Els dracs són, segurament, el tòpic més indiscutible de la literatura fantàstica. S’han escrit dracs de tots colors: orientals o occidentals, amb ales o sense, més blans o més ferotges, que acaparen tresors amb passió avariciosa o que es deixen domar dòcilment pels humans… Des de Tolkien fins a Le Guin, des de Michael Ende fins a Akira Toriyama, els dracs han acaparat pàgines i pàgines de les millors i les pitjors obres del gènere. Fins i tot en la literatura catalana estem saturats d’aquests escopidors de foc —no cal recordar que són l’antagonista de la nostra llegenda més cèlebre— que hem reciclat ad nauseam. Així doncs, escriure una altra història sobre aquests monstres podria semblar un acte redundant. Víctor Nubla, tanmateix, se’n riu de la redundància i en fa el seu principal actiu.
Els dracs que se’ns presenten a Metal·lúrgia (Males Herbes, 2019) no disten gaire dels que apareixen a les gestes cavalleresques, almenys físicament. Però aquests dracs —o més aviat dragones, perquè són totes femella i amb noms de ressò medieval, uns detalls gens anecdòtics— no es dediquen a segrestar dames desvalgudes, sinó que treballen fonent metalls dins els seus cossos per a una empresa metal·lúrgica d’Estragó de Dalt a canvi de la seua manutenció, que es basa bàsicament en princeses, cavallers i escuders. Servint-se d’aquestes criatures fantàstiques, l’autor perfila una sàtira de l’absurditat del sistema neoliberal, al més pur estil Pratchett. Les dragones serveixen els humans d’esma, perquè fa un temps els seus familiars van signar un contracte amb la Companyia i, per a elles, les coses sempre han funcionat així. Com a lectors, fins que no entrem en el joc de l’autor, ens sobta que les dragones es deixin alienar d’aquesta manera pels humans amb aquestes condicions tan draconianes i més encara quan Nubla insisteix en el seu físic portentós, molt superior al de les persones que els manen. Però quan ho entenem, el somriure agredolç és inevitable: hi veiem reflectida la nostra pròpia estupidesa com a membres de la nostra societat.
En tot aquest escenari, hi trobem el narrador de la novel·la —el mateix Nubla fet personatge, erigint-se en una nova mostra de literatura d’autoficció—, que està ingressat en una clínica del poble —cosa que ens fa arrufar el nas per si tot el que se’ns explica és un deliri narratiu— i que cada dia es dedica a fer un volt pel municipi per ofegar el tedi. Durant aquestes rondes exploratòries, va trobant-se amb les dragones i els humans d’Estragó de Dalt de la manera més mediterrània possible: recorrent tots els bars del poble. Aquestes coneixences, en aparença circumstancials, són encara més emmiralladores. Entre molts d’altres, Nubla coneix el psicòleg de la Companyia Metal·lúrgica, un garrepa que va als locals i no consumeix res; na Ermeganda, una dragona experta en física quàntica que es dedica a fer de cambrera, i sobretot na Berenguera, una altra dragona, que és locutora de la ràdio local i que més endavant acaba menjant-se un humà. La raó per la qual ho fa és ben reveladora:
«—Que els ha fet alguna cosa aquest drac?
—Al contrari, treballa molt bé i posa molt d’amor a la seva feina, l’hi puc ben assegurar.
—Llavors li paguen poc perquè li agrada el que fa?» (pàg. 79).
Na Berenguera és empresonada per lliurar-se als seus instints salvatges, fet que la converteix en màrtir i fa esclatar una vaga de dracs. Després d’una resistència dels patrons de la Companyia que, evidentment, no volen fer concessions, el conflicte acaba amb la claudicació dels humans, perquè la por a ser devorats és prou persuasiva. S’allibera na Berenguera i se li concedeix un nou privilegi: ser la presentadora d’un programa de televisió per a dracs, Món de dracs. Tanmateix, el que per als patrons havia de ser un panem et circenses per calmar els ànims, s’acaba convertint en l’eina per al destí final de qualsevol distopia: una revolució. Amb tot plegat, es pot arribar a esperar un final apoteòsic, amb molt de sang i fetge, digne de les grans fantasies èpiques en què els dracs s’erigeixen com a executors implacables dels opressors. Si algú s’espera això, es trobarà un desenllaç molt desinflat. No haurà entès quina és l’essència dels dracs de Nubla. No són criatures venjatives i sanguinàries; viuen, pensen, mengen, treballen i volen el mateix que busquem tots: trobar un sentit a l’existència. En definitiva, ser elles mateixes.
Metal·lúrgia és un exemple dels millors valors del fantàstic: l’humor àcid d’Adams, la metaliteralitat corrosiva de Pratchett, l’utopisme crític de Le Guin, la paranoia deliroide de Dick, el llenguatge punyent de Calders, l’esperit combatiu de Pedrolo. Nubla mateix, amb veu de Martí Sales, defineix molt bé quin és el seu principal mèrit a l’epíleg de la novel·la: «Fer pensar la gent està considerat una cosa molt exclusiva i que generalment fracassa. Fer riure la gent no té límits i fer tenir por a la gent, tampoc. Si la proporció de fer riure, fer por, crear misteri i fer pensar és la correcta, estàs ajudant el cervell de les persones. Això és el que he intentat amb Metal·lúrgia» (pàg 182). Ho ha intentat i, sens dubte, ho aconseguit amb escreix. Nubla ha escrit un clàssic instantani de les nostres lletres fantàstiques. Llàstima que, a la vegada, s’hagi convertit també en l’última obra de l’autor gracienc. Esperem que almenys ens serveixi per mirar enrere i veure l’obra sòlida que havia edificat un dels talents més enèrgics del nostre underground. Com a mínim, sempre ens quedarà Estragó de Dalt.