Claudicar

El càstig, de Guillem Sala, és una obra que posa el dit a la nafra. Es llegeix en un tres i no res, basculant entre la ràbia i la indignació. Hi apareixen el món de l’ensenyament, de les relacions sexuals i de parella, dels vincles familiars i de certs estigmes socials i personals, que arrosseguen càstigs i culpes al llarg dels anys. És una novel·la amb vocació de fotografia social, de captura del moment, amanida amb una aposta lingüística arriscada, que ja ha aixecat cert debat. ¹ Anem a pams, però, perquè seria injust reduir una novel·la tan sucosa a un mer exercici o reflexió sobre els usos sociolingüístics del català.

La novel·la narra la història paral·lela de la Sandra i de l’Izan. Professora i alumne en un institut de Sant Andreu, a tocar de Santa Coloma de Gramenet. Ella és una professora de naturals bulímica que no acaba de trobar-se. I ell un alumne conflictiu —poso l’adjectiu a consciència— de primer d’ESO, que va més calent que un mico. El llibre s’organitza en els quatre períodes vitals en què dividim la nostra vida els professors i els nens: els tres trimestres i les vacances d’estiu. Així doncs, resseguirem la vida de l’Izan i de la Sandra al llarg d’un curs, la seva fascinació mútua. De fet, la història funciona com un mirall o projecció entre tots dos personatges. D’aquí la seva estreta connexió. Dues persones marcades pel càstig i la culpa que, partint de situacions familiars diferents, es reconeixen l’un a l’altra.

La novel·la funciona molt bé, i és àgil, gràcies a l’acurat ús de l’el·lipsi que fa Sala. A través d’escenes breus i ben perfilades, anem descobrint retalls de la vida dels nostres dos protagonistes i de la gent del seu entorn. El dinamisme del llibre s’aconsegueix, a més, perquè moltes d’aquestes escenes avancen sovint en forma de diàlegs. Sala és molt bo a l’hora de perfilar personatges només amb gestos i actituds, que fixen un caràcter o situació, i que permeten endinsar-nos ràpidament en la resta del capítol. És un llibre que va al gra. Simplement amb detalls ja podem visualitzar com anirà l’escena. Posem-ne un exemple. La Sandra i el seu nou nòvio estan debatent, mentre sopen, sobre com la infantesa modula el caràcter. Ella li ensenya una foto amb la seva germana gran:

—La Raquel… Sembla que t’aguanti dreta.

I la Sandra, que s’havia acabat la truita, va posar els dos peus a la cadira. Portava un jersei folgat, va ficar-hi els genolls i es va abraçar les cames. Va recolzar la barbeta als genolls i va dir una cosa que no havia dit mai: (p. 101)

Només amb el simple adjectiu que defineix el jersei —ja ens diu alguna cosa del seu caràcter—, el gest de plegar les cames i recolzar la barbeta sobre els genolls, només amb un gest que sembla tan quotidià, ja podem veure, imaginar, com la Sandra es fa petita, com es disposa a confessar un secret del seu passat. En trobaríem exemples similars (p. 56 o 65), petits quadres que emmarquen l’escena per al diàleg, que és la base on sovint se sustenten els capítols.

Hi ha, per tant, una voluntat explícita de treballar des de l’oralitat de la llengua, de transmetre sempre una vivesa i un nervi que l’acostin al parlar i actuar contemporanis. De fer bategar els personatges. La Sandra es mou en una petita xarxa de relacions —parelles, família, feina, amigues— que, escena a escena, van revelant el caràcter de la protagonista. N’anem descobrint el passat, els plecs del seu caràcter, i anem entenent com i per què s’ha anat conformant la seva personalitat. Un fet que també explica la singular connexió que va teixint, tot i la distància, amb el personatge de l’Izan.

Si ens centrem en aquestes relacions concretes, accedirem també a cadascun dels temes que embolcallen la novel·la: el joc de miralls o equivalències que es va establint entre el passat de la Sandra i el present de l’Izan. La mare absent i el control ferri de la germana gran que va patir la Sandra té una rèplica en el lax control parental al qual (no) se sotmet l’Izan. La sinceritat que la Sandra mostra amb les seves amigues coincideix amb la llibertat que sent l’Izan quan entra en activitats pseudodelictives amb altres joves marginats del barri.² La mirada sobre el sexe de la Sandra —què resulta o no satisfactori— es relliga amb el conflicte greu que provoca l’Izan. El llibre anomenat Cavernari, escrit per la primera parella de la Sandra, l’Albert, «que en veritat va de quan estem sempre tristos i emprenyats i de com això ens acaba perjudicant perquè ens quedem sols» (p. 32), té la seva rèplica en la «caverna» en la qual es tanquen la Sandra i l’Izan durant la darrera part de l’obra.

En realitat, la novel·la mostra els intents de la Sandra per respondre o no a la imatge que els altres tenen d’ella. Això es veu molt bé durant la relació que estableix amb les dures parelles que li coneixem. Paradoxalment, el primer nòvio, com que no era tan exigent, li permet una vida més alliberada. El segon, que intenta prendre’s més seriosament, és una constatació del (presumpte) fracàs de la seva vida. El càstig és una visió del costat dels perdedors del món, que no esperen —ni de fet volen— cap mena de redempció. Una mirada semblant a la que ja trobàvem sobre el protagonista de l’obra anterior de Guillem Sala, La fuga de l’home cranc (2019).

Anem a la trama d’El càstig, però. L’Izan fa mal a una companya de classe. Ara bé, actua de forma inconscient. Guillem Sala és hàbil situant aquest personatge en un curs de frontera com és 1r d’ESO. La ratlla del pas de la primària a la secundària ve marcada, sovint, pel canvi de centre, però això no provoca, automàticament, un augment de la maduresa dels alumnes. A 1r d’ESO et trobes uns nens que, de cop i volta, conviuen envoltats d’adolescents que s’ajusten a un model molt diferent del que havien tingut fins ara. S’obre una finestra de bat a bat cap a l’adolescència, per a la qual alguns no estan del tot preparats. Això provoca que, en un mateix curs, puguis trobar-te alumnes amb comportaments absolutament infantívols amb d’altres que, per mimetisme amb l’entorn, comencen a fer el fatxenda —tot i que, en el fons, conservin encara cert humor i candor puerils. El personatge de l’Izan se situa just aquí. Algú que té un cos i una ment absolutament descoordinats, passat i curt de voltes a la vegada. «Un home de dotze anys» (p. 12).

La pregunta que llança l’escriptor veí de la Sagrera és la següent: quin valor, doncs, pot tenir un càstig sobre algú que no acaba d’entendre la gravetat dels seus actes? De què serveix castigar algú que, òbviament, ha actuat de forma incorrecta, però sense voluntat de fer mal? Perquè els càstigs de la infància —i aquí reprenem el contacte amb el passat de la Sandra— poden ser un estigma que marqui de per vida. Expulsant l’Izan de la seguretat de l’institut, se’l llança a un entorn molt pitjor i amb menys expectatives de futur. Les escenes intercalades de les reaccions de l’institut i de la seva família, revelen perfectament quin «càstig» —el familiar o el de l’ensenyament públic (p. 56-59)— resulta més útil al xaval. Com diu la dita popular: un bon calbot val tant, o més, que cent psicopedagogs.

Entrem, doncs, a la visió de la secundària que traspua la novel·la de Sala, que no deixa de tenir cert to de sociòleg bonista —la coneix tothom que ha gaudit del màster de professorat de secundària. S’hi contraposen els dos clàssics discursos que fa temps que es debaten a secundària. Un institut és un centre d’ensenyament o s’ha convertit en una derivada dels serveis socials? Com es conjuminen aquestes dues tasques? N’hi ha alguna que tingui més valor que una altra? Parlant de correccions i de càstigs, una professora sociòloga de la UB (el nom de la qual sincerament no recordo) afirmava convençuda que corregir amb boli vermell era gravíssim, perquè estigmatitzava l’error (sí, sí, es discutia sobre això). Calia fer-ho, si es tractava de redaccions, amb una paleta de colors diversos: el blau per errors de coherència, el violeta per errors de cohesió, el groc per l’adequació, el verd (color de l’esperança) per l’ortografia, etc. Un mètode que per desgràcia mai no he posat en pràctica. Primer, perquè el dia només té 24 hores; i si has de corregir 100 redaccions així setmanalment no surten els números. I, després, perquè soc una mica daltònic i tampoc he pogut distingir mai entre els colors de cohesió i de coherència.

Deu ser casualitat, suposo, que el discurs retrògrad, clàssic i gris li toca al professor de català, perquè ja se sap que els filòlegs som tots uns puristes avorrits que només ens divertim fent-nos palles analitzant arbres sintàctics —no falta la brometa de sempre sobre la utilitat d’explicar el complement directe (p. 98). En canvi, la visió moderna —i m’agrada entendre que amb cert punt d’ironia—, d’acompanyament emocional als infants, la té el vigorèxic professor d’anglès, el Minu. La parella de la Sandra que, amb simpatia (i empatia) i un «good morning, ladies and lads» (p. 35) cada matí, es posa tots els nens a la butxaca.

Un altre aspecte que no em sembla lateral de la història és la mateixa concepció que els alumnes i professors tenen dels centres on treballen. La idea que hi ha centres públics bons o dolents. Centres que es poden permetre certs privilegis i d’altres que actuen com a cotxe escombra que recull aquells alumnes que venen rebotats. I les condicions òptimes o pèssimes amb què treballen uns i altres a mercè de l’administració. La mala llet de Sala s’aplica amb força durant l’activitat de poda dels arbres que han de fer al fictici IES Joan Vinyoli, quan un professor de ciències naturals —que podem entendre com el revers de la Sandra— intenta treure del cap a una bona alumna que estudiï batxillerat (p. 146-148).

Sobre la tria dels noms dels personatges (alumnes, professors) o dels centres (IES Joan Vinyoli) hi ha també certa conya que reflecteix molt bé la paradoxa lingüística —ja ens acostem a la polèmica— que envolta l’espai en què es desenvolupa la novel·la, a cavall de Sant Andreu de Palomar i de «Santako». No és casualitat els noms amb què es bategen uns i altres, que posen en relleu la catalanitat històrica del lloc contraposant-la a la realitat social actual. Actualment, Santa Coloma de Gramenet té instituts com el Ramon Berenguer IV, el Terra Roja o Can Peixauet. On conviuen professors anomenats Pere, David, Montse, Carles o Sandra amb alumnes que es diuen, com a la novel·la, Izan, Nayara, Hayat o Jordi. I només amb aquests noms ja podem marcar salts generacionals i sociològics. Sembla una mica maniqueu, tanmateix, la simplicitat amb què se separen aquests personatges, que identifiquen clarament nom amb estrat social i llengua. Reprodueix el suat discurs de fons que hi ha una classe social que passa dificultats (la castellanoparlant; com la Sandra i l’Izan) i una classe mitjana, catalanoparlant, que viu la vida sense cap tipus de trauma ni de problema (com l’Albert i el Minu, les parelles successives de la Sandra), que es poden dedicar a escriure novel·les³ o anar-se’n de vacances a Indonèsia a fer surf.

Per descriure de forma «realista» i «versemblant» tota aquesta història l’escriptor barceloní ha optat per fer servir un català ple d’interferències, calcs lingüístics i pàgines senceres pràcticament en castellà. En una nova mostra de la dinàmica de crear productes de ficció que barregin tots dos idiomes perquè «així és com passa a la realitat». És una justificació que acostuma a fer una mica de mandra, perquè dona a entendre que el català no és prou vàlid per tractar certs temes o reflectir certs espais. Podríem esmentar sèries recents que s’han emès per TV3 com Drama o Merlí, Sapere Aude i les consegüents polèmiques de foc d’encenalls de Twitter. El mateix Sala, coincidint amb la publicació del llibre, va publicar un article a Núvol on mirava de justificar la seva tria lingüística.⁴ És divertit perquè, d’entrada, fa pensar en allò d’excusatio non petita, accusatio manifesta, una manera d’intentar posar-se la bena abans d’una previsible ferida; o d’intentar calmar la consciència d’escriptor català que ha traït la seva trajectòria anterior —qui sap si se li apareix l’esperit de Ruyra mentre dorm, ves a saber. En qualsevol cas, fa una mica de trampa, perquè parla d’ampliar els límits de la llengua. I, evidentment, un escriptor té el dret (i el deure) de fer el que li roti amb la seva obra, només faltaria. Escriure senyu, patranya, bisnes (de l’anglès business), sang i fecha es poden entendre com a exemples de transgressió lingüística, i em sembla fantàstic. Però que no ens facin passar bou per bèstia grossa. Quan, al cap i a la fi, escrius el 37 % de la teva novel·la —és un càlcul perceptiu aproximat— en castellà no estàs ampliant els límits de la llengua, estàs escrivint quasi la meitat de la teva novel·la en castellà. És legítim? Esclar. Però no amplies res, només avortes pàgines de literatura catalana.

La protagonista d’El càstig és una dona castellanoparlant que practica constantment allò que els sociolingüistes en diuen el code switching, és a dir, l’alternança de llengua, en aquest cas, entre català i castellà. Guillem Sala diu que ho fa per mor de la versemblança, perquè «Aquesta mateixa novel·la escrita en un català impecable no seria versemblant. Sonaria artificial.» Em sembla una afirmació una mica agosarada. No sabem com seria aquesta novel·la en català, simplement, perquè no s’ha escrit. I, evidentment, no hauria de ser en un «català impecable». Però no oblidem que qualsevol ficció és una convenció, i que els límits només els posa la perícia de l’autor per fer-nos-els creïbles. Per posar el primer exemple que m’ha vingut al cap: si no fos per l’obra de Jordi Cussà també se’ns podria dir que el món de la droga és impermeable al català. I l’autor berguedà demostra que no és així. ⁵

Sala ha optat per la via de la simple reproducció de la llengua oral. I no és per falta de coneixements, és clar. A Imagina un carrer (2007)⁶o a La fuga de l’home cranc (2019)⁷ demostra que domina perfectament l’idioma. Potser li ha semblat més útil a aspectes estètics (i promocionals?) escriure-la així. Però si ens posem a parlar de versemblança (que es tractava d’això, no?), grinyola una mica que la Sandra sigui capaç de corregir-li a un nen, a classe, que no és «calentament global», que és «escalfament» (p. 11), però després a la primera que pot canviï automàticament al castellà quan parla amb els alumnes fora de l’aula. Si tens prou consciència lingüística per fer una correcció així, a l’aula, la mantens a fora. Quants professors, que no siguin militants del català, fan correccions d’aquest tipus? Cap ni un, perquè és més còmode i simpàtic deixar-lo parlar en castellà o, si tens sort, en això que ara en diuen catanyol. Quan, per altra banda, intenta «pervertir» el castellà —«no quiero que me atabale» (p. 72)— l’expressió també sona falsa, perquè fa temps els joves castellanoparlants són absolutament immunes a qualsevol influència lèxica del català. ⁸

La broma definitiva sobre el tema és el diàleg que estableixen cap al final els dos protagonistes, molt recurrent a les aules catalanes. L’Izan, que només s’ha expressat en castellà al llarg de tota la novel·la, li diu, després de declarar-se independentista: «Jo parlo molt bé català» (p. 170), que és la típica frase que et diuen tots els nens castellanoparlants que mai diuen absolutament res en català. I, si rasques una mica, veus que, realment, tenen molts problemes per expressar alguna idea més que no sigui: «Jo parlo molt bé el català, profe, hehe». Quan la Sandra li respon que per què no el parla mai, ell li diu, evidentment, altre cop en castellà: «Pues si te digo la verdad, no lo sé». Bé, doncs perquè suposo que, a banda del pesat del professor de català, ningú mai no l’ha impel·lit a parlar-lo seriosament. Però aquí ja m’allunyo de la novel·la.

En qualsevol cas, és innegable que El càstig rutlla de primera com allò que em sembla que pretén ser: un document que fotografia una part de la societat actual. I suposo que això inclou la progressiva substitució lingüística del català pel castellà, què hi farem. Un llibre, com a objecte, no deixa de tenir una aura de prestigi per al gran públic, dona carta de validesa. Ja hem normalitzat les sèries i pel·lícules «en bilingüe». Ara sembla que és el torn de la novel·la. I sap greu, perquè tens la sensació que és llançar una pedra sobre la pròpia teulada. De fer, en realitat, el mateix que fa la Sandra, la protagonista de la novel·la, de claudicar.
 
Si voleu crítica literària catalana de qualitat i independent, subscriviu-vos aquí a La Lectora. Amb el vostre suport feu possible que la revista es consolidi i pugui créixer.