El retorn del poeta Salvador Jàfer, l’enfant sagrat dels 70 valencians

Els 70 poètics valencians són de plena actualitat, gràcies sobretot a Edicions Alfons el Magnànim de València,¹ la secció de poesia de la qual dirigix el poeta Vicent Berenguer. Després de confirmar pels poemes inèdits de les seues recents Poesies completes que Josep Piera i Marc Granell estan en actiu i Jaume Pérez Montaner pletòric;² mentre no arriba en paper -ai las- la poesia completa de Gaspar Jaén i Urban;³ mentre Joan Navarro seguix en bona forma (La nit transeünt, Lleonard Muntaner) i no para l’estajanovista Pere Bessó (La mort del clown, El Petit Editor; Els costums bàrbars, Edictoràlia poesia; i Besllums d’Escòcia, Neopàtria); després del cop de maça de la mort de Josep Bonet i de Rafa Ventura Melià a l’inici d’aquest 2020, esperàvem amb impaciència el retorn de Salvador Jàfer.

Qui no conega la importància de Jàfer, llegiu el didàctic i brillant epíleg de Lluís Roda⁴ a aquesta Orquídia (1974-2018). Antologia personal que acaba de publicar la —ai, senyor— moribunda Edicions del Buc i que tractem ara i ací. Nascut al Ràfol de Salem el 1954, Salvador Jàfer fou el més jove del nucli dur dels 70 valencians, ja que debutà als 18 anys a l’antologia fundacional Carn Fresca d’Amadeu Fabregat,⁵ que marcà la superació del realisme poètic seixantí al País Valencià. Jàfer, després de reunir la seua poesia completa a Produccions Ansietat (1973-1988) (1988, 3i4; a partir d’ara PA), només ha tret en paper individual el magnífic El desert (2000, Ed. 96).

Quan en la brillant portada de Dídac Ballester per a Edicions del Buc llegim «Antologia personal», confessem que ens vam sentir decebuts perquè pensàvem que era una obra nova de trinca. De seguida, però, canviàrem d’opinió, ja que sempre és interessant que un autor important s’autoantologue (un exemple: Abans del vespre d’Enric Sòria), malgrat el que lapidàriament i provocadora afirma un altre bon poeta, en concret Lluís Roda, dins d’aquesta Orquídia (1974-2018): «Els bons poetes no són mai fotogènics. D’un bon poeta, sols podem esperar-ne una mala antologia». Aquesta no ho és, ans el contrari, és una antologia excel·lent i un títol indefugible per endinsar-se en l’obra de Jàfer. Qui no conega l’obra d’aquest autor tindrà un tast de la seua obra, però i els seus lectors/es habituals? Doncs també podrem gaudir de la primícia, ja que, entre els 101 poemes de l’antologia —xifra justificada al pròleg pel propi autor, sempre drut de la numerologia i l’astrologia—,⁶  36 textos propis i 10 traduccions/versions apareixen per primera vegada «tots juntets» en un volum individual. Ens trobem, doncs, davant un llibre foixianament vell i nou alhora,⁷ un tràveling que ens permet ara, per fi, manipular el blog de Jàfer anomenat La terra d’Enlloc.⁸ Entre tantes noves ones electròniques semblem eixos cavallers i astronautes errants i perduts de Jàfer i cridem: més paper, més paper! —o era fusta?

A partir d’ara indicarem els poemes no pel títol —si en tenen— sinó pel seu número (p. X) dins l’antologia d’Edicions del Buc. Seguint la màxima jaferiana «La poesia és un sistema de vida» (p. 27), Orquídia (1974-2018) s’estructura en V parts, les quatre primeres per ordre cronològic d’escriptura. La secció V, «Onze textos robats», inclou versions o traduccions noves, excepte la de Guido Cavalcanti que havia aparegut a Navegant obscur (Ed. Gregal, 1987). Com qui escriu no és poliglot i tots i totes recordem com acaba el Tractatus de Wittgentein, ens abstindrem de comentar aquesta part.

La secció I es diu «Selvàtica» i Jàfer hi garbella la seua poesia primerenca (1972-1975); hi trobem poemes de Crònica del sol del migjorn i El foc m’esguarda i sobretot 7 textos de cadascun dels seus dos primers llibres editats: L’esmorteïda estela de la platja⁹ i Lívius Diamant.¹⁰ L’adjectiu selvàtica potser cal relacionar-lo amb el primitivisme, com en aquest passatge: «Potser ja no hi ha vida forta, guanys difícils, riscs d’amor. Preferesc ser primitiu, ignorant i selvàtic» (PA, p. 236).¹¹ La secció II d’aquesta Orquídia (1974-2018) s’anomena «Diàlegs amb l’Absència» (1975-1988); és la més extensa, ja que inclou 10 poemes d’Els caçadors salvatges, plaquetes i poemes solts autoreferencials i 12 textos de Navegant obscur, sent aquest títol el més representat. L’únic text nou és el darrer de la secció II, el bellíssim poema «Diàlegs amb l’Absent» que ja destaca Lluís Roda a l’epíleg d’Orquídia (1974-2018). La part III s’anomena «El cor de l’orquídia» (1988-1998); hi inclou dos fragments d’El desert, 13 textos nous i només 5 dels 13 poemes de l’«Orquídia» de PA; desconeixem per què no els ha inclosos tots. La part IV, totalment nova, s’anomena «Per espaiar la malenconia» (1998-2018) consta de 12 poemes, quasi igual que la part I (en té 20) i la III (en té 19). La distribució de textos dels llibres anteriors a Orquídia (1974-2018) és, per tant, equilibrada.

Sempre que llegim un autoantologia ens preguntem quins canvis ha introduït l’autor/a. És evident que aquest/a és l’amo-i-senyor/a dels seus textos joves i que Pierre Menard existix. Per exemple, entre els poetes dels 70, Miquel Desclot va fer tabula rasa ben prompte amb Juvenília (Llibres del Mall, 1983) i David Madueño¹² destaca els notables canvis que el recentment finat Josep-Ramon Bach va incloure a L’instint. Obra poètica 1962-1993. Ens podem preguntar, qui estimem els 70 just per la seua radicalitat i gosadia —fins i tot per la seua imperfecció—, si aquestes revisions no distorsionen la història literària. Aquesta rebaixa a posteriori de l’estranyesa setantina sembla donar la raó a les crítiques en favor de la claredat que acompanyaren els seus debuts per part dels mestre majors (Vinyoli, Martí i Pol…) i que continuaren crítics dels anys 80 (pense en les reticències combatives de David Castillo i més mesurades de Francesc Calafat). Jàfer introduïx pocs canvis en la reedició dels seus llibres inicials: valencianitza¹³ la morfologia i el lèxic (ja ho havia practicat a PA) i elimina encavalcaments en favor de la sintaxi monoracional. En canvi, el 2014 en la reedició de L’esmorteïda estela de la platja Jàfer va mantindre el text original i li ho hem d’agrair. El que ens sobta en Orquídia (1974-2018) és quan retoca els poemes curts ja perfectes de Lívius Diamant (p. 19) o versifica la prosa èdita de Lívius Diamant o d’El desert. Per què explicitar, per exemple, els hexasíl·labs de la part inicial de Lívius Diamant (p. 14)? Sembla com si el joc vers/prosa fora per Jàfer un enigma irresolt, a la Rubén Darío: «Yo persigo una forma que no encuentra mi estilo»; o simplement que Jàfer continua provant i investigant.

Ha canviat la manera d’escriure del poeta valencià des que, com ell mateix diu al pròleg d’Orquídia (1974-2018), es centra en els nous «digitals i internàutics (…) del 1997 ençà»? Per una banda creiem que no ha canviat, sinó que ha assuavit la seua experimentació. Jàfer torna a Jàfer però no se n’ha anat mai ni el supera, perquè no hi ha res nou sota el sol i tot són «variacions»: a penes bota de la primera persona del plural a la del singular al p. 64 i ja naix un nou poema; al p. 65 bescanvia un text en vers a prosa i ja no és el mateix. Per l’altra banda, hi ha dues novetats: la primera és que el sentit de l’humor es fa més explícit; més amunt ja hem esmentat l’article astral sobre Fabregat (vg. nota 6); podríem afegir-hi els títols de la plaqueta «Europa»: «¡Quina generació!», «¿Quina regeneració?» i «¡Quina degeneració!» (PA, p. 225 i s.); si a PA «Europa» era una plaqueta amb poemes diferents, ara en Orquídia (1974-2018) és un sol poema (p. 34)…  i funciona! La novetat rau que l’humor és al s. xxi dins del poema; en concret en dos textos consecutius: la broma privada de «Poema matiner» (p. 86) i la seua graciosa versió «Assaig de càntic a la biblioteca» (p. 87). El segon punt nou, millor dit, accentuat en el Jàfer del s. xxi seria una serenitat anhelada però no trobada en els primers llibres; podríem dir que la volguda «calma» supera en presència a l’Ansietat: «L’encís de l’amor ja fa temps que se n’anà i la jovenesa s’esmuny com un núvol que passa. No hi ha fúria en el desig» (p. 48). Sembla com si «L’energia», axioma jaferià, es transformara ara en una altra cosa. Es passa del frenètic Rimbaud inicial de Carn fresca i L’estela de la platja a l’espiritualitat: «Hi he perdut la vida, no per delicadesa, ans per infinitud» (p. 61).

El ja finat Vicent Escrivà¹⁴ parlava d’un «replantejament triple» de l’obra de Jàfer i l’associava a eixos temàtics: 1) la biografia o «peripècia biogràfica interpersonal»; 2) el món simbòlic o «la complexitat del nou món esotèric»; i 3) l’ampliació de la poesia a través de la música; si afegim al tercer punt l’internet, podem afirmar que continua vigent per a Orquídia (1974-2018). Pel que fa a la biografia «real» del poeta, llegiu el pròleg i els p. 23, 32, 33, 86 i 87. Podeu trobar el món simbòlic a tota l’antologia i l’associació música-poema a p. 22, 24, 34 i 44. Escrivà destacava també «el retrobament material de la pròpia pàtria». El paisatge exòtic i llunyà que dominava El desert esdevé embostable: hi predominen les falagueres (p. 68, 78, 88), les verdures casolanes i de sobte, des del mínim, es dona un salt cap a la vastitud i el viatge estelar. Els poetes valencians dels 70 (re)creen els seus països propis d’infància amb devoció: Piera homenatja la Drova, Jaén i Urban el seu Elx i Jàfer la Vall d’Albaida. La fauna i la flora, el cant i el perfum adquireixen un aire litúrgic en el cas de Jaén i Urban (pensem en La festa dedicada al Misteri d’Elx) i més bé màgic en Jàfer. Aquest ho explicita en diferents entrevistes, sobretot pel que fa a la muntanya del Benicadell (p. 23; vg. nota 7). Tant en Piera, Jaén i Urban com en Jàfer —i també en el recentment finat Ventura Melià— el sagrat s’aplica panteistament i espinoza als cossos masculins joves i bells (sobretot de mariners, i en Jàfer també de beduins). El viatge per la Mediterrània esdevé més exòtic en el cas de Jàfer (Perú, Iemen…). Aquest a més s’inventa una nova geografia: la Terra d’Enlloc. Més enllà del nord enllà espriuà, cal anar a la «Catedral Hiperbòria». Entre els països existents i/o imaginats pel peregrí Jàfer podem esmentar els següents: «el país celest» (p. 4), «països de llot» (p. 65-66), «país incert» (p. 65), «al país del sol alt» (p. 70), «la terra ignorada» (p. 48) i «el lloc secret de l’amor» (p. 67). Cal destacar, en la posició final dels poemes propis d’Orquídia (1974-2018), el bell text «El país dels poetes». De la mateixa manera que crea nous espais, Jàfer crea alter egos, com el seu estimat Pessoa: tenim Lívius Diamant, el Caçador Salvatge i en el s. xxi, superats ja aquests, es dirigix a un enigmàtic Robí (p. 68); és aquest darrer un altre jo desdoblat o un altre nom de Déu? Mai no se sap en Jàfer; sempre té un as amagat; per exemple: fixeu-vos en els dos darrers paràgrafs del p. 56 que trenquen imaygísticament amb el prosaisme anterior; o com al p. 72 no llegim «d’esperar en l’arena dels estanys» sinó «dels estranys».

Pel que fa a les etiquetes crítiques sobre l’obra de Jàfer partim dels mots certers de David Castillo sobre PA: «Retoricista però hermètic, místic però quotidià (…) Jàfer és potser el poeta dels setanta que millor ha sabut harmonitzar l’exposició discursiva i l’experimentació més avantguardista».¹⁵ Aquesta misticitat del quotidià, Jàfer la destaca en Brossa amb aquests mots: «L’aparició del sagrat, de la meravella, de la sorpresa, sense transcendència, serenament, senzillament».¹⁶ Potser el text que millor s’ajusta a aquest objectiu siga el p. 88, en concret la seua fi: «I mentrestant la pluja generosa de novembre/ amara els geranis abandonats des de l’estiu,/ els cactus, les clívies, les agaves, els esquelets, les falaguereres»; fixeu-vos com sorprén el penúltim substantiu. Torna ací l’isomot jaferià pluja associat a la redempció (aquest p. 88; també a la fi de p. 25) i de vegades al binomi hivern-consolació (p. 22, p. 98).

La part «Selvàtica» o inicial de Jàfer és la que més atenció crítica ha rebut. Sobre el seu primer llibre èdit, L’esmortida estela de la platja, remetem al pròleg que escriguérem per a la reedició del 2014 en 3i4. Pel que fa a Lívius Diamant, Jaume Melendes el criticà durament per ininteligible;¹⁷ però fou defés per Josep Piera en un brillant article (vg. nota 6) i amb reticències per Josep Iborra.¹⁸  Des d’una perspectiva catalanovalenciana, i, és clar, per qui escriu, Lívius Diamant ha estat l’obra més radical del darrer terç del s. xx. No pot haver un llibre més allunyat del realisme valencià dels anys 60; més que Els jeroglífics i la pedra de Rosetta (1976) de Carmelina Sánchez-Cutillas, ja que aquest títol encara admet una lectura de fons realista. Aquesta autora es quedà fora de la magnífica antologia Tenebra blanca de Sam Abrams sobre el poema en prosa català; Jàfer sí que hi està representat. És curiós com aquest preferix al pròleg a Orquídia (1974-2018) el terme «prosa poètica» a poema en prosa. 

Josep Iborra batejà encertadament Jàfer com a «bruixot del llenguatge» al costat, entre d’altres, de Bonet i Navarro, però el separà d’aquests dos per ser «místic» (vg. nota 18). L’interés per les religions i la mitologia en Jàfer ve de molt lluny. Llegiu la seua concepció del sagrat al poema p. 56. Jàfer s’hi ha dedicat també com a estudiós; destaca la seua «La filosofia de l’amor en Ibn Al-’Arabî de Múrcia (560 h./ 1165? c. – 638 h./ 1240 c.)» (vg. nota 8). Podríem afirmar que el text «Diàlegs amb l’Absent» amb què acaba la secció II és el text místic més important catalanovalencià. Una possible introducció a aquest ens la contava el propi Jàfer: «on seguint el model lul·lià de l’Amic/Amat el jo es desdobla en dos personatges identificables fàcilment» (vg. nota 10). També és veritat que no és un poble —el valencià—¹⁹ que sovintege últimament amb destresa poesia i religió; l’excepció seria la bella i reivindicable obra d’Antoni Ferrer (Poesia Reunida 1979-2006, Denes, 2006). El jo líric jaferià continua en el s. xxi «Lluny de l’Ortodòxia», com declarava a la poètica de Carn fresca, mentre que en la vida real Jàfer és àrab practicant. La morofília de Jàfer, entre d’altres valencians, de què parlà Sala-Valldaura i després Jaume Pont,²⁰ fou batejada per Miquel de Espalza; apareix explícita en dos textos nous: «El laberint de lluna, quin fóra? El de l’Islam? O bé el de Catalunya?» (p. 67) i «Un cercle de berbers reciten l’Alcorà» (p. 68).
La fama de poeta obscur de Jàfer prové en gran part de Lívius Diamant. A partir d’aquest llibre la crítica sol qualificar la seua obra de poemaris màgics o poemaris en clau o poesia hermètica. Vos remetem com a punt possible de partida per a l’hermetisme (també el jaferià) a la tesi Un puño abierto (Discusiones sobre el hermetismo) de Felipe Cussen Abud.²¹ 

El propi Jàfer ens digué: «Josep Hortolà féu el dibuix inclòs en Lívius Diamant després de llegir el manuscrit. Apareix expressament després dels punts suspensius i del motiu recurrent del cavaller que cavalca devers el desconegut… La interpretació crec que era aquesta: Lívius Diamant és l’ocell que, deixant-se la vida, perforant la foscor, tracta més que de “cavalcar”, d’obrir-se camí en la foscúria; ha de travessar el món inferior que és sota la línia contínua, i obre una mar blava, símbol d’una vida més lluminosa. En aquest periple l’ajuden, el guien les flames que són la força del cel, la inspiració, i el sol de la nit. El dibuix si et fixes apareix cap a la meitat del llibre, a la meitat del procés de transformació, igual que el moviment d’avançar, malgrat la foscor, que fa el Lívius-ocell» (vg. nota 10).

La plurilectura o l’hermetisme en Jàfer afecta fins i tot els textos més breus; per exemple el p. 72, anomenat «Poema brevíssim», que reproduïm: «No tornaré a petjar/ el sòl aspre de Malta./ El darrer any vaig veure-hi/ falcons sobre l’escuma». Al lector/a ens toca desxifrar el poema: és escriptura automàtica? un somni de Jàfer? Potser és una estampa viscuda en una visita turística (hi anà l’arabòfil Jàfer encuriosit per la llengua maltesa?). El falcó és una amenaça ben viva o és moribund?  L’«escuma» és marina o són els núvols?  Si ens emparem en la concepció del jo-exiliat (vg. p. 31) el poema podria ser pronunciat per un àrab expulsat pels cavallers de l’ordre, o d’un cavaller de l’orde expulsat per Napoleó etc. El falcó maltés? Potser el falcó remet a Heru, el déu del sol en l’Egipte antic (vg. PA, p. 317), o a la darrera reencarnació maia abans d’ascensió definitiva. Siga qualificable d’hermètica o no, la poesia de Jàfer ens fa sempre més curiosos, més rics.

Jàfer ens retreia la nostra insistència en la part fosca de la seua obra: «Em parles que la meua poesia és plena de morts, com un diàleg de morts o d’inhumans. En el subconscient cadascú té una utopia, un possible món paral·lel on les coses poden ser d’una altra manera. De vegades em passava que passejava i veia la resta de les persones mudes, com a morts o zombis, sensació originada per la meua insatisfacció amb la realitat i amb la vida mateixa. Jo preveia un món diferent inabastable o incomprensible en la realitat d’ara. Tot açò és molt aquarià (riu). Després, és clar, no tenia més remei que adaptar-me al món. Són cicles, ara ja no tinc tant aquesta percepció, bé, de vegades, encara (torna a riure). Crec que la meua poesia no és tan pessimista com creus. Sempre deixe portes obertes i hi ha moltes imatges lumíniques que representen estats positius o esperançats». (vg. nota 10). Quan publicàrem el pròleg al seu L’esmorteïda estela de la platja (3i4, 2014) ens ho va retreure amablement de nou. La poesia de la foscor vs poesia de llum, ja l’indicaven tant Piera contraposant Navarro (L’ou de la gallina fosca) amb Jàfer (Lívius Diamant) com Josep Iborra quan afirmava que Jàfer no participava del hui clos de Navarro i Bonet (vg. notes 10 i 18).

Entre els poetes valencians dels 70 el pas cap a la claredat ha estat pràcticament unànime (vg. nota 13). Només en el cas de Jàfer, aquest pas ha estat, si no traumàtic, sí que podem qualificar-lo de vacil·lant. Al capdavall Jàfer, per ser espiritual —no com els seus companys— no pot deixar de ser atret pel misteri, i aquest sempre té un matís fosc. Ja a Els caçadors salvatges trobem aquesta ambivalència: «Ser accessible vol dir/ ser generós. No sé si m’entendreu./ Potser no m’entendreu» (p. 23) o «Allò que necessitem és una claredat extrema» (p. 24); però alhora llegim: «Quan tot ja s’ha comprés, ¿què ens queda sinó partir?» (PA, p. 177). El propi Jàfer ens comentava entre riures els seus dubtes: «En el Navegant obscur vaig començar a fer un intent de cercar la claredat, de desempallegar-me de les preocupacions metafísiques que va originar-me l’adolescència i que m’acompanyaren en la joventut. Diguem que Navegant obscur és un principi de maduresa. Volia una poesia més senzilla, tranquil·litzadora, menys obscura. Ara bé, (riu) també hi ha això d’ “obscur, obscur” i la bandera negra sota la qual estaven els moviments llibertaris…» (vg. nota 10). Efectivament, el text menys obscur de Jàfer rep el nom de Navegant obscur. 

Si Jàfer destacà en els anys 70-80, quan es concentra la seua major dedicació poètica, fou pels següents trets: misticisme, intertextualitat, metapoeticitat, potent imatgeria i domini lèxic i rítmic. Cap d’aquests trets ha perdut amb l’edat; ara bé, per nosaltres, Els caçadors salvatges seguix essent la seua obra mestra. El considerem, a banda d’una obra mestra, el primer i millor llibre de poemes postmodern catalanovalencià, per la seua polifonia i reflexió metapoètica. Caldria destacar també la seua concepció tipogràfica (colors, estrelles…). Els caçadors salvatge és un poemari-òpera, amb una «sintaxi total» de la qual només podreu gaudir com Déu (o Alà) mana en l’edició original (3i4, 1984). Després d’Els caçadors salvatges era difícil que Jàfer poguera avançar sense repetir-se en aquesta línia postmoderna. Tampoc torna a escriure un poemari unitari, sinó una unió de plaquetes (el cançoner culte Navegant obscur o el llibre que ressenyem hui); fins i tot El desert no deixa de ser una plaqueta de plaquetes.

Però tornem als trets definitoris de Jàfer abans esmentats. Del misticisme ja n’hem parlat. Pel que fa a la intertextualitat, cal dir que a Orquídia (1974-2018) continua practicant-la: el poeta exiliat romàntic, l’amor-combat trobadoresc, un mes cruel afegit al de T. S. Eliot, l’ubi sunt multitemporal (p. 76) etc. Vegeu per exemple el p. 85: trobem un cert to a «Corrandes d’exili» de Pere Quart però també la «¡Nostalgia de los arcángeles!» de Rafael Alberti. De vegades en el Jàfer del s. xxi apareix també l’autointertextualitat. El p. 58, «Les línies de foc», torna al p. 42: «Els déus saben que el temps és un dard imparable. (…) Els dards saben que el vent és un déu imparable»; i a la fi del mateix text regnen els «obscurs argonautes» com en la plaqueta «La nau dels argonautes» de Navegant obscur.

Tractem ara la reflexió metapoètica. Dopo la rivoluzione de l’any 1975 i de Lívius Diamant, Jàfer té la necessitat d’enfrontar obertament la poètica i el seu temps coetani i aborda explícitament el problema de l’avantguarda. Com diu Roda a l’epíleg d’Orquídia (1974-2018): «No s’ha valorat prou que Jàfer és dels poetes amb més “poètica” inserida als llibres»; i afegiríem que a les seues col·laboracions a la revista El Temps durant els anys 80 del segle passat. Textos com «L’energia és el subjecte del poema» o «Perdut en un paisatge glaçat d’Yves Tanguy» no estan representats ací (sí a PA). Jàfer explicita en aquests texts la renúncia a l’avantguarda de la mà de Mishima i Robert Graves. En l’entrevista del 2009 es reafirmava en aquest rebuig: «Pel que fa a l’avantguarda crec que sempre calen joves que s’oposen als moviments anteriors. Ara bé, l’avantguarda què pot durar? dos o tres anys? després passa a ser rereguarda, un lloc des d’on els lluitadors observen tranquil·lament què està passant. Estar sempre a l’avantguarda és impossible. Jo he participat de l’avantguarda però sempre he estat conscient del seu caràcter efímer» (vg. nota 10). La mateixa postura la trobem al poema «Elegia per a la llum que ha de venir», un dels grans poemes absents a Orquídia (1974-2018) segurament per  manca d’espai: «Ah, però el silenci no controla l’amplària del reialme, els batallons perduts de rereguarda, els exèrcits vençuts de l’avantguarda i la sang de les mortes orquídies» (PA, p. 122).

A nosaltres, lectors/es del s. xxi, ens pot xocar que Jàfer declarara que es presentà als Jocs Florals de Barcelona amb el poema «Oda estranya a València» (p. 31) per recuperar la veu perduda i «demostrar que uns jocs florals podien ser tan avantguardistes com qualsevol altra cosa» (vg. nota 7). Eren altres temps, i la institució barcelonina estava en procés de canvi. Aquell poema de Jàfer, més que avantguardista, ens resulta ara no/vell: mescla vers i prosa, el Misteri d’Elx i la provocació punk («que s’emmerde el poder” recitat durant el lliurament del premi davant el poder barceloní»). Jàfer es resistix a l’etiqueta: igual practica un localisme cosmopolita en «Oda estranya a València» com, en mots de Domènec Ros a la revista El Temps, composa una poesia beatnik però no urbana, sinó rural.

Així i tot, malgrat que teòricament a la meitat dels anys 80 del s. xx Jàfer haja abandonat l’avantguarda, el que sí podem afirmar és que continua jugant amb els metres i amb el lector. Si en els 80 Jàfer participà en el projecte musical Poiemusa, a la fi dels 90 s’apunta de seguida al web, i ara de segur que estarà capficat en algun altre assumpte. Esperem que, com diu ell mateix en el seu pròleg, el seu nou títol l’esperone a continuar creant. Al p. 86 escriu: «M’agrada jugar amb els mots: fer-ne estrambots i estirabots»: ja ho practicava de joveníssim al p. 6 («La meua cisalla tralla, dalla, talla clavells»); també juga amb el tetrasíl·lab (p. 14); al p. 84 recupera el poema en bisíl·labs que ja havia practicat a p. 37, 1, 38, 40 i 41.

La riquesa imatgística i metafòrica del primer Jàfer permeté que Altaió i Sala-Valldaura l’emplaçaren encertadament dins del que anomenaren retoricisme màgic.²² Marco i Pont reïxen quan assenyalaren en Jàfer la inflluència de Foix més que de Brossa, i el pes del simbolisme i el surrealisme.²³ L’animalogia i el sexe dels 70 valencians foren ben estudiats respectivament per Vicent Escrivà i Amadeu Viana i Juli Camarasa.²⁴ Tots els crítics han destacat l’homosexualitat en la poesia jaferiana; el seu radiant i magnètic fal·locentrisme justifica la inclusió ben merescuda del valencià dins la recent antologia Amors sense casa de Sebastià Portell; s’hi inclou el poema «L’ull que mira» (p. 59), que comença així: «Veig dos mascles bregant en la lluita d’amor». El «ritu d’amor» tan car a Jàfer té sovint un caràcter visual: «he vist bells mariners com s’obrien les venes/ al periple final» (p. 70); a més, no es pot dissociar de les visions sagrades: la zoofília artistada del p. 16 i sobretot l’amor desbridat del p. 24, un dels grans poemes blasfems del s. xx català.

No trobem en la nova poesia d’Orquídia (1974-2018) eixes oracions encavalcades i llarguíssimes plenes de metàfores amb què debutaren bona part dels 70 valencians. Jàfer preferix al s. xxi l’acumulació mitjançant l’enumeració, el paral·lelisme i l’anàfora, i el vers monoracional. Fixem-nos com a exemple en el magnífic p. 66 del qual extraem aquestes imatges: «per la floresta ígnia (…) per les corones kàrmiques (…) pels homes monocroms (…) per les muntanyes fílmiques». Si no són imatges surreals, poc en falta.

Jàfer sempre ha destacat pel seu domini lingüístic, al qual s’ha dedicat professionalment (ja siga a la televisió valenciana, ja siga a l’ensenyament  universitari, secundari i d’EOI). Al doll semàntic de Jàfer, ben estudiat per Miquel Nicolàs,²⁵ cal ara afegir l’isomot «beril·le»; vos remetem a l’excel·lent «Ser de pedra» (p. 89) per gaudir del «bell català» (p. 31) del sud. Expressions en «llenguatge pla» (p. 69) com «ple de tecles» (p. 80) i «Oh! Que baldat que estic» (p. 87) l’acosten a la seua terra natal. Quant a la mètrica en aquesta Orquídia (1974-2018) Jàfer demostra de nou el domini de l’hexasíl·lab i l’alexandrí camuflats o no en la prosa.

Ja destacava Vicent Escrivà (vg. nota 14) el to sentenciós de Jàfer, que continua a Orquídia (1974-2018): «He escrit per deixar constància de la meua inconstància» (p. 63); «El meu únic amor ha estat la llum, la pobresa la meua riquesa (p. 56). De vegades l’aforisme esdevé tautològic: «Només el temps és el senyor del temps» (inici de p. 62); i sovint respecta la fórmula metafòrica A és B: «I tanmateix la vida és el fitó dels pobres» (p. 61).

La fi de Produccions Ansietat era insuperable, amb el poema-definició «Quàsars» (p. 53) No ens referim a una denominació que siga alhora una manipulació, com en Brossa, que crea mentre esmenta, que manipula, com a bon prestidigitador, sense tocar, que nafra sense colpir; sinó a la pura descripció objectiva, a la Ponge.²⁶ El jo líric de l’egotista Jàfer —«Passió de mi» (PA, p. 176)— desapareixia fusionat en la tercera persona, impersonal, dels «Quàsars» (a penes un «diuen»). Ara Orquídia acaba amb un «Cant comanxe de la dansa de l’esperit» i amb aquests versos: «Tornarem a nàixer,/ tornarem a nàixer». Aquest final esperançat potser en la transmigració, malgrat que perdem el cos en morir; fixeu-vos el canvi de pronom interrogatiu al següent vers: «Qui som, qui érem i què serem?» (p. 76). El cos des de Plató i Sant Agustí és una gran càrrega: «Jo sé el camí sense cos» (p. 19) i «Limitats dins del cos, en la presó del cos» (p. 75).

De totes les etiquetes possibles aplicables a Jàfer ens quedem amb la de romàntic: el seu jo líric (en singular o plural) es confessa perdut, insatisfet i desconhortat com en els anys 70 en la «vida inhòspita» que li ha tocat viure, amb eixes coordenades espaciotemporals rebudes (cos inclòs) i castradores; decidix partir a la recerca del centre i de l’equilibri espiritual mitjançant dos processos: el viatge interior sense moure’s de València i sobretot de la Vall d’Albaida; i el viatge als deserts incivilitzats de mig món. En ple s. xxi continua vigent la seua pregona fascinació per «l’altra realitat», per les «noves percepcions» i per assolir «una altra mirada»; seguix anhelant, com l’esperit antifranquista dels 70, alliberar la terra (fi de p. 51, 66, 90) i eixamplar l’amor (fi de p. 28 i p. 35). Aquesta ànsia de llibertat potser Jàfer l’hereta del surrealisme. És veritat que la seua escriptura no té la concentració imatgístca, la força o l’energia dels primers llibres, però aquesta s’ha transformat («Tot esdevé una altra cosa», p. 83) en desig pacient de calma, i aquesta, com diu en un poema, també és agent: «l’acció que duu la calma».

Si acceptem l’aposta per eixa calma, per la superació efectiva del cos en el darrer Jàfer, podríem parlar de la secció IV d’aquesta Orquídia (1974-2018), l’escrita durant el s. xxi, com l’obra de maduresa jaferiana? Primer cal tenir en compte que a cada llibre nou els crítics deien que Jàfer havia assolit la maduresa: Piera amb Lívius Diamant, Castillo amb PA i el propi Jàfer amb Navegant obscur. Nosaltres pensem que no, que Jàfer no ha assolit la maduresa. Al nostre parer Jàfer serà sempre un poeta rabiosament immadur o jove per dos motius: en primer lloc perquè Jàfer, com altres artistes (Foix, Miró, Godard…) passen la vida en «aquesta terra» jugant, investigant i buscant com xiquets seriosos. I en segon lloc perquè Jàfer no es fa poeta, sinó que és un poeta nat, és a dir, que ja ho era amb a penes 20 anys, i per això hem titulat el nostre article com l’hem titulat.

Per concloure: lector/a, si vols gaudir de nou amb Jàfer o si vols descobrir-lo, no deixes de collir aquesta meravellosa Orquídia (1974-2018) que et regala el poeta: «T’envie un pom d’orquídies per segellar el teu vit d’una abraçada sola» (p. 50). Ha costat 20 anys de créixer i botar i la tens ara a mà. De segur que et fascinarà i que, amb mots de Josep Porcar, et masturbarà el cor. Lector/a navegant del Buc, bon profit!

Si voleu crítica literària catalana de qualitat i independent, subscriviu-vos aquí a La Lectora. Amb el vostre suport feu possible que la revista es consolidi i pugui créixer.