De vegades, a la història de la literatura, hi ha llibres que tenen tant d’impacte al seu moment que acaben generat una influència inesperada i obren noves fronteres que altres autors amplien fins al punt de formar una nova manera d’entendre la literatura. Un exemple paradigmàtic és Frankenstein o el modern Prometeu (1818) de Mary Shelley, una obra que va esdevenir una important precursora per a un gènere ficcional que a principis del segle xx es batejaria com a ciència-ficció. En la història dels gèneres fantàstics, malgrat l’enorme proliferació d’autors, no hi ha tantes obres que marquin un abans i un després en la manera d’entendre el gènere. De fet, segurament els noms d’aquests pioners són ben pocs: Shelley, Verne, Wells, Zamiatin, Čapek, Asimov, Dick o Gibson. De fet, William Gibson és segurament un dels autors més recents que ha influït de manera més considerable en la manera com s’entén avui dia un determinat tipus de ciència-ficció. Amb la seua novel·la Neuromàntic (1984), va donar el tret de sortida al ciberpunk, un subgènere que barreja la novel·la negra i la distopia. Normalment presenta una estètica fosca molt marcada, protagonitzada per antiherois que treballen com investigadors o hackers informàtics, que viuen a cavall d’un món dominat per grans corporacions i un altre de virtual, el ciberespai. El ciberpunk té uns precedents clars com són diverses obres de Philip K. Dick, però sobretot, Els androides somien xais elèctrics? (1968), en el qual es basaria Ridley Scott per fer el seu paradigmàtic film Blade runner (1982); el manga Akira (1982-1990), de Katsuhiro Otomo, i el relat Johnny Mnemonic (1981), del mateix Gibson. No obstant això, va ser amb la novel·la Neuromàntic que el subgènere va guanyar la popularitat que té avui dia. Va influir a multitud d’autors posteriors com Neal Stephenson, Richard Morgan, Masamune Shirow o les germanes Wachowski, i va obrir la veda per a la creació de tot un seguit de nous subgèneres amb el sufix “-punk” com ara, entre desenes més d’exemples, l’steampunk, el dieselpunk, el solarpunk o el hopepunk.
A casa nostra, tanmateix, en el moment d’apogeu d’aquest subgènere, no va semblar exercir gaire influència en els autors de ciència-ficció locals, malgrat que el mateix Neuromàntic es va publicar en català l’any 1988 amb traducció de Joan Fontcuberta, un any abans que la traducció en castellà. Tenim un parell d’obres que, tot i no ser estrictament ciberpunk, s’hi aproximen com El superordinador (1980), d’Oriol Vergés, sobre un director d’una megacorporació que vol fer servir un superordinador per crear una nova humanitat, i L’altra cara del mirall (1994), de Montserrat Galícia, que presenta una estètica ciberpunk per explicar una història sobre uns adolescents que es coneixen en un món virtual. Aquesta pràctica absència d’obres és una mostra més de la manca d’articulació de la ciència-ficció en la nostra literatura. I aquesta anomalia fa que, curiosament, la primera obra estrictament de ciberpunk en català sigui Simulacions de vida (2014), d’Enric Herce, és a dir, de només fa set anys. En els últims temps, per fortuna, el reviscolament de la literatura de gèneres fantàstics s’ha fet una realitat i ara ja tenim una sèrie d’autors que juguen amb aquest subgènere amb coneixement de causa com ara «Verd gasós sobre fons de neu i cendra» (2015), de Sergi G. Oset; «Afers interns» (2017), de David Castejón; «Terres mortes» (2017), de Marc Juera; Barcelona 2101 (2018), de Valentí Puig; Estació Boira (2018), d’Enric Herce; Consciència (2019), de Teresa Colom, o «Codi binari» (2019), de Jordi de Manuel.
I amb tot plegat, arribem a l’any 2021, en el qual es dona una curiosa conjunció: la reedició de Neuromàntic per part de Pagès Editors i la publicació de dues novel·les que són unes deutores clares de la novel·la de Gibson: Les màquines del caos (2021), de Ricard Efa, i L’estrany miratge (2021), d’Enric Herce. Per una banda, Les màquines del caos és la novel·la debut de Ricard Efa, un autor que fins ara era conegut com a dibuixant de còmics —sobretot en francès, un altre dia podem parlar dels escassos còmics que es poden trobar en català— i que ha arribat a ser nominat fins i tot al premi Eisner, un dels premis més importants del món del còmic. Però tornant a la novel·la, trobem una ambientació que, en molts aspectes, podria tractar-se d’una novel·la de Gibson: ens situa en un món dominat per grans corporacions que tenen el monopoli de la tecnologia i duen a terme experiments que van molt més enllà dels límits ètics; i, per contra, també tenim una facció de rebels, sobretot format per furoners i mercenaris, que malgrat els interessos personals que els condueixen, busquen fer trontollar el sistema. Assistim a una novel·la amb un estil senzill i un ritme trepidant, que encadena escena d’acció rere escena d’acció, sense descans, i que va guanyant complexitat a mesura que anem avançant, fins a arribar a un final apoteòsic que, amb tot, deixa massa fils a l’aire. A més, tot i la voluntat de l’autor de presentar uns personatges —sobretot els femenins— poderosos, la trama és tan dominant que fa que els personatges se’n ressentin i quedin un xic desdibuixats. Tot plegat es compensa, però, amb el seu rerefons posthumanista sobre la relació entre l’ésser humà i la tecnologia, que dialoga molt bé amb Gibson i altres grans obres mestres ciberpunk com Akira o Ghost in the Shell.
Per altra banda, trobem L’estrany miratge del ja veterà en el gènere, Enric Herce, perquè es tracta la tercera entrega d’una saga ciberpunk —el Boiravers—, juntament amb Simulacions de vida i Estació Boira, una trilogia de llibres amb ambientacions i personatges interconnectats. L’estrany miratge, segurament la millor de les tres, també comença amb tota la carn a la graella i ens veiem immersos en una escena d’acció trepidant, al més pur estil ciberpunk, amb un món en què la realitat i la virtualitat s’entrecreuen. A diferència de la novel·la d’Efa, en què l’acció és més preponderant, amb Herce assistim a un thriller policíac es barreja amb una trama de venjança montecristiana, amanida d’uns personatges molt enigmàtics. El llibre d’Herce és un joc també formal, en què s’entremesclen molt un munt de punts de vista i molts ous de Pasqua, que acaben representant un repte que demana la complicitat del lector. Potser la reflexió filòsofica i posthumanista paradigmàtica del subgènere en aquest cas no són l’aspecte més important, però la fluïdesa de lectura i la capacitat d’immersió són una recompensa prou suculenta.
Tenint en compte aquesta revifalla, fa l’efecte, doncs, que el ciberpunk ha vingut per quedar-se a la literatura catalana. Si una cosa comparteixen aquests dos últims exponents, és la seua capacitat d’escriure amb les eines que els concedeix la ciència-ficció una literatura de caràcter popular, amb molta acció, que entreté al més pur estil blockbuster. I aquesta última afirmació no pretén ser una comparació frívola, sinó ben al contrari, aquesta capacitat de crear una trama trepidant és una característica que s’agraeix llegir en les nostres lletres, on l’alta literatura té un paper preponderant. Perquè si volem una literatura normalitzada, la literatura popular també hi ha de jugar un paper clau: necessitem literatura eròtica, necessitem literatura negra, necessitem literatura de terror, necessitem literatura fantàstica i, per descomptat, necessitem ciberpunk. Per fortuna, sembla que, en aquest últim aspecte almenys, anem per bon camí.
