Lectures poloneses, IV: Józef Czapski. Un retrat i unes cartes (fora de quadre)

Józef Czapski (1896-1993),1 pintor i escriptor polonès d’origen aristocràtic, va lluitar en la Segona Guerra Mundial, va passar dos anys en un camp soviètic de presoners i va jugar un paper important en la investigació de la massacre de Katin. Després de la guerra es va instal·lar a Maisons-Laffitte, una rodalia de París, on dirigia, juntament amb Jerzy Giedroyc, la revista mensual Kultura, que es va fundar el 1947 i va durar més de mig segle. S’hi publicaven, en polonès, articles d’escriptors i intel·lectuals de primera divisió d’arreu d’Europa, com ara Valéry, Camus, Cioran, Croce, Eliot o Gombrowicz. El 1951 hi van sortir dos articles de Josep Ferrater Mora, «Filosofía, angustia y renovación» i «Wittgenstein o la destrucción», saludats amb un gran entusiasme per Czapski. Arran d’aquesta publicació, l’artista polonès i el filòsof català es van conèixer i es van fer amics. El 1952 Czapski va fer un retrat de Ferrater Mora que es va exposar, amb altres obres seves, a la galeria Bénézit de París, on va tenir un gran èxit. Un dels visitants més il·lustres d’aquella exposició va ser Zbigniew Herbert, que hi va veure per primera vegada la pintura de Czapski. Poc després va escriure el poema «Al taller», on hi ha uns versos que diuen:

Nostre Senyor mentre construïa el món
arrugava el front
i feia càlculs càlculs càlculs
per això el món és perfecte
i inhabitable

en canvi
el món del pintor
és bo
i ple d’errors

Els errors, o les imperfeccions tècniques, que els experts veuen en els quadres de Czapski contribueixen a donar-los un aire d’espontaneïtat que concorda amb la seva visió intuïtiva de la pintura. Czapski l’explica, en un passatge dels seus monumentals dietaris, a partir d’una anècdota familiar. Una germana seva, a la venerable edat de vuit anys, es va enamorar d’un senyor gran que venia sovint a veure els pares. Per atreure’n l’atenció, la nena es va pintar les ungles amb ceres de tots els colors. En una família exquisida com aquella era inconcebible prendre’s llibertats així, i quan la mare, entre indignada i perplexa, va preguntar-li què tenia d’especial l’objecte de la seva passió, la filla va respondre: «Que no ho entens? Té un nas tan vermell amb unes taques tan negres!» Així és, segons Czapski, la percepció summament subjectiva de la realitat que caracteritza tot artista de debò. Una imatge visual (sovint associada amb una combinació concreta de colors) s’apodera d’un pintor i exigeix ser plasmada. Té una força subjugadora que no actua sobre ningú més, i als ulls dels altres pot resultar ridícula i tot. Els millors quadres de Czapski, de temes estranys i enquadraments asimètrics, ho il·lustren prou bé. Un terra de color taronja; al mig, un gosset amb un abric verd intens, amb orelles llargues i cara de resignació melangiosa; una mica més enllà, uns peus gruixuts de dona amb botes negres i una punta del que podria ser una còmoda, o bé una cabina de telèfon, vés a saber. A primera vista no queda clar ni si som en un interior o al carrer; tot sembla indicar, però, que el gos i la propietària dels peus són en una habitació i estan a punt de sortir. Allò que es veu és tan important com allò que queda fora del quadre, igual que en aquell autoretrat on l’artista és al bany, davant de la ratlla estreta d’un mirall horitzontal que només en reflecteix el tors, les cames, els braços i les mans que pinten. Si fos creat només per épater no tindria, valgui l’expressió, cap ni peus, però en el cas de Czapski respon al desig de fer-nos veure el món a trossos, des de punts de vista volgudament limitats, i la pròpia imatge del pintor tampoc se n’escapa.

Retrat de Czapski a Ferrater Mora.

Deixeble de Cézanne, Matisse, Bonnard i Morandi, enamorat de Goya i admirador de les natures mortes de Sánchez Cotán, Czapski era proper a l’expressionisme en l’ús del color i desconfiava de les trampes conceptuals que tendeixen a envoltar la pintura abstracta. Pintava objectes quotidians per revelar, a través del color, la seva bellesa elemental i primigènia, privada expressament de context. Tres bols blancs i un de negre, posats sobre uns fulls de Le Figaro damunt d’una taula, a una distància perillosa del cantell. En una andana de l’estació de Saint Lazare de París, carretons buits, que potser esperen l’equipatge d’algú o potser ja han servit per transportar-lo, i transmeten la tensió de la incertesa. Un llibre entreobert, amb les pàgines en blanc, i un cordill sobre un tamboret alt, en una habitació plena de llum, que tant pot ser un lloc de recolliment com l’escenari d’un suïcidi. Pel que fa a les persones que surten en la pintura de Czapski, n’hi ha que irradien aquella soledat que només es pot sentir en un espai públic. Fan cua al consultori de l’oculista, o es queden mirant un Nicolas de Stäel en una sala d’exposicions deserta, o guaiten, absorts, per la finestra d’un tren.

Malauradament, els quadres de Czapski no són fàcils de trobar. A Polònia n’hi ha alguns, però la majoria estan disseminats per col·leccions particulars arreu del món i no s’exposen gaire. Hi deu tenir a veure el fet que el pintor polonès, generós i modest com era, se’n desprenia fàcilment. Va acabar regalant a Ferrater Mora el seu retrat, que fins fa poc era a Pennsilvània, a la casa del filòsof i Priscilla Cohn, la seva vídua. Després de la mort de Cohn, al juny de 2019, el retrat va ser enviat a la Càtedra Ferrater Mora de la Universitat de Girona, on va arribar el mes passat, havent viscut tota una odissea en temps de pandèmia. També hi van arribar les cartes de Czapski a Ferrater,2 escrites en francès i plagades d’errors ortogràfics que contrasten amb l’elegància del llenguatge i la precisió del pensament. El polonès hi parla, entre altres coses, de la seva lectura entusiasta del Llibre d’Amic e Amat «du mystique catalan Ramon Llull». Val a dir que les faltes proliferen, sobretot, a les cartes picades a màquina (que, a més, tenen un to més rígid), i segurament es deuen a la poca perícia tecnològica de l’artista. Quan escriu a mà, Czapski és més ell mateix, i té una calidesa i un lirisme autèntics. N’hi ha prou amb veure la dedicatòria de Terre inhumaine, l’edició francesa de les memòries carceràries de Czapski, que en català faria així: «Al senyor Ferrater Mora, fill d’un país que estimo amb els ulls i amb el cor i que voldria conèixer més amb l’esperit».

Si voleu crítica literària catalana de qualitat i independent, subscriviu-vos aquí La Lectora. Amb el vostre suport feu possible que la revista es consolidi i pugui créixer. 

 

  1. La imatge de portada és un detall d’«Autoretrat amb bombeta», de Czapski, pintat el 1958.
  2.  Agraeixo a la Càtedra Ferrater Mora i al professor Joan Vergés Gifra l’amable permís de veure el retrat i les cartes. La correspondència de Czapski i Ferrater Mora està digitalitzada i es pot consultar aquí.

(Sant Petersburg, 1985). És Llicenciada en Teoria de la Literatura i Literatura Comparada. Ha publicat tres llibres de poemes en rus i un en català, Per l'inquilí anterior (Blind Books, 2015) i un grapat de traduccions de literatura russa. És guanyadora del Premi Vidal Alcover de Traducció (2016) i del Premi PEN de Traducció (2018). Imparteix classes a l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès i col·labora amb el diari Ara.