El tedi detallat

He aconseguit acabar-me Els angles morts de Borja Bagunyà. I estic content, no ho negaré. Encara rai que els editors de La Lectora són considerats i deixen un marge de temps prou ampli per poder fer-ne l’article. He hagut de menester pràcticament dues setmanes de lectura! No recordava haver trigat tant a acabar un llibre des d’El comte de Montecristo. Això és perquè la primera novel·la de Bagunyà és un llibre molt llarg, és clar, però també perquè és dens i, a estones, difícil i pesat de llegir. Una veritable cursa de fons estètica.

Showtime! Així comença l’extraordinària Tres, tristes tigres de Guillermo Cabrera Infante i també la xerrada de l’escriptor Eloy Guzmán a la qual assisteix un dels protagonistes de l’obra, Antoni Morella, a l’aula capella de la UB. La novel·la de l’escriptor cubà narra la nit de l’Havana des de diversos punts de vista, confluents i divergents, i és, en realitat, un homenatge a la llengua dels seus protagonistes. Un treball de reproducció de l’oralitat i de les múltiples possibilitats d’expressió en un pla físic i també temporal. Una operació semblant a la que ara porta a terme l’escriptor barceloní.

Temps d’espectacle, doncs, que és el que ens presenta Bagunyà en aquest llibre, que és un autèntic abocador —on acaba un dels personatges, per cert— de contingut mental presentat sota una prosa abassegadora, malaltissament exacta i de precisió quirúrgica astorant. Un xou lingüístic i de domini literari sota un aspecte caòtic, que obliga sovint a aturar la lectura per agafar aire i tornar-t’hi a endinsar de nou. Una col·lecció d’analogies i de metàfores i de comparacions —divertides, cruels, sorprenents— que acaba saturant el text. El showtime de l’obra de Bagunyà és enlluernador com un partit de les estrelles de l’NBA, que comença admirant-te per l’espectacularitat de les accions dels participants, però que acaba sovint en moments de tedi en què has vist tantes esmaixades i triples inversemblants seguits que fan que ja no tinguis la necessitat d’aixecar-te del sofà per celebrar-los.

Fixem-nos que, en realitat, més enllà de la suposada trama que els d’Edicions del Periscopi, com és habitual, ens presenten a la coberta, la història no avança pas gaire. No en el sentit usual amb què ho faria una novel·la. L’Antoni Morella, un professor universitari que en realitat és un pobre home (un cas més habitual del que podria semblar), veu com algú més jove li passa la mà per la cara i aconsegueix la càtedra a la qual aspirava. La seva dona, Sesé, ginecòloga, assisteix al part d’un nen més deformat i lleig que el protagonista de Wonder (no he llegit el llibre, però em vaig haver d’empassar la pel·lícula de la Julia Roberts un dimecres que em va tocar cobrir una guàrdia d’última hora de l’assignatura de Cultura i Valors a 1r ESO D). I, més o menys durant aquells temps, arriba dels Estats Units un nebot, Olof, fill del germà d’en Morella, amb qui s’odien.

Aquest plantejament, tanmateix, queda bloquejat de seguida per les constants digressions en les quals es veu immersa la novel·la. Consulto la meva migrada bibliografia de teoria literària francesa i tradueixo barroerament Henri Morier1 o Randa Sabry2 quan diuen que la digressió és la part del discurs on l’autor s’allunya del tema per narrar una anècdota, un record, representar un paisatge o una obra. O que la digressió consisteix a alentir l’acció, el frenesí, i crear un contrast amb la resta de l’escrit. Els angles morts és una novel·la que funciona per dilatació. En els capítols dedicats a en Morella s’avança sovint parodiant els comentaris parentètics que afegeixen una informació externa al discurs. Es presenta una escena (s’hi afegeix un parèntesi valoratiu) (que al seu temps té un parèntesi que el matisa) (i al seu torn pot tenir un altre parèntesi que l’amplia) (i així successivament fins a provocar en el lector la pèrdua del fil) (comptat i debatut, sovint són «parèntesis mal posats») —passa d’una manera similar en les parts del llibre en què pren el protagonisme la Sesé, però en el seu cas es fa ús dels guionets llargs, com aquest que he posat ara.

Aquest ús constant de la digressió del discurs converteix el que d’alguna forma en podríem dir el metatext parentètic o entreguionat (ço és, l’elocució que analitza l’escriptura) en el veritable text del discurs. És a dir, que la novel·la és sovint, fet i fet, totes les mirades noves i alternatives que tant en Morella com la Sesé van projectant sobre la realitat que els envolta en forma de parèntesis, guions i notes al peu. La digressió és la novel·la. Tots els «angles morts» de la nostra existència que sovint ni valorem perquè no ens fan falta, surten i es recreen en el seu discurs allargassat. Un text que beu de l’oralitat d’en Morella i que queda fixat per un narrador poc hàbil, és clar, que no descobrim amb sana diversió fins a les darreres pàgines del llibre.

L’estil d’escriptura, doncs, parodia els dos vessants científics que representen la parella protagonista de l’obra: el món universitari i la medecina. D’alguna forma, en Morella i la Sesé mantenen una «competició» en els respectius camps per aconseguir un prestigi que no se’ls reconeix. D’aquesta manera, la primera part de la novel·la, sembla que reprodueixi l’esquema de capítols (I.I, I.I.I, I.I.2.) que sovint tenen certs articles d’investigació i tesis doctorals —amb això diria que pequen més els lingüistes que els de literatura— amb subapartats que sovint resulten ridículs i superflus però que, presentats així, fan una falsa sensació d’ordre i de claredat. Al seu torn, el discurs de la ginecòloga Sesé està prenyat de tecnicismes de registre cientificotècnic d’una precisió tan extrema que converteixen algunes frases (i fases) del discurs en certament abstruses.

El llibre, per tant, acaba agafant una forma deformada com la del nen que fa néixer i, posteriorment, obsessiona la Sesé. Un nen al qual no li falta de res, perfectament sa, però que sembla que no tingui cap òrgan col·locat a lloc. Igualment, Els angles morts és una novel·la que conté tots els ingredients que podríem esperar d’una ficció com aquesta, però presentats fora del lloc esperable. Hi ha uns personatges desubicats que esperen una epifania que els rescati de les seves vides tristes. Però, quan aquesta revelació arriba (el naixement del nen Wonder o l’arribada del nebot), no acaben de trobar la manera d’encarar-s’hi satisfactòriament: en Morella intentarà redactar un article salvador i superoriginal que el catapulti a intel·lectual respectat i de prestigi i la Sesé embogirà intentant de trobar un sentit al naixement del nadó cubista.

En aquesta recerca paral·lela, Borja Bagunyà no deixa res per verd. Els meandres de la novel·la permeten l’autor fer una crítica de la impostura social, cultural i universitària. Hi ha temps per parlar i analitzar les relacions laborals, d’amistat (sovint es confonen) i de parella. Per disseccionar usos i comportaments de la societat en què qualsevol lector s’hi pot reconèixer. Per detallar qualsevol qüestió respecte al físic dels personatges, la relació amb el seu cos. En serien exemples l’escena delirant als lavabos de la universitat (p. 45), a cops de colze per raspallar-se les dents, mostra significativa del patetisme per ocupar un lloc a escala universitària. O la sang a les genives (piorrea) d’en Morella i el que simbolitza quan per fi comença a parlar de veritat (p. 491). També les notes al peu que ens expliquen el procés de creixement, la maduració física i mental del Morella en relació amb la família, els companys d’infància i les primeres nòvies. I la mutació del cos que experimenta la Sesé durant la recerca del nadó que ha trastocat la seva vida, que es narra en paral·lel a la descripció de la decadència física del pare.

Però, sobretot, també, hi ha una fixació pel que fa a la llengua. Aquest flux del discurs dels personatges, posat constantment sota la lupa del dubte, posa èmfasi sovint en els mateixos clixés de l’idioma. En la manera com ens expressem, en les paraules i construccions lexicalitzades que de tant repetir-les es converteixen en tòpics comuns. Es posa, per tant, l’accent en el mateix fet lingüístic com a base imprescindible per a qualsevol creació que es vulgui original. Tant a l’hora de pensar (de pensar-nos) com a l’hora de traslladar aquest pensament a una possible literatura.

Aquest intent de projectar una nova mirada ve, en gran part, del personatge de l’Olof, el jove nebot (postadolescent) educat als Estats Units, que mirarà amb suficiència qualsevol de les oportunitats que li pot oferir Europa. La voluntat d’explicar-se d’una forma diferent del discurs del Vell Continent que representa en Morella el farà cercar sempre la comparació o la metàfora adequada per descriure el seu voltant. L’Olof acaba sent també un personatge insatisfet, doncs, perquè es troba que la llengua mai no acaba de ser-li prou útil per definir exactament allò que ell vol dir. Tot és «com alguna altra cosa». I és en el camí de la comparació que es decandeix la flama del sentit.

Potser per això l’única solució és la que aporta l’escriptor Guzmán, que se suposa que ha escrit tota la seva obra basada, precisament, en el fet que ja està tot dit i que no queda res més per explicar. D’entrada, en Morella odia en Guzmán, li sembla un impostor i un venedor de ceràmiques intel·lectuals. Tanmateix, quan s’acari a la seva obra i la llegeixi amb atenció, hi veurà el geni que ell no és. Resulta molt curiosa l’escena en què es descriu un dels llibres de Guzmán, intitulat Herman, que repassa l’anodina existència de Herman Melville com a inspector duaner al port de Nova York. Vegem què en diu, cito extensament:

Tot i que la novel·la era espessa i s’entestava a demostrar la seva repulsió a qualsevol noció d’acció (o d’entreteniment, en definitiva), i tot i que insistia minuciosament en les disquisicions teistes del Melville o en la consignació notarial dels continguts de les maletes revisades (un tic oulipià pesadíssim) o en les interaccions pseudobeckettianes amb altres agents duaners […] malgrat tot, pensava en Morella mentre tornava cap a casa, la prosa d’en Guzmán aconseguia que t’interessés aquell paisatge desolat de banalitats monstruoses. […] (el que era important era la materialitat de l’escriptura d’en Guzmán, pensava en Morella, que no concedia cap mena de consol al lector i l’obligava a digerir una quantitat ingent de detall (perquè era ben bé allò, una materialitat documentadíssima i ultradetallada que perseguia una espècie de presentació completa del personatge i del tedi dels dinou anys de laberints laborals, gairebé com si volgués inscriure una imatge «literal» de Melville al cap dels lectors, dels espetecs precisos de les seves articulacions, dels plecs de greix que li cobrien el cos, de la manera lenta i inescapable com devia experimentar el pas del temps en aquella oficina infame, carregant la consciència palpable i insubornable del seu fracàs) […].

I bé, no és això, precisament, la novel·la que Bagunyà ens ha servit i que tenim entre mans? L’ultradetall i la voluntat d’endossar-nos una quantitat ingent de documentació que ja hem comentat que posava en joc. La ironia de posar en boca d’en Morella els pedants adjectius «oulipià» o «pseudobeckettianes» per definir una obra que no s’adona que parla del mateix pas del temps que passa ell en la seva oficina infame de la Plaça Universitat, carregant la consciència palpable i insubornable del seu fracàs. Ara bé, que en Morella acabi rendit a la prosa d’en Guzmán i que glorifiqui i reconegui una obra mestra en un llibre amb els mateixos trets en comú com el que ara ens ocupa només em genera un dubte: ¿cal entendre-ho, per part de Bagunyà, com una mostra d’autoironia (després de les castanyes repartides a tort i a dret al llarg de la novel·la) o com una mostra d’egolatria i de reivindicació de la seva aposta literària? També és cert que en Morella és un flipat i que el seu (llegiu-ho irònicament) «Verb creador» (p. 490) —que és, al cap i a la fi, el que ens empassem els lectors— no serà de lluny tan hàbil com ho seria, suposem, el del Guzmán. I aquesta és, finalment, una de les gràcies i justificacions del format de la història.

Des del debut amb Apunts per al retrat d’una ciutat (2004) Bagunyà ja va demostrar una habilitat i un enginy especials per narrar amb punts de vista subtils i desenvolupaments sorprenents, per cercar una implicació activa del lector durant la lectura. Una proposta que es va veure atenuada als monòlegs més digeribles de Defensa pròpia (2007); però que va redoblar a Plantes d’interior (2011). En més d’una ocasió ha sostingut la idea de no posar les coses fàcils al lector3 i aquest és el camí que ha aprofundit i allargassat ara a Els angles morts. No hauríem de confondre, però, posar dificultats al lector amb avorrir-lo, que és el que passa també en moltes pàgines d’aquesta novel·la. Que sigui un efecte estètic (entenc que) buscat no impedeix que, en aquestes pàgines, desapareguin, prou sovint, les ganes de continuar llegint-les.

Pàgines tedioses a banda, és evident que Borja Bagunyà ha escrit una autèntica cursa de 50 km de marxa atlètica a un ritme constant i sostingut, sense defallences ni passos en fals. Els lectors fem el que podem anant-hi al darrere encara que acabem traient el fetge per la boca. Això sí, arribar a la meta té premi.

  1. Dictionnaire de poétique et de rhétorique, Henri Morier. Presses Universitaires de France, 1961.
  2. Stratégies discursives: digression, transition, suspens. Randa Sabry. Éditions de l’École des hautes études en sciences sociales. París, 1992.
  3. Per exemple, aquí: https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/programa/nova-fornada-de-contistes-catalans/video/3651331/

(Barcelona, 1991). Filòleg i professor d'institut. Expert en literatura catalana contemporània i també en sèries de TV3. Autor del llibre Memòria, oralitat i ironia a la narrativa de Jesús Moncada (2019).