Boulder o la vida poètica

«Entre ser poeta o simplement viure, hi ha una bella possibilitat, que és viure poèticament. Això és el que procuro des que vaig decidir no sojornar definitivament enlloc i fer de caminant.»

Joan Vinyoli

«Le langage articulé n’est pas une matière propre à épouser le désir —je veux dire: la langue orale, les paroles volantes. Le poème au contraire se moule sur le corps, le poème est proche de la voix, de la peau.»

Camille Laurens

Fa temps, mentre tornàvem cap a casa, una amiga em va demanar que li recomanés algunes lectures de poesia i això em va estranyar: sempre l’havia tinguda per una lectora extraordinària i versàtil, de mirada atenta i pensament vast. Davant de la meva sorpresa, ella va dir-me que no tenia problemes per llegir narrativa o assaig, tal com jo mateix ja sabia, però també va confessar-me que a la poesia hi trobava un no sé què de vague, d’abstracte, que no acabava de fer-la sentir del tot segura a l’hora de saber si allò que estava llegint li agradava o no. L’estranyament, amb la seva explicació, em va marxar: sabia per on anava. La conversa, erràtica com acostuma a ser-ho quan parlem d’aquests temes, va dur-nos a concloure, sense gaire convenciment, que la diferència que ens desconcertava més entre una novel·la i un poema, posem per cas, és que a la novel·la tots els pensaments de l’obra queden disseminats en personatges i accions i que, per tant, s’ancoren en una determinada recreació de la realitat, mentre que en el poema es concentren en la dicció, és en el llenguatge que el pensament s’hi reflecteix. Una novel·la, per seguir estirant el fil, seria un joc de màscares; un poema, si se’m permet la citació, seria un joc de miralls.

Reprenc aquesta situació perquè Boulder, d’Eva Baltasar, així com va ocórrer amb l’anterior Permagel, presenta la temptació de ser titllada de «poètica», i voldria, per un moment, posar-me a la pell de la meva amiga i confessar que, sempre que alguna novel·la és definida amb aquest adjectiu, hi veig, no en l’obra sinó en l’expressió, un no sé què de vague que em desconcerta, i que no sé què vol dir-me. És perquè Boulder és una novel·la amb una notable sobrecàrrega de metàfores, no sempre encertades, sovint molt visuals, la majoria dels cops efectives —que no efectistes? Però la metàfora no és només un tret especial de la poesia sinó, fins i tot, de la mera comunicació pràctica. És perquè podríem dir que a Boulder no hi passa ben bé res? Però això no és cert: a diferència de Permagel, en què la seva protagonista tendeix sempre al suïcidi sense acabar de decidir-s’hi, i així s’hi encadena una sèrie de passatges més o menys contemplatius, desordenats, més o menys farragosos, que tendeix a representar l’obsessió pel buit, a Boulder hi passen moltes coses. Hi ha Boulder, sobrenom de la protagonista, cuinant en un vaixell mercant. Hi ha Boulder coneixent la Samsa, la seva dona. Hi ha Boulder parlant i emborratxant-se en una taverna. Hi ha la decisió, presa una mica per força, d’esdevenir mare. Hi ha el procés de traslació de la relació de parella a la construcció triangular de la família. Hi ha l’amor de Boulder, una mica a la desesperada, amb l’Anna, una clienta del seu food truck. Hi ha l’abandonament de l’amor desesperat, i el desesperat retorn a la família. Hi ha també l’abandonament de la família, la reconfiguració de la noció de «mare», hi ha l’adaptació de les pròpies circumstàncies a les circumstàncies del món. A Boulder hi passen tantes coses com totes les coses que poden passar en una novel·la. N’hi diem «poètica» perquè Eva Baltasar és poeta? Però aquesta explicació ens faria fer el ridícul si realment ens prenem una obra literària com alguna cosa més que l’expansió inevitable d’alguna mena d’egotisme.

El cas, però, és que podríem dir que Boulder va, precisament, de l’esforç que fa la seva protagonista per deixar de tenir una vida «poètica» i acceptar una vida «relatada»; Boulder prova de deixar d’explicar-se per la pròpia mirada i acceptar que la mirada dels altres, i allò que diuen d’un mateix, també pot configurar el subjecte.¹ El rol social, la màscara, també és una estructura. Boulder refusa la hipocresia necessària d’actuar d’una manera i ser d’una altra perquè sap que allò que fem és allò que ens defineix, però prova d’intentar-ho.

La manera com Boulder entén la vida i s’entén a si mateixa no li posarà fàcil aquesta transició, però: «Camino i fumo. No penso, observo. I m’adono que és molt difícil observar sense pensar, entomar-ho tot tal com arriba, deixar que els ulls engoleixin i es buidin en un sol acte, barrar la ment. Ho provo i me’n surto. El secret és desestimar-se sempre en primer lloc, abans, molt abans de desestimar els miracles imposats per la vida, aquesta santa indigent» (p. 73). D’alguna manera, com deia, Boulder comença la novel·la desestimant la construcció del subjecte i així ens ho avança quan encara es dedica a fer menjar de ranxo al vaixell: «M’encanta, aquest lloc, els ulls estrets i negres que ni em volen ni em rebutgen, aquesta fabulosa llibertat» (p. 15). I encara ens explica de quina llibertat estem parlant: «Puc renunciar a qualsevol cosa perquè res és decisiu quan et negues a tancar la vida al calabós dels relats» (p. 19). Així, Boulder deambula per l’oceà sense ancorar-se enlloc, i aquest «no sojornar definitivament», que deia Vinyoli, és el que li permet viure tranquil·lament amb ella mateixa i amb el món. Arribarà, però, el desplegament del gran discurs de la vida que és l’amor.

El calabós del relat de Boulder serà Reykjavík, ciutat on s’instal·la amb la Samsa per provar de fer una vida més o menys convencional, «la vida respectable» (p. 124). No anirà bé. El gran problema que té la protagonista d’aquesta història és justament que tot relat necessita de personatges i que tot relat té un final, com sembla que l’ha de tenir la seva relació amb la Samsa. Primer, perquè «la vida respectable» acaba caient en la inèrcia d’un discurs al qual ella no vol sotmetre’s. Després, perquè la maternitat condemna Boulder a ser una «exiliada» (p.93) de la història que mantenia amb la Samsa, i que ara haurà de compartir per força amb la Tinna, la seva filla. D’aquí l’odi que concentra Boulder en un moble com el sofà. Des que han decidit que seran mares —més ben dit: des que la Samsa ho ha decidit—, que no fan res més que jeure-hi: «El vam comprar per poder oferir un lloc on seure als amics, nosaltres sempre n’havíem tingut prou amb el llit. Darrerament, sempre acabem aquí. És el moble de trobar-se per parlar, el moble de la sensatesa, dissenyat per mantenir la verticalitat, el cap com la corona categòrica dels òrgans obedients que hi ha molt més avall, entre ells el cor. Li he agafat mania a aquest trasto, no el suporto, ni a ell ni a la persona en què em converteixo quan la Samsa em convida a enganxar-hi el cul» (p. 59). Del llit, del silenci, del desig, Boulder ha hagut de passar al sofà, a la conversa, a les paraules, aquell «mediador temible» que fa de pont entre dues ribes.² Les paraules són temibles perquè guarden la possibilitat de l’engany: ens permeten de creure que allò que no diu el llenguatge no existeix. O dit d’una altra manera: ens permeten de creure que som allò que diem o allò que es diu de nosaltres. No és, doncs, un pont que ens permeti d’accedir a l’altre, sinó una construcció que falseja l’altre. Boulder es nega a acceptar que només existeixi en la mesura en què existeix per a les paraules dedicades als altres:

M’adono que sóc de fum, que allò que em defineix circula com per xemeneies, explora cada obertura, cerca un doll de llum o de fred, la cúpula del cel on escampar-se. No parlo de la personalitat. La personalitat és un vestit fet de pedaços que rento i recuso sense parar, em tapa i pot escaure’m però mai, mai em defineix. La nuesa que amago és la que em fa persona. La pell, la meva extensió estepària. M’he vist, ara que l’absència de sexe m’ha despullat. M’he vist i m’he reconegut, com un cec identifica la glopada de salabror que puja amb el capvespre, des dels budells del mar (p. 110).

I aquí és on apareix la vela del seu viatge: el desig. Tard o d’hora, si el desig s’expandeix, necessitarà del relat de l’amor. Així, a la novel·la hi ha una tensió notable entre tota una sèrie d’actituds associades al relat, a les paraules, que embolcallen, que falsegen, i tot un altre ordre de coses que estan del costat del desig, el sexe, el silenci, la veritat. Per això la seva relació amb en Ragnar, l’amo de la taverna on beu i s’oblida de tot, serà el seu suport més important. «En Ragnar i jo som com gossos, sempre contents de veure’ns» (p. 86). Entre ell i Boulder tot va bé perquè «en general és home de poques paraules. Sort també que és l’amo de les ampolles i les comparteix de gust» (p. 56). I així «brindem sense dir res, intercanviant alguna cosa important amb la mirada, alguna cosa que viu dins nostre, com una mà que grata, i que no pot ser abrasada per l’àcid corrosiu de les paraules» (p. 87). En canvi, el món de fora del bar s’entesta a embrutar-se de soroll. «No és que parlar per parlar em sembli un disbarat», diu Boulder, «és que ho trobo més perillós que adoptar una rata en temps de pesta» (p. 140). Allò que troba fora del bar és profundament repugnant, com la clínica de reproducció assistida on anirà amb la Samsa:

És en un edifici espantós entre altres edificis espantosos. S’alcen sobre la badia com icebergs fulgurants que engarjolen idees, cossos i afanys. En veiem la punta superior: bufets d’advocats, empreses tecnològiques i informàtiques, corporacions. La resta, la gran part amagada, navega sota els mars del tercer món. […] Les cadires són còmodes. Les revistes, recents. Els terres, clars i lluents. Hi ha plantes tan ben cuidades que semblen artificials. [Una parella fulleja] una revista que pretén aconsellar com ser bons pares i mares. La fotografia de la portada, un home i una dona amb la cara esbarriada dels sectaris i un nadó adormit als braços, em repugna encara més que la idea que algú prenyi la Samsa amb una xeringa i una donació orgànica. Si ella apareix un dia amb un manual així tindrem un problema gros, d’aquells que ni trossejant-lo molt fi passarà pel colador de l’amor (p. 58).

Esclar que Boulder sap treure’n profit quan cal, de les paraules, com ara quan es dirigeix a la Samsa per parlar-li «del meu treball a la cuina d’un vaixell i les paraules despleguen la capa esplèndida amb què la vull embolicar. M’escolta amb l’emoció de qui ha viscut poc» (p. 127), o quan pregunta el nom a la seva amant, l’Anna, «per tenir algun ornament amb què abillar-me mentre el dia s’arrossega més lent que mai» (p. 124) —o fins i tot quan, de fet, resulta que estem llegint una novel·la sobre com és Boulder—, però el que ella busca contínuament és «el seu cos silenciós, obrint-se com les peònies. Ho penso i no sé on caure. He contingut com he pogut les ganes de sexe. Alliberar-les no em condemna, m’humanitza» (p. 126). S’ho ha de repetir més d’un cop perquè, en el relat de la parella, en el discurs de la família, aquest desig s’anomena infidelitat.

Algú ha volgut veure en el personatge de Boulder tota una sèrie de pensaments associats a la masculinitat, però això també és caure en una trampa. No hi ha, a la novel·la —i, per tant, en la consciència de Boulder—, cap consideració sobre el gènere, ni sobre la seva homosexualitat, ni cap dels discursos als quals, últimament, estem prou acostumats. Boulder, simplement, viu. Estima els cossos de les dones i troba en un home, Ragnar, la confiança suficient per poder explicar-se, encara que sigui poc, i amb llibertat; em permeto, doncs, de no destorbar la seva decisió amb gaire discursos. És potser per això que li hem de permetre, també, que utilitzi expressions tan poc acostumades com «bebè», «demés», «vàries» o «fugar-se»?³ Ah, un altre cop, la trampa de les paraules. És ben cert que «un adult ha perdut l’interès per les coses brillants. Un adult és el contrari d’un ocell» (p. 129).