica a l’art victorià com a perpetuador d’uns valors que ja no són vigents per a la modernitat (el moralisme, el matrimoni com a estructura opressora de la dona). L’interessant, però, és que això es fa des del joc, com en el bon teatre. No falten pròlegs o assajos on se’ns expliqui que Woolf va concebre Freshwater com un entreteniment per al seu grup d’amics i familiars, una distracció mentre escrivia Les hores (la futura Mrs. Dalloway), una obra per a una de les vetllades teatrals del grup de Bloomsbury, i no com un text per ser publicat, difós, criticat. I, efectivament, no podem negar que Freshwater tingui els defectes d’una obra menor, que no hagués passat a la posteritat si no fos perquè la va escriure qui la va escriure, que està feta d’anècdotes del moment històric que coneixien bàsicament els qui havien de presenciar la posada en escena. Si no sabem que la fotògrafa Julia Margaret Cameron era la tieta àvia de Woolf i, per tant, Freshwater és una espècie d’homenatge a ella i a Ellen Terry, actriu per qui Woolf també professava una gran admiració; si no sabem que la parella Cameron va anar a Ceilan (l’equivalent a l’Índia del text) a morir, i que van carregar els propis taüts en el viatge; si no sabem que Craig i Ellen van a viure a Gordon Square, Bloomsbury, equivalent a la casa familiar de Woolf i lloc de trobada del 1904 al 1907 dels grans intel·lectuals del moment; si no sabem que el grup que es presenta a la casa de Dimbola Lodge en el fons és un alter ego del que era el grup d’amics i intel·lectuals de Bloomsbury i que, per tant, tots els diàlegs i les històries estan cobertes d’una pàtina autoparòdica (amb l’evident distanciament modern)… si no sabem tot això, potser no podrem acabar de copsar totes les bromes i totes les picades d’ullet erudites que hi ha a la peça, que són moltes.

Però aquí faré una mica de Kurt Wolff: una gran autora s’ha de poder llegir i per això és un plaer que Arola hagi decidit publicar Freshwater per primer cop en català. I alhora hem de respectar i entendre l’autora i el text. No podem demanar a l’obra més del que ofereix, hem vingut a jugar, a trobar-nos-hi. Freshwater l’hem de llegir com un experiment, com una picada d’ullet en cada rèplica, i alhora com un text que il·lumina moltes qüestions sobre l’autora mateixa i sobre el teatre que tindrà lloc durant el transcurs del segle xx, com ja he apuntat. No cal anar gaire més lluny que la primera rèplica per adonar-nos-en:

«SENYORA CAMERON: Quiet, Charles! No t’aixequis! Sabó als ulls? Quina ximpleria. Molla, l’esquena? Au, va! Per mor de l’art bé podries suportar alguna petita molèstia!» (p. 33)

Brook deia que allò ridícul en el discurs i allò fantasiós en la conducta marcaven el discurs il·lògic del teatre de l’absurd.3 Aquí en tenim una petita mostra que el prefigura. La rèplica, des del desemmascarament, és àgil, és divertida, és hiperbòlica, és quotidianament estranya, és crítica (una dona rentant el seu marit), està absolutament allunyada dels plantejaments naturalistes (una dona rentant el seu marit en una trobada d’amics…!). És una gran primera rèplica d’una gran autora, t’introdueix a una història que no imita la vida, sinó que hi troba un equivalent, en paraules seves.

L’obra és àgil, és fresca: tres actes molt breus, un grup d’amics i l’exposició del moment de transició de tots ells cap a una nova realitat (l’Índia, Bloomsbury, l’anhelada i en realitat impossible plenitud artística de Watts i Tennyson). El que fa que l’acció avanci és la conversa al voltant de l’art i, sobretot, un viatge interior (vist des de fora), el creixement que fa Ellen Terry cap a allò que «realment vol». Efectivament, Ellen és el personatge que acaba tenint més pes en la història: qui deixarà Watts i l’estil de vida que suposa estar amb ell, de dona sotmesa (molt ben construïda amb la imatge de la model que ha de posar durant hores de Modèstia per al quadre Mammon del seu estimat), per fer un canvi. És per això que podem dir que, a través de Terry, Woolf fa evident el contrast entre Cameron i ella, entre uns valors antics i uns de nous. La fa protagonista de l’era que comença. Ara bé, tot s’ha de dir: al final de la peça Terry encara és una dona que no pot triar el que vol del tot, que està encasellada en les estructures socials predominants, perquè acaba deixant un home per un altre i, en el fons, espera una redempció personal a Bloomsbury que li ha de venir d’aquesta relació.

Dins del conjunt de l’obra de Woolf, Freshwater s’apropa, sobretot, a l’estil d’Orlando, per l’element extravagant que talla la realitat, pels plantejaments sobre la identitat i la performativitat del gènere, pel factor de bildungsroman (aplicant el terme amb les reticències corresponents), per la crítica a l’època victoriana. Però hi trobem una Woolf destapada, menys conscient del propòsit psicologista de la literatura del moment, sense analitzar o jutjar els personatges. Imatges com les de Terry amb les ales de gall dindi del primer acte (adéu, àngel de la llar!) o la de la mateixa Ellen llançant a un zífid el seu anell de matrimoni en el segon, tenyides de surrealisme i d’humor, acaben de configurar la crítica social que exposava. També em semblen especialment brillants per la barreja entre poesia i vodevil moments com quan Watts s’adona que ha pintat un símbol de la fertilitat del peix al seu quadre, mentre que hi volia pintar alguna cosa elevada, i la coincidència posterior que la seva dona s’enamora d’un mariner.

No m’agradaria acabar sense fer esment al pròleg i a la traducció, de Marta Tirado i Albert Arribas, respectivament. El pròleg ens emmarca la ficció en el complex context sociocultural que l’envolta i ens ofereix un munt de detalls enriquidors sobre la relació entre la biografia de Woolf amb els diferents personatges que hi apareixen, la recepció que va tenir i la connexió amb els nous corrents teatrals del segle xx. Ara bé, segurament té la mancança de ser excessivament expositiu i de no mullar-se gaire en interpretacions. Per exemple, hi llegim una lectura en clau feminista de l’obra i, alhora, afirma que en Terry veiem una emancipació de la dona perquè és «capaç de trencar lliurement amb el lligam de matrimoni que la condiciona i d’escollir tant el seu company de vida com on vol viure», mentre que en Terry en el fons hi ha encara latent el valor del matrimoni, l’amor romàntic i la parella heterosexual, i no suposa una evolució tan gran respecte de la Nina de La gavina. Potser un pròleg com aquest hagués estat un bon lloc, per exemple, per situar l’obra en el corrent feminista del qual Woolf va participar clarament. Per recordar que el mateix any de la seva estrena, el 1935, Margaret Mead4 havia elaborat per primer cop la distinció entre sexe biològic i comportament social (que s’anomenaria posteriorment gènere) i que només catorze anys més tard, Simone de Beauvoir5 va fer la primera crítica política de la feminitat entesa no com a essència biològica, sinó com a estructura i producte de l’opressió social que pesa sobre el cos de les dones i la seva capacitat reproductiva i que les esclavitza a les llars. Per situar Freshwater en el gris d’un feminisme incipient, entre una concepció de la parella heterosexual encara antiga i noves idees sobre el gènere.

Pel que fa a la traducció d’Arribas, flueix i funciona, i tries com el tractament de vostè, que podríem qüestionar, resulta una forma més per mostrar l’anquilosament victorià. L’única reticència és que la broma de la mala pronúncia de les vocals neutres és qüestionable: no funciona en tots els dialectes catalans (si no és que vol ser únicament una broma al xava, cosa que, sincerament, ja cansa) i queda com un anacronisme en el conjunt del text. Hagués estat bé, si més no, que el pròleg contingués algun apunt sobre la traducció, que de ben segur ens hagués il·luminat en aquest punt i en d’altres.

El 8 de gener del 1935 Freshwater s’estrenava a casa de Vanessa Bell, la germana de Woolf, en una de les vetllades íntimes del grup de Bloomsbury. Va ser un gran èxit: Leonard Woolf, el marit de Virginia, era el senyor Cameron, Vanessa Bell era la senyora Cameron; el mariner Craig l’interpretava Ann Stephen, filla gran del seu germà Adrian. Tot quedava a casa i tothom reia. El reality show estava muntat. Ara ens toca riure a nosaltres (amb una mica d’imaginació, això sí).

  1. Urraco Crespo, Juan Manuel. «Dramaturgias de lo real en la escena contemporánea». Dins Revista (Pausa), 33, 2011.
  2. Foster, Hal. El retorno de lo real. Las vanguardias a finales de siglo. Madrid: Akal, 2001.
  3. Brook, Peter. El espacio vacío. Barcelona: Ediciones Península, 2014.
  4. Mead, Margaret. Sexo y temperamento en tres sociedades primitivas. Barcelona: Paidós, 2006.
  5. de Beauvoir, Simone. El segundo sexo. Madrid: Cátedra, 2005.

(Barcelona, 1994). És filòloga catalana i ha cursat el Màster Universitari d’Estudis Teatrals. De tant en tant col·labora al Núvol i té publicat un estudi sobre Gabriel Ferrater a Els Marges. Ha treballat com a correctora i traductora, però es considera més aviat una investigadora en poesia i arts escèniques.