Notes a la lectura de He ballat (breument) la conga, de David Foster Wallace
«Però si resulta que, com és el cas de Rolling Stone, heu arribat a un punt de la Comitiva en què heu començat a témer tant el vostre cinisme com la vostra credulitat i els venedors que se n’aprofiten, potser us passarà que els pensaments us tornaran una vegada i una altra cap a una cel·la fosca de la mida d’una caixa» (p. 302). Això diu David Foster Wallace al final d’«Amunt Simba!», crònica de la campanya de John McCain a les primàries del Partit Republicà l’any 2000. Ho diu a partir dels dubtes que necessàriament apareixien en observar el fenomen McCain, que defugia la figura clàssica del polític buròcrata o assedegat de poder. Dubtes que sorgien de pensar que aquesta «puresa» en un candidat potser només era màrqueting finíssim; pensaments que tenien un peu en el cinisme i un altre en la credulitat en un equilibri cada vegada més precari.
I això mateix, llegint DFW, passa amb tot. Com a intel·lectual, sembla d’allò més honest i fins i tot simpàtic: no converteix la seva prosa en una lletania de llesteses, sinó que t’acompanya com fent-la petar bo i comentant la decadència (o no) de la civilització occidental.
*
On Bullshit, del filòsof americà Harry G. Frankfurt, és un assaig que mira d’esbrinar quin és el funcionament que hi ha darrere aquest tipus de manipulació de la veritat. Bullshit no és mentida i de fet ni tan sols és manipulació. Bullshit és la tergiversació de la comunicació per promoure l’interès propi. L’exemple més clar el tenim en Donald Trump, pallasso excepcional i boc expiatori dels bons. És evident que no es pot comparar un home (molt) conservador com McCain amb Trump. Ni tan sols Bush hi és comparable —em sembla infinitament més comparable, per oposició, al fenomen Obama que a cap polític conservador que em pugui imaginar. No: el fenomen Trump és una expressió molt concreta i matussera de la crisi de la democràcia i fins i tot ho és en la derrota. I ara no em refereixo al seu mal perdre sinó a la falsa victòria que s’han endut els seus adversaris. La manipulació absurda de la veritat que ha fet Trump és dolorosa per a molta gent, però també ha servit per no haver de revisar les pròpies conviccions. La darrera presidència ha significat per a moltíssima gent trobar-se al cantó bo de la història sense ni tan sols haver-se de preguntar què representa que vol dir això. I els catalans els hem donat la benvinguda a la part dels bons, evidentment.
*
David Foster Wallace mostra no només la decadència d’Occident sinó també la dificultat que pot tenir un individu per entendre quin és el «costat bo» de la vida. Sense caure en un relativisme barat, Wallace expressa la impossibilitat d’uns valors morals i epistèmics fixos. Hi ha una nota al peu que diu «Aquesta definició no l’he tret de cap referència, però em sembla prou senzilla i de sentit comú» (p. 372). Sovint hi ha una actitud infantil, oposada a la seguretat en les pròpies conviccions que poden tenir els 12 micos de la seva crònica o a la que pot tenir un periodista de TV3.
*
Més amunt he posat en qüestió la suposada decadència d’Occident: per decaure has de venir d’algun lloc més alt. En els judicis sobre història que ens trobem cridats per les xarxes i pels articles veiem sovint com alguns «sembla que tinguin una sola cella al front i que arrosseguin els nusos de la mà per terra quan caminen i tinguin una cabellera molt espessa» (p. 415) i com d’altres es llancen amb alegria a qüestionar el discurs històric dominant sense ni tan sols pensar què estan fent (i aquí podem veure com el relativisme cultural pot acabar abraçant-se amb un discurs més feixista que un de Primo de Rivera).
Wallace explicita les ironies galopants del nostre món, fa clar que les veritats evidents només poden viure en un àmbit molt concret d’individualitat, just l’home i les seves circumstàncies més fortes i immediates (la cartera i l’amor). Són, doncs, el fonament últim de les conviccions. Col·lectivament esdevenen un fonament una mica llastimós, però que a la vegada pot adquirir una solidesa notable: vegeu la fe que proclamen molts trumpistes (o antitrumpistes).
*
Un últim apunt sobre el valor de la lectura de Foster Wallace a partir de la comedieta Easton Ellis: a diferència d’alguns escriptors postmoderns, no t’intenta alliçonar com un quillo il·lustrat ni es rabeja en la nostàlgia per una joventut privilegiadíssima que no tornarà.
Si voleu crítica literària catalana de qualitat i independent, subscriviu-vos aquí a La Lectora. Amb el vostre suport feu possible que la revista es consolidi i pugui créixer.
