Vaig dedicar la primera part d’aquest article a intentar il·luminar l’obra de Carner des d’una nova perspectiva, a partir del qüestionament de tres tòpics molt comuns que en solen enfarfegar la lectura. En aquesta segona part, intentaré desmuntar tres tòpics més amb el mateix objectiu de desbrossar possibles nous acostaments a la poesia carneriana.
«Josep Carner és un poeta amable»
Aquesta, amb totes les variacions que permeten els sinònims d’«amable» associat a «lleuger» i «superficial», és de ben segur la frase més repetida sobre Carner. Diria que és el tòpic que li ha fet més mal —com, valgui dir-ho, a un dels grans deixebles que va tenir, Pere Calders. Perquè juga contra un tòpic molt més poderós: que, en ple segle xx, amb tot el pes de l’horror de la història aixafant incomptables vides, l’escriptor, com més torturat, amargat, marginat i deprimit, millor serà. En canvi, un poeta encantat pel paisatge, enamorat de la vida en els seus detalls més insignificants i que, a sobre, no només defensa que l’home té dret a ser feliç, sinó que encara pot ser-ho i que n’és, on va a parar! Que s’ha tornat boig? Que no veia el que estava passant?
Doncs resulta que Carner és un dels homes que va patir de manera més directa i insistent els estralls del segle xx, que li van anar esfondrant sistemàticament cadascun dels projectes. La I Guerra Mundial va suposar un cop duríssim als seus treballs de construcció d’una Catalunya europea. La dictadura de Primo de Rivera va destruir les institucions que havia col·laborat a establir, va atacar els seus ideals i li va censurar desenes, probablement centenars, de fragments d’articles —i algun de sencer. Durant la guerra civil, va mantenir la fidelitat a la República com a intel·lectual i com a membre del cos consular espanyol, cosa que li va costar la feina i l’exili, a Mèxic a causa de la II Guerra Mundial. Un cop acabada, va convertir en acte de denúncia del franquisme la seva ferma decisió de no tornar a Catalunya mentre durés la dictadura, malgrat que era el que més desitjava i que això trencava els lligams amb amics, col·legues i públic. El franquisme es va allargar i allargar, i Carner va morir a l’exili vell, malalt i oblidat per la majoria d’escriptors joves —per alguns, fins i tot, menyspreat.
Però és un «poeta amable». Com a home, sembla indubtable que ho fou. Els que el van conèixer parlen d’un tracte exquisit, cordial i divertit —potser massa, creien els que eren objecte de les seves bromes. Va ajudar els catalans exiliats tant com va poder —Calders en dona testimoni.
Com a escriptor, és cert que s’identificà amb les figures de l’innocent, el badoc i el bonhomiós. Però no ho va fer per construir una imatge pública d’amabilitat, sinó per integrar la pròpia obra en la literatura moderna: l’innocent, el badoc i el bonhomiós són aquells que escapen als discursos de tesi i individualistes en favor dels autònoms, impersonals i universals. Són, doncs, les figures més capaces de fer una literatura moderna vàlida per a tota la humanitat.
Des d’aquesta mirada, Carner no esquiva mai l’abisme existencial o històric. Ans al contrari, s’hi aboca sovint en textos ben poc amables. N’és exemple paradigmàtic el conte «La guerra», en què un protagonista innocent revela des d’una mirada, si es vol, amable, però demolidora, l’horror incomprensible de les guerres.
El cor quiet és un llibre que s’obre amb una sèrie de poemes que expressen tota l’angoixa d’aquells moments en què no comprenem res del que ens passa i ens envolta. Ara bé, és una situació que s’acaba resolent en un «assenyament». Hi condueixen la reflexió, la comprensió i el reconeixement en la comunitat. Perquè la poesia és part de la solució i no del problema. Us heu parat mai a pensar quin sentit pot tenir emprar la poesia simplement per transmetre angoixa, malestar o desesperació? Carner sovint parteix d’aquests sentiments, comuns i comprensibles, però la poesia els explica, els pensa i els sobrepassa. En el procés d’escriptura descobreix que l’ordre lingüístic de la consciència fa renéixer el món a una realitat amb sentit que el salva de la destrucció temporal, dels enfrontaments ideològics, de les desgràcies diàries. No els evita, és clar. Però els interpreta i els comprèn donant-los un altre ordre d’existència ben real que ens permet conèixer-nos, aquietar-nos, ser assenyats, més humans i, en definitiva, fins i tot feliços.
Carner tampoc no passa mai per alt els desastres històrics que va patir. Nabí és, entre moltes altres coses, una resposta a la guerra civil i al franquisme plena de crítiques als bàndols conservadors i catòlics que es van passar la República atacant els governs democràtics. El mateix Jonàs cau en l’error de negar l’altre i al cant IX resol una discussió racional matant un home amb les pròpies mans. D’acord que passa en un somni, però no per això l’escena és menys crua ni resulta menys desconcertant que l’heroi del poema, tot un profeta bíblic!, just quan les seves peripècies ja finalitzen i sembla tancat l’aprenentatge, reveli aquesta mena d’impulsos assassins. Però res, tu, tot molt amable.
Com amable troba el tòpic que a El Ben Cofat i l’Altre es destrueixi tota una comunitat indígena. L’Escabellat, un artista, s’ha erigit en déu. Pensa, parla i actua cada cop més distanciat de les persones que viuen sota el cim de la seva roca d’accés difícil. Aquestes li demanen que intercedeixi en els seus afers, de manera que la princesa li prega que acabi amb la sequera del país —en un moment, detall important, en què el poble està revoltat contra el rei. L’Escabellat hi accedeix i invoca la pluja, però desferma així unes forces que no pot controlar. L’aiguat ho arrasa tot i mata gairebé tothom, inclosa la princesa, que mor mentre el mira, «gairebé feliç» d’ofegar-se en l’aigua portada per ell. Desolat, desesperat, l’Escabellat desitja morir i ha de fugir a l’exili. Són escenes terribles. Fan una crítica duríssima a la manera com, després de la revolta contra el rei, durant la República, uns «déus» que en realitat es distanciaven de la gent havien volgut acostar al poble ideals que no havien sabut gestionar. Aquests «déus» són, és clar, els artistes com l’Escabellat, però també els polítics, els intel·lectuals o els periodistes. La situació que havien col·laborat a crear desembocà en la guerra i la destrucció. I molts d’ells van haver de fugir a l’exili. És una crítica en la qual, suposo que s’entén, Carner s’inclou. Ell s’havia compromès, ho havia donat i perdut tot, es trobava a l’exili perseguit i represaliat. I en aquestes circumstàncies, a sobre, té el valor de fer autocrítica! El desenllaç d’El Ben Cofat i l’Altre, a més, també proposa solucions. El cas, però, és que quan ho creia necessari, Carner no era amable ni amb ell mateix.
«Josep Carner té el do de la llengua»
El domini que demostra tenir Carner del català tant en poesia com en prosa és, certament, absolut. D’aquesta veritat incontestable sorgeix un altre tòpic que li ha fet molt de mal. Sembla com si allò que calgui valorar més d’un text carnerià sigui l’encantadora musicalitat del vers, l’exuberància dels recursos retòrics, la genialitat lingüística de cada frase, el joc de rimes… I encara, que calgui valorar-ho com un do. El tòpic l’esgrimeixen els carnerians per demostrar que és un gran escriptor i els anticarnerians per defensar que, més enllà d’aquest preciosisme lingüístic, és un autor buit incapaç de dir res.
Doncs bé, Carner es fa un fart de repetir que els recursos lingüístics serveixen per dir coses, no són l’objectiu en si mateixos. I la seva trajectòria demostra que el domini del català que té no és pas un do que li hagin atorgat els déus com a regal, sinó una destresa guanyada mitjançant un treball insistent i tenaç. De fet, és el que expliquen també les seves idees sobre la creació, a les quals posà el significatiu nom de «teoria de l’ham poètic». Carner considerava que una paraula podia irradiar un vers que se li apareixia, de sobte, acabat i perfecte. Però a partir d’aquest «ham», calia construir treballant durament tot d’altres versos que estiguessin a l’alçada del que venia donat. En les seves ordenacions lingüístiques, doncs, hi ha ben poc de do i molt de treball —i ves que encara l’ham no fos la idea de vers donat, i no el vers en si, per tal d’exigir-se construir el poema a l’alçada d’allò que haurien fet els déus.
Que després tots aquests versos diuen coses és tan evident que només pot negar-ho qui no entén res del que llegeix. Vegem-ne un exemple habitualment esgrimit pels anticarnerians per defensar que Carner no diu res —o ben poca cosa. Es tracta d’un poema de quatre versos titulat «Mai no és tothom content»:
Quan tornes a ta cambra eixint del ball,
hi ha un turment i un delit a la vegada:
el cruixit de la seda abandonada
i el llampegueig de joia en el mirall.
Que és un poema formalment magnífic, s’intueix amb una simple lectura, la racionalització de la qual mostra el treball lingüístic que el fa possible. Fins i tot els anticarnerians sensibles no el negarien. Fins i tot ells serien capaços d’acceptar que Carner té el do de la llengua. Però si aquest «do» només servís per escriure poemes bajans, ja em direu quin sentit té treballar-se’l tant. El que no tendeixen a veure ni alguns carnerians ni els anticarnerians és que aquests quatre versos condensen tota la concepció de la vida i la poesia de l’autor. Quan passen al pla del significat, solen quedar-se amb l’anècdota del poema: una dona torna a la seva cambra després d’un ball i es despulla. Si llegim Carner a fons, però, ens adonarem d’una cosa ben lògica: que la festa i el ball són símbols força evidents de la vida mòbil, canviant, infidel. La dona del poema ha marxat del ball, es retira de la vida, s’atura un instant en el temps, nua davant del mirall. És el moment de la reflexió, de l’autoconeixement, de la poesia. No es pot pretendre viure en el frenesí del ball i alhora distanciar-se d’aquest per pensar-lo. Cal el descans de després de l’experiència per fer-la renéixer a la vida de la reflexió, que és la de la paraula. Aleshores trobem el «turment» de la pèrdua de la bellesa de la vida —simbolitzada pel vestit de seda caigut com una flor marcida, queixós com un plor provecte—, però alhora la «joia» de veure-la renéixer il·luminada, en el «llampegueig» de l’autoconeixement —per això la dona queda nua davant del mirall, es veu tal com és sense gales, festes ni enganys. No és aquesta l’experiència del pas de la joventut inconscient a la maduresa reflexiva? Es dona, però, en molts altres moments de la vida. Mai no és tothom content perquè, quan vivim en el ball, la festa i la bellesa, no assolim la vida plena de la reflexió; però quan li arriba finalment l’hora, aquesta ens fa sentir el turment de la pèrdua d’aquella. En paraules de Riba, el poeta de la «joia»: «no vulguis calma en ton oblit, oh ment, / oh folla que has gosat mirar-te nua». Qui havia de dir que Riba acabaria essent als ulls de tants lectors més fàcil, clar i directe que Carner, que esdevé per a ells opac, embolicat, inextricable, perquè no hi veuen més enllà d’un vestit de seda i un cos nu! Les nocions d’obscuritat i senzillesa, d’entendre i no entendre, són, és clar, molt relatives.
Més d’una vegada, quan he llegit Carner d’aquesta manera, m’han dit que sobreinterpreto, que m’invento coses que no hi són. És una opció. Jo penso que els que m’ho diuen es queden en l’anècdota del poema, s’ofeguen en una superfície llisa, llisa, sucumbeixen a una senzillesa aparent construïda sobre una xarxa de símbols molt ben elaborada. I juga a favor meu el fet que aquests són els sentits simbòlics que donaven Carner i la majoria de la poesia del seu temps a les nocions de festa i de mirall.
Que Carner té un gran domini de la llengua no ho demostra només amb la forma dels versos, que és allò que privilegien la majoria de lectures carnerianes, sinó amb la seva capacitat de condensar significats diversos i profunds en paraules ben comunes. De fet, és el que fa molt explícitament des del títol en un llibre com Llunyania. Es tracta d’una obra de sentit complex elaboradíssim, ja que construeix quatre xarxes significatives tramades entre si, indestriables, que funcionen sempre simultàniament i que queden ja condensades en el simple mot del títol: els poemes parlen alhora sobre la llunyania de Catalunya —Carner era a l’exili—, de la joventut —Carner ja era gran—, de la pròpia obra —Carner, tal com explica al pròleg del llibre, l’estava revisant— i de la vida —la distància que cal prendre del ball per mirar-se al mirall i autoconèixer-se. Absència durà aquesta operació encara més enllà per parlar sempre alhora amb uns mateixos mots que funcionen simultàniament en tots aquests nivells, de l’absència de Catalunya, del paradís perdut, de la joventut i de la vida —aquest cop tant pel que fa a la distància del ball com a la mort. Altrament, observeu en relació amb allò que vèiem de la fèrria estructuració de tota la trajectòria carneriana el pas que hi ha del «Lloc» —Auques i ventalls (1914) o Bella terra, bella gent (1918)— a la Llunyania (1952) per arribar a l’Absència (1957). Només un poeta amb el domini de la llengua que té Carner és capaç de fer coses així. Però sovint, sobretot quan es considera que es tracta d’un «do», s’oblida que el domini de la llengua comporta, també, el dels significats, no només el dels significants.
«Josep Carner és un poeta masclista»
Aquest tòpic, és clar, és més recent. Carner no en podia escapar. Troba aparença de veritat a partir d’una lectura erròniament política de versos com els ja citats de «Mai no és tothom content», que s’entén que prendrien la dona com a objecte. En realitat, com hem vist, la prenen com a subjecte que condensa totes les experiències humanes, masculines i femenines, cosa que la poesia moderna tendeix a fer més sovint amb personatges masculins. Estic bastant convençut que, vist així, fins es podria arribar a defensar una lectura feminista d’aquell poema. Però no crec que es tracti de masclisme ni de feminisme. Segur que és fàcil detectar en Carner, com a fill del seu temps, manifestacions ideològiques heteropatriarcals. Proposar lectures que les demostrin. Què hi guanyem? No ho tinc del tot clar perquè trobo que seria redundar en l’evidència. Però es pot fer com es pot fer una lectura de Moby Dick que en demostri la insensibilitat animalista. El que no em sembla tan pertinent és acusar-lo de masclisme a partir de lectures equivocades de versos com aquests altres també de La paraula en el vent:
Qui entengui la paraula d’una dona
hi posa més que ella mateixa.
Són dos versos que tendeixen a descontextualitzar-se per acusar Carner de tractar les dones amb menyspreu, com a objecte amorós incapaç d’expressar-se, etc. I mireu que el context és ben poca cosa més, només aquests altres dos versos al davant:
Poca és la fressa d’aquest vent que sona,
però la bauma la fa créixer.
Entenc que és una solució fàcil i còmoda agafar dos versos d’un poema de quatre inclòs en un llibre unitari que en conté moltíssims més i fer-ne la lectura política que convingui a cadascú. Però em sembla més sensat i intel·ligent primer intentar comprendre quina relació poden tenir els quatre versos que se’ns ofereixen com un sol poema, ja que si se’ns presenten així, deu ser per alguna cosa. A més, qualsevol lector una mica perspicaç veurà que és un dels pocs poemes en què coincideixen les dues paraules clau del títol del llibre en què s’inclou. Crec que tot això ens ha de fer anar més enllà del «Mira, Carner és un poeta masclista» que, en tant que tesi prèvia que es vulgui encabir sí o sí, es trobarà confirmada en molts altres versos de l’autor —com aquell també cèlebrement distorsionat amb què acaba el mateix llibre: «ara hem quedat els homes i podem ésser amics». Si ens obstinem a llegir així, no crec que estiguem construint una societat millor, més justa i igualitària. Al contrari, crec que estem perdent coses fonamentals i apostant per la matusseria. Si els restituïm a tots aquests contextos, ens adonarem que els versos problemàtics són d’una claredat que ens passa per alt a causa dels prejudicis que hi intentem aplicar. I és que volen dir exactament el que diuen. Res més. Que qui entengui la paraula d’una dona hi posa, literalment, més que ella mateixa. El vent no fa gaire soroll. Però quan entra en una balma, ressona i en fa molt més. Això és el que passa amb la paraula d’una dona en el context d’una relació amorosa heterosexual com la que desenvolupa el llibre com a essencialització de totes les relacions humanes. És a dir, que el que passa amb la paraula d’una dona, com amb la de qualsevol persona, és que, en entendre-la, el receptor hi posa més que l’emissor. És exactament així com funciona la comunicació: si algú us diu «t’estimo», per entendre aquestes paraules, cadascú de vosaltres hi posa molt més que l’emissor perquè, a més del que ell hagi volgut dir, hi aboqueu totes les vostres experiències amoroses, tots els vostres sentiments o tots els vostres somnis de futur, que heu codificat amb paraules els sentits de les quals depenen d’allò que prèviament hi han abocat els pares que us les van ensenyar, els llibres en què les heu llegit, les pel·lícules en què les heu sentit, els amics amb què les heu compartit… Molts d’aquests significats no els hi ha posat, l’emissor —que té les mateixes paraules codificades a partir d’altres experiències. Però vosaltres no els podeu ometre. Per tant, quan esteu descodificant el missatge, sempre hi poseu més del que hi havia. Vivim llançant constantment paraules en el vent que entren en les balmes dels altres on ressonen per prendre nous sentits.
Carner és un poeta tan comprensiu que mai redueix la dona a un objecte. També diria que mai va pronunciar-se contra cap dels seus drets —no me’n sé tots els articles de memòria i algun dels primers és força obcecadament catòlic, però de seguida va evolucionar cap a idees que avui no dubtaríem a qualificar d’extremadament progressistes. No va participar de la lluita feminista i probablement va considerar la dona des d’una mirada deutora de la ideologia heteropatriarcal, d’acord. Si això li ha de fer perdre el valor com a poeta i ha d’adulterar totes les lectures que en fem, crec que estem empobrint el món en nom d’unes idees que prometien fer-lo més ric, lliure i feliç.
Josep Carner és la poesia
Respecte de Carner, encara es podrien intentar desmentir altres tòpics. O bajanades que qüestionen seriosament la credibilitat i la intel·ligència lectora dels qui les propaguen —com que Nabí pretén ser un poema èpic, que Els fruits saborosos és un llibre ximplet, que els articles periodístics carnerians no tenen cap transcendència… Però crec que ja m’he estès prou i que es pot veure més o menys per on vaig. Carner va ser un intel·lectual i un poeta tan immens que es fa incommensurable —i més inabastable com menys se’l vulgui comprendre. Fou un dels principals poetes moderns. Ell sol va recollir tota la tradició literària occidental que el precedia i la va renovar per establir la llengua, les formes, els temes, els símbols i els significats en què es fonamenta la poesia contemporània. Per això fer-ne una bona lectura és primordial, gratificant i enriquidor. Molt més del que sembla apuntar la senzillesa aparent que amb tota consciència dona a l’aparença de la majoria dels seus poemes. A vegades, n’hem descuidat la complexitat creient-nos aquesta senzillesa com si no fos un artifici premeditat i guiats per una sèrie de tòpics alguns dels quals, convenientment desmuntats i ben entesos, podrien ajudar-nos a comprendre’l. Això és el que he intentat fer amb aquest article.
Si voleu crítica literària catalana de qualitat i independent, subscriviu-vos aquí a La Lectora. Amb el vostre suport feu possible que la revista es consolidi i pugui créixer.
