L’ofici de viure

La Lucía, la jove protagonista d’Et diré R., arriba a una gran ciutat de noms pragmàtics —els carrers, per exemple, estan numerats. Una urbs gegant i impersonal, grisa, d’extraradi perillós. Per pura casualitat —una confusió amb l’adreça on volia anar, del carrer Noranta al carrer Quaranta— s’instal·la ràpidament a casa d’una noia, la Talita, que l’acull sense fer gaires escarafalls. No se’ns donen més dades, d’aquesta ciutat, més enllà d’espais obvis com bars, un hospital i un servei de metro. A la vegada, tot i que podem deduir que el gruix del relat de la Lucía s’esdevé al llarg d’uns dos anys —el temps, d’instal·lar-se a la ciutat, quedar-se embarassada i viure els primers mesos amb el seu fill— costa trobar referents temporals que ubiquin la història. Les experiències de la Lucía s’expliquen des d’un passat que ja sona remot (s’esmenta un parell de cops un walkman!) però que diria que es vol atemporal.

Aquells lectors que ja coneguin l’obra anterior de Queraltó, el recull de contes El que pensen els altres (Premi Mercè Rodoreda 2017), hi podran retrobar, en la Lucía, un personatge similar al de molts d’aquells relats. A l’obra de debut l’escriptora penedesenca posava la lupa sobre uns éssers discrets i sovint apartats. Silenciosos i àdhuc marginals, dels que omplen cases i caminen carrers sense cridar mai l’atenció. Es notava l’esforç per entrar a la ment d’uns personatges —l’autora es nota que se’ls estima— i explorar-ne els matisos. El que pensen els altres, tal com indica el títol,1 és una mena de reivindicació de veus silenciades, bé per la pròpia timidesa, bé per un món que els ignora. Personatges essencialment bons (de bondat innata), que es veuen travessats per culpabilitats i responsabilitats sovint injustes, fruit de l’atzar, que pateixen més o menys en secret. Víctimes, també, d’una societat que els aboca a situacions més aviat tristes o deplorables. 

Clara Queraltó debuta amb una novel·la introspectiva i depriment que difumina l’espai i el temps. Deixant de banda la versemblança o no del tret de partida, la història se centra en una cadena de reflexions —d’entrada aparentment desordenades— que, tanmateix, aniran agafant vigor a mesura que avancem pàgines. Tot plegat per entrar al petit món de la nostra protagonista. Una bombolla existencial en la qual amb prou feines hi tenen cabuda els elements externs. La novel·la s’estructura, per tant, en breus capítols, que muten del diari personal a la carta al fill (p. 66) o a un monòleg teatral dedicat a la mare (p. 98). Però que conté, sobretot, textos dedicats al pare de la criatura: l’element extern que acaba trastocant el seu món. Aquesta mena d’aïllament en la qual viu la Lucía és una font de retrets: «És que a vegades des de fora sembla que us penseu que viviu en una pel·lícula, tu i la teva amiga. Sembla que no acabeu d’entendre de què van les coses.» (p. 194). Però també explica, d’alguna forma, el bloqueig mental que li impedeix assumir que està embarassada fins que ja és massa tard per avortar.

L’escriptora del Pla del Penedès ens planteja unes memòries de joventut de la Lucía molt sensorials. La prosa s’atura en descripcions de parts del cossos —apareixen reiterades descripcions de mans— i les seves fisiologies. La llarga escena del part (p. 57-65) potser en seria la mostra més paradigmàtica. També les prosaiques escenes sexuals o les pàgines d’enumeracions o llistes descriptives (p. 51 o 112) que, val a dir-ho, es fan una mica redundants. Comentava al primer paràgraf que la novel·la té un aire atemporal perquè, en el fons, el que li interessa és centrar-se en la peripècia vital de la joventut de la Lucía. Una existència que, per desgràcia, podria haver esdevingut fa cent anys o avui mateix. Hi ha un aire espès, relacionat amb la migranya persistent que pateix la protagonista, que acaba impregnant tota la novel·la.

I és que des d’un bon inici, la narradora ja ens aclareix quin és el seu estat vital i quin serà l’aire que impregnarà la història «[…] la vida se’m descontrolava i agafava uns camins que no havia pogut preveure. Saltava d’un error a un altre com quan una pedra rodola per la teulada, rebota amb la barana del balcó i acaba escolant-se entre les reixes de la claveguera». Una comparació que obre el llibre i que fa pensar en aquella de la Marta de Terra Baixa quan diu que l’han tractada «com a una pedra dels camins, que es fa anar amb els peus perquè rodoli».2 No faig aquesta comparació per fer-me el pinxo, sinó perquè em sembla que, realment, podríem trobar paral·lelismes entre la icònica Marta guimeraniana i aquesta Lucía queraltoniana. Dues joves que viuen als marges del sistema i que són víctimes, en un grau o altre, del poder que certs homes exerceixen sobre elles. Dues noies que s’abandonen i es resignen a una vida sense gaires aspiracions.

A banda de la pèrdua i el consegüent dol o l’ambigüitat de certes relacions afectives, sembla evident que un dels temes centrals de l’obra és la maternitat indesitjada i el rebuig que algunes mares experimenten cap als fills. No és cap secret i ja s’apunta a les primeres pàgines: «Jo no podia i no volia cuidar aquest fill» (p. 11). La voluntat, a l’inici, de ni tan sols batejar-lo amb un nom complet (et diré R.), amb la voluntat de no posar nom a allò que no volem estimar. Perquè quan passa a ser una realitat, una entitat amb nom, potser ja és massa tard. És un tema encara tabú que ja ha anat apareixent, però, en altres llibres. I em sembla més honest, per tant, remetre-us directament a l’article que va escriure Laura G. Ortensi fa aproximadament un any (Les mares també maten), a propòsit de l’escriptora Katixa Agirre (Les mares no) i que explica perfectament aquesta casuística. Tot i no plantejar un cas tan cru com el de l’escriptora vitoriana, la idea de l’infanticidi també planeja en alguna pàgina d’Et diré R. (p. 92).

Dit això, més enllà de la maternitat indesitjada, l’èmfasi de l’obra podríem situar-lo, també, en quin és el sistema que provoca que es pugui arribar a una situació com aquesta. Què provoca que s’arribi fins aquí. Com algú tan jove pot viure una vida per inèrcia, sense ambicions ni il·lusions. Hi ha un rerefons —social o ideològic— en la tria d’un personatge així per a una novel·la com aquesta. D’alguna forma, l’obra esdevé el relat d’una existència insegura, estantissa, tant pel que fa a recursos palpables com sentimentals. D’una vida conformista com tantes d’altres. I de com el fet d’haver nascut en un context o un altre condiciona massa sovint la manera que tenim d’entendre el món.

La Lucía i la seva nova companya Talita porten una existència tan anodina com contraposada. Mentre la Talita estudia infermeria alhora que treballa de cambrera, la Lucía es «conforma» amb netejar la cuina d’un restaurant i no sembla que tingui cap altra aspiració. La Lucía viu a remolc de l’exemple de la Talita i, fins i tot en el moment de l’embaràs, sembla que només pugui tirar-lo endavant amb l’ajuda de la seva amiga. Hi ha una mena d’ambigüitat amical-sensual, latent, en la relació entre aquests dos personatges. Sovint sembla que la Lucía només visqui gràcies a l’alè i els ànims que li dona l’amiga. Viu en una mena de laissez faire vital que la condueix a una existència bastant apàtica, només esquitxada per relacions sexuals esporàdiques. Ni tan sols les opcions de «redempció», —com les que li ofereix la interessada espiritualitat de l’amo del restaurant on treballa— es tenen en compte.

A partir d’una d’aquestes relacions entra en escena un dels personatges centrals de l’obra, l’Horaci, que tot i que tingui una presència formalment reduïda, té un pes fonamental en tota la trama. Una presència que trastocarà per sempre més la vida de la nostra protagonista. No en va pràcticament totes les paraules que escriu la Lucía van dedicades a ell. És estimulant la manera subtil i tangencial com Queraltó és capaç de presentar la relació entre aquests dos personatges. Com a través només d’unes poques aparicions podem anar intuïnt la personalitat individualista i egocèntrica de l’Horaci. Un artista —és músic— que va sovint acompanyat d’amics intel·lectuals bufats que es pensen que elaboren grans discursos que només són focs d’encenalls (p. 77) (és, potser, una de les poques notes d’humor, finíssim, que ens brinda la novel·la). I com, més endavant, només amb una escena de discussió de la parella (103-108) podem deduir la verinositat del personatge per atrapar la protagonista. Al cap i a la fi, tot i el pas del temps, ella continua tenint la necessitat d’escriure-li, potser per explicar-se a ella mateixa i exorcitzar el seu passat (p. 179). 

Tot i la desoladora sensació que travessa tota la novel·la, al final apareix una certa claror, una certa esperança. No deixa de ser, però, una aurora grisa, sense ni un bri d’èpica. Com conclou la mateixa Lucía: a la vida, «només et cal no esperar coses gaire espectaculars i tenir paciència» (p. 179). Bé. Com a funcionari en pràctiques del departament d’educació em sembla una actitud respectable i fins i tot desitjable. Com a lector de novel·les, personalment, n’espero alguna cosa més engrescadora.

  1. A banda de la interpretació més reivindicativa de descobrir-nos personalitats no tan grises com semblen, també em fa pensar en aquella citació de Joan Fuster: la gent sempre són ells.
  2. Terra Baixa, d’Àngel Guimerà, acte II, escena VIII.

(Barcelona, 1991). Filòleg i professor d'institut. Expert en literatura catalana contemporània i també en sèries de TV3. Autor del l'estudi Memòria, oralitat i ironia a la narrativa de Jesús Moncada (Gara d'Edizions, 2019) i del recull de relats memorialístics Partint de Zadar (Premi Pare Colom 2022, Lleonard Muntaner Editor).