«Era mort, però era com si la seva actitud fos: Ha, ha, però llavors, ¿què és, tot això?»
Lincoln al bardo, George Saunders (trad. Yannick Garcia)
1. Quant de temps pot viure una història dins el cap sense ser escrita? Hi ha el risc que es podreixi, que perdem el desig de desenvolupar-la i s’apili al racó de les històries mortes prematurament? Quin és el temps de l’escriptura? La història es construeix dins els nostres caps durant mesos o anys, fins que ens decidim a donar-li forma? L’escrivim i correm el risc de fer-la mediocre —per falta de tècnica i saviesa— o no l’escrivim i la perdem per sempre? Saunders va carregar una imatge —Abraham Lincoln visitant la cripta i agafant el cos del seu fill mort als 11 anys, el 1862, en plena Guerra de Secessió— durant més de vint anys. Finalment, va trobar la forma d’explicar-la: una història d’acceptació de la mort protagonitzada pel Lincoln pare, el Lincoln fill i un gran elenc de fantasmes festius.
2. El dia abans de començar el confinament, l’Oliver em va explicar el que els va passar a la seva família per Nadal. Havien llogat una masia. Durant l’estada, diverses coses estranyes: uns cops a la porta del lavabo, força inquietud en l’ambient, alguna senyal més. No voldries quedar-t’hi sol, em va dir l’Oliver. Uns dies després de tornar a casa, passat Nadal, son pare va explicar-los el següent: que un matí estava assegut al llit, mig adormit però plenament conscient —no va somiar-ho—, i que va veure una noia a l’habitació. Una aparició, amb l’halo dels fantasmes. La noia remenava la cambra buscant coses. L’Oliver em va dir que son pare no havia vist ni parlat de fantasmes abans. Noia i pare es van mirar als ulls i ella va desaparèixer, i ell va haver de marxar —però, va dir, sentia una pau enorme. Encara més tard, a l’Oliver li va arribar la història d’aquella casa: tenia una reputació rara perquè una noia s’hi havia suïcidat feia anys i diuen que el seu esperit hi continuava campant.
3. Absència de narrador en el sentit literal de la paraula: algú que narri. Tota la novel·la està feta de diàlegs entre fantasmes o de fragments de documents històrics —reals i ficticis. Què implica, aquesta absència de narrador? Saunders mateix diu que la novel·la sembla una obra de teatre. Però els documents històrics —que funcionen per acumulació, repeteixen les mateixes escenes amb variacions lleus— ens ajuden a entrar en la consciència de Lincoln, a dibuixar-lo i humanitzar-lo.
4. Fa poc vaig llegir el discurs que George Saunders havia pronunciat als graduats d’alguna universitat estatunidenca —alguna d’aquestes que reben Margaret Atwood o Lydia Davis pels discursos de final de carrera. Deia que l’únic de què es penedia era dels moments en què havia fracassat a l’hora de ser amable. Quan algú se li havia presentat amb tota la seva vulnerabilitat i ell no havia estat capaç d’estar a l’alçada —tots ens hi hem trobat. Un tros del meu imperi per ser un personatge de George Saunders: els presenta a quasi tots amb molta amabilitat. I mira que l’home caricaturitza: hans vollman es passeja amb un membre gegant, roger bevins iii té diverses cares i diversos nassos i diversos ulls —els personatges estan escrits en minúscula, potser perquè la condició de morts els ha relegat de lletres «capitals». Però els tracta amb voluntat d’entesa. De fet, aquí la comprensió de l’altre està propiciada pel gènere fantàstic: els fantasmes poden entrar dins els cossos dels altres! Poden, literalment, posar-se en la pell dels seus coetanis! Aquí conèixer-se és endinsar-se, travessar-se. En un fragment en què roger bevins iii i hans vollman han d’entrellaçar-se, es descobreixen l’un a l’altre. «Des d’aleshores el veuria sempre com era en la seva totalitat: estimat senyor Bevins!» (p. 217), diu vollman. I després diu: «Continuaríem impregnats d’algun vestigi de l’altre per sempre més» (p. 217). Hi ha un punt de redempció, en la narrativa de Saunders. És divertit i és trist, però té una llum que el diferencia, per exemple, de David Foster Wallace.
5. Tots els passatges hilarants amb desenes i desenes de fantasmes arbitraris: es discuteixen, es transformen, canvien de cara, delinqueixen, es penedeixen. Éssers que no hem conegut abans i que tampoc continuarem coneixent, personatges secundaris que fan desfilar les seves penes secundàries. Són sobrers, tenint en compte que la història que ens interessa és la de willie i el pare Lincoln i, potser també, la dels tres coprotagonistes fantasmes —vollman, bevins iii i el pastor everly thomas? No, perquè aporten la textura de festassa a la novel·la —com més serem, més riurem—, subtrames interessants —les històries dels afroamericans esclavitzats, amb el twist final—, mostren els penediments i insatisfaccions de diversos morts i engreixen la novel·la amb elegància. Com si fos una capa de llard: cal engreixar bé les novel·les perquè una història bona i llarga necessita temps per calar. Cal un temps mort, l’estona de digestió humana: temps en què no passa res o temps en què passen altres coses. Mentre això passa —res o altres coses—, les nostres entranyes es van movent, s’hi crea una capa de pòsit: tenim temps d’entendre i de digerir. Això Saunders ho construeix molt bé al final de tot, quan allarga el moment de la revelació interior del petit willie.
6. Penso en la meva amiga Fiona i en les vegades que ens explica que l’Àlex, la seva filla de dos anys i mig, assenyala un racó buit del menjador i crida: «hem de donar-li menjar al meu amic Marc!» —no coneixen cap Marc.
7. Representacions hilarants de la mort i el que ve després, si és que ve alguna cosa: acumular-ne tantes com es pugui. M’ha fet pensar en The Good Place, una sèrie magnífica que té lloc, tota ella, al més enllà. Els morts són rebuts per en Michael, que els diu «come on in» i els fa passar a un despatx tipus notari. En teoria, aquí es fa balanç de com de bons han estat a la vida i els envien al good place o al bad place. Fent-ho fàcil, resulta que aquest good place no és the good place de veritat, i els protagonistes —sempre morts— han de reencarnar-se milions de vegades per descobrir on són i treure l’entrellat de la situació —tot és molt més complicat i, de fet, existeix un medium place, que consisteix en una casa i que ha estat creat específicament per una dona, Mindy St. Claire, una cocaïnòmana i advocada sexi que va ser quasi sempre dolenta però va tenir una idea molt bona. Quan els protagonistes de la sèrie arriben al good place real, el paradís, es troben tot de personatges fastiguejats amb l’alegria eterna. Entre ells hi ha Hipàtia d’Alexandria —interpretada per Lisa Kudrow, la Phoebe de Friends—, que es presenta com a Patty i informa els protagonistes de la problemàtica de viure eternament en un estat de felicitat zombi. És així (SPOILER) com es crea the last door, que oficialment et mata del tot: la creues i quedes relegat de tota existència. Sabent que aquesta opció és possible, cadascú pot marxar quan ja en té prou i gaudeix una mica més de l’estada. Un al·legat contra el tedi de la immortalitat.
8. És una novel·la sobre l’acceptació de la mort per part dels vius però, sobretot, per part dels morts mateixos. La idea de la mort terroritza els difunts!!!, s’hi neguen. En comptes de tombes, creuen que estan en «caixes per a malalts» i que els vius arribaran aviat per curar-los. Acceptar la pròpia mort i fer via: penso en els difunts literaris que es queden campant en terra dels vius, que els persegueixen. La Rebecca de Daphne de Maurier, els esperits de les cases encantades (House Hill de Shirley Jackson), Pedro Páramo de Juan Rulfo… o en Nataniel, el protagonista del conte «Mig d’amagat» de Pere Calders, que ha palmat i s’ho calla: «L’endemà, a migdia, es complien hores i hores que Nataniel era mort. Però ell no es volia donar i callava amb una sorruda tossuderia».
9. Què hi ha de Mary Lincoln, la dona del president? Potser és l’únic personatge amb qui Saunders no és amable. L’únic que en sabem surt de llibres i cròniques: la història l’ha pintat d’una manera determinada, amb un estat mental bastant delicat, la dona humorosa i nerviosa, i Saunders no li dedica més espai. Quan Willie mor, una de les cròniques diu que «la senyora Lincoln em va passar corrent pel costat, amb el cap cot, fent un so que no havia sentit mai de la boca d’un humà, ni llavors ni encara viu» (p. ). Les altres la retraten enllitada durant dies o durant setmanes, incapacitada i mai més recuperada. Què diria una novel·la que se centrés en Mary Lincoln i, fins i tot, com hauria estat rebuda una novel·la que se centrés en el dol pel seu fill de la dona del president dels Estats Units? Es diu que va contractar mèdiums per comunicar-se amb en Willie. La novel·la hauria estat llegida d’una altra manera? Les penúries interessen més quan el qui es trenca és un home poderós? (Ja existeixen algunes novel·les que se centren en la perspectiva d’ella —he trobat Mary: Mrs. A Lincoln, de Janis Cooke Newman; The Emancipator’s Wife, de Barbara Hambly; o Love Is Eternal, d’Irving Stone; cap especialment rellevant o traduïda a la nostra llengua.)
10. La novel·la històrica, dinamitar-la. Lincoln al bardo és una mena de novel·la històrica que 1) fa evident la documentació que hi ha darrere qualsevol novel·la històrica, demostra les contradiccions de tal documentació —la lluna brillava o no brillava, aquella nit!?— i la impossibilitat de trobar la veritat sobre un fet, si és que existeix, 2) salpebra la documentació històrica amb un relat de fantasmes que, tanmateix, ens acosta molt més al cor de la qüestió —l’acceptació de la mort, pròpia o d’altres—, 3) té molt poca voluntat de versemblança: cares que transmuten, gent convertida en trens en flames, plouen barrets del cel.
11. M’imagino una història en què un grup de morts es nega a deixar que els «seus» vius tirin endavant. Funden, per exemple, una assemblea setmanal per assegurar-se que els qui encara respiren no puguin reconstruir la seva vida: no trobin amor, no estiguin contents, siguin miserables. S’asseuen en tamborets fets de pell i de pèl i tenen discussions acarnissades. Un grup de morts amargats de ser morts, vaja, que decideixen posar les seves energies a fastiguejar els vivents. Més enllà de l’ocurrència o la subversió del tabú de la mort, quin sentit tindria? Seria d’ajuda per a qui? Ens llegeixen els vius. Quin sentit tindria una història que sobretot fereix els vius? Per a qui escrivim? Cal que sigui d’ajuda per a algú? I alhora…
12. El tiet de Lincoln al bardo és l’Antologia d’Spoon River d’Edgar Lee Masters: ficció escrita el 1915, presenta un cor de veus que parlen des del cementiri d’Spoon River. Cada capítol està narrat en vers lliure per un mort diferent (Lee Masters en deia «epitafis») i les històries s’entrellacen i creen un retrat de la comunitat: una manera gens ortodoxa d’acostar-nos als Estats Units rurals. Editada en català el 2012 per Llibres del Segle (amb traducció de Jaume Bosquet i Miquel Àngel Llauger), al principi parla un turó i diu així:
On son l’Elmer, en Herman, en Bert, en Tom i en Charley,
el feble de voluntat, el fort de braços, el pallasso, el borratxo, el de les baralles?
Tot, tots, estan dormint al turó.
Un va morir d’una febrada,
l’altre es va socarrimar en una mina,
l’altre el van matar en una batussa,
l’altre va morir a la presó,
l’altre va caure al pont on treballava per mantenir fills i dona-
Tots, tots, estan dormint, dormint, dormint al turó.
13. A «L’iceberg de la teoria», un conte del Victor Garcia Tur dins d’El país dels cecs, les mainaderes que treballen a la casa de Charles Dickens no són mainaderes sinó acadèmiques del tercer mil·lenni que han pogut viatjar al passat gràcies als avenços de la cronotecnologia i que recullen dades sobre l’escriptor. Pensar en les mainaderes com a dones invisibilitzades que estan analitzant d’amagatotis la intimitat de l’escriptor anglès em sembla meravellós. La literatura resignifica, pot donar veu i poder a col·lectius que a priori no en tenien, pot il·luminar la història passada amb una perspectiva més suculenta, saborosa, apetitosa.
Al final de Lincoln al bardo, Lincoln travessa una multitud de fantasmes en sortir de la cripta. Un dels fantasmes, thomas havens, decideix quedar-se dins de Lincoln i explicar-li la història dels afroamericans, la seva i la de tants altres: «I, de cop, vaig voler que em conegués ell. La meva vida. Que ens conegués. A tots nosaltres. No sé per què em vaig sentir així, però va passar. No li causava cap aversió, jo a ell, no sé dir-ho de cap altra manera. O, vaja, anteriorment havia sentit aquella aversió, encara en duia restes, però, com que l’havia estudiada, aquella aversió, com que l’havia arrossegat fins a la llum, en certa manera ja l’havia erosionada» (p. ). I així, amb un fantasma afroamericà que s’instal·la dins el cos de Lincoln i li explica històries mentre ell cavil·la sobre què fer perquè la guerra civil valgui la pena, així és com s’aboleix institucionalment l’esclavatge als Estats Units.
