Una planta

En el capítol quart del llibre de Jonàs, el que correspon al cant VIII de Nabí, hi ha una contradicció difícil de salvar: Jonàs s’enfada perquè el Senyor s’ha apiadat dels ninivites i surt de la ciutat en direcció a llevant. Allà es basteix una cabana i s’hi queda, «a l’ombra de la cabana», esperant a veure què passa (4,5); però immediatament després el Senyor li fa créixer una planta a sobre perquè li faci ombra (4,6). Si ja tenia l’ombra de la cabana, ¿per què li calia la de la planta? Vist amb ulls de profà, fa tot l’efecte que en aquest punt el text que tenim barreja dues versions una mica divergents de la rondalla. En qualsevol cas, el que és decisiu perquè la història avanci no és la cabana sinó la planta. Ara: resulta que la planta va suscitar un debat entre pares de l’Església que en certa manera s’ha arrossegat fins als nostres dies, perquè encara avui les traduccions de la Bíblia donen noms diferents a la planta del cas. L’origen del problema és que el terme hebreu que la designa, kikaion, només apareix en aquest lloc de la Bíblia, i la interpretació va ser dubtosa des del començament.

La traducció grega d’Àquila de Sinop (c. 130 dC) ajudava a salvar la situació: al lloc de l’hebreu kikaion hi va posar κίσσος (‘heura’), que permet imaginar-se una cabana molt precària, que no protegeix Jonàs del sol fins que l’heura la recobreix; algunes traduccions llatines primerenques van adoptar també hedera, ‘heura’. En canvi, la traducció dels Setanta parlava d’una κολοκύνθη (‘carbassera’), que té l’avantatge que és de creixement ràpid però l’inconvenient que caldria emparrar-la perquè fes ombra. Com que el text dels Setanta va prevaler àmpliament, la carbassera es va imposar d’una manera molt majoritària en la imatgeria paleocristiana. De fet, va adquirir un sentit molt fort, perquè si la història de Jonàs prefigurava la del Crist, llavors el peix empassant-se Jonàs simbolitzava la mort, el peix escopint Jonàs a l’eixut simbolitzava la resurrecció, i Jonàs ajagut sota la carbassera simbolitzava la vida eterna. Tant els llocs de culte com els sepulcres, a orient i a occident, anaven plens de carbasseres pintades o esculpides, amb Jonàs feliçment ajagut sota una planta d’on pengen tot de fruits allargats, amb forma de carbassó. La carbassera s’havia convertit en un emblema del paradís.

El text llatí d’ús litúrgic corrent a les acaballes del segle iv, doncs, depenia de la traducció grega dels Setanta i parlava d’una carbassera (cucurbita). Però Jeroni d’Estridó, quan es va encarregar de la nova versió llatina de la Bíblia partint de l’original hebreu (sabia bé la llengua perquè s’havia establert a Betlem el 386 dC), hi va posar hedera; gràcies a les protestes d’Agustí d’Hipona, a primers del segle v, sabem les raons de la tria de Jeroni. Agustí li va escriure posant-li uns quants peròs a la seva feina. Que el Nou Testament es divulgués en llatí ja li semblava bé, però les lectures de l’Antic Testament a les esglésies ell era del parer que havien de coincidir amb la versió grega per mantenir la cohesió de tota la cristiandat (els temps eren cismàtics) i per no posar en perill el principi d’autoritat si hi havia discrepàncies entre les versions. I li retreia el cas d’un bisbe que havia decidit que a la seva església es llegís la traducció de Jeroni; segons Agustí, quan els fidels van sentir un passatge del llibre de Jonàs (no deia quin: «un que tu hi dónes una interpretació molt diferent de la que tots tenen gravada als sentits i a la memòria») van organitzar un motí de protesta que gairebé va fer que el bisbe perdés la plaça. La gent del lloc, amb els grecs al capdavant, defensaven el text de sempre i acusaven Jeroni de falsari. El bisbe va consultar els jueus del veïnat, i els jueus, per mala fe o per ignorància, van explicar que el text hebreu deia el mateix que el grec i el llatí de sempre. El bisbe va fer marxa enrere i va desmentir la versió nova del text.

Jeroni va replicar amb fermesa: «Dius que he interpretat malament una cosa del profeta Jonàs, i que, davant de la gent alçada en tumult, un bisbe gairebé va perdre la seva plaça per culpa d’una sola paraula alterada; però m’amagues què és el que he interpretat malament, i així em prives de l’ocasió de defensar-me, no fos cas que la teva objecció no resistís la meva resposta». I acte seguit li diu que ja s’imagina que el que Agustí s’escaqueja d’identificar és la vella qüestió de la carbassera, que Jeroni ja havia hagut de defensar en el seu comentari del llibre de Jonàs. Per desarmar Agustí explica molt bé i molt clar que on Àquila i altres traduccions diuen heura i els Setanta (i només els Setanta) diuen carbassera, al llibre en hebreu «hi ha escrit ciceion, que la gent de Síria en diuen ciceiam. És una mena de planta que té les fulles amples, en forma de pàmpols. Un cop plantada, puja de pressa com un arbrissó sense aspres ni de canya ni de vara, com els que sí que necessiten les carbasseres i les heures; s’aguanta amb el seu tronc. Si ho hagués expressat paraula per paraula i hagués volgut posar-hi ciceion, no ho hauria entès ningú; si hi hagués posat carbassera, diria una cosa que a l’hebreu no hi és; hi vaig posar heura per coincidir amb més traduccions. I si aquests vostres jueus, tal com tu mateix afirmes, per mala fe o per ignorància van dir que això és el que diuen els textos hebreus, és ben clar que o no saben l’hebreu o van voler mentir per enriure’s dels carbasseristes».

Jeroni tenia més raó que un sant: sabia molt bé de quina planta es tractava, l’havia vista a Terra Santa, la va descriure molt bé, però no sabia com se deia en llatí. De fet, l’equivalent exacte del terme hebreu va trigar més de mil anys a aparèixer. Qui el va proposar va ser Benito Arias Montano en els seus sapientíssims Commentaria in duodecim prophetas (1571): segons ell, el kikaion dels hebreus és el κίκι dels grecs, el keruagh dels àrabs, el ricinus dels romans, la higuera del infierno dels espanyols o la palme de Christ dels francesos. És a dir el ricí dels catalans, o sigui l’enfiter, la figuera infernal o del diable, dita també herba de les taupes segons el Dioscórides renovado de Pius Font i Quer.

El Jonàs de Carner fa exactament el mateix que Jeroni en la carta a Agustí. No designa la planta pel nom, però la descriu amb detall (VIII, 76-84):

I en l’àrid lloc
vaig adormir-me sota un sol de foc;
després, amb la parpella encar no ben desclosa,
vaig veure que una planta hi havia al meu costat,
una de branc tot argentat
que al bat del sol oposa
un cobricel d’estels de verda fosquedat,
cada un gronxat
dalt d’una tija rosa.

Una vegada més, la precisió imaginativa de Carner és un prodigi tan miraculós com la mateixa planta crescuda en un tres i no res per obra i gràcia de Jahvè. No hi ha dubte que Carner es va deixar d’heures i de carbasseres i va descriure el ricí, que té la fulla com un estel de vuit puntes aguantat per una tija rosa, i les branques d’escorça platejada, i la cofa que fa ben bé com un dosser de tron o de llit:

Que Jonàs no sàpiga el nom de la planta és del tot natural, perquè la planta creix en un país que li és estrany, molt lluny de la seva terra. És precisament perquè no sap quina planta és que la descriu amb tanta precisió; se la mira amb deteniment perquè no la reconeix: si n’hagués sigut una de familiar s’hauria limitat a dir-ne el nom. Costa de creure que, a l’hora d’imaginar-se-la amb els ulls de Jonàs, Carner no tingués present la tradició polèmica del nom de la planta en la transmissió bíblica; almenys a mi em costa de creure. En el fet de no anomenar-la em sembla que hi ha una mena de picada d’ullet a sant Jeroni, com al final del cant IV hi ha l’al·lusió extemporània als savis hiperboris que (com Hermann von der Hardt en el Jonas in luce de 1723) interpretaven el peix en termes no literals sinó exclusivament simbòlics, al·legòrics. Només que aquí, al cant VIII, la picada d’ullet no és explícita sinó implícita.

Però vaja: el que esborrona no és això, que per més que ho sentim latent la lectura no ens demana de fer-ho patent, sinó que Carner sigui capaç de fer-nos créixer al davant dels ulls de dintre, sense dir-nos quina és, una planta que gràcies a ell sabríem reconèixer si la veiéssim amb els ulls de fora, encara que no sabéssim que se’n diu enfiter. El que esborrona, una vegada més, és la nitidesa amb què imagina ell i l’exactitud amb què aconsegueix que imaginem nosaltres.