Les Bonhomies, la vida a la premsa

Les Bonhomies són una sèrie d’articles periodístics aplegats per primera vegada en forma de llibre sota aquest nom l’any 1925; tot i que, en realitat, el total dels quaranta-un textos seleccionats van ser escrits durant el 1923, a Gènova, primera destinació de la seva llarga carrera diplomàtica. El nombre complet d’articles que va enviar des del nord d’Itàlia, cent dinou, van ser publicats a La Veu de Catalunya entre el 1922 i el 1924. Posteriorment, Carner en faria la selecció i l’ordenació (no estrictament cronològica) que trobem en aquest llibre; un exemple paradigmàtic de la seva esplèndida prosa. En aquestes ratlles, ens fixarem en concret, només, en algunes de les seves bonhomies. Una mostra modesta, però suficient per comprovar la destresa literària de l’autor per confegir-les. Una invitació a la lectura (o relectura) d’aquest recull entranyable. I és que, tot i publicar-se per primera vegada a la premsa, aquests textos carnerians van molt més enllà del gènere periodístic. Un fet que no va passar per alt a Joan Fuster,1 quan en deia que ni el to, ni el tema, ni el redactat s’ajustaven a allò que se sol considerar «periodístic», sinó que eren proses cent per cent «literàries», molt ben pensades, d’una sola peça.

Iniciant l’anàlisi a un nivell global, podem començar precisament per aquest títol que tan i tan bé reflecteix el caràcter que les agrupa. Amb l’excusa dels articles periodístics, que Carner transforma en petites càpsules assagístiques, se’ns mostra tot un món a partir de detalls quotidians; qualsevol fet o objecte serveix d’excusa i és vàlid per ser descrit i analitzat. El «jo assagístic» carnerià se’ns revela com un home senzill, un pare de família que aspira a la tranquil·litat i a la bona vida, sense excessos ni estridències. Les bonhomies, d’alguna manera, esdevenen la versió narrativa del que, el mateix 1925, apareixeria en la forma poètica d’El cor quiet. En paraules de Marcel Ortín, l’estudiós de la prosa literària de Josep Carner, és aquesta actitud davant la vida la que serveix per titular el recull: «Els pensaments d’aquest home que en el fons aspirava al silenci són precisament els que va anar explorant i articulant en els petits assaigs de Les bonhomies. Amb el títol venia a dir que el llibre recollia les dites i els escrits d’un bonhome: feia al·lusió a l’actitud de simplicitat amable que hi havia volgut portar».2 Una «simplicitat amable» que ve acompanyada, això sí, d’una finíssima ironia a l’hora de descriure el món que l’envolta. Passat pel filtre del bonhome, no hi ha motiu que no sigui vàlid per escriure.

Fixant-nos ja en els articles, podem observar uns títols també simples i, en aparença, buidats d’èmfasi, que esdevenen, tanmateix, plens d’ironia amable un cop els hem llegit. Títols tan anodins com «L’herba» o «L’estilogràfica» prenen un nou significat després de les respectives lectures, en tant que Carner no s’atura mai davant la representació externa dels objectes i dels fets quotidians, sinó que hi aporta sempre el seu interès a descobrir-ne significats amagats, ocults. Recordem que el poeta escriu des de Gènova, i aquest allunyament de la llar li permet expressar-se des d’un distanciament irònic, representar la ciutat i la gent d’una manera més ideal i no tan concreta. Anar, al cap i a la fi, a l’arrel de tot allò del qual ens parla. I ho fa per ell mateix, naturalment, amb les seves idees, però sense voler en cap cas imposar-les. Més aviat tot el contrari, cercant sempre la identificació amb el lector; compartint, d’alguna manera, la seva quotidianitat. Carner vol donar la imatge d’un home corrent, amb l’única particularitat que la seva feina és escriure en un diari; una tasca com una altra. Per il·lustrar aquest gust per a la senzillesa, he escollit per analitzar, molt breument, quatre bonhomies —en podrien ser d’altres— en les quals Carner utilitza uns objectes concrets com a excusa per mostrar, alhora, tant trets de la seva personalitat, com de la seva visió del món. Quatre objectes, doncs, als quals és capaç de dotar d’una nova i singular significació. Vegem-los.

La primera bonhomia seleccionada és «Els guants canyella» que, amb ironia, presenta un capgirament deliberat de les lleis de l’existència. L’article serveix per explicar-nos quines són les sensacions que li produeixen el fet de tenir uns guants d’aquest color; és a dir, els guants com a exemple per singularitzar-se. Tenir uns guants de color canyella fa que et sentis diferent de la resta i això resulta positiu. És necessari destacar per alguna cosa i un objecte tan senzill com uns guants de color estrafolari et poden servir:

Però els homes, no solament per viure nosaltres, sinó perquè els altres tolerin que nosaltres visquem, necessitem una il·lusió. Els altres poden riure’s de les nostres il·lusions, però qui va a la vida amb els ulls opacs val més que se’n vagi a les golfes. […] Fet i fet necessitem, com el pa que mengem, una petita sensació de superioritat. 3

La ironia, en aquest cas, com dèiem, la trobem en un petit capgirament lògic. Podríem dir que, en contradicció amb la dita, a vegades, «l’hàbit sí que pot fer el monjo». Les il·lusions de cadascú, per petites que siguin, ens ajuden a viure, encara que sigui en detalls nimis, voler ser (o semblar) singulars d’una forma o altra.

En segon lloc podríem fixar-nos en el petit assaig intitulat «Un amic íntim». Ara el protagonista és el paraigua, que funciona de correlat objectiu per destacar els moments significatius de la vida; tant per la seva presència, com, de vegades, per la seva absència. L’article comença amb la idea que sovint no som conscients del valor de les coses fins que les perdem. La visió en dies de pluja de gent sota impermeables en lloc de paraigües, fa que pensi en tots els moments en els quals s’ha sentit acompanyat per aquest «amic íntim», completant, així, la fal·làcia patètica. Hi trobem, aquí, un dels trets estilístics que destaca Enric Bou:4. Barcelona: Empúries, 1985.] «L’enumeració, en el cas d’aquestes proses, esdevé una marca d’estil. Amb l’ús d’aquesta tècnica, Carner aconsegueix diversos efectes: una economia sintàctica, per mitjà de construccions anafòriques; un desplegament més ampli del sentit —com una insinuació de tot allò que es veu obligat a bandejar per qüestions d’espai— o una major precisió en la designació d’un tipus, d’una situació, d’un ambient; i també, un efecte rítmic». Amb l’enumeració de tots els tipus de paraigües, associats cadascun a un moment vital determinat, Carner aconsegueix un dels moments més reeixits pel que fa a la identificació entre escriptor i lector; descrivint magníficament des del moment en què el paraigua era una simple joguina o un instrument per al festeig, fins que esdevé «una llar per a vós tot sol» entrada ja a l’edat adulta. Podem entendre l’ús del paraigua, finalment, com una actitud davant del món, a cavall de la protecció de la vida familiar i el sentit de la pròpia independència.

En «El fanal de la cantonada» Carner juga a l’anàlisi i a l’observació d’un objecte quotidià, el fanal, i hi descobreix un valuós significat. Comparant els fanals nous, elèctrics, amb els antics, de gas, aconsegueix establir també les diferències entre dues posicions humanes. Fa, al cap i a la fi, una disquisició psicològica a partir de la comparació dels fanals:

Deu-me l’antic flamicell parpellejant, que poblava el carreró d’espectres, que feia l’ullet als idil·lis furtius, que sotjava esgarrifat els crims. Una flama que es retorç és gairebé un esperit. (p. 147)

Aquest fanal [el nou] amb camiseta, estàtic de tota la seva ignorància, obès i suspès i embadalit, em fa pensar en una certa quantitat de prestigis oficials: catedràtics, senadors, predicadors de terres sonores, i gent que escriu articles de fons. (p. 148)

Es mostra una clara preferència per l’antic, amb el qual identifica valors com la curiositat activa, l’originalitat i l’antidogmatisme; en contraposició amb el nou fanal: avorrit, insuls i de «fàtua impassibilitat», d’enganyosa eficàcia. Connecta, hàbilment i amb total naturalitat, un objecte quotidià amb una actitud humana —com també feia sovint a la seva poesia. Els valors que aplica al vell fanal són, segurament, els mateixos que ell es volia aplicar com a escriptor, col·locar-se en el corrent de la tradició literària i convertir els vells fanals de gas en l’al·legoria dels seus textos, als quals aplica l’ànima i la curiositat del flamicell parpellejant per il·luminar, ni que sigui minsament però amb personalitat, el seu món.

Finalment, tanquem aquesta petita anàlisi amb «L’estilogràfica», un article que és pràcticament un conte i que esdevé, de nou, una mena d’autoretrat carnerià, en el qual projecta la seva imatge d’home de família i humil escriptor. És un altre magnífic exemple d’adhesió a la realitat pròxima i als objectes que l’envolten, vistos amb la inversió irònica a la qual Carner ja ens té acostumats. Així doncs, davant de la pèrdua o oblit de determinats objectes —en aquest cas la ploma estilogràfica— ens mostra una indignació amable, ja que sempre està convençut de poder retrobar-los; perquè, al cap i a la fi, «les coses troben que sóc un bon company» (p. 178-179). Carner, doncs, adopta un to de confident amb el lector i busca la seva aprovació implícita a l’actitud que mostra en la recerca de l’estilogràfica. És un home qualsevol que ha perdut la seva eina de treball:

Sense ella, no em reeixia la mica d’estil literari que m’és habitual. […] L’estilogràfica m’havia malavesat amb el seu truc de fer-me semblar més fi, intel·lectualment, del que sóc. (p. 179)

Novament, hi veiem la subtil ironia de considerar que és la ploma la que li dóna l’aire d’intel·lectual i no pas les seves pròpies aptituds. I, com passava amb els guants de color canyella, l’hàbit torna a fer el monjo, perquè la ploma el fa semblar més intel·ligent del que, afirma —i no ens el creiem—, és realment. Hi podem llegir, també, tenint en compte el final de la història, una reivindicació dels hàbits arrelats (encara que siguin «dolents») enfront dels hàbits endreçats; perquè és precisament el fet de guardar la ploma en un bon lloc, encara que inhabitual per a ell, el que precisament provoca la pèrdua. Així doncs, ha recuperat la ploma, però també la certesa que val més seguir els propis costums que no pas intentar adaptar-se als dels altres —ni que siguin els de la muller.

Són, doncs, uns pocs exemples, però significatius del que podem trobar en un llibre com Les bonhomies. En el seu conjunt, el llibre esdevé la peculiar visió d’un home que entra a la maduresa, resignadament irònic, d’un beat supervivent que ens enlluerna o ens sorprèn a cada pàgina. Un darrer exemple, gairebé aforístic: «Potser la joventut, en el seu sentit màgic, no ha mai existit, potser no és sinó un equador convencional que separa la il·lusió del record» i rebla, per acabar: «La joventut és com tenir un milió de lliures esterlines i haver-lo de despendre tot, per una injustícia monstruosa, en un plat de bacallà a la llauna» diu Carner,5 i el riure se’ns glaça quan entenem què significa, plenament identificats. Les bonhomies, petits retalls de vida que n’esdevenen lliçons.
Si voleu crítica literària catalana de qualitat i independent, subscriviu-vos aquí La Lectora. Amb el vostre suport feu possible que la revista es consolidi i pugui créixer. 

  1. Joan Fuster, «Pròleg» a Josep Carner, Les Bonhomies, A.C. Cara i creu, 1964, p. 13.
  2. Marcel Ortín. La prosa literària de Josep Carner, Quaderns Crema, Assaig, 1996, p. 417.
  3. Totes les citacions dels articles són de l’edició de Les Bonhomies,  Josep Carner, A.C. Cara i creu (1964).
  4. Enric Bou «Ironia i lirisme en la prosa de Josep Carner», Josep Carner: llengua, prosa, poesia / Enric Bou, Jordi Castellanos, Salvador Oliva… [et al.
  5. A l’article «Ballarines».

(Barcelona, 1991). Filòleg i professor d'institut. Expert en literatura catalana contemporània i també en sèries de TV3. Autor del llibre Memòria, oralitat i ironia a la narrativa de Jesús Moncada (2019).