En un capítol d’Els estranys, en què el narrador dialoga amb un amic sobre les vicissituds de les guerres carlines, hi apareix aquesta reflexió:
La Història […] és cosa de governants i d’intel·lectuals. La gent, els individus, no irrompien en la Història, perquè no sabien què era, o perquè els importava ben poc. La Història ordena, jerarquitza, domina, i la violència tradicional de la gent no tenia ordre, no es podia controlar; era com un món ocult i marginat que de sobte se celebrava a si mateix, com l’esclat de la primavera.1
Amb la voluntat de fixar la Història, Raül Garrigasait va publicar Els fundadors(2020), el llibre que il·lumina la gènesi i evolució de la Fundació Bernat Metge. I amb El fugitiu que no se’n va (2018) perfilava un nou relleu de la figura massa icònica i sovint caricaturitzada de Santiago Rusiñol. Garrigasait ha demostrat ser versàtil i eficaç tant a l’hora d’atacar textos històrics com reflexius o d’anàlisi literària. Segurament no tant amb la ficció (Els estranys), una novel·la que no acabava de bategar ni d’agafar el tremp carlí que evocava. Ara, amb País barroc, és com si el filòleg es fixés, però, en aquest conflictiu «món ocult i marginat que de sobte se celebrava a si mateix»; per escriure un llibre breu i intens que vincula estretament paisatge amb llengua, tradició amb espiritualitat.
Partint de l’autobiografia per arribar a l’assaig, arrancant del record personal per desembocar a la reflexió col·lectiva, l’escriptor solsoní basteix un relat episòdic ben sucós. Un conjunt d’onze capítols que ens transporten de la infantesa a l’actualitat —del nen al pare— i que ens fan viatjar dels paisatges del Solsonès a l’Eixample, passant per episodis alemanys o grecs. A través d’aquests capítols, es va perfilant una veu de reflexions concretes, enllaçada a uns elements que sobrevolen tot el llibre, com poden ser les arrels, la litúrgia, la tradició o la llengua i el sentit de continuïtat històrica que els humans hi vinculem. El pes feixuc o la lleugeresa de les nostres vides, associades a exemples literaris, filosòfics o musicals. Una voluntat de transcendència, de resseguir un llegat ancestral, atàvic, i de poder-lo deixar en herència a les generacions futures. El patrimoni i les paraules amb què s’explica.
El llibre el podem dividir perfectament en tres parts, que corresponen a tres períodes vitals: la formació, el trencament i l’acceptació d’aquest món. Ja sé que dit així semblen les fases de promoció d’una secta, però és que tot plegat té sovint un aire una mica eteri. Garrigasait raona i precisa, per sort, però sempre hi ha implícit, en tot el text, una vaga idea d’espiritualitat, d’alguna cosa incontrolable i intangible que és el que, com a humans, ens fa tirar endavant. Val més que ens fixem en els exemples que fan palpables i concretes les seves peripècies vitals i anem desgranant-ne els detalls.
Des de l’obertura del llibre ja es deixa clara la relació amb un entorn concret, el del Solsonès, i com un paisatge es veu o no condicionat a partir de les paraules que el descriuen. En aquest cas, exemplificat per la figura del poeta J. V. Foix i les relacions dels seus avantpassats amb el territori. La intensa relació entre entorn i llenguatge és una de les claus principals de la lectura. La sensació que hi ha un món delimitat del qual formes part i que t’acompanyarà sempre. I que per recrear-lo fa falta una llengua concreta, que és insubstituïble, perquè descriu com cap altra aquesta part del món.
Hi ha una voluntat tan subtil com explícita per part de Garrigasait d’anar construint la seva biografia a partir d’elements que, com si es tractés del destí, van anar condicionant la seva personalitat. Allunyant-se’n, a èpoques, però sempre retornant al punt de partida. D’aquesta manera, demostra l’obsessió per la història des de ben menut explicant-nos la seva afició pels minerals i els fòssils. I d’aquí ens porta a les excavacions prehistòriques que formen part del patrimoni més pròxim, comandades per un mossèn amb vocació d’arqueòleg. Aquesta és una primera empremta, que continua amb la litúrgia religiosa dels diumenges: excuses per les xafarderies veïnals i per endinsar-nos en món de paraules estranyes —vull dir, la missa— que van calant a les orelles del nen filòleg clàssic del futur. Això li serveix per vindicar sense embuts la tradició i la litúrgia, a l’hora d’encarar, per exemple, els enterraments, fent un salt remarcable dels records d’infància a la irremeiable mort: «L’ordre serveix per defensar-se de la por» (p. 31); «Als funerals de l’església sovint s’hi ha d’aguantar sermons absurds, però almenys hi ha la garantia de les formes» (p. 31); «La gràcia del ritu és que no cal pensar; ja te’l trobes fet, uniforme i sedant com la mort» (p. 33-34). I una incertesa un xic irònica davant de com la rampant societat actual pot acabar bandejant qualsevol d’aquests protocols.
Garrigasait escriu amb aire desimbolt i segur, sabedor del text que té entre mans, d’allò que ens vol narrar i de les trampes que pot parar-li la pròpia memòria: «M’adono que, de la pasta espessa de la memòria, procuro fer-ne talls nets que transmetin una sensació d’evolució i coherència» (p. 51). Conscient del seu paper de rara avis tant durant la infància com durant l’adolescència, és capaç d’escriure: «En aquella mateixa època m’interessava per l’estètica de les proporcions» (p. 46) i que gairebé no ens grinyoli gens ni mica (ja se sap, els joves i les seves manies!) El llibre avança, per tant, amb el que en diríem el procés de trencament, que correspon als records d’adolescència. La rebel·lió inherent que se n’espera i la fuga musical en què va acabar. Bandes de rock californianes i la necessitat d’evadir-se d’aquell món. Fet que el va portar a estudiar música al conservatori de Barcelona. Una vocació errada. Es fa present, doncs, la conveniència d’allunyar-se de casa i d’una llengua (dissimulant el seu accent solsoní), per, més endavant, començar a mirar-se-la des de lluny i poder, aleshores, redescobrir-la.
És en aquest moment, durant els capítols centrals —«En terra estranya» i «Punts cardinals»—, quan apareix la veritable vocació que entronca amb els records d’infantesa. La descoberta de la literatura, dels grans clàssics catalans, com Llull i Carner. De la relació entre art i lletra escrita, dels primers temptejos de la lectura a l’escriptura. Aquell entorn, aquell paisatge de la infantesa, tot aquell imaginari del passat se li conforma davant dels ulls com una «tradició subterrània, conflictiva, arrelada i universal, […] un eixamplament de l’esperit» (p. 56). Es va conformant, doncs, dintre seu, aquest país barroc que transmet el títol. Els temps a l’estranger acaba de marcar els límits del que serà el seu món laboral del futur. El metodisme germànic i el substrat cultural hel·lènic, les incomoditats i comoditats amb els idiomes d’un país i altre, acaben conformant la identitat del nostre narrador i també, per tant, les seves fronteres, la seva línia de seguretat.
Assentat, doncs, un caràcter i decidit el camí a emprendre, és l’hora d’enfrontar-se i assumir el llegat històric i familiar. A partir del vuitè capítol, l’emotiu record de l’avi —gairebé centenari— serveix de corretja de transmissió per explicar tot allò que heretem de la família gairebé sense adonar-nos-en. També per comprovar la relació d’un home amb el seu país —magnífic l’episodi amb el camioner castellà i la posterior pintada de PUTA ESPANYA—, la seva pàtria (Solsonès, Catalunya, Espanya) i la concepció que se’n tenia, llavors, i com ha derivat fins als nostres dies.
De nou, la relació de Garrigasait amb l’entorn més pròxim es fa palesa als darrers capítols, «Tot lo món me semblave barranchs» i «Divins», que recupera l’espai de la infantesa, vist ara des de l’òptica de l’adult. Hi apareix altra vegada la fusió entre història, art i literatura, lligada al Santuari del Miracle i a les joies històriques que s’hi amaguen. Els sants de fusta recoberts d’or. L’exhibició de la desmesura barroca i la reivindicació d’aquest llegat, la seva importància ineludible. S’ha acusat sovint el Barroc de ser un formalisme sense contingut. Fals. En el Barroc el formalisme forma part del contingut. És la seva gràcia. Un art incòmode, és clar, que «semblava decadència, encara que fos vitalitat» (p. 82). L’exaltació d’aquest llegat es completa amb la simpàtica figura del pastor poeta Pep Divins, que esdevé el símbol de la tradició oral, de l’autèntica herència transmesa de generació en generació només a través de la paraula dita. De la fenomenal vella memòria que a poc a poc es va perdent. El retrat de «Divins» és el de l’esforç per retornar el sentit ple a les paraules i és també una advertència del llenguatge automàtic i banal amb el qual sovint despatxem moltes de les nostres comunicacions avui dia.
El periple es clou de nit al pis de l’Eixample. Calma i silenci. Amb la dona i els fills adormits, una mena de beat supervivent contemporani, l’escriptor solsoní fa balanç. Afirma conviccions i creences i es mostra ferm en el camí emprès. La idea que hi ha alguna cosa que ens empeny més enllà de qualsevol lògica, el «sentit de les coses que no necessiten raons» (p. 100). Raül Garrigasait ha escrit un llibre per explicar-se, per ordenar el seu món i dotar-lo d’un sentit, per assumir que hi ha sentiments irracionals que mai no seran raonables i que, de fet, no cal que ho siguin. Per explicar-nos. Per fer aflorar un país barroc, contradictori. Ric del que ha donat i en sa ruïna actual, encara, tan viu.
Si voleu crítica literària catalana de qualitat i independent, subscriviu-vos aquí a La Lectora. Amb el vostre suport feu possible que la revista es consolidi i pugui créixer.
- Els Estranys, (2017), Raül Garrigasait, p. 59, Ed. 1984. ↩
