Sebastià Perelló ha muntat a La mar rodona un tros de novel·la important amb tres trossos aparentment inconnexos: tres relats que, si els llegeixes distret, podria arribar a semblar que no tenen gaire a veure. Cadascun es defensa sol i fa la seva guerra particular, amb una veu i un món clarament diferenciat. Llavors, vas avançant i, per poc que t’hi fixis, t’adones que els tres fan conversa. I que entre ells hi passen coses importants. Deixen a la vista els esvorancs que queden sense dir, les imatges enverinades i els racons de doble tall que s’escapen del full. No és el primer ni serà l’últim llibre que fa que els silencis que s’hi obren parlin amb tanta vehemència com les paraules que arriben al paper.
El director de cinema taiwanès Hou Hsiao-Hsien va dirigir l’any 2005 una pel·lícula, que es va distribuir amb el títol internacional de Three Times, i que tenia el títol original d’El millor dels temps (最好的時光). S’hi aplegaven tres peces curtes i discontínues —que anaven apareixent a la pantalla temporalment desendreçades—, tres històries d’amor situades en tres moments diferents i aparentment significatius en la història de l’illa de Taiwan. A la primera peça s’hi parlava el hokkien taiwanès, la segona era muda i a la darrera s’hi parlava el mandarí. Tot aparentment molt allunyat, però alhora tot íntimament lligat. Ningú amb dos dits de front ha posat mai en dubte que aquesta exploració fragmentària sigui del tot i de ple dret una pel·lícula, amb un feix de sentits que només podria arribar a emergir amb la triangulació dels tres trossos. A ningú se li ha acudit demanar homogeneïtat de mides o de to a cadascuna de les tres parts. Mentre en el camp del cinema s’han consolidat uns espais d’apreciació que viuen al marge dels dictats mandrosos i les manies gastades dels corrents centrals, per desgràcia en el camp de la novel·la sempre acabem ensopegant amb la reaparició de les cantarelles normatives.
Ara que l’entusiasme domèstic pel plataformisme global i serialitzat tendeix a igualar-nos arreu les ficcions a la baixa, encara sort que hi ha qui perservera en explorar les tradicions europees i no europees del cinema (i de la literatura) d’autor, del cinema (i de la literatura) que encara inventa formes inèdites i maneres imprevistes de produir sentits indestriables, que no li fa fàstics a les combinacions rares o insòlites, i que mai renuncia a fer present el tacte de la paraula, del so i de la imatge. En el camp del cinema, en aquests casos fa anys s’havia parlat de l’«art i assaig», una categoria que ara sona antiga i pretenciosa, però que defineix prou bé aquest tossut escolar-se encara per les escletxes, i aquest persistent anar fent forat, que si més no trobem en algunes illes del món. Com ara per exemple a l’illa de Mallorca. Estem així en condicions ja d’avançar que si algú no pot passar sense penjar-li una etiqueta a La mar rodona pot dir tranquil·lament que és una «novel·la d’art i assaig», i no haurà dit cap disbarat. Literalment s’hi assaja i s’hi fa art: amb la imaginació i amb la paraula.
Hem convocat aquí des de tan lluny el director de cinema Hou Hsiao-Hsien no pas per apuntar a cap improbable i remota confluència, sinó simplement perquè hi ha un aire de família amb la mena de cosa que fa Sebastià Perelló. També ens hi pot fer pensar (i molt) el gra i la llum de les minucioses textures de Toni Catany i els seus altars profans (a la novel·la en surten uns quants). De fet, si li hem de buscar una genealogia plausible a aquesta novel·la de títol carnerià, de ressons ribians —«la inútil fuga constant d’un mirall que eternament gira»— i de divisa mallarmeana —«plus rien, restait le souffle»— seria també de filiació insular. Aniríem a parar (de lluny) a les «epifanies verbals» de Blai Bonet o a l’Illa Flaubert de Miquel Àngel Riera i, sobretot, i de més a prop, al Doi o l’Excelsior de Biel Mesquida. I de fet a qualsevol altra cosa que hagi escrit mai Biel Mesquida.
La mar rodona és una novel·lassa que ens vol ben asseguts i ben desperts. Una novel·la d’una bellesa que no és mai decorativa, una novel·la singular i potent i que ens retorna amb escreix i amb interessos el preu del temps que li dediquem: una novel·la per anar llegint a glops i amb calma, per retrobar amb plaer i curiositat tres registres, tres longituts d’ona narrativa i tres jocs travats de veu i ficció: tres trossos (narracions, o contes, o nouvelles, tant se val), que si es mouen per èpoques diferents no és per retratar tres moments històrics de Mallorca (de fet, no retraten res) sinó per revelar a contrallum alguns dels mecanismes que hi ha rere les lògiques de la seva desaparició. Entre el silenci de la postguerra, la farsa de la transició i la condició fantasmal del turisme.
La novel·la s’instal·la en el seu primer moviment en la lluminosa i sensual densitat reconcentrada d’un relat intersticial, «Paper banyat», ple de detalls, objectes, gestos i racons que en la seva refracció revelen un clima moral fet de mitges paraules. El relat gira i es desplega en cercles i ones expansives al voltant d’un instant traumàtic. Avança empès per la necessitat de dir un«silenci oscat de coses que no vull contar i em cremen la llengua» (p. 10). Viatgem al 1936, a la barberia d’un poble atuït pel triomf de l’«Alzamiento». Aquell que va ser el fill del barber, un noi que és com un ressonador trencat enmig de les converses esmolades o esmussades dels clients de la barberia, exorcitza amb la paraula la culpa envescada que el rosega: el ressò obsedit d’un acte fallit, d’una traïció impremeditada, d’un gest mínim i innocent i gairebé involuntari, que amb el temps ha crescut i s’ha inflat monstruosament.
El segon moviment de la novel·la ens deixa atrapats dins «La peixera». Cau una síndria carrer avall i la mort sobtada de la dama menestral que la duia és poc més que la caiguda d’un cos balb i malgirbat enmig del carrer, just davant de l’espardanyeria. Les hores que segueixen aquest incident s’omplen de minúcies que revelen per reducció a l’absurd la inanitat moral d’un món en procés d’extinció. Allò que mostren és justament tot allò que no hi és: «tots érem aquella llum difunta de no mirar res» (p. 68). El sentit de tot plegat és aquí més el·líptic i encriptat. S’hi imposa la detallada narració del desconcert general i els entra-i-surts esvalotats del veïnat encuriosit, de la família i de la clientela de la botiga. La xerrameca, les discussions i la xafarderia responen a la irrupció absurda d’un cadàver desangelat que ningú no acaba de saber com moure ni què fer-ne ni què dir-ne. Tal com passa en el primer moviment del llibre, som en un establiment que és alhora una llar i una plaça pública que permet que hi ressoni el cor de les veus que es mouen per la botiga. També aquí els paràgrafs morosos, d’unes quantes pàgines, i la mirada perplexa del fill del botiguer amplifiquen els detalls, els atavismes, els gestos, els objectes i els llocs, però amb un registre més planer i amb tocs de comèdia costumista. Alguns indicis de context ens indiquen que som als anys setanta, però no hi trobem referències polítiques que ens condueixin a cap interpretació de manual. Tot just veiem que «tot passava de manera idiota, tot escapava per un tub de desguàs. I alhora t’hi senties cómplice amb aquella amnèsia…» (p. 126).
Arriba «A lloure», el tercer moviment del llibre: trobem aquí l’escriptura discontínua d’unes notes disperses de dietari i de reflexió fantasmal sobre un utòpic projecte de biblioteca de novel·les sobre hotels literaris, dins d’un hotel impossible, que surt d’una relació amorosa improbable que viu en el miratge d’un parèntesi subvencionat, just a tocar del present. Qui ens parla aquí és el nòvio de la filla excèntrica d’un l’hoteler podrit de diners. Les quimeres d’una cultíssima rebel·lia artística i adolescent condueixen a una trampa translúcida. Enmig d’aquest metahotel tautològic, farcit de teories i citacions de tota mena d’escriptors que han reflexionat sobre els hotels i el turisme, torna a emergir a contrallum l’absència de l’illa, la desaparició de Mallorca. Tot s’enfonsa en el no-res: la parella, l’hotel i la biblioteca. També s’hi enfonsa la consciència del naufragi de l’escriptura: que tot just salva trossos dispersos del projecte abandonat d’un assaig no assajat i de la crònica d’una aventura hotelera impostada. De tots aquests fracassos, Sebastià Perelló en fa un triomf literari.
La novel·la ens ha dut des de la densa hibridació poètica inicial fins a una escriptura diàfana i deixatada. S’hi succeeixen tres mirades alienades: la del fill del barber que explora el silenci de la seva culpa; la del fill de l’espardenyer que transcriu la xerrameca i el rictus d’una comunitat amnèsica, i la de l’amic de la milionària que desplega una divagació extravagant, i munta i desmunta una biblioteca impossible.
M’ha passat dos cops, mentre llegia la novel·la, que he alçat el cap a mig paràgraf i m’he demanat si no podria ser que Sebastià Perelló ho estigués allargant una mica massa. Si no podria ser que tanta meravella exacta, tanta analogia il·luminadora, tanta refracció matisada i tant de detall reflexiu, tant d’assetjar sensacions, raons, reaccions, afectes i efectes, pogués acabar inflant el gos i enterrant sota el devessall de girs i paraules el foc de la ficció i la reflexió.
Però no: al poc de rependre la lectura, s’ha produït la mateixa eufòria calma que apareix tot just després del defalliment que t’arriba quan ja fa estona que corres, i et sembla que ja no pots més, i et tempta l’abandó, i llavors segueixes tossut endavant, i tot d’una fas un clic, i tot llisca, i tot s’encén i tot fa baixada. Llavors el plaer i la plenitud de córrer sembla que no hagi de tenir límits, encara que t’enfilis pels pendents. Córrer llavors té tot el sentit del món. Llegir La mar rodona té llavors també tot el sentit del món. I fins i tot llavors sembla que aquest estirar dels fils de la ficció fins a dur-te una mica més enllà sigui del tot raonable, premeditat i del tot eficaç. I que en aquest gest hi hagi inscrita al revers del llibre una moral de lectura que defuig l’excitació efímera i que fa de l’excavació pacient un guany que no s’evapora, que roman quan el llibre s’acaba.
Si voleu crítica literària catalana de qualitat i independent, subscriviu-vos aquí a La Lectora. Amb el vostre suport feu possible que la revista es consolidi i pugui créixer.