Virginia Woolf: una lectura de la ciutat de Londres

«La ciutat és un discurs i aquest discurs és veritablement un llenguatge: la ciutat parla als habitants, nosaltres parlem a la ciutat, la ciutat en què ens trobem, només amb habitar-la, recórrer-la, mirar-la.»¹

Roland Barthes

Londres, com d’altres grans ciutats comercials i centres financers, esdevé  al segle xix un espai creat per a les activitats del capitalisme, servint als interessos d’una burgesia que construeix la ciutat al servei d’aquests interessos econòmics amb un discurs que defensa la seva utilitat general i social. Així, es carreguen i descarreguen mercaderies al moll de la ciutat, i aquestes mercaderies passen per diversos llocs abans de ser venuts a la botiga on una dona de guants blancs i sabates cares podrà comprar-les com a objecte de valor. El bullici de mà d’obra, la compra-venda i la necessària relació entre els diversos habitants d’un carrer, d’un barri, perquè tot això pugui esdevenir-se, acaben conformant la vida pública de les principals ciutats europees.

En aquesta conformació de la vida al carrer, doncs, un dels elements més importants que hi té lloc és la creació d’una indústria cultural que facilita un intercanvi d’informació més ràpid i extens que mai: el naixement dels primers diaris, com The Taler o The Spectator, permet establir lligams cognitius entre els habitants d’un mateix lloc sense necessitat d’haver vist els successos de què parlen: el discurs pren el lloc de la veracitat, i aquests mateixos habitants de l’espai públic queden definits en els noms d’aquests dos diaris: són els espectadors de la vida pública, aquells qui analitzen la ciutat per després participar en la seva conformació, per ser després els qui l’expliquin.

Aquest caràcter social, doncs, de les ciutats que s’esdevé amb tanta força al llarg del segle xix acaba per posar de relleu un element central que, possiblement, és un dels que acaba motivant que l’afirmació de Barthes citada a l’inici d’aquest article pugui sigui ben certa: en efecte, molts escriptors proven d’analitzar la ciutat en termes semiològics perquè és a l’espai públic on s’esdevé l’encontre entre el que és social i el que és individual. Hi ha, doncs, una nova forma d’entendre l’individu, que és sempre situat en societat, és sempre un individu «cultural», i en aquest nou paradigma la consciència d’identitat també canvia. Mentre que el vell món oferia una estratificació social molt marcada, basada en els orígens i en un poder hereditari, ara el nou món ha canviat la seva manera de considerar els individus a través del liberalisme burgès: ara el capital, el comerç, la utilitat, són el punt de referència per al poder i, per tant, també ho són les relacions entre els diversos actius d’aquestes activitats, és a dir, els ciutadans i la informació que se’n té.

Virginia Woolf va publicar una sèrie d’articles sobre Londres entre els anys 1931 i 1932 a Good housekeeping, i que més tard veurien la llum en un recull intitulat The London Scene, que Viena Edicions va publicar al 2008 en traducció d’Eduard Castanyo, que posa en joc alguns dels elements que he escrit fins ara.

Al primer dels articles recollits, «Retrat d’una londinenca», s’explica la relació de la senyora Crowe amb la ciutat de Londres. Aquí, Woolf ja planteja la diferència entre la ciutat objectiva i la ciutat subjectiva, entre el lloc i l’espai, i és que «ningú no pot vantar-se de conèixer Londres si no és que coneix un autèntic cockney, si no pot agafar un carrer secundari, allunyat de les botigues i els teatres, i trucar a una porta particular en un carrer de cases particulars. Les cases particulars de Londres semblen totes pastades» (2008: 11).² Així, des del principi de l’article, Woolf ja ens avisa que ningú no pot dir que coneix la ciutat de Londres si no és que l’ha experimentat bé, si no és que a la quadrícula objectiva del mapa no hi pot abocar les seves vivències, aquelles que li permetran trucar a la porta d’una casa particular determinada que, si fa o no fa, s’assembla a totes les altres.

L’exemple de tot això n’és la mateixa senyora Crowe: quasi sense ni sortir de casa, gràcies a les xerrades que manté amb amics i coneguts que van a visitar-la a la sala d’estar de casa seva, és capaç d’estar al dia de tot el que passa a la seva ciutat i, fins i tot, de resseguir tots els canvis que hi prenen part al llarg del temps, com si «totes les pàgines de la vida de Londres dels darrers cinquanta anys es fullegessin amb lleugeresa per a diversió de les seves visites» (2008: 16). Així, Woolf prova de destacar aquesta condició binòmica de la ciutat a partir d’aquesta londinenca, i és que «per conèixer Londres no tan sols com un espectacle esplèndid, un mercat, un tribunal, un rusc fabril, sinó també com un lloc on les persones es troben i parlen, riuen, es casen i moren, pinten, escriuen o actuen, manen i legislen, era essencial conèixer la senyora Crowe» (2008: 17-18). La distinció, esclar, ve marcada per les mateixes paraules que utilitza l’escriptora britànica, que primer descriu la ciutat de Londres amb llocs com un mercat o un tribunal per després situar les accions en aquests llocs, poblar-los de persones que «es troben i parlen (…), manen i legislen»; és a dir, Woolf anomena el lloc per destacar, després, què és el que el converteix en espai.

La senyora Crowe, doncs, actua de centre centrifugador del relat de la ciutat i sobreposa el seu discurs —un amalgama dels discursos de la gent que hi viu— als monuments i les avingudes, damunt dels edificis que constitueixen la ciutat, damunt mateix de Londres. Per això, a la seva mort, i «tot i que Londres encara existeix, Londres mai no tornarà a ser la mateixa ciutat» (2008: 18), i és que en aquest article Virginia Woolf ens parla d’una dona en concret amb un nom en concret, però al mateix temps no deixa d’estar parlant-nos «d’una londinenca», com avisa en el títol. Com les cases particulars que s’assemblen les unes a les altres però que no per això mateix deixen de ser particulars i pròpies, amb unes vivències concretes i diferenciades, la senyora Crowe, en la mesura en què llegeix Londres, acabava escrivint també les pàgines de la Londres de Woolf.

En aquest sentit, a més a més, la situació d’aquest article dins del recull The London Scene és significativa, perquè suposa la porta d’entrada a la vista pròpia que la mateixa Virginia Woolf ens ofereix en els cinc articles que el segueixen. Així, en els següents relats, l’escriptora britànica passa a fer el mateix que feia la senyora Crowe, i es posiciona davant del lector com a la nostra londinenca, com la persona que ens farà conèixer la seva ciutat i la seva gent a partir d’un relat, escrivint la ciutat, sense necessitat de situar-hi cap mapa objectiu ni que sortim de casa nostra.

Els articles intitulats «Els molls de Londres» i «La marea d’Oxford Street» són dos bons exemples de l’actitud crítica —en el sentit més descriptiu del terme— amb què Woolf s’acara a la seva ciutat. Sembla que Woolf s’ho miri des de la corda d’un funambulista, balancejant-se entre la nostàlgia pel món antic i una capacitat de dissecció que no li permet empudegar l’observació de l’esdevenir contemporani. En certa manera, sembla que Woolf observa el desenvolupament del capitalisme en termes alhora positius i negatius per tal de saber la seva acció sobre l’organització de la vida de les persones. Woolf analitza la seva ciutat des del record romàntic i l’excitació moderna, des del retret i alhora l’exaltació.

És justament això el que trobem al principi de l’article «Els molls de Londres», en què a mida que «els vaixells pugen pel Tàmesi (…) sembla com si s’acabés tot el romanticisme» (2008: 22-23), perquè a partir d’aquí s’hi pot veure «la perspectiva més llòbrega del món […] perquè tot és feina, i no hi ha embarcacions de plaer en aquest riu» (2008: 22).

En aquest camí que s’apropa cap als molls de Londres, Woolf ens explica les conseqüències negatives de tot el bullici que es viu a la ciutat, i és que en tot aquest relat s’hi utilitzen uns camps semàntics que ens donaran perfectament la impressió que en rep l’escriptora britànica. De la pàgina 22 a la 25, que és el que ocupa tota la descripció del curs del Tàmesi a les rodalies de la capital, hi podem trobar «magatzems llardosos», «decrepitud», «provisionalitat», «sinistra ciutat», «la terra més desolada del món», «rates», «herbotes» o «sordidesa», per posar-ne només alguns exemples. Tot això, esclar, enmig de comentaris que proven d’evocar «els camps on, fa un centenar d’anys, els amants passejaven i collien violetes» (2008: 24) o aquell riu en què «la noblesa d’Anglaterra en un altre temps passejava tranquil·lament pels prats verds» (2008: 25). Si l’article s’aturés aquí, Virginia Woolf estaria cometent un error categorial que consistiria en rendir comptes d’un fenòmen històric en termes de judici moral o moralitzant.

Malgrat tot, Woolf segueix el seu relat i, si bé ens ha explicat les conseqüències negatives del capitalisme incipient, ara inicia la dissecció del que passa quan la seva mirada s’endinsa a la ciutat i arriba a la Torre de Londres, «el nus, la clau, el nucli de tots aquells quilòmetres dispersos de desolació esquelètica i activitat de formiguer» (2008: 25). Així, els molls de Londres estan plens de «brogit [i] ara treballen les infatigables grues, baixant i balancejant-se, balancejant-se i baixant. Barrils, sacs, caixes, es recullen de la bodega i queden dipositats al moll» (2008: 26). Woolf observa el moviment de l’estructura de la ciutat.³

De fet, la mirada de Woolf no defuig la bellesa en l’observació de la realitat, de la mateixa manera que podem sentir-la davant d’un quadre o llegint una novel·la. Els molls de Londres, a mida que els ulls s’hi acosten, ens conviden que «abaixem la mirada i contemplem el vaixell que ha estat atret fins aquí per quedar amarrat a terra ferma» (2008: 25). Llavors, el moviment de les grues que carreguen i descarreguen les mercaderies que arriben a Londres ho fan «rítmicament, destrament, amb un ordre que conté un plaer estètic» (2008: 26).

És aquest «plaer estètic» el que li permet a Virginia Woolf omplir les pàgines de Good Housekeeping amb els seus articles sobre la ciutat tot provant d’analitzar els canvis de paradigma social que la societat burgesa estava introduint en el seu nou món, sempre «amb la màxima organització en l’interès comú» (2008: 26). I és que tot aquest moviment de mercaderies i d’objectes crea un «ambient (…) severament utilitarista. Hi apareixen objectes rars, o bells, o estranys, però, quan ho fan, a l’instant se n’avalua el valor mercantil. (…) Tots els productes del món han estat examinats i classificats segons l’ús i el valor» (2008: 27). Aquest servei al ciutadà, alhora, li atorga un poder que la maquinària del capitalisme procurarà de fer poc útil o, en tot cas, intentarà d’aprofitar per al seu mateix funcionament:

«S’arriba a tenir la impressió que l’única cosa que pot canviar la rutina dels molls és un canvi en nosaltres mateixos. […] Som nosaltres —els nostres gustos, les nostres modes, les nostres necessitats— els que fem que les grues baixin i girin, que cridem els vaixells del mar. El nostre cos és el seu amo. […] El negoci ens observa angoixat per veure quins nous gustos comencen a créixer dins nostre, quins nous disgustos. Una se sent un animal important, complex, necessari, dreta al moll. […] Perquè triem d’encendre una cigarreta, tots aquells barrils de Virgínia es van dipositant a terra» (2008: 30).

Al mateix temps, aquest poder també té conseqüències en els mètodes de percepció que els ciutadans desenvolupen de la seva ciutat:

«La ment esdevé una llosa humida que rep impressions i Oxford Street hi deixa marcats sons, visions i moviments canviants. Els paquets cauen i repiquen; els òmnibus freguen la vorera; el brogit de tota una banda de música a plena potència minva fins a convertir-se en un fil de so. Autobusos, furgons, cotxes, carretons que passen com un corrent, com els fragments del trencaclosques d’una imatge; s’alça un braç blanc; el trencaclosques s’espesseeix, es coagula, s’atura; el braç blanc s’enfonsa i de nou torna a fluir el torrent, tacat, retorçat, barrejat, amb una avidesa constant i un desordre perpetu. El trencaclosques mai no encaixa, per molt que el mirem» (2008: 37).

De fet, la visió de la ciutat que proposa Woolf a l’article «Els molls de Londres» a partir del curs de les embarcacions a través del Tàmesi és molt interessant perquè lliga amb la que proposa al següent article, «La marea d’Oxford Street», sobretot si fem cabal de l’habitual emparentament de la noció de passeig al curs d’un riu. La utilització de l’element líquid («marea») per parlar de l’anar i venir bulliciós de la gent en un dels carrers més concurreguts de Londres es revela com a prou significativa.

Una altra mostra de la visió crítica i distant que Woolf pretén donar de la ciutat la trobem a propòsit de les cases que poblen Oxford Street i, en aquest cas, utilitza el mètode que li serà més profitós per poder distanciar-se críticament i, alhora, entendre els elements de la modernitat que conté el seu temps. Aquest mètode consisteix, sempre, a comparar el passat amb el present, com he dit anteriorment, a imaginar el mateix paisatge que ella veu amb els ulls d’algú cent anys abans i provar d’explicar els canvis de l’estampa. Així, Woolf contraposa els «palaus d’Oxford Street [que] són refugis no gaire consistents» (2008: 39) amb «les mansions dels ducs de Somerset i Northumberland [o] les cases de camp aixecades per allotjar pagesos o moliners quan la reina Isabel I era al tron, [les quals] resistiran encara per veure com aquests palaus es converteixin en pols» (2008: 38-39). Un cop més, però, Woolf pretén situar-se lluny d’allò que ella anomena «els  moralistes», que «assenyalen amb el dit de la burla (…) l’escassa resistència d’aquesta pedra que és com de paper i d’aquests maons que es desfan en polsim [perquè] reflecteix […] la lleugeresa, l’ostentació, la pressa i la irresponsabilitat de la nostra època» (2008: 39), i prova d’explicar-ne la existència pel fet que «l’encís del Londres modern és que no està construït per durar; està construït per passar» (2008: 40).

El canvi entre l’antic món i el món modern és precisament que l’antic «exigia la fal·làcia de la permanència» (2008: 40) mentre que

«els palaus d’Oxford Street ignoren el que semblava bo als grecs, als isabelins, el noble del segle xviii [i volen exhibir] el vestit de París (…), comprimeixen en una confusió esbojarrada els estils de Grècia, Egipte, Itàlia i Amèrica, i agosaradament practiquen un aire d’esplendor i opulència, en un esforç per persuadir la multitud que aquí la bellesa inacabable, sempre fresca, sempre nova, molt barata i a l’abast de tothom, brolla cada dia de la setmana d’un pou inexhaurible» (2008: 40-41).

Lluny de certificar si tot plegat és bo o dolent, Woolf entén que «el simple pensament de l’edat, de la solidesa, de durar sempre, és abominable per a Oxford Street» (2008: 41).

De fet, els primers articles que es troben publicats a The London Scene presenten un caràcter programàtic respecte els altres tres que els segueixen. I és que en el primer hem pogut veure com Woolf, a través de la senyora Crowe, defineix la seva posició d’observadora de la ciutat, de lectora; en el segon, «Els molls de Londres», hem pogut resseguir el camí del riu que ens apropava a l’objecte de la seva lectura, a l’epicentre del tràfec de la ciutat i del teixit productiu que propicia aquesta vida dins de la ciutat, que centra l’atenció del tercer article, «La marea d’Oxford Street». Amb aquests tres exemples, a més a més, el lector podrà veure ràpidament com Virginia Woolf llegeix la seva ciutat i se’n distancia: situada a la frontera entre el passat i el mateix present, l’escriptora britànica s’alça per veure als seus peus tot el moviment que la sacsegen.

És d’aquesta manera que prosseguirà la seva visió a «Cases de grans homes», en què compararà l’estil de vida de Carlyle amb la modernitat de Keats a través de les llars on van viure a Londres; i és que encara que fossin contemporanis, «sembla que tota una era separi la casa de Chelsea on vivien els Carlyle de la casa de Hampstead compartida per Keats, Brown i els Brawne» (2008: 49); a «Abadies i catedrals» hi destaca el fet que «difícilment pot haver-hi un contrast més gran que el que hi ha entre Saint Paul i l’abadia de Westminster, [ja que en aquesta última] et sents com si haguessis descendit del batibull democràtic, l’aldarull i el brogit del carrer, i haguessis entrat en una assemblea brillant d’una societat selecta d’homes i dones de la més alta distinció» (2008: 61); finalment, a «Aquesta és la Cambra dels Comuns», Woolf reflexiona sobre el canvi del poder que la societat moderna ha anat operant en els seus governs, fins a afirmar que «els dies dels homes sols i del poder personal s’han acabat» (2008: 76).

Hi ha, però, dues qüestions molt destacables en aquests dos últims articles sobre la visió que l’escriptora britànica dóna de la ciutat de Londres.

En el cas de l’article «Abadies i catedrals», i malgrat la distinció que estableix entre Saint Paul i l’abadia de Westminster, la reflexió de Woolf s’encamina a destacar com «Londres (…) és una ciutat del tot submergida en la marea de la vida humana» (2008: 63) fins que aquesta marea ha fet encongir «els homes i les dones, i han esdevingut innumerables i minúsculs, en comptes d’únics i substancials. Allà on Shakespeare i Johnson en altre temps s’enfrontaven i tenien les seves discussions, un milió de senyors Smith i de senyoretes Brown s’apressen i corren, salten de l’autobús, se submergeixen en el metro» (2008: 57). De nou, doncs, tenim el caminar pels carrers de la ciutat com una marea de gent anònima que hi transita, manats pel temps. Però el que caldria destacar-ne és el comentari que se’n fa de les tombes que es troben a les esglésies i de les que es troben als cementiris, «els únics llocs reposats de tota la ciutat» (2008: 64), i que marquen la diferència existent entre els individus de l’antic món i els del modern.

Així, Virginia Woolf estableix una comparació entre «l’espai de què gaudeixen els morts (…) en una església de ciutat» (2008: 58) i «les làpides [dels cementiris, que] ja no serveixen per marcar les tombes, sinó que delimiten les parets amb les plaques blanques» (2008: 64). En el primer dels casos, «l’any 1737, un home anomenat Howard va morir i fou enterrat a Saint Mary-le-Bow. Tota una paret està coberta amb la llista de les seves virtuts [i que] ocupa un espai que gairebé podria servir de despatx i exigiria un lloguer d’uns quants centenars de lliures l’any» (2008: 58), mentre que ara «un home igual d’obscur rebria una porció de pedra blanca de la grandària reglamentària entre un miler d’altres, i les seves grans i divines virtuts haurien de passar sense que en quedés constància» (2008: 58). Un altre cop, però, sembla que Virginia Woolf vulgui situar-nos en el plany modern i fer-nos pensar que abans, les coses, eren millors. No obstant això, i tal i com ja feia a «Els molls de Londres», Woolf dóna la volta a la seva argumentació per assenyalar que malgrat tot, és als cementiris «que els morts dormen en pau, sense demostrar res, sense testificar res, sense reclamar res, si no és que gaudim de la pau que els seus ossos vells ens proporcionen. Gens a contracor, han renunciat a la humana voluntat de tenir noms diferenciats o virtuts peculiars. Però no tenen motiu per doldre’s. Quan el jardiner planta els bulbs o sembra l’herba, tornen a florir i cobreixen el terra d’herba verda i flexible» (2008: 64). Així, l’escriptora britànica torna a incidir en la qüestió de la identitat de l’individu en el món modern en contraposició a l’antic, i lluny de declamar-lo, se’n distancia.

Una operació molt semblant és la que s’estableix en l’últim dels seus articles, anomenat «Aquesta és la Cambra dels Comuns». Si en l’anterior dels articles eren els morts els qui parlaven dels vius, ara és el centre de poder polític el que s’ha hagut d’adaptar als nous temps. I és que «en un altre temps el ministre representava el seu paper. Les seves diatribes estremien l’aire. Es persuadia els homes, se’ls utilitzava, s’hi jugava. Pitt tronava; Burke era sublim. Es permetia desplegar la individualitat. Ara no hi ha cap ésser humà que pugui suportar la pressió dels afers humans. Li passen pel damunt i l’arrosseguen; el deixen sense faccions, anònim, reduït a ser tan sols el seu instrument. La conducció dels afers ha passat de les mans dels individus a les mans dels comitès» (2008: 75). Per això és impossible d’immortalitzar en marbre els actuals representants del poble. De fet, «la transició cap al marbre és impensable” (2008: 73) perquè la qualitat principal dels homes que integren la Cambra dels Comuns, «la seva enorme virtut, està sens dubte en el fet que no es podria trobar cap grup més normal, mitjà, d’aspecte decent, d’éssers humans en els quatre regnes» (2008: 73). Si abans eren les làpides el que marcaven la diferència, ara torna a ser el marbre, les estàtues, les que no poden immortalitzar els representants d’un món que està en continu canvi i que, per tant, troba la seva existència en el pas del temps i la renovació constant.

Totes aquestes lectures que fa Woolf, doncs, a partir de les estàtues, les làpides, tot el seu discurs de la ciutat en termes de marees o de l’estil de vida íntim de diferents famílies, no deixen de ser mostres de la capacitat de l’escriptora britànica d’establir símbols del canvi de paradigma que presenta la transició del món antic al món modern. El distanciament crític que Woolf assaja, juntament amb la lectura que proposa de certs aspectes concrets de la modernitat de la seva època s’acosta bastant a l’ús del «símbol» com a l’element que uneix la realitat amb la imaginació, la cartografia amb el discurs subjectiu de la ciutat, i Woolf prova de llegir Londres des d’aquests símptomes que contenen els seus carrers i els seus monuments, i que li parlen de la ciutat al mateix temps que l’escriptora li parla a ella.

Així, doncs, Virginia Woolf s’alça damunt de la ciutat de Londres, com des d’una talaia, i sobreposa al seu mapa mental tot un mapa de discursos que prova d’entendre-la. Com ocorre a la Nostra senyora de París de Victor Hugo, Woolf prova de parlar de Londres amb els ulls de la senyora Crowe i amb el seu distanciament analític, fins que

«ens trobarem dalt del turó i allà sota veurem tot Londres com un conjunt: Londres atapeïda i encotillada i compacta, amb les cúpules dominants, les catedrals guardianes; les xemeneies i els pinacles; les grues i els dipòsits de gas, i el fum perpetu que cap primavera ni cap tardor no pot esvair. Londres ha jagut allà des de temps immemorials, esgratinyant cada cop més aquesta franja de terra, i això la fa més incòmoda, més abonyegada i tumultuosa, marcant-la per sempre amb una cicatriu indeleble. Allà jeu en capes, en estrats, una ciutat eriçada que exhala glopades de fum que queden atrapades per sempre al capdamunt» (2008: 52).

Per provar d’entendre la ciutat, en paraules de Barthes, caldrà actuar com en l’anàlisi d’una seqüència oracional dins d’un període discursiu més llarg: dissociar microestructures i analitzar-les, de manera que el resultat final sigui la definició de la macroestructura que és una ciutat. I això és el que ens proposa The London Scene que, de forma significativa, presenta l’última paraula del seu títol en singular: Woolf ens dóna sis anàlisis diferents, com sis discursos, per parlar-nos de l’escena d’una ciutat on tots hi conflueixen, i proven de fer-nos-la més comprensible.

Si voleu crítica literària catalana de qualitat i independent, subscriviu-vos aquí a La Lectora. Amb el vostre suport feu possible que la revista es consolidi i pugui créixer.