Com dir el desig de veu

comment dire —
ceci —
ce ceci —
[…] comment dire —
voir —
entrevoir —
croire entrevoir —
voloir croire entrevoir —

Samuel Beckett 

Un dels problemes més recurrents de la història de la cultura és la relació entre el jo i el món, entre el subjecte i el predicat. Des del punt de vista epistemològic això ens porta a les possibilitats de coneixença d’una realitat exterior a la consciència més immediata; des d’un punt de vista lingüístic, anem a parar a la relació entre el significant i el significat; des d’un punt de vista estètic, a les possibilitats de representació d’aquesta realitat. Molt a grans trets, podríem dir que en tots tres àmbits hi ha un ventall que va des del positivisme més extrem —coneixem la realitat, els signes es refereixen a fets, etc.— fins a l’idealisme —el món és l’expressió i el recorregut d’una idea. En un món ultracarregat de símbols i perspectives, aquest diguem-ne debat, aquesta tensió està més viva que mai. I l’objecte de l’art és el camp de batalla més actiu en un moment que s’entén que l’art ha de representar la realitat en el sentit de reproduir-la, imitar-la. És per això que alguns productes culturals sembla que, més que adaptar-se al sentit del temps, tinguin una llista de temes a tractar o condicions per les quals excusar-se. D’altra banda, qui pensa que l’art ha de fer aquest paper no s’ha dignat a donar un cop d’ull a cap poètica des d’Aristòtil fins als nostres dies. I això és molta gent dient el contrari del que dius tu.

Continuem, però. Deia que els grans problemes de la humanitat es redueixen a la relació entre el jo i el món, en les seves múltiples dimensions —també la ciència entraria en aquesta problemàtica humanística, evidentment. Fins i tot les relacions entre homes estan determinades, en part, per la relació anterior que s’estableix entre l’home i el món. La relació per excel·lència entre iguals és l’amor, és clar. La benvolença i l’obertura del jo a un altre, a penetrar i ser penetrat, com la mar, que deia Blai Bonet. Normalment entenem l’amor com una estimació mútua, però també contemplem una gran diversitat d’amors no correspostos. Hi ha allò que normalment s’entén com a no correspost; és a dir, jo l’estimo però l’altre existeix a prop meu i no té aquest sentiment per mi o ha deixat de tenir-lo. Però també hi pot haver una no correspondència de l’amor si l’objecte de l’amor és lluny, com en el cas de Jaufré Rudel i el seu amor de lonh, l’amor ses vezer que va crear escola i que és potser el primer tret místic de la literatura trobadoresca. Un altre cas de llunyania estimada seria el de les cantigas de amigo, que, com les jarchas, canten l’enyor per un estimat que ha partit. Encara tindríem els casos de Dante i Petrarca amb Beatriu i Laura, mortes i encara cantades i estimades, etc. A banda, en aquesta tradició d’amor sense correspondència, també hi hauria els casos més explícitament místics: el Llibre d’Amic i e Amat de Llull, l’obra de Joan de la Creu i la de Teresa de Jesús. Una tradició que, en l’àmbit català, culmina en Jacint Verdaguer —tot i que el misticisme de Verdaguer també viu diferents etapes, com explica Camps i Arbós en la nova edició d’Idil·lis i cants místics (Verdaguer Edicions, 2021)— i que ben entrat el segle xx encara cueja en Vinyoli —i no s’acaba, que en trobaríem exemples en la poesia del segle xxi. I, ja que apareix l’autor de Domini màgic, cal recordar també la teorització de l’amor intransitiu que fa Rilke als Quaderns de Malte, un amor que es desprèn del seu objecte per poder ser pur.

Més amunt deia que un altre dels aspectes de la relació entre el jo i el món és el llenguatge. Fet i fet, com explicava fa uns dies Amador Vega en una xerrada a l’Ateneu Barcelonès, la mística occidental no deixa de ser una experiència lingüística. Sense negar l’experiència mística d’eixir d’un mateix, profundament individual, cal entendre que la tradició mística té la seva continuïtat precisament la seva expressió lingüística. Ningú no és capaç d’empatitzar amb un altre de tal manera que hi comparteixi l’experiència de Déu, però sí que pot descobrir quins són els mecanismes d’expressió del rapte. Doncs bé, no només la mística sinó també la relació entre el pensament lingüísticament articulat i un món exterior és una qüestió que ha ocupat la cultura des dels seus inicis. El llenguatge com a pont entre el jo i el món ha portat més maldecaps que cap altra cosa, i, en definitiva, la seva essència i la relació que expressa —o, justament, que deixa d’expressar— és potser el tema per excel·lència de l’art i la literatura. La situació de l’home en el món és l’expressió de l’home en el món i no hi ha essència fora d’aquesta expressió, d’aquest dir constant aquest home i aquest món. Durant la Modernitat, des del seu inici renaixentista fins al fracàs de la Il·lustració hi havia una confiança en trobar les possibilitats exactes de coneixement del món, la constatació d’una inestabilitat epistemològica que era salvable a través del desengany, en literatura, i de la certesa, en filosofia. El fracàs del projecte modern i, per tant, la certificació de la impossibilitat d’un coneixement sòlid del món els trobem expressats immillorablement en la Carta de Philipp Lord Chandos a Francis Bacon, d’Hugo von Hofmannsthal, en la qual Lord Chandos anuncia que renuncia per sempre a la creació literària perquè ha perdut la confiança en la capacitat expressiva del llenguatge. És l’eclosió d’una crisi del llenguatge que va acompanyada d’una nova crisi epistemològica i moral, com tres segles enrere.

Tot plegat és prou conegut, però serveix per establir les coordenades en les quals es mou el llibre que ens ocupa avui: Desig de veu, de Carles Camps Mundó (Saldonar, 2021). El primer llibre que publica després de La mort i la paraula. Obra poètica (1988-2018) reprèn bastant explícitament els temes que hem apuntat abans. Sobre els llibres que recull aquest volum, recomano la lectura del recent article de Marc Rovira Urien a Reduccions1en el qual no només revindica la poesia de Camps Mundó sinó que mira d’explicar com al llarg de la seva producció l’autor s’adona no només de la desaparició del món i de la no referencialitat del llenguatge, sinó també la desaparició del subjecte en el seu dictum. Així doncs, Desig de veu no és només una continuació de la tradició occidental que he esbossat, sinó que és un plec més en la pròpia trajectòria de l’autor des del moment que poetitza la capacitat expressiva però també performativa del llenguatge i la seva relació tant amb la consciència com amb la vida, elements que al llarg del llibre van fent un joc de conjunció i disjunció que en determina el recorregut. Diu en el text que fa de pròleg que l’art és una indagació feta des de la consciència de la vulnerabilitat, «una indagació […] que perquè sigui veritat ha de ser molt dura, radicalment sincera, amb nosaltres mateixos». I continua: «Ens hem de tenir una despietada pietat i alhora sentir un egoisme solidari que ens ensenyin a viure en l’esquinçament de la consciència però que alhora ens serveixin per evitar que l’escletxa s’engrandeixi, per evitar l’escissió que ens separi de nosaltres i dels altres» (p. 10). El punt de partida queda clar: vivim en una indefinició de la qual només podem dir que és vulnerable. Així les coses, quin paper li queda a la poesia? Camps Mundó ja va renunciar a un telos de la poesia i aquí hi torna: «Allò que es pot resoldre abandona el camp de la poètica per endinsar-se en el camp del relat. Perquè la poesia posa veu a la nostra essència tràgica. (No oblidem mai que la nostra essència és precisament la contingència, la consciència de contingència.)» (p. 10). Hi ha, doncs, un punt de partida però no hi ha cap arribada en la poesia, la seva expressió es resol en si mateixa perquè el suposat referent, posem-hi el correlat objectiu, no compta per a res més que com a matèria per al poema. Es podria pensar que hi ha un abandonament de la realitat per passar a una poesia basada en epifanies, però en el cas que ens ocupa hi ha també una dimensió ètica des del moment que s’estableix la vulnerabilitat com el predicat essencial de l’home. La poesia, doncs, ha de servir per «fer-te descobrir com ets quan no ets utilitzat. Quan no ets utilitari. Quan et vesses humanament, sense comerç». És per això que «poetificar és estrènyer el cercle del llenguatge al voltant de l’última resistència: la inexistent, i per això irreductible» (p. 11).

Desig de veu és pràcticament un recull dels llocs comuns sobre aquesta impossibilitat del llenguatge. Al poema 3 diu:

Sí, vius per l’acció, però també
fets de no-res, encara que no-res
no tingui lloc en l’haver-hi sencer
mentre no cessi el pensament de ser.

I ara això (com apujant el volum):

Un no-res que és la sola veritat,
la que ignorem. […]

A la tercera part del poema 4:

Desig de ser sense temps d’existència.
La plenitud que no cap en els dies.
Feixuga pesantor de ser. La càrrega
de la carn arrencada del no-res.

Més enllà del platonisme d’aquests versos, m’agradaria fer un incís. Acostumem a pensar en aquest «més enllà» de l’experiència en el sentit d’eternitat, allò immutable que s’expressa en el canvi, etc. En aquest sentit, hi ha un poema de Don Paterson al poema «The Deal», de Zonal (Faber & Faber, 2020), en el qual la Mort ve a buscar les seves víctimes però els ofereix la possibilitat de ser «conscients» de l’eternitat en comptes de morir. És un tracte en què sempre hi surt guanyant perquè Paterson imagina una experiència d’eternitat en la qual el temps no és una dimensió i, per tant, totes les desgràcies i dolors passen alhora i els individus imploren de ser morts definitivament.

Anyway, if you think your life has little meaning now
and I know you do, or you wouldn’t have answered the ad –
you really want to try five minutes of immortality.

A la segona part del poema 2 de la segona part del llibre —sembla un acudit, però és casualitat— Camps Mundó descriu la idea que sembla articular el llibre:

L’alè de les paraules, l’escriptura,
cal·ligrafia de la veu més fonda:
poemes densos, però dialògics,
poemes de sintaxi resseguible
però sense argument que els subordini.

Si agafo aquest «argument» en un sentit ampli —és a dir, com a referència a una realitat exterior al mateix poema, encara que sigui una realitat figurada i no una experiència real (o encara que ho sigui, ens és igual)—, si agafo «argument» com espai de figuració semblant al del món que experimentem, penso que la relació no és de subordinació, o no més que la de sotmetre un so a una grafia. Aquest correlat, aquest marc d’experiència en el poema pot servir per articular-lo i fer-lo més expressiu —de la mateixa manera que la forma d’un poema no només subordina, sinó que, quan és útil, amplifica.

Camps Mundó no és l’únic poeta de la seva generació que practica aquest replegament del llenguatge poètic. Un dels grans exponents de la reflexió sobre les possibilitats expressives del llenguatge, i en concret de la poesia, és Víctor Sunyol. A Birnam, el de Vic es pregunta per què ho fem, tot això. Quin sentit té parlar, fer teatre i no callar i deixar que les coses siguin; «estimar i callar», diu. Camps Mundó li respondria que «el “sentit” que té expressar-se, en tota la seva plenitud, és la seva inevitabilitat».2Uns quants anys abans, a «I want to be languageless», text que serveix d’epíleg a Des d’ara (Proa, 2005), Sunyol parla de la importància que ha tingut per a ell desfer-se de l’ús corrent del llenguatge, proposa de renunciar a «cap estructura fixa on aferrar-se i amb què dissimular l’orfenesa total de l’individu davant d’això que en diem “parla” o “expressió”». Fins llavors, diu, havia procurat fer evident «la ferida del subjecte i la ferida de la llengua», però a partir de Des d’ara el projecte canvia i es tracta d’expressar, construir amb elements lingüístics alguna cosa semblant a l’expressió però que no amagui aquesta «ferida». Aquesta separació entre el subjecte i el món, o, si es vol, entre fenomen i noümen, no podrà salvar-se. Però no cal, no es vol, de fet: el «dir ple», diu, reclama una ascesi al llenguatge; una ascesi «en la qual és el text i no l’autor qui passa aquesta experiència». Allò d’Amador Vega, també aquí. Si la gramàtica és un constructe, una eina, no pot identificar-se amb la cosa dita. Però dir positivament aquesta separació tampoc és possible perquè una de les dues parts de la proposició és inexpressable: el llenguatge i això són diferents. Però això què és? L’expressió d’aquesta tensió, diu Sunyol, ha de renunciar a l’estructura lingüística, però no als seus elements. Per això ell opta per resoldre que els mots connectors que normalment l’ús ha buidat de significat siguin els que articulen el discurs: expressen les relacions possibles, però no actuals.

Sunyol serveix per veure una solució radical —dic radical sense estar-ne gaire segur, però ja que es tracta de dubtar de les possibilitats expressives, ja va bé—al conflicte expressiu: les seves solucions, inspirades en tradicions orientals i avantguardes occidentals, són en el conflicte mateix. En canvi, Carles Camps fa un discurs sobre la impossibilitat —i la inevitabilitat— de bastir un discurs. Els poemes són generalment llargs, en versos decasíl·labs —excepte un cas, significatiu per altres qüestions— i, sobretot, discursius. Poques vegades llegint els poemes d’aquest llibre el lector percebrà trencaments sintàctics significatius. Camps Mundó manté una estructura lingüística i poètica molt coherent, molt forta, però li fa dir que justament malgrat que el llenguatge és inevitable, també és una falsedat: la bastida no és l’edifici, per molt útil que pugui ser. L’autor se situa fora del conflicte, en l’espai segur de l’estructura mètrica i gramatical, però en fer això elimina qualsevol sensació de seguretat que pugui tenir el lector: allò que està llegint és com l’escala de Wittgenstein, l’haurem de llençar un cop hàgim arribat on volíem arribar. En definitiva, el seu caràcter propedèutic és possiblement l’aspecte més rellevant d’un llibre que repassa gairebé fil per randa els tòpics sobre les limitacions del llenguatge. Fet i fet, el positivisme lingüístic està desacreditat des de fa pràcticament una setantena d’anys, l’art i la literatura contemporànies tenen com a tema preeminent les seves possibilitats expressives i, sobretot, el fracàs de la Modernitat a l’hora d’establir una relació no ja eficient, sinó estable, entre el jo i el món, són elements a bastament tractats. I és en aquest moment que se’m planteja la pregunta sobre què és més desitjable: continuar aquesta línia eminentment especulativa, una «poesia per especialistes», com diu Joan Todó;3 o bé és preferible una poesia diguem-ne més expressiva, que no eviti els temes esmentats però que els porti a una certa materialitat.4 Al cap i a la fi, malgrat totes les giragonses que fem, el llenguatge encara significa alguna cosa.

  1. Rovira Urien, Marc. «Carles Camps Mundó i els mecanismes de la paraula: un intent de donar forma al buit». Reduccions: revista de poesia, (en línia), 2020, Núm. 115, p. 149-77, https://raco.cat/index.php/Reduccions/article/view/376880 (Consulta: 21-06-2021).
  2. Camps, Carles. «¿”Sentit” del poema?». Reduccions: revista de poesia, (en línia), 2019, Núm. 112, p. 247-8, https://raco.cat/index.php/Reduccions/article/view/359791 (Consulta: 23-06-2021).
  3. Joan Todó a la carta adreçada a Raül Garrigasait en el recent La vista als dits (LaBreu, 2021) diu que «gent com Subirats, o com Josep Pedrals, han sabut reobrir el compàs, per dur la poesia a recuperar el terreny perdut». Penso que molts poetes de la generació que avui voreja els trenta anys continuen en aquesta línia, tot i que no crec que hi hagi elements estilístics concrets que caracteritzin aquesta generació.
  4. Amb materialitat em refereixo al contingut del poema, a tenir un agafador, en cap cas parlo del sentimentalisme o la consolació barata que critica Camps Mundó al pròleg: quan parlo d’experiència em remeto al que deia Robert Langbaum a The poetry of experience sobre la poesia de l’experiència i al concepte de «correlat objectiu» d’Eliot.

(Manresa, 1989). És llicenciat en Filosofia a la Universitat de Barcelona i es dedica a la docència en educació secundària. Ha publicat el llibre de poemes D’epitalami, res (Meteora, 2017; Premi Cadaqués a Rosa Leveroni). Ha traduït Poeta de les Cendres, de Pasolini (Edicions Poncianes, 2015) i la selecció de poemes «Milestones, 13», d’Allen Ginsberg (Edicions Poncianes, 2015). Actualment treballa en una tesi doctoral sobre literatura catalana del Barroc.