Alfons Borrell, tot d’un color

Del clos estant de la pintura…
Joan Brossa

…on les paraules moren —on fins i tot
les imatges moren— i els colors se n’ufanen.
Perejaume

aquí
Víctor Sunyol

Mitges notes en homenatge a Alfons Borrell (amb Víctor Sunyol i Perejaume ajudant-m’hi)

Bastant al principi de Reconèixer Borrell, mentre se’l veu que ara pinta i ara s’atura a mirar-s’ho, se sent Alfons Borrell, de fons, que diu: «és que a mi m’agradaria tirar-me al mar i sortir-ne blau». I sí que el pots com veure que mig corre a poc a poc i s’acosta al mar, que és blau d’un blau blavíssim, i fins i tot el veus que s’hi enfonsa. Però quan n’ha de sortir, quan l’has de veure que en surt blau, és una imatge que queda just a punt de fer-se’t; amb els ulls en aquell moment que estan a punt de dibuixar-t’ho, sempre en aquell punt… Com s’ho pot manegar un blau que surt del mar i és només blau, un blau que fa i que és tot sol i que no s’aguanta sobre res? L’escena, de cop, se’ns desfà als ulls; i el guió —un guió impressionant— n’era ben senzill.

Cal com un salt. I anem cap a les obres de Borrell perquè ens ajudi a pensar —a fer-nos veure— aquest «sortir-ne blau»; i mig veiem que cada obra és un tros del personatge que mou totes les obres i les fa bategar juntes.

*

Hi ha com un horitzó vaporós, una mar que escumeja, un prat d’herba alta entrenusant-se, un promontori que s’enlaira, l’espai de llum o de cel entre uns esqueis, potser com una flama o el tros d’una alba que terreja.¹ Només un com tot això que ens fa que ulls i cervell descansin, sempre entossudits a veure coses, i a entendre per poder fer i poder respondre. Són com records de paisatges, diu a vegades, però no ho són ben bé —no hi són—: només hi ha com les formes esbossades, d’aquells records, com un rastre de formes. I, al mateix temps, en mirar-los, hi ha com una calma que vingués de molt lluny.² Unes formes mínimes que ens són el recer dels ulls. Com aquell apunt de món i de discurs que ens lliga el defora i el dedins del text i la pintura, i que ho mig ordena tot. «Per aquí crec que hi hem passat», diuen els ulls. Però després hi tornen: «una cosa és la forma que agafa, i l’altra és l’ordre, la forma que té».

*

El color és qui fa. I ara veiem que en reclama un altre, de color, o l’espai en blanc, que deixa (i fa) que el color hi sigui. Cal aquell tros de tela de dalt al racó, o difuminant-se al centre, com un sol damunt d’uns camps quan hi ha boira. Cal un lloc perquè descansin els ulls i perquè el color descansi; cal un espai que assenyali el color, i que el color l’assenyali.

Hi ha tots els jocs d’irregularitats de la pintura, les rugositats, un aigualit del traç que no és ben bé un traç de Borrell, potser un raspat molt lleu o una rúbrica que no és cap rúbrica de res. És la imperfecció del color que diu que hi ha color i pintura. Així veiem que hi ha la mà i que hi ha la tela; és des d’allà que el personatge parla.

*

Perejaume ho diu molt bé: «Sempre que he mirat aquestes pintures he pensat en la tramoia de barres d’un escenari, amb tota una successió de cortines de colors».³

I és com si veiéssim l’escena: com algú que puja a un escenari sense saber-se el text; i l’obra és que algú —el color, la pintura— puja a l’escenari sense saber-se el text. Però voldríem que n’hi hagués, prou que intuïm que hi ha d’haver un text (que només deu ser una nota al marge). Ja se sap que l’obra serà amb prou feines un balbuceig d’aquell text que voldríem; ja se sap que el personatge —la pintura, tot allò que mou les obres—, de fet, no hi podrà ser mai del tot, a l’escenari. Per això la pintura s’hi representa.

*

I

El personatge hi és la pintura; i el color damunt l’espai, les seves formes. Del personatge sempre en tenim les seves formes.

II

I, esclar: el personatge de les obres de Borrell, la pintura de Borrell —la pintura— surt del cap, de les mans i dels ulls i de tot l’Alfons Borrell. És el joc de maldar perquè l’obra acompleixi alguna cosa, de pintar, potser, per viure més i fer concreta certa vida espiritual i sensorial —o, potser: de donar forma a alguna intuïció que només seria una mena de boira al cervell i a les puntes dels dits. No és cosa de racionalitzar o d’explicar res, però, sinó de mostrar.

III

Per fer la broma, bé podríem dir que la pintura és el subjecte de la pintura —és el tema, sí, però també des d’on es pensa i se sent.

*

Just després de dir que vol ser blau, Borrell diu «jo no vull ser pintor, jo vull ser pintura», que és una frase que hem llegit que ha dit molts cops. Seria com que es fes una pintura de ningú —«el text de ningú», diu Sunyol; i Sunyol encara escriu: «[Qui parla és el llenguatge mateix. Parlar : fer (deixar) que parli el llenguatge.]». I podríem dir que qui parla és la pintura mateixa. Pintar : fer (deixar) que parli la pintura. Això voldríem.⁴

Llavors hi ha el blanc de la tela, el blanc que en queda, que sempre és com una mena de llum que calla. Surt de darrere per recordar-nos que tot aquell color abans no hi era, i que ara hi ha alguna cosa que sembla que hi vol ser: que hi ha la pintura —el personatge—, que hi voldria ser tota sola. I Borrell el que diu és que vol ser el personatge, no ser-hi personatge, no, sinó ser en el personatge, la pintura. Ja ho diu Sunyol, també:

[La desaparició del jo en l’assumpció de la paraula poètica].
Renunciar al jo, ja dissolt en la poesia.
[També potser reconèixer-se només en altre, o com a altre].⁵

Seria com poder recórrer amunt i avall l’espai que hi ha entre nosaltres i la paraula i entre nosaltres i la pintura: ser en el dir, dissolt. El jo dissolt en la pintura —en l’acció i sobretot en el que mou l’acció. El blanc, les textures i les aigües del color sembla que siguin els peus a terra, ara, una manera de fer present la broma infinita que la pintura (i escriure) va més d’estar fent i de cercar com fer que no pas de deixar fet. Va de tornar-hi. Pintar i escriure són coses del voler, d’alguna cosa de l’enllà, aquí. Però sempre hi ha un suport, el blanc, la tela: un penja-robes que aguanta el blau, diu Perejaume.

D’aquí el silenci fort que deixen anar peces com la Capella blava o Rosa de rosa, 2-II-2000: gairebé llises, gairebé tot de color, com callant que «ara sí, va, que no hi hagi blanc, que no hi hagi tela», o «que aquí no m’hi hagi deixat cap mà, que fos jo sola fent-me, i jo sent-hi», o fins i tot que «de tant que em crido, que ara hi sigui, va, vull que em vegin que hi soc tota sola, Borrell». I tot això ho sentim perquè a l’obra de Borrell —també ho diu Perejaume— li agrada d’estar junta, i a les peces els agrada de mirar-se entre elles. 

*

Hi ha alguna cosa que reclama que Borrell hi pugui ser finalment personatge, pintura. «Ser pintura», com un sentir-se eixit. I també li ho diu, Sunyol:

No arribar mai.

Però ja ho sabem: tornar-hi sempre —a pintar, a mirar. Tornar-hi és anar sent.⁶

Si voleu crítica literària catalana de qualitat i independent, subscriviu-vos aquí a La Lectora. Amb el vostre suport feu possible que la revista es consolidi i pugui créixer.