Ha arribat Frantz Fanon

Tigre de Paper i Pol·len Edicions publiquen, per primera vegada en català, Els condemnats de la terra, l’obra pòstuma del pensador descolonial i psiquiatre Frantz Fanon (1925-1961). L’obra es va escriure en el context dels processos d’independència i alliberament en els països colonitzats i, sobretot, en la guerra per la independència d’Algèria (1954-1962), en la qual Fanon participà activament fins a la seva mort. El moviment de fons del llibre, el que l’articula de dalt abaix, és la conjunció de la reflexió entorn de l’alliberament del colonitzat i la reflexió entorn de les lluites concretes per assolir tal alliberament. És a dir: què significa alliberar-se, com a colonitzat? I quina expressió té aquest alliberament en el marc del territori en el qual es lluita?

Anems a pams, però. Per Fanon, que era psiquiatra i coneixedor de les teories psicoanalistes, la colonització d’un territori no només és un domini material: com sabem, el colon no només governa amb la superioritat tècnica i armamentística, sinó que també s’imposa a nivell discursiu i d’estructura de pensament damunt del col·lectiu colonitzat. L’exercici de domini s’expressa en una miríada de violències concretes: misèria, abusos, evangelització, negació i destrucció de la tradició, esclavatge, destrucció del territori, etc. En aquest ambient de violència generalitzada i en el joc de les assumpcions, de les resistències conscients i inconscients, en l’assimilació de la cultura dominant, Fanon determina que el colonitzat és pres per tendències psicopatològiques que s’expressen, sobretot allà on el colonitzat és gestionat com a matèria primera o bestiar, en tendències violentes entre els seus possibles iguals. En el marc del joc discursiu que empra el colonitzador, el territori colonitzat no té història prèvia a la colonització, el relat que s’hi imposa és «abans de nosaltres, la barbàrie»; l’estat de violència generalitzada entre iguals, que Fanon atribueix a la misèria material i espiritual que imposa l’imperi, rep així una paradoxal justificació culturitzadora i pacificadora.

«Les relacions de l’home amb la matèria, amb el món, amb la història, en l’etapa colonial són relacions amb els aliments. Per a un colonitzat en un context d’opressió com el d’Algèria, viure no és encarnar valors, inscriure’s en el desenvolupament coherent i fecund del món. Viure és no morir. (…) Així, agafar dàtils, permetre que el xai es mengi l’herba del veí no són una negació de la propietat dels altres, la transgressió d’una llei o una manca de respecte. Són intents d’assassinat.» (p. 229-230).

La dicotomia d’entendre l’esclau i l’amo com a éssers tendents a la psicopatologies —com s’explicita en el capítol 5, on s’hi descriuen casos clínics de torturats, torturadors i víctimes de la guerra— i l’home lliure com aquell que, per afecte de la seva relació adequada amb el món, tendeix a una salut psicològica, és un axioma massa poc confessat de les polítiques d’esquerra; però que troba una adequació material força interessant en relació amb la violència, cosa que Fanon segurament descobrí per primera vegada. Que hi ha una violència que pot alliberar i una altra violència que és signe del domini i que circula, en dosis més o menys nocives, segons el context entre els qui estimem; que un ésser en formació que ha gaudit d’una infantesa basada en la tranquil·litat, el respecte i l’estima aplica molta menys violència als altres i pot tendir a desenvolupar una relació més rica amb el món és un fet que veiem als centres educatius cada dia. Així mateix, veiem els casos inversos: nois i noies que duen una marca de violència que es perpetua com a resposta adaptativa a un món percebut com a agressió. La qüestió ètica final seria: quina és aquesta violència que pot alliberar sense transmetre domini? Fanon destaca la disminució dràstica dels delictes durant la revolució i d’una situació generalitzada d’àgape, de do infinit, entre els algerians. No és tant que la violència sigui alliberadora per si mateixa, creiem, sinó que en certs contextos —el colonial, per exemple— és un pas necessari per a l’establiment d’una relació concreta amb el món, fins llavors vetada. És el desplaçament que Arendt percep entre el marxisme clàssic, en què aquesta relació es tradueix en el treball, i el que ella en diu les «noves esquerres» que potser van entendre massa reductorament la concepció de violència així com abans ja hi havia hagut una concepció massa reductora —la que acaba brandant l’ortodòxia marxista— del que volia dir «treball».1

Tornant al que dèiem més amunt, el primer pas cap a l’alliberament d’un cos colonitzat passa per redirigir la violència, que fins ara circulava entre els seus iguals, cap al colonitzador. La famosa frase del pròleg de Sartre «matar un europeu és matar dos pardals d’un tret, suprimir alhora un opressor i un oprimit: queden un home mort i un home lliure», és un resum, una mica frívol i una mica fanfarró, del que proposa Fanon. Al primer procés que ens fa esdevenir un humans, que en l’home lliure, per a Fanon, significa ser «amos de tots els mitjans materials que fan possible la transformació radical de la societat» —evidentment, no és una llibertat a la qual estiguem acostumats— o bé també «encarnar valors, inscriure’s en el desenvolupament coherent i fecund del món», cal disposar-hi un nivell zero, més baix, que és la violència contra l’opressor. Així, el cos colonitzat es desembarassa de totes les mentides i el cinisme europeu que justifiquen la servitud, de les tendències autodestructores i de la baixa autoestima.

El grau zero de l’alliberament personal coincideix amb el grau zero dels processos de descolonització, a partir del qual la repressió i el control, que ja eren els pilars de la colònia, es reforçaran i es redoblaran. Arribats a aquest punt, Els condemnats de la terra desenvolupa una anàlisi sobre els processos d’independència i d’alliberament i es pregunta què fer per no repetir errors de països veïns. L’anàlisi, eminentment pràctica, és molt valuosa perquè ens ensenya en directe les desventures i els encerts dels processos revolucionaris que tenen el repte colossal de generar un país nou i just. En aquest sentit, l’anàlisi del llibre pot ser un xic desesperant pels que tenim una perspectiva de seixanta anys. Frantz Fanon descriu el perill d’uns jocs de poder en els processos de descolonització deutors de la relació amb les metròpolis occidentals —la burgesia nacional com a aliada del país colonitzador, la recentralització, la traïció a la causa popular, la corrupció, la neocolonització, etc., s’han donat més o menys a bona part dels països que van protagonitzar les esperances d’una tercera via als grans bloc del capitalisme modern i la Unió Soviètica.2 Des de l’anàlisi que en fa el llibre, tenim la sensació, certament llunyana i extremadament parcial, que la ciutat descolonitzada no ha deixat de ser, tal com ja remarcava Fanon, una caricatura de les metròpolis oocidentals —caricatura en el sentit que les violències estructurals que les governen són les mateixes, però molt més explícites.

Vigències de Fanon

Ens volíem preguntar fins a quin punt la publicació avui d’Els condemnats de la terra té sentit i validesa per als lectors de parla catalana. Alguns elements de l’obra ens n’allunyen: d’entrada, la retòrica marxista, els vells ordenaments socials —massa, burgesia, lumpen, etc.—, que s’han tornat més volubles i viscosos a tot arreu; però especialment per una certa obsessió amb la construcció nacional i el joc discursiu, molt poc aterrat, del mot poble i la seva vinculació vaporosa amb una avantguarda de la revolució. Per exemple: «La nació no existeix enlloc, si no és en un programa elaborat per una direcció revolucionària i recollit lúcidament i amb entusiasme per les masses.» Hom pot rebutjar avui en dia aquestes concepcions, per poc elaborades i certament molt europees, de construcció de la nació. Malgrat la voluntat de concreció del llibre en aquests mots i en aquest entramat discursiu, s’hi escapa una informitat massa gran. Que Moamar al-Gaddafi pogués emprar-los fins fa ben poc, per posar un exemple, ens demostren, com ja sabem massa bé, que els discursos eteris, encara que estiguin elaborats amb bona voluntat, poden ser un escenari bonic per a dissimular una dominació, així com ho fou l’humanisme europeu. En veiem resultats a Líbia, Síria, Egipte o la mateixa Algèria, on les faccions, minories o ètnies que no participen en el govern han patit la repressió d’un programa homogeneïtzador en algun moment o altre de la història recent.

Malgrat tot plegat, la nostra resposta és que sí, bona part del discurs de Fanon és vigent avui en dia. I ho és sobretot perquè, com fa patent Sartre al pròleg i Karo Moret-Miranda a l’epíleg, Fanon no només escriu pels seus, sinó en contra —però també amb un peu a— d’Occident. I és que si ara tenim més o menys clar que el projecte espiritual europeu podia conviure amb un projecte econòmic materialitzat que ho subjugava tot al seu pas, als anys seixanta encara era una teoria en formació.

«Marxem d’aquesta Europa que no deixa de parlar de l’home alhora que l’assassina allà on el troba, a totes les cantonades dels seus propis carrers, en tots els racons del món. Fa segles que Europa ha aturat el progrés dels altres homes i els ha sotmès als seus designis i a la seva glòria; fa segles que, en nom d’una pretesa “aventura espiritual”, ofega gairebé tota la humanitat. Vegeu-la ara oscil·lar entre la desintegració atòmica i la desintegració espiritual.» Les conclusions d’Els condemnats de la terra ja deien això als anys seixanta. Potser exceptuant la cosa atòmica, podríem subscriure encara la resta de les seves paraules. Els mecanismes de control, les extraccions, les comunicacions dels governs, les relacions amb les antigues colònies: tot s’ha tornat paradoxalment més llunyà i aliè, més subtil, més obscur, menys atroç a simple vista. Però les paraules de Fanon, igual que la seva violència alliberadora, esborren la pantalla de cinismes i mentida amb molta facilitat.

Davant d’aquells que encara creuen que hi va haver un bon moment de la democràcia a Europa, que es situaria, segons el consens benpensant, en les democràcies de després de la Segona Guerra Mundial, hom hi pot contraposar les paraules de Fanon, que desfan aquesta cronologia enganyosa i imposen una mirada més lúcida del conjunt: «Europa ha adquirit tal velocitat, esbojarrada i desordenada, que s’escapa ara de tot conductor, de tota raó, i va amb un vertigen terrible cap a un abisme del qual val més allunyar-se al més aviat possible.» Frantz Fanon és necessari a tots els bàndols, encara, perquè renova l’escàndol, desfà equívocs i clarifica el camp de batalla.

Si voleu crítica literària catalana de qualitat i independent, subscriviu-vos aquí La Lectora. Amb el vostre suport feu possible que la revista es consolidi i pugui créixer.

  1. D’altra banda, és interessant mirar el cas de la Guerra Civil Algeriana (1991-2002), on partits armats islamistes van perpetrar massacres de civils, així com el govern algerià va exercir una repressió molt forta en disturbis que clamaven contra un manipulació de les eleccions, que havia guanyat en primera volta el Front Islàmic de Salvació. La violència islamista, no prevista per Fanon en l’escala d’avui en dia, és un resultat del que Arendt, i Butler més recentment, diuen que genera la violència: un descontrol del mitjà? Més enllà dels contextos de descontentament, la violència de la Guerra d’Alliberament, els traumes causats per les massacres i les tortures que generarien una agressivitat inconscient, podrien explicar un ressorgiment de la violència? O Són a causa només de l’èxit de discursos totalitzants?
  2. Set anys després de la publicació d’Els condemnats de la terra, Arendt va publicar el seu famós Sobre la violència. Malgrat que en el moment de redacció la Guerra d’Algèria ja s’havia acabat i el país estava en un moment d’efervescent construcció nacional, Arendt ens diu, múrria: «Identificar els moviments d’alliberació nacional amb aquests esclats (violents) equival a profetitzar el seu fracàs, al marge del fet que la seva improbable victòria no canviaria el món, o el sistema, sinó només el funcionariat». Malgrat l’encert parcial del seu comentari profètic, Arendt deixa fora de joc algunes cartes que la podrien rebatre. Així com al mateix llibre deixa fora a Benjamin, si aquesta citació és una resposta al pròleg de Sartre a Fanon, llavors es veu com no es va endinsar en el text d’Els condemnats de la terra perquè hagués implicat haver d’enfangar-se en la complexitat de les relacions colonials.

(La Garriga, 1990). Llicenciat en Belles Arts i màster en Estudis Avançats en Història de l'Art. Ha publicat els llibres de poemes Vell País Natal (Adia, 2014) i Aiga (Adia, 2017). Coordina l'espai Expressions de La Directa. Treballa amb joves.