Fa poques setmanes un amic se’m va presentar a casa per obsequiar-me amb una novel·la de segona mà que havia rescatat de la llibreria de vell del poble: es deia Una dona incòmoda i l’havia editada Proa l’any 2008. L’autora? Una tal Montse Banegas, nascuda a Flix el 1974, de qui no havia sentit mai a parlar. D’entrada vaig pensar que el regal era una indirecta de l’amic cercabregues, que no sabia com dir-me que la meva presència li resultava incòmoda entre el catàleg de fèmines que l’envoltava. Però pocs segons després —mentre superava el complex de sofà barat de l’Ikea— vaig adonar-me que el col·lega exposava amb un rigor filològic impassible tot de motius que feien necessària la lectura del llibre i, fins i tot, una hipotètica ressenya: l’encotillament a les novetats recents, l’obsessió per la centralitat barcelonina, els articles massa breus sobre l’autora i, especialment, l’ús impúdic del cinisme en la protagonista.
Així doncs, un cop fet aquest exordi sobre amistats perilloses i prestatgeries complicades de muntar —i que em perdoni Artur G. Fuster, l’autèntic mestre en aquesta mena d’introduccions autobiogràfiques—, procediré a parlar del llibre i em deixaré de romanços, que això és La Lectora i no pas el Lecturas. Què coi és, Una dona incòmoda? I què la fa prou especial per ser recuperada d’entre la pols d’una llibreria de segona mà? En suma, la novel·la narra la història de la Mònica, una estudiant brillant i lletraferida, des que acaba l’institut fins que diposita la tesi doctoral d’història contemporània. Però no tot és llum en un cervell especialment avesat a absorbir coneixement. Des de molt xica, la Mònica ha de conviure amb l’ombra de les altes capacitats, les addiccions i els trastorns alimentaris fent-li la guitza. I amb la consciència que la ment li va deu vegades més de pressa que a la resta de la humanitat, la qual cosa pot resultar un avantatge o un inconvenient segons el passatge vital que li toqui afrontar.
Una primera lectura de la novel·la ens podria empènyer a fer-ne un resum com aquest: la Mònica és una noia addicta al tabac que està tipa d’un entorn familiar falsament harmònic, una torracollons que xala d’allò més enganyant els psiquiatres que la volen convertir a la normalitat. Tanmateix, i per sort nostra, la novel·la té moltes capes. La relació amb el tabac, ho anem veient a mesura que avancem, és la mera excusa per organitzar i titular els capítols. Així, el que en realitat dona envergadura a la història és el cervell laberíntic de la Mònica i les dificultats amb què es troba per assentar la identitat. Per transitar pel món amb un ordre mínim. La protagonista d’Una dona incòmoda és incòmoda, precisament, perquè no s’arrapa a una ideologia ni una estètica concretes per justificar els seus actes. Passa per etapes de marxisme furibund, d’anarquisme abrandat, tasta els postulats reaccionaris per suportar els seus alumnes i tant li fa escoltar punk com una peça de Wagner:
Així vaig arribar a la pubertat, escoltant una música tan sorollosa com podia per molestar els meus pares, és clar, i absolutament abduïda per les estrambòtiques lectures de Malthus, Céline, Hesse, Gramsci, Colette, Miller o Burroughs, que llegia sense cap tipus de censura i dels quals feia, suposo, una lectura molt particular. Jo era, de totes totes, rara, estranya, esquerpa, rebel, però sense cap desig ni consciència de ser-ho. Les meves conviccions abastaven des la lluita de classes fins a la creença en l’ús d’al·lucinògens com a camí a la veritat, passant per una visió una mica perversa del sexe.
La relació amb el sexe no és sinó un altre exemple de la llista de coses que la Mònica fa amb un punt de frivolitat o amb absoluta indiferència. Boixar amb els homes, generalment, li resulta tan estimulant com beure’s un got d’aigua. Cardar li fa mandra. Preocupar-se pel plaer dels altres és massa cansat i donar profunditat emocional als afers de llit, encara més. Si s’avé a fornicar amb algú, és per satisfer un impuls primari, una descàrrega, i no pas per apaivagar la manca d’habilitats socials ni la solitud. De fet, la protagonista de Banegas fa gala de la maldestreria per relacionar-se amb els humans i aquest punt de superioritat moral, de prepotència, la converteix en una protagonista amb qui el lector s’enamora i s’emprenya a parts iguals. Hi ha fragments especialment divertits i histriònics, com ara el moment en què la Mònica acompanya en Tomeu, la seva parella, a una exposició d’art i no s’esforça a mostrar-hi ni l’interès de protocol:
Recordo especialment la projecció en què un senyor es llançava una vegada i una altra un pot de pintura per sobre. Sísif, l’havien titulada. Em vaig estar més d’un quart d’hora mirant-la però qualsevol semblança, metàfora, intencionalitat o al·legoria d’aquella aberració respecte al mite era inconcebible. Això o a mi em fallava alguna connexió neurològica relacionada amb la sensibilitat.
A primer cop d’ull, la Mònica pot semblar una noia que no hi toca i fa riure. S’ho passa bé amb un món interior que cada dia li confirma que en sap més que els altres, se sent alliberada per l’absència de control parental, torturar la psiquiatra impostora —a qui veu com una font inesgotable d’ansiolítics— és un passatemps mensual que no pot eludir… Però també hi ha vegades en què topa amb un mirall d’ella mateixa a través de les desgràcies dels altres. I aleshores els fantasmes de la ment ja no són de tan bon dur. La Clara, l’amiga íntima i companya de pensió, porta l’amargor de la vida decadent fins a les últimes conseqüències. També hi ha un dia en què la mare, sempre impassible, es trenca i li etziba: «Mònica, s’ha mort la meva mare, ho entens?», mentre ella arriba a casa disposada a encarar la mort de l’àvia com un simple tràmit biològic. I encara un altre dia en què un zigot pastat per accident l’amorra a les complicacions de la parella estable, a les dificultats d’estimar i a la brutícia que arrosseguen les mentides:
Ara som jo i la criatura. El meu fill. Ara hi ha algú més amb mi. Només dir-ho em fa venir basques. Hi ha una criatura viva a dins meu i jo només penso en la possibilitat que a tres mil metres d’altitud es desprengui del meu ventre, que aquest vol l’arrossegui úter avall i l’aigua de la cisterna del bany se l’empassi enmig del cel. Que la pressió atmosfèrica prengui una decisió que jo soc incapaç de prendre.
Aquí la psique de la Mònica s’enfosqueix i tot es va tornant inèrcia. La intel·ligència privilegiada no l’ha mantingut connectada a l’exterior, al vincle amb els altres, sinó que ha creat un monstre sense empatia que avança fent tentines quan l’obliguen a sortir del món acadèmic i universitari. La vida de la protagonista es torna trista i terriblement destructiva. És en aquest moment que ressona la citació inicial de Rodoreda: «Per què he de voler respirar i tenir un cos que no estimo i que demana sense parar son, gana i tristesa?» Qui és, la Mònica? L’estudiant superdotada que s’autodiagnostica un principi de psicopatia i viu feliç entre la indiferència? La jove amb tendències suïcides que perd els estreps quan no li recepten prou Diazepam? Totes dues coses?
No es pot parlar d’Una dona incòmoda sense fer esment a l’altre tema central del llibre: la grisor dels passadissos universitaris i de la meritocràcia. La Mònica, més brillant que tots els historiadors de la facultat, tasta de primera mà l’estopa dels catedràtics repatanis i dels becaris llepaculs. Banegas exposa amb un to àcid i desacomplexat la cara més amarga dels estudis de doctorat: sous precaris, amiguismes, rivalitats, pressions sexuals, etc. Tal volta és amb la falta d’humanitat dels favors i de les notes de tall maquillades que la protagonista acaba descobrint la pròpia medecina. I tot això, és clar, es va publicar l’any oficial de la crisi del totxo, el 2008, quan encara no parlàvem de la generació tap, de la falta de liquiditat i de la indecència que suposa tenir estudis de doctorat per cobrar tres-cents euros al mes.
Una dona incòmoda és una novel·la tan brillant i de mal digerir com la protagonista que li dona cos. Resulta com a mínim sorprenent que entre tot aquest estol d’escriptores que construeixen protagonistes desorientades i en plena crisi personal —penso en Marta Rojals, penso en Eva Baltasar, penso en Anna Punsoda, en Llucia Ramis i fins i tot en Marta Orriols— Montse Banegas no hagi estat més en voga. De moment, a banda de llegir Una dona incòmoda, podem cantar les excel·lències de les llibreries de vell i mirar de trobar-hi la segona novel·la de Banegas, Dobles parelles (Proa, 2010). Si un dia algú us les porta a casa, no interpreteu res en clau d’indirecta i limiteu-vos a gaudir del regal polsós. Si la vida és un catàleg de l’Ikea i vosaltres heu anat parar al sofà més incòmode de la sala, aixequeu-vos i canvieu de seient: per endinsar-se en un bon llibre —i Una dona incòmoda ho és— sempre val més tenir el cul encoixinat i les cervicals ben col·locades.
Si voleu crítica literària catalana de qualitat i independent, subscriviu-vos aquí a La Lectora. Amb el vostre suport feu possible que la revista es consolidi i pugui créixer.
