Les mares també maten

Parir no és el paradís. La història de la literatura ens ho ha demostrat en múltiples ocasions. Des de la Medea d’Eurípides fins a La infanticida de Víctor Català, el monòleg en vers en què la Nela explica com ha mort el seu plançó «des d’una celda pobra d’un manicomi». En tenim referents propers i llunyans en el temps, a tocar del nostre bocí de mapa o succeïts en algun racó inconegut del món. Sigui com sigui, els infanticidis, les històries de dones que enverinen, ofeguen o escanyen els seus fills han existit des de sempre. Les mares no, la novel·la amb què Katixa Agirre (Vitoria-Gasteiz, 1981) s’ha donat a conèixer al gran públic —editada en català per Amsterdam gràcies a una curosa traducció de Pau Joan Hernández—, és, de fet, la prolongació de tot un seguit d’obres que tenen la depressió postpart o el sacrifici dels fills com a nucli central. És la història d’una infanticida del segle xxi. Una infanticida a qui no tanquen a la cel·la de cap psiquiàtric, perquè sembla —només sembla— que la psiquiatria forense ha avançat i que s’ha entès que les mesures punitives s’haurien d’aplicar tenint en compte el sacseig que la depressió i la psicosi poden provocar en la ment d’una dona que ha gestat i procreat.

Les mares no, doncs, és una obra que es dedica a trinxar el tabú de la maternitat des del principi fins al final. O, més ben dit, és un llibre que documenta, amb un ampli repàs a la mitologia i a la història de la literatura, que la incomoditat i el rebuig cap als fills que portem al món no té res d’excepcional. Ans al contrari. L’estupefacció, el cansament i la voluntat de tornar enrere afloren sovint en els pensaments de les mares. Però l’amor sacrificat cap a la descendència i la necessitat de cenyir-se a les convencions socials acaben deixant els impulsos negatius en segon terme. En tot cas, la cara fosca de la maternitat existeix. I Agirre s’encarrega de sintetitzar-la amb una citació a l’inici de cada capítol. Exemples? Medea. Al primer capítol: «I ho diré molt clarament: el mortal que mai no ha tingut fills sempre superarà en felicitat aquell que n’ha criat.» Més. «No hi ha enemic més ominós del bon art que un cotxet de nadó al rebedor.» Cyril Connolly, capítol 5 de la primera part. «Recordo moments de pau quan, per algun motiu, m’era possible anar sola al vàter.» Adrienne Rich, capítol 5 de la segona part. Ni rastre de cap locus amoenus ni de cap anunci que faci olor de Nenuco.

Però anem a la història. Qui són els personatges de Les mares no? Què és el que atrapa, en aquesta obra crua, que s’ha tornat una recomanació habitual de boca-orella? En síntesi, la novel·la de Katixa Agirre és una narració en primera persona que contraposa la situació de dues dones: la d’una escriptora amb una parella estable que acaba de tenir un fill i la d’una pintora, també mare primerenca, que acaba ofegant els nadons a la banyera. Mentre que l’escriptora es queda embarassada per gentilesa d’un coitus interruptus amb propina, la pintora ha de recórrer a la fecundació assistida per poder gestar les criatures. Mentre que l’escriptora té una vida de parella rutinària i una trajectòria professional reconeguda, la pintora ha de conviure amb un historial psiquiàtric complex, amb depressions i trastorns alimentaris no diagnosticats.

L’autora basca construeix les trames de manera àgil, com si un fil pràcticament transparent unís totes les parts de la novel·la. Així, l’escriptora es converteix en la narradora en primera persona de Les mares no. I el monòleg interior confronta dos espais: les reflexions sobre la seva situació personal i els avenços en matèria judicial pel que fa a l’homicidi dels bessons. Segurament, un dels principals esquers de la novel·la és el joc metaliterari que Agirre aconsegueix bastir-hi. Les mares no és una història fictícia, d’acord. Però és una història que parla del procés d’escriptura d’un llibre sobre l’infanticidi. En altres paraules, Katixa Agirre ha escrit una novel·la de ficció amb tints de thriller. I ha escrit, també i principalment, una novel·la de ficció amb una història de true crime a dins. La versemblança que cerquen els escriptors i els periodistes en un reportatge novel·lat ficada dins d’una història de mentida. Això és Les mares no. Vet aquí el joc de nines. La narradora de Les mares no no es diu Truman Capote, Carles Porta, Fàtima Llambrich ni Tura Soler, però dins la història procedeix de la mateixa manera que ho fan els escriptors i els periodistes especialitzats en successos.

Curiosament, l’Alice, la mare dels bessons, no és cap desconeguda per a la narradora de la novel·la. Per tant, qui escriu no ha de començar a investigar des de zero. De fet, les dues dones es van conèixer durant l’etapa estudiantil i tenen una amiga comuna: la Léa. Aquest breu passat compartit alerta l’escriptora d’un fet significatiu: el canvi de nom. Quan es van conèixer es deia Jade, ara es diu Alice. Per què, el canvi de nom? Quina metamorfosi hi ha d’haver al cervell humà perquè una mare fiqui el cap dels seus fills sota l’aigua i els assassini? Lluny de la morbositat, la narradora posa l’accent en la qüestió psiquiàtrica i deixa la intimitat dels petits en segon terme. Per què ningú no es va alarmar quan l’Alice va baixar del cotxe després d’haver parit i va provocar un embús de trànsit? Per què ningú no li va preguntar si necessitava ajuda quan va esmicolar tot el que tenia davant en una exposició? Algú es va adonar que no menjava prou? Algun familiar li va preguntar si realment desitjava ser mare? Per què no va arribar a la consulta de cap psiquiatre abans de la depressió, la neurosi i l’homicidi? El recull d’antecedents de l’Alice ens ajuda a comprendre millor els fets —l’homicidi— i fins i tot a sentir empatia per l’homicida, que es converteix en una víctima, com els seus fills, de la poca atenció que donem a la salut mental.

Tanmateix, la història de l’Alice és dura, cruel, crua. Cap història que narri l’assassinat dels fills a mans d’una mare no s’ho pot estalviar. En aquest sentit, Agirre alleugereix la tensió narrativa del cas de l’Alice/Jade intercalant l’exposició de l’homicidi i del judici amb les experiències que viu la narradora mentre escriu el llibre. A ella, la maternitat també l’ha transformada. Se n’adona quan li truquen per comunicar-li que ha rebut un premi i no es reconeix en la dona que va escriure aquella primera novel·la sobre el conflicte basc. O quan demana una excedència per escriure en plena criança i no explica a la feina el motiu real de la pausa. O quan ha de parlar amb el Niclas, el marit suec, «ciutadà del país més feminista del món», i les converses giren entorn dels bolquers i no del sexe.

Tal com assenyala Jordi Nopca en un article brillant al diari Ara, l’infanticidi no és l’únic tabú que apareix a les pàgines de Les mares no. Agirre, que després d’haver-nos presentat una mare que mata els fills ja no se sent encotillada per cap límit moral, treu a la palestra altres comportaments condemnats per la societat en les dones que són mares. En són exemples el sexe extramatrimonial durant l’embaràs —que la Léa viu en primera persona— o la manca de vincles afectius entre mares i fills un cop arribats a l’edat adulta. També hi aflora la voluntat de recuperar una sexualitat activa després del part o de recobrar l’atractiu més enllà dels ulls del marit. En el cas de la narradora, sexualment apàtica des del naixement del fill, la libido esclata quan topa amb un periodista desconegut durant el judici: «I, dos anys després, em veia a mi mateixa sortint de la cova, estirant-me, escalfant els músculs i la pell, a punt per a tot un ventall renovat de plaers eròtics», escriu. En definitiva, Agirre esquinça tres mites d’un cop sobre les dones que han parit: ni sempre són mares, ni sempre són monògames, ni sempre són cuidadores.

M’atreviria a dir que l’honestedat en l’exposició d’aquests tabús és la clau de l’èxit de la novel·la de Katixa Agirre. Perquè l’autora basca escriu amb tinta i sobre paper pensaments obscurs que totes les mares han tingut alguna vegada, idees fosques que la societat els ha obligat a engolir. Però com apunta la novel·la, per entendre millor el terratrèmol que suposa un part, val més assumir d’entrada que la mare i la madrastra dels contes populars no són sinó la mateixa figura: «Als contes infantils, la dolenta sempre és la madrastra, mai la mare. […] En aquestes històries, la mare no surt mai, va morir fa molt de temps, va ser oblidada. […] La psicoanàlisi ens explica que la figura de la madrastra en realitat representa la dissociació de la ment infantil. La mare i la madrastra són la mateixa. Una és la cara fosca de l’altra». Tanmateix, no és només el que s’explica a Les mares no, el que sacseja. També el com. Aquesta veu narrativa directa, intensa, sense filtres. A estones mirall del caos en la ment d’una dona que acaba de parir —frase curta, punt i seguit, frase curta, punt i seguit—, a estones mirall de la lucidesa i l’empatia més enlluernadores. En aquest sentit, l’al·legat en forma de monòleg interior que és el primer capítol de la segona part, «Matar nens», mereix tot ell un article a banda: «Senyors i senyores del jurat, abans de res, agafin aire, expulsin aire i relaxin la mandíbula. El millor que poden fer és deixar d’escandalitzar-se.»

A partir d’aquí, la narradora comença exposar tots els casos d’infanticidi que ha documentat la història de la literatura i, en algun cas, també la història de la no-ficció. La història de totes les dones que van ser l’Alice abans de l’Alice. Per sort nostra —la petja de la Nela ens persegueix al llarg de tot el llibre—, Agirre no s’oblida de Caterina Albert ni de La infanticida: «En la literatura catalana trobem un altre exemple de la mateixa història. […] El que hi passa és el següent: seducció, sexe, embaràs, desaparició fulminant de l’home, aparició devastadora del nadó, desesperació, roda de molí, trinxat d’ossos diminuts, implicació de les autoritats, manicomi per a tota la vida, fi.» Potser hi ha cops, llegint Les mares no, igual que llegint La infanticida, que una dona pot ennuegar-se davant dels propis fantasmes. Però el millor que pot fer qui llegeix, diu Agirre, és deixar d’escandalitzar-se. La literatura, ens ho explica a l’últim capítol, només funciona quan ens ajuda a accedir a tota mena de coneixements: també a allò terrible, lleig i fatigós. Que les mares també maten ja ho sabíem des de fa temps —ens ho va confessar Medea, ens ho va confessar la Nela. Potser l’Alice, aquest cop sí, també ens ajudarà a acceptar-ho i a no amagar mai més el dolor del postpart sota l’estora.

Si voleu crítica literària catalana de qualitat i independent, subscriviu-vos aquí La Lectora. Amb el vostre suport feu possible que la revista es consolidi i pugui créixer. 

 

(Roses, 1991). És llicenciada en Periodisme, graduada en Filologia Catalana i màster en Estudis Avançats en Llengua i Literatura Catalanes. Es guanya la vida corregint textos i redactant continguts web. Ha publicat articles i ressenyes a Núvol, Butxaca, Catorze i Els de dalt.