De com sonar amb aquest aire: en Modest Moreno a La Gleva

Ya callando la una, ya entrando la que había callado…
F. Correa de Arauxo, Facultad Orgánica

Finals de setembre a La Gleva. Fa un dia rúfol, encapotat: sostre baix. Núvols de merenga gris pentinen la serra de Sobremunt sense gaires ganes de moure’s. No hi ha ningú a la plaça del Santuari, és dissabte a la tarda. Dos cartells amb lletres grans, «P3» i «P4», penjats als pollancres de davant l’escola Mare de Déu de la Gleva, assenyalen les files que s’han de fer aquest curs per entrar ordenadament a les classes. Des d’aquest balcó, veig una mare i un fill que passegen el gos, ara, i que el sortidor del mig de la plaça té forma octogonal. També veig, més avall, una cabina de telèfon de les velles a davant del bar, de les que s’hi pot entrar i tancar-s’hi. L’aire fa una pudor densa de porc, i han arribat, matiners, els primers freds de la temporada. De dins l’església, se sent l’orgue que escampa el «Vals» de Shostakovich sobre el paisatge, i la tarda s’eixampla i es contrau amb una respiració mig desesmada, pneumàtica. Yo te daré…1

 Qui toca el vals és en Modest Moreno. Hem quedat a Ripoll, d’on és fill i on és l’organista del Reial monestir de Santa Maria (des de l’any 1978), per baixar cap a La Gleva. Aquí hi ha enregistrat el seu últim disc, Orgues Notables de Catalunya vol. III (Edicions Albert Moraleda, 2020). Li he demanat que m’ensenyi l’orgue del Santuari. «És un orgue de l’any 25, que es va salvar de la crema. És un orgue notable perquè és d’estil romàntic, que permet tocar-ho tot. És un orgue molt proper a nosaltres, pels llocs on vivim. I és un gran desconegut». Ens obre mossèn Carles, i pugem cap a dalt a l’orgue. «Si us plau – no pugeu – cadires a dalt – gràcies», diu un cartell al peu de l’escala. En Modest engega l’orgue i comença a tocar algunes de les peces que està preparant pel seu proper concert a Guadalupe (Extremadura), aquest octubre. Amb un gest repetit, petit, gairebé es diria —íntim—, giro les planes quan ell m’ho assenyala i miro després les sabates com se li mouen pel pedaler, amb passa incisiva de cowboy prepirinenc. Quan la partitura li cap sencera al faristol, vaig fins als passadissos dels costats del cor, surto al balcó a mirar cap a la plaça —i escolto.

Modest Moreno a La Gleva.

 «Escolta, fill, les prescripcions del mestre, para-hi l’orella del cor…». Amb aquestes paraules comença la Regla per als monjos de Sant Benet de Núrsia, amb el dring d’aquelles coses elementals i oblidadisses: escolta… para-hi l’orella del cor. La Regla s’allarga en cinquanta-vuit capítols més, però en aquest inici ja es desplega el paisatge moral, el caràcter, de la música d’en Modest Moreno, que enfonsa les arrels en aquest «escolta» radical. «Has d’escoltar l’orgue, i has d’aprendre a escoltar-lo, perquè et trobaràs que aquest orgue no és igual que aquell, malgrat que tinguin una paleta fònica molt semblant, però l’acústica et canvia, depèn del tipus d’orgue, de la col·locació dels tubs dins l’orgue, és clar, un tub greu, gran, no és tan ràpid [a l’hora d’omplir-se] com una nota aguda del joc que sigui, necessita el seu temps i tu has d’escoltar el seu temps, no el teu tempo. La paraula tempo no m’agrada, m’agrada la paraula tactus, […] que tactus és la pulsació, el tempo no sé què és». A partir d’aquesta escolta i aquesta sensibilitat vers l’instrument (que és com dir: vers l’aire) sorgeixen, aleshores, les interpretacions a vegades ondulants, a vegades elèctriques, punxegudes i penetrants, d’en Modest.

El nou cedé és només una excusa per parlar de música una estona. En Modest, a part de prodigar-se amb la seva música per la Península i l’estranger (Itàlia, França, Alemanya, Moscou), ha desplegat una tasca ingent de musicòleg, tant en articles dispersos (recollits en part al llibre Sobre música, editat per l’Ajuntament de Ripoll el 2015) com en l’edició d’obres inèdites de músics de l’escola montserratina. És per això que parlar amb ell és fer girar el planisferi de la història de la música: traçar línies, emparentar estels, intuir constel·lacions. Escoltar en vertical i, sobretot, en horitzontal, a l’antiga manera: profunditat del camp musical així llaurat. Avui, per sort, porto la gravadora, i després de sentir l’orgue baixem al bar del Santuari, on es reuneix el jovent del poble per celebrar un aniversari i veure el futbol. L’entrevista, com a forma, sembla una estratègia molt apta per parlar amb desconeguts, però aquí se’m torna una eina tosca i encarcarada, així que la conversa meandreja al voltant dels punts cardinals de la trajectòria d’en Modest: la música hispana antiga, l’escola montserratina, la musicologia, la professió d’organista pròpiament dita.

D’entrada, em parla de Correa, del gran Correa de Arauxo. Curiosament, en aquest últim disc no hi ha enregistrat cap obra del sevillà, tot i que l’ha gravat a bastament.2 És una fita, pel duende que gasta, per l’embruix, pel seu discurs contemplatiu i místic. «Jo penso que és el desllorigador pels organistes», ni més ni menys. Amb Cabezón i Cabanilles, forma un tríptic gloriós, epítom de la música hispana antiga. De Cabezón, l’organista cec de la cort de Felip II, sí que n’ha gravat un tiento aquest cop, una interpretació dolorosa, bellíssima, que apunta al somieig d’una ànima exhaurint-se. «Penso que no està ben explicada, aquesta música, i si està ben explicada, no està explicada vivencialment, i aquí és on ve el drama, perquè potser si t’expliquen tota la teoria de Correa, però la teoria únicament… “hay que sentar la música al compás y el compás a la música”, diu Correa. Bé, però llavors parla de las tardanzas, parla de les aspiracions, parla dels sincopats, de la xifra, de les subtileses, del juguete, del melindre… ».3 Aquesta vivència, enllà de la partitura, perquè «la partitura no diu res. D’aquí va venir la gran anècdota de Mahler, quan parlava amb Bruno Walter, i va dir, diu “li agrada?”, “Sí, sí”, va dir Bruno Walter, “molt, molt”, va dir Bruno Walter, “llàstima que li falti el més important” diu “el què” diu “la música” i Bruno Walter es va quedar “eahhh”….[…] Mahler, Correa i Shostakovich, no? I, per damunt de tot, el Pare Gregori Estrada. El Mestre. Lo altre han sigut professors, molt bons, però Mestre només n’he tingut un».

Modest Moreno a l’orgue de La Gleva.

Arribem així a Montserrat, parada i fonda: «l’escola montserratina ja m’agradava molt quan vaig anar a Montserrat la primera vegada al monestir l’any 72, llavors allà la vaig anar coneixent més i em va interessar molt, i la prodigo, sóc dels pocs que la prodigo». De Montserrat, en sobresurt, és clar, la figura del Pare Gregori Estrada, però també altres monjos músics, com el germà Odiló Planàs: «ell em va ensenyar a escoltar l’orgue, és a dir, tu quan toques, escolta l’orgue». El Montserrat d’aquella època era un centre musical vigorós, hereu d’una tradició musical riquíssima, amb noms com Cererols, Casanoves, Soler, López. «Montserrat m’atreu perquè hi veig el Montserrat de dintre, el Montserrat interior, no hi veig les muntanyes, sinó el Montserrat interior. Per això m’atreu. Estaria bé donar-ho a conèixer més, però si ho han de tocar malament, millor que no ho facin». Li pregunto a en Modest què hi havia a Montserrat, que no trobés en altres entorns. «Primer hi notava una enorme naturalitat. Recordo unes vespres que vaig ser allà, unes vespres del cicle de Nadal. Hi havia molt pocs hostes, molt poca gent a l’església, […] i vaig quedar parat; ja ho sabia, però allà m’ho van acabar de demostrar: el Pare Gregori era a l’orgue, i ho feien tot amb la mateixa solemnitat com si l’església estigués plena, amb la mateixa naturalitat com si l’església estigués plena. […] Ara és molt clara aquella basílica, però abans tenia un ambient més fosc, més intimista, i et quedaves… jo em quedava allà dient però, però… però què han fet? I havien muntat un número de cuidado». També el mestratge, amb la vivència, de nou: «hi ha una altra cosa molt bonica, que a mi és el que em passava a Montserrat, que Schönberg deia «aprenc més veient a Mahler com es fa el nus de la corbata que amb tres hores de conservatori». A mi em passava igual: jo anava a Montserrat i fèiem una tertúlia amb el Pare Gregori Estrada, ens tancàvem a la sala de papers de música, m’explicava coses de música i demés que em valia molt més que tota una setmana d’anar al conservatori. Perquè allà no m’explicaven res. Allà et miraven només dits, tècnica, és clar… bé, perdoni, la música és una altra cosa, em penso».

És difícil, en general, intentar definir la música sense el context, però pocs instruments deuen haver-hi tant vinculats a un espai com l’orgue. A vegades fa l’efecte que la institució, que l’edifici, hagi engolit l’instrument. Només cal repassar la música profana que s’ha escrit per orgue, i comparar-ho amb la literatura litúrgica de què disposa. Em pregunto si fóra bo que l’orgue es desprengués d’aquesta etiqueta, si ha de sortir del temple, per fer-lo més accessible. «Jo penso», respon en Modest, «que l’orgue és un instrument d’església. Que la gent el conegui o no, això ja no és un problema meu, si freqüenten les esglésies el sentiran. […] On realment l’orgue fa bonic i sona, és a l’església, és en el seu marc, per mi. A mi no em molesta en absolut, és més, crec que l’organista és el que fa l’ofici d’organista, no la carrera de concertista, que està molt bé també, però l’organista no ha nascut per fer de concertista d’orgue, l’organista ha nascut per ser organista. D’on? De l’església. L’orgue sempre ha sigut això, i és un instrument que ha rebut les influències de cadascuna de les èpoques: l’orgue renaixentista, l’orgue barroc, que va cedir a l’orgue romàntic, llavors van fer l’orgue neoclàssic, ara sembla que es torna a arribar a l’orgue barroc, a l’orgue clàssic altra vegada… i l’orgue no s’ha mogut de lloc. I és que a l’orgue hi has d’anar. D’altra banda, mai ha sigut un instrument majoritari, l’orgue és un instrument que… jo crec sincerament que és ell que et crida. No ets tu que crides l’orgue, és ell que et crida. O sigui, l’orgue és un instrument suggerent, no és evident, al piano pots fer forts i fluixos, i permet fer moltes coses. L’orgue… com tu no posis el teu fort i fluix de pensament… ets tu que has de saber fer el fort, fer el fluix, has de ser molt creatiu». Tot i així, encara en discrepo, i sorgeix, potser ingènua, la pregunta de sempre: per què tothom sap de Velázquez o San Juan de la Cruz, i en canvi Cabezón i Correa continuïn a la penombra? S’acabarà perdent, aquest llegat? En Modest conclou: «Això forma part de la cultura i del patrimoni. A l’estranger en dubto molt, aquí… jo què sé. Noi, és així».

Mentre vaig cap al cotxe, me n’adono que no hem acabat de parlar gaire del disc, de les harmonies feréstegues de Hans Kotter, de l’abric embaumat de «La Mare de Déu» d’en Josep Baucells, l’ofertori suavíssim de César Franck o el tremolo fredeluc del coral de Bach, font i cabal inesgotable del quefer organístic. Potser no n’hem parlat perquè, al cap i a la fi, hi ha alguna cosa, en l’orgue, que fa camí de retorn sense que es pugui acabar de fressar gaire. Exercici de soledat de l’aire dintre els tubs, conreu solitari de l’organista a la consola, eco d’un vent decantat en l’oient que escolta sense acabar de veure-hi. Ara ja és fosc. Per la carretera es veuen algunes estrelles, l’aire no es mou per aquí baix, ara ja no.

Si voleu crítica literària catalana de qualitat i independent, subscriviu-vos aquí La Lectora. Amb el vostre suport feu possible que la revista es consolidi i pugui créixer. 

  1. La melodia del vals del rus és ben probable que la plagiés —Shostakovich— «després d’haver-la escoltat dels més de 3.000 infants republicans confinats a Rússia des del mes de març del 1937, per tal de protegir-los dels bombardeigs de la Guerra Civil Espanyola». Ho explica en Modest a la publicació —autoeditada— de l’adaptació que ha fet del vals per a l’orgue, on concreta que la melodia és treta de la cançó popular espanyola Yo te daré ¡Café!.
  2. Per exemple, la cèlebre «Batalla de Morales», obra capital de la música hispana antiga:  https://www.youtube.com/watch?v=KXitnfocAWY&list=PL9pBJK_ZpnXV7QtjCCeby6Y5TIVYN7kTV&index=55
  3. A la Facultad Orgánica, que inclou tant les obres del mateix Correa com el Prólogo en alabanza de la cifra, on Correa exposa la seva metodologia.