Sobre L’ala fosca, de Chantal Poch (II Certamen Art Jove de poesia Salvador Iborra 2019)
L’ala fosca, el primer poemari de la Chantal Poch i l’últim premi Salvador Iborra (2019), té el moviment trist d’una roda travada. Que en un cert punt no pot rodar més, i torna enrere. L’ala fosca et transporta, com les imatges que encapçalen Melancholia, de Lars von Trier, en una pluja d’imatges que et fan veure l’extern des d’una altra banda.
Em resulta irònica, d’entrada, o si més no curiosa, la imatge escollida per encapçalar el poemari, la Madonna del parto (1460), de Piero della Francesca. La imatge del part em sembla la imatge contrària del que és L’ala fosca. Ara bé, si ens fixem bé en el quadre veiem que el que se’ns hi mostra no és un part, sinó un embaràs: és la panxa de la dona, el que protagonitza el quadre, amb tot el potencial del que encara no s’ha realitzat, del que està marcat per allò que ha de venir però que de moment no és. Pel llindar. L’ala fosca és, al cap i a la fi, una boca oberta, les paraules endins de la gola. En aquest punt m’agradaria citar el quadre també renaixentista, del 1513, d’Albrecht Dürer, Melencolia I. S’hi representa una dona asseguda, mirant a l’horitzó, pensativa, alada. No m’estendré a analitzar aquesta imatge misteriosa, sobre la qual s’ha escrit molta literatura, però sí que me n’interessen dues coses abans de parlar de L’ala fosca. La primera, el concepte d’al·legoria, entès com un sistema d’imatges capaç d’articular, a partir del simbòlic, un pensament complex sobre el món, que crec que ens pot ser útil per encarar la lectura del poemari. La segona, la imatge de la dona alada, que em serveix com a punt de partida per situar la veu poètica de l’obra.
Marc Rovira acaba el pròleg de L’ala dient: «L’ala fosca és un artefacte que s’activa amb l’existència de l’altre, que l’inclou, i així esdevé una poesia que fa sentit». Efectivament, en la línia que ja estava apuntant, els poemes de la Chantal Poch no són poemes conclosos, que contenen una veritat, una mirada sobre la història, sinó que són, podríem dir, esbossos de poemes, imatges deixades anar. M’interessa la idea de «deixar anar» perquè crec que en l’obra hi ha molt d’una veu que no vol pertànyer a una realitat externa, que no la vol significar, sinó que, apropiant-se’n, exposant-la, intentant-la incloure en el text, la «deixa anar», justament, i la ressignifica:
ROCA MARE
Hem pouat la suor estanca
de la nit, el color
radiant de la tenebra.
Queden sols ossos i astres.
El significat, per tant, no es construeix des de la veu poètica. No busca construir un recorregut de sentit, no busca dir res, portar-nos enlloc al llarg del poemari, sinó justament mostrar un jo poètic impotent, un jo poètic que s’enuncia des de la brutor de la paraula: «La màgia del món, ennegrida | per la profunditat del mot». Això sí, passant per altres externs que li permeten parlar.
El poemari se separa en tres parts encapçalades per sis citacions, dues en cada una. La primera, la que ens situa com a lectors, està dividida en tres subapartats, de dinou, dotze i vuit poemes cadascun. Els primers dinou poemes ens presenten el conflicte inicial del jo poètic, que és, simplificant-lo, l’absència d’un lloc clar des del qual dir el món. Estan marcats per la idea del mirar i del mirall, amb referències al «dir», al «ser», a la sensació d’inseguretat feta de contradiccions («Tinc a la sang | un sol morint entre espases, | flocs de foc fred»), amb grans contrastos, preguntes retòriques que ens situen en el domini de l’estranyesa, de les arenes movedisses. En aquesta part, la idea de llindar és molt present, també, «Entro i surto del món | entre la closca sensible | i la closca d’acer». No hi ha lloc d’enunciació clar per al subjecte poètic i per això el llindar serveix com a punt de partida.
En el segon apartat d’aquesta primera part, de dotze poemes, hi ha un petit canvi, que és la inclusió d’un nosaltres que podem situar entre la progènie i la humanitat, en un espai volgudament liminar, també, i indefinit. Ha entrat l’altre al poemari, però simplement per afegir-s’hi, per sumar-lo en aquesta realitat al·legòrica formada per una humanitat que conté el pes del passat, que el transporta: «La memòria dels pobles: | un pit de cera que davalla», «Cada generació | ha dut a aquesta».
El tercer apartat d’aquesta primera part suma a la col·lectivitat un altre que podem significar com a amant, com un altre impregnat de desig, i de la por que s’hi associa. Són només vuit poemes, i malgrat que potser no és la part més reeixida del poemari, conté un poema molt representatiu del gest sempre a mig fer de L’ala fosca i que Rovira considera un dels millors textos del poemari:
Això que sents
és el cor nostre
que madura sota terra.
Podem collir-lo, si vols.
El veurem blanc,
encara, com el robins
a mig formar,
i encara tebi,
i callarà
com cadascun dels noms
que hem atiat.
«Només una espera viva», l’últim vers de la primera part, ens mena a l’interludi de només dotze poemes que és la segona part. En aquesta part agafem de forma clarament explícita les mans dels avantpassats, ja des de l’encapçalament amb les citacions de Bachmann i Tsvetàieva, i en aquest cas des de la perspectiva més dolorosa. Portem amb nosaltres el silenci, el dol dels nostres. Ens situem, per tant, altre cop en aquell jo poètic que abraça el llinatge que havia iniciat el segon apartat de la primera part. El silenci, la impossibilitat, els ossos, la por, la buidor de l’espai marquen aquesta part: «nosaltres, | fantasmes en rotllana». És una part que ens deixa, com a lectors, desconcertats. És la que ens vol connectar de forma més directa amb una realitat arrelada, amagada, entrevista, que es fa explícita a través de celebracions tradicionalment paganes com Sant Joan o imatges quotidianes, molt lligades a la casa, com «els coberts de plata | i les copes de l’àvia». Acaba, però, en «El silenci», que torna a un jo que, tot i les intencions, no pot dir: «Voldria dur un nom a la boca | com un colom daurat».
El retorn, a través primer de les dues citacions de Verdaguer que encapçalen l’última part però evidentment sobretot dels seus poemes, ens ressitua en un espai que ja coneixem. No només per les citacions de la tradició poètica catalana, sinó sobretot pel gest de la veu poètica, que tot i que ja ens ha dit que no sap des d’on enunciar-se —i des d’aquí ha anat fent passar nombroses referències i l’altre en el poemari—, de cop torna a parlar des d’un jo que se sap impotent. Però l’ala fosca ara és una «Ala serena de qui cova el món», citant Verdaguer. El recorregut que hem anat fent, deixant-nos envoltar d’imatges estranyes, perilloses, estrangeres, misterioses, màgiques, larsvontrieresques al llarg de tot el poemari, es tornen ara buides en aquest final que resulta insuficient si tenim en compte el punt de partida. L’últim poema del primer apartat és «U», i diu: «Prendries els ulls d’un nen | per posar-te’ls a les conques. | Espantar el radiant diable | del paisatge. Tornar». I si bé això resumeix el que ha fet la veu poètica, tornar, dir el món des d’uns ulls altres, subtils, originals, que ens han permet gaudir d’associacions tan magnífiques com «els sons | llagrimosos d’una cova | sepultada» o «El cel sonava | ossi i secret», ara es queda aquí a mig dir, sense haver-nos dut enlloc més que al lloc des d’on havíem començat: «Com | mirar a través de la membrana?».
Els dos últims poemes de L’ala fosca, en aquest sentit, no li fan justícia al desplegament bellíssim d’imatges que suposa tot el conjunt. S’obre una escletxa, «Creure és, sempre, | pujar», però es dilapida a si mateixa: «El son arnat del viu | com aire batut». Al final, el subjecte poètic es queda en un entredir que no acaba resultant en cap possibilitat nova de ressignificar el món. Dit planament: els poemes de l’última part podrien ser de la primera, com si la indeterminació del lloc d’enunciació fos un refugi de la veu poètica, com si l’espai del llindar on torna no fos una tria. I se’ns fa repetitiva. S’ha quedat travada, com una roda.
Poch, en una entrevista, diu que els seus referents són, entre d’altres, Antoni Clapés, Jaume Pont i Antònia Vicens. És evident que l’ús que fa de les imatges i la brevetat dels seus poemes, com besllums, ens porten a aquests tres autors poc canònics de la literatura catalana, però també és cert que altres autors hi ressonen. Vinyoli, per exemple, en la imatge apocalíptica «plouen àngels | en planetes excavats», que ens transporta directament al seu «Domini màgic»: «Pasturen per la nit roques i cabres». L’espai, irreal, que és. I la veu poètica que ens hi vol, simplement. O Ferrater a «Primavera», «Mira la torre com s’inclina», en una estructura gairebé idèntica a «Catedral»: «Mira les garses com remenen». O el simbolisme de Trakl, molt latent en la majoria de poemes. En el seu conjunt, els poemes de L’ala fosca, com a artefactes cisellats que són, tenen ressonàncies diverses, més o menys explícites, que els doten de capes de lectura i suggestions molt agraïdes.
Vull acabar tornant a la imatge de la roda travada però fent molt explícit quina és la part de la roda que gira, que funciona, i que provoca la impotència de l’estancament del poemari. L’ala fosca construeix una al·legoria, un món altre, en una realitat que és el poemari en si, que viu i mor en l’ala fosca del llenguatge; això és, em sembla, un dels grans reeiximents del poemari. Si hi afegim una sensibilitat especial respecte de la realitat amagada del món; la gran bellesa de la imatgeria dels poemes; els referents originals i profundament inspiradors (com a exemple, Kaspar Hauser, «l’orfe d’Europa», a «Cavall de fusta»); i la precisió en les seleccions lèxica i mètrica, entenem la panxa a punt d’explotar de la Madonna del parto de Piero della Francesca. Aquest és el potencial d’una veu que encara ha de traspassar la boca.
