Coses que et passen a Barcelona quan tens quaranta-cinc anys

Parafrasejo el títol de Llucia Ramis perquè ha aparegut una novel·la que, conscientment o no, bé podria ser-ne la continuació. Es tracta d’El futur no és el que era, de Joan Mayans, que va guanyar el X Premi Pollença de narrativa 2019. En el cas de l’escriptora llongueta, la trama i el desenvolupament de la novel·la eren tan precaris com l’existència de la seva protagonista. Però hi havia, tanmateix, escenes divertides, que la convertien una obra francament entretinguda. Ara és Joan Mayans qui fa un intent de descriure com pot ser l’existència a Barcelona i rodalies per a les persones que basculen entre els quaranta i els cinquanta anys, gent que «ja té la vida solucionada».

Si l’objectiu de Mayans era escriure una novel·la sobre el tedi vital d’aquesta etapa i transmetre’ns-en les sensacions, se n’ha sortit, perquè és una obra bastant ensopida. El llibre s’estructura a partir de clixés o tòpics comuns. Retrobaments a Facebook, infidelitats, fantasies d’intercanvis de parella, números de mòbil desats amb noms falsos, caps de setmana anodins amb nens al CosmoCaixa, joves enamorats llegint-se i comparant-se amb els protagonistes de Rayuela… Per cert, que la meva tieta, que és de la quinta dels protagonistes, m’explicava un dia que de jove s’havia après de memòria el capítol 7 de la cèlebre novel·la de Cortázar («Toco tu boca, con un dedo toco el borde de tu boca…») Es veu que era un camí directe al clau. Podeu provar-ho, a veure si encara funciona. Jo no ho he fet mai perquè parlar en castellà —i més si és per lligar— sempre m’ha fet mandra.

El problema, reprenent el fil, és que no sempre queda clar si parodia aquests clixés o ja li va bé partir d’estereotips. Quatre personatges, dues parelles amb fills (nen i nena, és clar), que tenen la vida perfecta. En Kai, feina estable, amic íntim i un trauma amorós del passat. L’Helena, la seva senyora, filla de papà, mig funcionària d’un ajuntament de poble. La Francina, el trauma de joventut del Kai, una dona que enyora la pèrdua del poder de seducció d’antany. I el Jep, el seu marit, el típic professor progre d’universitat que, en realitat, és un frau intel·lectual; i que amb més de quaranta anys encara s’abilla mocador palestí —aquest detall fa gràcia.

El futur no és el que era narra i analitza el procés de retrobament entre el Kai i la Francina i com això afecta la seva vida íntima. L’escriptor eivissenc vol fer una novel·la de tall psicològic, una prospecció en la ment dels personatges. Cal dir, però, que la voluntat de detall acaba convertint-lo en un llibre, diria, àdhuc massa omniscient. Ens explica de forma detallada què pensen tots i cadascun dels personatges que surten a escena de forma concatenada. Repetint i repetint amb variacions pràcticament imperceptibles els sentiments, les pors, les angoixes, els dubtes, els problemes, les esperances, les il·lusions, les mentides, els enganys (i els autoenganys), les derrotes, els records, les indecisions, les sospites, els desordres, les disjuntives, les vacil·lacions, les incerteses, els titubejos, els dilemes —i podria seguir, que al diccionari de sinònims del gran Albert Jané hi ha teca— dels seus protagonistes.

Poso tota aquesta rastellera de mots com a exemple de la tècnica imperant a la novel·la, que s’allargassa innecessàriament a causa de l’estil d’escriptura: «Per dins, però, noten l’escalfor de quelcom prohibit, emocionant, egoista i significatiu» (p. 76), «En Bere escolta. Corrobora. Somriu» (p. 77). «L’Helena du uns pantalons negres […] Li dibuixen unes cames llargues i primes que limiten per baix amb unes vambes gris platejat i per dalt amb un cul petit i rectilini. La Francina estudia el seu rostre regular i cuidat» (p. 81-82). La profusió d’adjectius, l’ús i abús de la conjunció copulativa i em sembla evident. La voluntat de Mayans d’escriure amb una llengua que sigui precisa és clara. Però li passa com amb els primers contes d’Espriu, se li nota massa la voluntat literària, l’artificiositat.

Pràcticament, doncs, cada capítol és explicat des del punt de vista dels seus dos o tres protagonistes, de manera que ens empassem la visió del que passa des de la seva òptica, per duplicat o per triplicat. Això no seria un problema —és una tècnica narrativa com una altra— si no fos que, en realitat, un cop presentats els personatges, no aporten res de nou ni cap riquesa que vagi més enllà de la seva visió arquetípica i esperable. La novel·la no té misteri ni emoció perquè la vida dels protagonistes no en té, ja sabem que tenen una vida confortable, i la mirada profunda que els projecta el narrador no aconsegueix transmetre, tampoc, cap sensació que faci engrescar la lectura de la novel·la. Qualsevol dels seus drames és poc estimulant perquè tots els personatges tenen sempre una xarxa de seguretat, sigui laboral o familiar. És fàcil jugar-se els diners al pòquer, com fa l’Helena, si el teu millor trumfo és un pare ric que et salda els deutes (p. 189). No resulta gaire dramàtica la situació del Jep si l’aparten de la universitat però li mantenen la plaça (p. 137) i li donen «vacances pagades».

Els protagonistes són plans, sense secrets i, per tant, com explicava E. M. Forster a Aspectes de la novel·la, sense capacitat per a sorprendre’ns. No tant perquè Mayans no els hagi fet evolucionar al llarg del temps —ens explica detalladament com eren de joves i com les circumstàncies vitals els han fet madurar o no—, sinó perquè el punt de vista des del qual estan descrits en el present de l’obra ens els presenta tan monolítics i tant d’una peça, que resulta impossible no endevinar a cada moment què diran o com actuaran. I per si amb això no n’hi hagués prou, encara hi afegeix algun personatge extra —en Bere, amic del Kai— que actua com a espectador de la història —com a lector— i que encara redunda més en l’anàlisi de la història que tenim al davant. Aquest personatge és important perquè aporta una llum del que podria ser la novel·la i no és: una paròdia sense reserves de les misèries de la maduresa urbanita. Els personatges són patètics, però el seu narrador massa indulgent. La mateixa lectura de l’obra no acaba de ser prou irònica, només ho és amb comptagotes. I és només en els pocs moments en què l’humor sobrevola la novel·la, que els personatges són capaços de generar algun tipus d’interès o de simpatia, que s’arrodoneixen. Joan Mayans és conscient que treballa amb un material ja connotat, amb unes situacions recognoscibles i, com deia a l’inici, tòpiques, que ja hem vist en altres sèries, llibres i pel·lícules romàntiques (p. 111 o p. 127). I, de fet, juga sovint a fer parlar els personatges i a introduir les seves (llargues) reflexions com si es tractés d’un d’aquests productes. Hi ha una vocació metaficcional —per tant, irònica— que es fa explícita, sobretot, a la pàgina 246 —quan es fabula d’escriure una novel·la amb el títol de la lectura— i també al darrer capítol de l’obra. La llàstima és que no hagi apostat més decididament per aquesta línia. El gran problema d’El futur no és el que era és que, sovint, es pren massa seriosament a ella mateixa.

(Barcelona, 1991). Filòleg i professor d'institut. Expert en literatura catalana contemporània i també en sèries de TV3. Autor del llibre Memòria, oralitat i ironia a la narrativa de Jesús Moncada (2019).