«A la sala del tribunal de Dedham, neta i polida, on tot s’ha envernissat amb elegància, costa de creure en l’existència dels muntatges, i, malgrat això… Sota aquests oms, en aquestes antigues cases de Dedham, davant aquests piadosos portals d’estil georgià… El tribunal ha confirmat per setena vegada la seva decisió d’enviar dos homes innocents a la cadira elèctrica».
John Dos Passos (1896 – 1970) apel·la al contrast entre l’elegància falsa de la justícia i la crueltat de l’execució de dos homes innocents per explicar la història de Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti a Davant la cadira elèctrica. Dos Passos, escriptor i periodista d’origen portuguès, veu de la Generació Perduda nord-americana, comparteix amb els companys de fornada —Hemingway, Steinbeck o Fitzgerald— la voluntat de denunciar la crisi de valors que assetja els Estats Units des de la Primera Guerra Mundial fins a la Gran Depressió de 1929.
A l’inici del pròleg de l’edició d’Adesiara, Josep Alemany, que també l’ha traduïda, recull una citació de l’historiador Howard Zinn prou explícita: «La guerra és la salut de l’Estat», diu Zinn. Ho és perquè mentre la gent es preocupa per sobreviure les lluites socials queden en segon terme, i encara més si els aparells de l’estat són prou forts per entabanar o atemorir la ciutadania. Però, en tot cas, per conèixer la intrahistòria de la guerra hauríem de parlar de l’Adeu a les armes de Hemingway. L’obra de Dos Passos fa un pas més enllà. Ja l’any 1920, amb la guerra acabada, la repressió contra la lluita social s’endureix. Es criminalitzen els sectors contraris a la guerra i al servei militar, sobretot socialistes i anarquistes, i comença la denominada caça de rojos, de què Sacco i Vanzetti són víctimes. El primer, fresador; el segon, venedor de peix. Tots dos italians, anarquistes i acusats d’un atracament i de dos assassinats a la fàbrica de sabates Slater and Morril a South Braintree, un poble de Massachussets. Entre la detenció, l’any 1920, i l’execució a la cadira elèctrica dels dos acusats van passar set anys. Set anys de moltes mobilitzacions en favor de Sacco i Vanzetti, però també de molts silencis i contradiccions per part del Ministeri de Justícia nord-americà.
De fet, l’obra de Dos Passos és un collage que reconstrueix tot el període. L’autor sempre va treballar amb la hipòtesi que l’estat volia deportar Sacco i Vanzetti per l’afinitat amb la revista anarquista Cronaca Soverssiva i pels ideals agitadors de tots dos. Com que la deportació no va ser possible, el Ministeri de Defensa els va encolomar un crim que no havien comès amb tota mena de mentides i manipulacions. El que sembla una jugada perversa només a l’abast de ments molt retorçades és el que Dos Passos s’encarrega de desgranar i confirmar pas a pas.
En primera instància, fent un recull de manifestos i citacions de persones destacades en defensa de Sacco i Vanzetti. Posteriorment, narrant la vida dels dos acusats abans i després de la detenció. I també endinsant-se de ple en el procés judicial i en les declaracions de les persones implicades. De tota manera, l’obra defuig l’encasellament en el gènere judicial i aplega, sobretot al principi, textos emotius que pretenen mobilitzar la població nord-americana. Hi ha també un recull de cartes que demostra la conxorxa entre el ministre de Defensa i el fiscal del districte per fer culpables Sacco i Vanzetti al preu que sigui. En aquest punt de la narració, Dos Passos descobreix com el mateix ministeri ha provocat infiltracions —robant, fins i tot, diners— entre els amics i els familiars dels acusats. L’abast de la manipulació és tan alarmant que l’autor es pregunta repetidament: «És possible que Sargent, el ministre de Justícia dels Estats Units, i els seus subordinats […] hagin caigut tan avall i s’hagin degradat fins al punt d’estar disposats a participar, mitjançant l’ocultació de proves en una conspiració fraudulenta amb el govern de Massachussets per enviar dos homes a la cadira elèctrica no perquè són assassins, sinó perquè són radicals?». I la resposta a la pregunta reiterada de Dos Passos és sempre, comprovades les proves, sí.
Un dels passatges més roents del text arriba quan Dos Passos visita Sacco i Vanzetti a les presons en què els obliguen a viure. Fins aleshores, bona part de l’obra té o bé un to exaltat de mobilització política o bé un to eixut que es dedica a narrar els fets. El moment en què Dos Passos mira els ulls dels dos homes que vol salvar desperta un registre líric inèdit fins llavors: «La cara dels homes que s’han estat molt de temps a la presó té una estranya mirada fixa al fons dels ulls […] És una gàbia absurda, incomprensible. Per què els ocells no canten en aquesta gàbia verda?», escriu.
La part més extensa i també més feixuga és, sens dubte, la narració del judici i la recopilació de declaracions. Tot i que en alguns moments el text es fa pesat, cal tenir en compte que el recull resulta imprescindible per confirmar les tesis de l’autor: gairebé ningú no identifica Sacco i Vanzetti com a autors de l’atracament. A més, cal fer notar el mèrit d’haver resumit els 3.900 fulls de les actes del procés en poc més de quaranta pàgines de narració.
Per acabar, un cop clos el judici, Dos Passos torna a recórrer al registre més emotiu del principi. «Expliqueu-ho als amics, escriviu als diputats, als dirigents polítics de la vostra zona, als diaris. […]. Si moren, la poca fe que milions de persones d’aquest país tenen en la justícia morirà amb ells». Sacco i Vanzetti van ser executats el 23 d’agost de 1927, poc després de la publicació de l’obra. Tanmateix, la figura dels dos anarquistes italians va continuar tenint molt de pes en la vida i en l’obra de l’autor. En l’àmbit literari, en va tornar a parlar a Diner llarg (1936) dins la coneguda trilogia USA, però aquest cop a través d’un personatge fictici, Mary French.
Potser aleshores, l’any 1936, hi havia qui pensava que John Dos Passos estava obsessionat amb el cas d’aquells dos anarquistes, malgrat que el clam a favor de l’indult havia estat en va. O potser no ho va ser del tot, en va. Perquè Davant la cadira elèctrica és un testimoni esplèndid de com el periodisme literari deixa constància de les injustícies humanes al llarg del temps. La de Sacco i Vanzetti, «dos ocells que no canten en una gàbia verda», és només una de les atrocitats que carrega la justícia nord-americana a les espatlles.
Si voleu crítica literària catalana de qualitat i independent, subscriviu-vos aquí a La Lectora. Amb el vostre suport feu possible que la revista es consolidi i pugui créixer.
