Aquestes últimes setmanes, entremig de tota la voràgine electoral, una de les notícies que han estat més impactants ha estat el cop d’estat a Birmània. Els militars han pres el poder del govern, acusant-lo d’haver fet unes eleccions fraudulentes, i han posat a la garjola a tots els opositors, inclosa la guanyadora de les eleccions, la premi Nobel de la Pau Aung San Suu Kyi. I si una cosa ha demostrat tot plegat, és la profunda ignorància —i desinterès— que des d’Occident es té per conèixer la cultura asiàtica. Ja només per intentar posar la notícia en context, la premsa mateixa ja suava tinta per situar el país en el mapa. Una obra que escenifica molt bé aquest desconeixement d’Orient és Merry Christmas, Mr. Lawrence (1983), de Nagisha Oshima. Una de les seues escenes més emblemàtiques és aquella en què uns brillants Takeshi Kitano i Tom Conti, que encarnen un oficial de l’exèrcit imperial japonès i un oficial de la RAF respectivament, debaten sobre què és l’honor en un camp de presoners durant la Segona Guerra Mundial. Kitano li demana com ha pogut suportar la vergonya de deixar-se capturar per l’enemic i no ha estat prou valent per suïcidar-se, i Conti li respon que el que és de covards seria suïcidar-se, que han de sobreviure i seguir lluitant. Aquest diàleg és l’escenificació perfecta del xoc cultural i la incomprensió mútua d’unes societats, l’Occidental i l’Oriental, aparentment antagòniques; però que, en avançar en el coneixement recíproc, s’acaba descobrint que no són d’una distància tan insalvable.
Un plantejament semblant trobem en el conte «L’home que volia ser», dins del recull Els noms dels seus déus (Males Herbes, 2015), de Ruy d’Aleixo, però aquest cop entre un català que ha viatjat fins a Bangkok i el seu amic tailandès, en Kita, que ha conegut virtualment. A diferència del film d’Oshima, en què la incomprensió cultural és equilibrada, en aquest cas és l’occidental qui, des d’una posició de turista, se submergeix en una societat tailandesa que no coneix gaire, mentre que l’oriental sembla saber moltes més coses de la cultura del seu amic. I aquest desequilibri encara es veu més marcat pel fet que els tentacles occidentals taquen encara més la societat tailandesa amb la proliferació de supermercats i centres comercials, que es fusionen amb els productes locals i amb els mercats tradicionals. El protagonista, malgrat ser conscient d’aquesta assimilació occidental, se situa en una posició inconscient de superioritat moral envers el seu amic tailandès, que l’exaspera amb la seua obsessió per voler mostrar-li la gastronomia local. La voluntat del colonitzador enfront de l’indígena, que es capbussa en aquest cor de les tenebres que és aquell individu que és diferent.
No és l’únic conte del recull, tanmateix, que retrata lúcidament aquesta voluntat humana de voler-se imposar sobre l’altre i de la perversitat d’aquell que és diferent. A «Els noms dels seus déus», ja entrant dins del terreny del fantàstic, seguim la narració d’un pres al corredor de la mort, que explica la seva incursió a l’arxipèlag on viu el poble del mar, unes criatures pacífiques que viuen en comunió amb la naturalesa. Al contrari que els granotots de La pell freda —en què són els monstres els que ataquen salvatgement els humans—, en aquest cas són els humans que expulsen amb violència les criatures marines de les seues terres. És per això que, quan el narrador arriba a l’últim reducte del poble del mar, se sorprèn que no li guardin rancor, fins i tot després d’haver-ne matat uns quants dels seus. El protagonista, llavors, que sempre s’ha mogut per la inèrcia del colonitzador, de l’enemic salvatge que s’ha de cristianitzar, descobreix que els que sempre han sigut els altres, malgrat ser diferents, no són perversos i que val la pena intentar comprendre’ls. Una comprensió que acabarà pagant cara amb l’arribada de la seua pròpia gent.
De la rebel·lia moral, sempre se’n surt malpart. Ho descobreixen també el soldat sud-africà que encarna David Bowie a Merry Christmas, Mr. Lawrence i el comandant japonès que s’enamora platònicament d’ell, en Ryûichi Sakamoto, perquè no només comet el pecat d’estimar una persona del seu mateix gènere, sinó de voler estimar a l’enemic, a l’altre. El japonès acabarà destituït per aquest motiu —i més endavant, executat pels aliats— i el sud-africà enterrat viu, condemnat a la inanició. Curiosament, el personatge que dona nom a la novel·la curta Lampun (Males Herbes, 2021), de Ruy d’Aleixo, també mor enterrat viu per ser aquest ésser diferent. Lampun és un naga, que —casualment— en la mitologia hinduista és un déu marí, però que en aquest conte és un nan molt pacífic, un llunàtic que no pot parar mai quiet, que toca un xilòfon que emet una música inaudible i que es diu que dona bona sort si s’enterra viu en una hora determinada del dia. L’emperador, per descomptat, no dubta ni un segon a fer aquest sacrifici per guanyar la guerra contra l’enemic. De nou, trobem aquest enemic desconegut, que és enemic per inèrcia, perquè ho diu l’emperador. Els rebels morals, en aquest cas, seran els mateixos botxins de Lampun, uns pobres camperols que han acabat com a borreus per pura misèria, sense ni plantejar-se per què maten a qui maten. No obstant això, encuriosits per aquesta criatura màgica tan extravagant, decideixen investigar la vida del naga i, sobretot, intentar comprendre’l.
Lampun és un viatge de descobriment, de vegades oníric, de vegades màgic, de vegades grotesc, de vegades hipnòtic, però sempre lúcid, cap a l’entesa de l’altre. L’obra sencera de Ruy d’Aleixo, de fet, és una gran al·legoria de l’alteritat, de l’empatia, de la comprensió d’aquell que no és com nosaltres. Una voluntat que en aquestes històries acaba tenint conseqüències funestes, perquè els que són diferents acaben sent «víctimes dels homes que volen tenir la raó», com li diu el personatge de Conti a un Kitano desolat, la nit abans que el japonès sigui executat per crims de guerra. I davant de tota la calamitat que provoca la incomprensió, només queda la rebel·lia moral; en el cas del comandant japonès, s’evidencia en el fet d’haver aconseguit aprendre finalment l’anglès —i si l’idioma és el reflex d’una societat, en conseqüència, d’haver entès el seu enemic— i de riure juntament amb el seu amic britànic en recordar el dia de Nadal que es va emborratxar; i en el cas del botxí de Lampun, en intentar aprendre a tocar el xilòfon del naga, un xilòfon que emet música inaudible, una música que no pot ser res més que la llibertat.
