Tendim a acceptar a ulls clucs que el valor d’una ficció creix exponencialment si té prou gruix com per aconseguir recrear un barri, una dècada o un tros de món, o bé si trenca algun tabú i explora un problema social candent, o si redimeix una vida turmentada. Acceptem automàticament que aquest valor encara s’incrementa més si fa dues o tres d’aquestes coses alhora. Tot això ho passem per bo i ni ens ho qüestionem quan, de fet, només cal que llegim una temporada amb els ulls oberts per adonar-nos que no sempre és així. Aquests presumptes valors afegits de vegades sí que carreguen de sentit i de força la ficció, i fins i tot poden arribar a forjar alguna mena de coneixement irreductible, però molt sovint tot just ajuden a dissimular i a fer passadora la inanitat narrativa que faci al cas.
A base de preuar gairebé més el farcit que la ficció es tendeix a menystenir els llibres que ja d’entrada semblen renunciar a engreixar-se per aquesta banda. Llavors ve que els toca el rebre a les formes breus, a la ciencia ficció, als gèneres fantàstics, als policíacs… Ens els mirem de reüll, amb la prevenció de qui no vol tenir tractes amb coses sospitosament poc serioses, i els confinem en el prestatge més baix, el de les subcultures i les andròmines prescindibles. Amb la poesia passa més o menys el mateix: quan no burxa ferides esqueixades, experiències úniques, emocions fondes o ben domesticades, escletxes formals o grans idees, sembla que no hi haguem de trobar res que valgui la pena. I evidentment la cosa no va ben bé per aquí.
Així que tan sols cal ara que ens desempalleguem una estona d’aquesta mena de prejudicis tan estesos i ens avinguem a jugar el joc que ens proposa l’Ambrosia de Jordi Masó. Se’ns obrirà de seguida la possibilitat de trobar seixanta-sis finestres breus obertes a una genuïna sorpresa literària.
En els contes breus o brevíssim com els que practica Jordi Masó t’ho jugues tot a una carta. No hi ha temps per amagar mig conte sota l’aigua glaçada de l’iceberg, ni per anar brodant al pas detalls i filigranes. No hi ha temps tampoc per tot just insinuar emocions subtils. La poètica normativa del conte modern és del tot aliena a aquesta mena de textos. Seria un error també dir-ne miniatures: no hi trobem cap reducció de coses atapeïdes en pocs paràgrafs, sinó en cada cas un sol gest literari. La trama arriba, es presenta, fa un gir o un replec sobre si mateixa, i tot d’una s’esvaneix. Abans que te n’hagis adonat, ha marxat. Cada conte es basa en un sol moviment argumental, un lliscament imperceptible, un gag literari, un mecanisme d’alteració narrativa insospitat.
La mecànica oculta dels relats d’Ambrosia gairebé sempre funciona com una seda, de vegades passa bé, i en alguns pocs casos la pensada en què es basa no acaba de convèncer del tot, o l’acudit no fa gràcia, o creus que el final està massa subratllat, o a l’inrevés: massa obert i tot just insinuat. Mai plou a gust de tothom. Això sí, mai fa passar vergonya aliena, cosa que no sempre es pot dir quan vas llegint coses llargues i curtes per aquí i per allà. Lluny de ser fàcil, aquesta mena d’escriptura calculada pren seixanta-sis vegades el risc de quedar en evidència. I Jordi Masó gairebé sempre se’n surt airós.
D’entrada, la gràcia dels contes d’Ambrosia rau en l’habilitat amb què et duen enganyat de la mà cap allà on —tot just unes poques línies o uns pocs paràgrafs abans— ni tan sols sospitaves que s’hi podia arribar. De vegades, l’imprevist es presenta amb un cop de volant. Arriba un canvi de rasant o un revolt que no veies venir i l’argument ho aprofita per escapar per la tangent. De fet, en el llibre la idea de l’escapada hi és fonamental. D’una banda, hi ha els personatges que fugen del relat que sembla que els pertany. De l’altra, hi ha la metamorfosi sobtada de les situacions entrampades en la pròpia lògica. Gairebé tot el que arriba al llibre acaba escapant del clos on es defineix i de les expectatives que obre.
Per aquí comencem a entreveure com el joc d’Ambrosia diu i fa molt més del que podria semblar si el llegeixes distret. Més enllà de la innocua meravella de l’artifici del truc de màgia, no triguem gaire a adonar-nos que les mutacions argumentals ens parlen de la justícia poètica, de la mala bava còsmica i de les ironies del destí; ens parlen també de la rutina, del desig i de la frustració, ens parlen de l’atzar i de la il·lusa pretensió que tenim de ser els factòtums del nostre passat, els protagonistes del nostre present i els inventors del nostre futur. Aquest ventall de sentits emergeix a contrallum i sempre com qui no vol la cosa, sense solemnitat, fins i tot convertint la burla de l’academicisme engavanyat o de l’art salvífic en un dels motius recurrents del llibre. També en els malentesos, les interferències i els curtcircuits que fregeixen de cop els codis de l’imaginari col·lectiu, dels tòpics quotidians inquestionats i dels relats heretats hi trobem un mecanisme tan eficient com significatiu. Al mateix temps que resol el problema que planteja el conte, n’apunta la desmitificació.
La ficció assetjada pel càlcul del procés imaginatiu condueix a una escriptura necessàriament analítica, que gairebé sempre es mou en els territoris de la metaficció. No es tracta tant que la ficció ressoni i es reflecteixi en la literatura o la creació artística (que surt sovint a Ambrosia, i que protagonitzava monogràficament els també magnífics contes del recull anterior de Jordi Masó, La biblioteca fantasma). Hi ha metaficció perquè els contes fan que ens adonem fins a quin punt hi ha ficció en les convencions que confirmen la nostra experiència quotidiana i fins a quin punt hi ha ficció en tot el repertori de tòpics que necessitem per fer quallar la il·lusió de solidesa del món líquid i gasós on som.
La varietat en el repertori és clau perquè un llibre com aquest s’aguanti. Varietat de procediments, de formats i de referents. Jordi Masó juga al descobert, i en els jocs de mans que s’empesca no embafa amb la sensació de tornar a recórrer sempre al mateix truc. Segur que ho fa, però no ens n’adonem. De vegades el punt de fuga el crea l’el·lipsi, de vegades un detall fora de lloc, de vegades el xoc de codis, altres vegades la literalitat, el joc de paraules, o bé les manies, les dèries, la incongruència o el desajustament que apareix quan no encaixen les peces.
Hi ha també la varietat retòrica, l’arc de tipologies textuals —cartes, instruccions, contes de nadal, notes, biografies, articles d’opinió…— i sobretot la varietat de mons moblats i ben parats. Jordi Masó munta un programa de varietats amb seixanta-sis números que encenen la curiositat d’entrar en un museu d’autòmates tan estrany com familiar. Amb un sentit dramàtic del conflicte i amb tot just quatre traços concrets i ben dibuixats, dreça situacions i estats de coses creïbles i sempre a punt de mutar. Perfila una tipologia de personatges de tota mena, definits per professions, dèries o posicions davant la vida: ventrílocs, actors, vigilants de museu, suïcides, morts, pianistes, col·leccionistes de segells…
Qui malgrat tot encara cregui que això no el convenç ni poc ni molt, i encara senti que li torna a pujar als ulls la bena del rebuig a la mida curta-curta, pot provar de pensar en mides i formats semblans als d’aquest cal·lidoscopi de ficcions: pot pensar en l’antologia Sudden Fiction —que va agafar el nom d’un conte breu de Robert Coover—, on s’hi reunien unes quantes short-short stories de Baxter, Strand, Carver, Cheever, Paley, Oates, Updike, Barthelme, Bradbury, Carver o Hemingway —i publicada en castellà a Anagrama amb el títol de Ficción súbita—, o pot pensar en L’imitador de veus de Thomas Bernhard, o les Històries del señor Keuner o en les Històries de Calendari de Bertold Brecht, o en la Centuria de Giorgio Manganelli o les Faules d’Ambrose Bierce, o en els contes curtíssims d’Arreola, Monterroso o Cortázar, o evidentment en Calders o Monzó, que en el seu últim llibre de contes, Mil cretins, hi feia entrar uns quants contes curtíssims que van fer arrufar el nas a alguns que, tal com passa sovint en aquests casos dels contes molt breus, van confondre la brevetat amb la manca d’ambició.
