Beatriu Civera: una dona com una altra?

Últimament veig més publicacions en les xarxes socials sobre escriptores. L’altre dia, sense anar gaire lluny, vaig veure una revista literària que dedicava tot un número a l’escriptora Maria Beneyto. I inclús he arribat a veure algun quadradet xicotet sobre aquesta escriptora en algun llibre de text de 4t d’ESO. Ben bé podríem dir que aquesta autora està entrant en un llarg procés de reeixir molt a poc a poc cap a la llum, encara que no podem cantar victòria, perquè queda molt per fer. Però, les xicotetes alegries també s’han de celebrar.

I dins d’aquesta diminuta festa personal, de sobte, pense en l’altra gran escriptora, Beatriu Civera. Aquesta sí que està realment amagada per tots. I de cop s’esfuma tota la felicitat momentània. És per això, que en aquest moment recorde la confessió que em va fer Joan Vicent Peiró, quan jo investigava aquesta autora. Ell em contava tot el que sabia d’ella: «Ni tan sols el nebot de Beatriu Civera sabia que ella era escriptora». Tots la tenien com una simple modista que treballava al carrer Comèdies de València. Com és possible que ni tan sols la seua família la reconega com a escriptora?

És trist, perquè la gent encara no és conscient de la increïble escriptora que es perden. I, concretament nosaltres, els qui estimem la nostra llengua, la nostra cultura i la nostra literatura, no podem permetre que cap escriptora en català no passe a la història i es perda en l’oblit. On queda ara tot això? Res: en general, els especialistes, els intel·lectuals o els acadèmics encara lloen les mateixes glòries masculines de sempre, que trobem dins l’estricte cànon literari.

És per tot això que cal que en parlem, d’ella, que trenquem el silenci: Empar Beatriu Martínez Civera, més coneguda pel seu nom literari Beatriu Civera, va nàixer al carrer Monges, a València, el 29 d’abril de 1914. Es va iniciar en el món de l’escriptura com a redactora al diari La voz valenciana, en el qual va col·laborar des de l’any 1937 fins a l’any 1939. Fou la primera dona que va escriure en un diari de la nostra terra. Aquesta vocació d’escriure es reflecteix també en la seua producció literària. Les seues obres tenen la necessitat de contar, d’anunciar i, també, de denunciar, les injustes situacions que es patien durant la dictadura, n’és una mostra el recull de contes Vides alienes. Amb vint-i-sis anys, i davant de les imposicions i censures a la llengua per part del franquisme, es va unir a figures com Carles Salvador o Enric Valor, amb els quals va desenvolupar una tasca eficaç en uns moments ben difícils. Va ser, en eixa època, secretària de la institució Lo Rat Penat amb la presidència de Carles Salvador.

Una vegada acabada la guerra, li van demanar que col·laborés per a la revista Pensat i Fet. Això va suposar donar-se a conéixer com a escriptora. Va ser en eixos moments de clandestinitat quan va decantar-se per escriure les primeres novel·les. Era la postguerra dels anys cinquanta. Fruit d’aquests esforços són les quatre primeres novel·les, de les quals només dues en van ser publicades: Entre el cel i la terra (1956) i Una dona com una altra (1961). Dins de les obres que no es publicaren, Liberata fou finalista del Premi València de 1958, La crida indefugible va rebre el Premi Senent de 1969 i Vells i novells quedà en tercera posició a l’Andròmina dels Premis Octubre de 1974. Per tant, tenim una gran autora que va ser guardonada per la qualitat literària de les seues novel·les. En Una dona com una altra,¹ trobem un pròleg, escrit per Manuel Sanchis Guarner l’any 1958, en què fa una clara reivindicació del paper de les dones valencianes en la literatura: «Les dones […] són ara a mitan segle xx, un factor decisiu del món de les lletres, com a lectores i com a autores». I acaba remarcant el paper de Civera: «Felicitem-la, perquè l’activitat d’aquesta escriptora ve a omplir un buit de les lletres valencianes». Amb aquestes paraules, es veu una mostra clara del reconeixement que  feien alguns dels principals intel·lectuals d’aquella època a la nostra autora.

Una dona com una altra, és una novel·la en què es destaca el paper de les protagonistes femenines. Una obra ambientada en el barri de Gràcia de Barcelona, en la qual s’aprecien els patiments d’una dona jove que es troba al capdavant d’una casa de modes. En aquest sentit, trobem una relació directa amb Civera, ja que va dedicar alguns anys de la seua vida a ser modista al carrer Comèdies de València. Alguns han qualificat l’obra de novel·la rosa, però encara que hi tinga algunes semblances, etiquetar-la simplement així és banal i injust. Per tant, seria millor quedar-nos amb l’explicació que en fa Maria Lacueva:² «L’escriptora valenciana va voler aprofitar l’exitosa fórmula de la novel·la rosa per transmetre un tipus de missatge diferent a allò oficialment establert, tant pel que fa a la problemàtica específicament femenina com a la social». És a dir, Civera no escriu simplement una novel·la rosa per agradar a tot el públic, sinó que, a partir del model d’aquest tipus de novel·les, fa una crítica als diversos aspectes de la societat del moment com el masclisme, la pobresa, la doble moral, la violència, els abusos de poder de l’Església, etc. Temes vertaderament interessants de tractar també avui dia.

En la darrera etapa de la seua vida, a partir de la dècada dels seixanta, va compaginar la  tasca literària amb el treball de caire periodístic. Va col·laborar als fascicles de Nostres Faulelles amb narracions curtes, de llenguatge senzill, en les quals, mitjançant la insatisfacció dels personatges denuncia de manera clara la hipocresia moral i social del seu temps. Aquests relats breus són una bona manera d’iniciar-se i entrar en el món literari d’aquesta autora. Més tard,  l’any 1975, als seixanta-un anys, va guanyar el Premi Víctor Català amb Vides alienes. L’obra, des del punt de vista literari, marca clarament un abans i un després en els seus escrits. Per últim, va publicar en 1986 un altre recull de contes anomenat Confidencial. I, ja iniciada la democràcia, i dintre del procés de recuperació històrica, va treballar al setmanari El Temps.

Beatriu Civera és l’exemple perfecte d’una dona lluitadora i valenta, que no va tindre por a ser la primera a escriure una novel·la en la nostra llengua al País Valencià. Que va saber fer-se un lloc com a redactora en la premsa de l’època de postguerra i va guanyar diversos premis literaris. Deixar-se endinsar per les seues narracions significa trobar una forta crítica social al context dur que li va tocar viure, i que s’aprecia a través dels seus personatges, que representen eixa crueltat i misèria del moment.

Ara sols puc pensar què li passaria pel cap a Civera si veiera l’actual i injusta invisibilització que pateixen les escriptores valencianes de postguerra. Segurament, tornaria a repetir una i mil vegades més la cèlebre frase que ja va dir fa més de cinquanta anys: «Prova n’és de la maduresa d’una llengua, quan als seus rengles literaris compareixen noms de dones. Açò fa referència a la nostra literatura, on a poc a poc van incorporant-se firmes femenines, i tant de bo que puguen totes elles passar a la història». Ara canviaria eixa frase i diria: tant de bo situaren les escriptores valencianes en el lloc que els pertoca. Però no sols això, el gran problema és que el públic lector troba massa dificultats per poder accedir a l’obra d’aquesta autora, ja que com no està reeditada, és molt difícil poder aconseguir-ne un exemplar. Per això, quan en trobe algun ho considere un gran tresor. No podem deixar de costat una figura com Beatriu Civera, que seguint el títol d’una de les seues novel·les, no va ser Una dona com una altra.