La muntanya catalana: del pairalisme a l’antropocè

(Conferència llegida a les jornades d’estudi “De què parlem quan parlem de ‘novel·la muntanyenca’?”, organitzades per la Càtedra Víctor Català de la Universitat de Girona i Ajuntament de l’Escala, a L’Escala, el passat 24 de setembre.)

La “muntanya catalana” és el terme que engloba les múltiples metonímies espacials que dominen la literatura catalana de finals del segle xix, des de Verdaguer a Guimerà, Vayreda, Català o Casellas. La història segueix un patró romàntic clàssic: amb la industrialització i la migració massiva a la ciutat, la literatura projecta les essències culturals de la nació al món rural que desapareix. Encara que els retrats del món rural varien i combinen des de les escenes pairalistes de locus amoenus fins a la violència més ancestral, la base ideològica de la literatura muntanyenca és presentar un estat natural que legitima un ordre social determinat. La imatge de la muntanya catalana és ideològicament efectiva perquè, tal i com ha observat Margarida Casacuberta, «el respecte a la tradició i a la religió que caracteritzen la cultura muntanyesa són indestriables del respecte a les estructures patriarcals i al paternalisme com a forma de relació social».¹ Per dir-ho ras i curt, la funció de la muntanya catalana era domesticar el monstre de la lluita de classes que la ciutat havia engendrat.

Una altra finalitat ideològica de la muntanya catalana va ser la creació d’un espai nacional diferenciat d’Espanya. En referència a la literatura modernista, però aplicable a moltes obres des de la Renaixença, Josep Miquel Sobrer s’ha referit al «mythicizing of place [that produces a] metonymic imaging [from which] comes an attitude of rejection —Catalonia as not-Spain— which conjures an escape to a lost place».² Sobrer, doncs, ens mostra la ideologia d’aquesta inversió metonímica: la idea no és representar Catalunya com una entitat plena i separada d’Espanya, sinó representar-la negativament com a no-Espanya, o sigui, com a espai diferenciat que tanmateix no es constitueix com a cos independent.

Encara que la muntanya catalana va funcionar com a eina constructora de la nació, la seva vertebració a través de narratives locals va produir una pàtria amb uns límits ambigus. Les pàtries locals es podien interpretar com a metonímies de la nació, com a regions espanyoles, com a l’anomenada “patria chica”, com a projecte utòpic, com a paisatge nostàlgic o com el que Ortega y Gasset en va dir “la gran comarca”.³ Els espais locals catalans podien ser al·legories de Catalunya, però també es podien emmotllar a l’estructura orgànica de l’estat. Aquesta estructura, tal com va dir Juan Pablo Fusi de l’Espanya del segle xix, corresponia a «un país de centralismo legal pero de localismo y comarcalismo real».⁴ Les “patrias chicas”, vinculades al fenomen del caciquisme, van sorgir a tot Espanya i, per tant, l’escriptura de l’espai local a Catalunya intentava construir un espai distint com a no-Espanya i alhora era un signe de pertinència a un estat fet de regionalismes.

Aquesta contradicció també es troba en la pràctica nacionalista que va sorgir a finals del segle xix. La dificultat per reformar l’estat i combatre el seu desinterès a l’hora resoldre els problemes dels catalans va obligar el catalanisme a centrar-se en la transformació interna de Catalunya. Tal com ha observat Jordi Casassas, en aquestes circumstàncies: «El municipi era pràcticament l’única institució que podia oferir una via real d’intervenció a l’intel·lectual català».⁵ Però la intervenció a nivell municipal també reforçava, altra vegada, la idea d’un estat localista. Per tant, el localisme cultural i polític català no solament és un signe d’unió i de separació amb Espanya, sinó que també és el resultat de l’exclusió dels catalans dels aparats de l’estat. En resum, les pàtries locals són simultàniament un lloc de construcció de la nació, un signe de pertinència a Espanya i un refugi que compensa la manca de poder i influència polítics.

Al segle xx, la muntanya catalana va desaparèixer de la literatura. El noucentisme i el projecte de la “Catalunya-ciutat” van aconseguir ser hegemònics i van articular una correspondència ideològica diferent: la nació només podia tenir futur si s’imaginava com una nació urbana. Com va expressar amb precisió Guerau de Liost, el noucentisme va ser «un alçament contra el ruralisme a l’ús».⁶ Per això, fins i tot quan l’acció d’un text del segle xx se situa en un context rural no podem parlar estrictament de literatura muntanyenca. Urbanitat i civilitat van esdevenir els marcs conceptuals i simbòlics que definien una nació que ja s’havia articultat políticament. L’obra de Pla és la culminació màxima d’aquest canvi. Els seus retrats infinits de tots i cadascun dels aspectes del genius loci del país (la gent, el paisatge, el tarannà, l’economia, la vida social, la gastronomia) no volen crear cap mitologització del lloc ni cap idealització religiosa o orgànica. Al contrari: l’esforç de Pla és atacar tot pairalisme i culturalisme i retratar la realitat històrica concreta. Els espais, rurals o urbans, esdevenen el que en podríem anomenar la matèria prima de la nació política.

Al segle xxi, hi ha hagut un retorn inesperat de la literatura muntanyenca. Aquest retorn, tanmateix, ja no forma part d’una mitologització del lloc del segle xix, ni tampoc vol expressar les condicions materials de la nació en construcció del segle xx. Més aviat, la mobilització literària dels espais locals s’ha d’interpretar en relació a la nova lògica econòmica del capitalisme global i financer, que, tal com ha explicat David Harvey, implica una «active production of places with special qualities» per atraure inversions en forma de turisme, empreses, mercaderies i productes amb valor afegit.⁷ La producció d’aquestes qualitats es fa a través de processos físics, des de les infrastructures fins als incentius fiscals, i també a través de formes immaterials, com les imatges, les idees, els desitjos i la subjectivitat. Per això la literatura i la cultura en general han esdevingut empreses productives dins d’aquesta lògica territorial i turística. En el nostre àmbit, les rutes literàries i els cànons i simposis geoliteraris (sense anar més lluny, com el que fem nosaltres avui mateix a L’Escala de Víctor Català) s’insereixen dins d’un sistema de valorització capitalista de l’espai local. Una de les conseqüències d’aquesta inserció de la literatura en els cànons geoliteraris és que, si en els cànons nacionals el principal valor era la bellesa estètica i autònoma de les obres, la qual servia d’al·legoria de la “bellesa” i “autonomia” del cos sobirà del poble, en l’actualitat el valor principal és la capacitat que té l’obra per configurar una representació del lloc. La qualitat estètica, en tot cas, ara depèn dels efectes que l’obra pugui generar per fer atractiu i únic un territori o una experiència concrets.

Maria Puig Parnau, a la seva tesi «Tornar. Els paisatges de la inquietud en la narrativa catalana de principis del segle xxi», descriu els projectes d’una sèrie d’autors que tematitzen explícitament aquesta “tornada” a l’espai rural i que inclou Vicenç Pagès Jordà en relació a l’Alt Empordà, Toni Sala i Adrià Pujol en relació al Baix Empordà, Francesc Serés i la Franja, Marta Rojals i el Baix Ebre, Joan Todó i la Sénia i un servidor i la Garrotxa.⁸ Aquests autors no inicien una recerca del genius loci, ni tampoc no volen explicar la història esborrada d’un lloc, com trobàvem en Jesús Moncada o Maria Barbal a la segona meitat del segle xx. Més aviat, els seus retrats connecten amb la literatura del segle xix, però no pas en el sentit que mitologitzen el lloc, sinó precisament per mostrar el que Puig Parnau anomena la “desfiguració” (67) dels paisatges a causa de la globalització.⁹

De fet, la mateixa categoria de “paisatge”, amb les seves connotacions d’estabilitat i d’experiència perceptiva, ja no és adequada per descriure els espais desfigurats contemporanis. Puig Parnau inclou una cita de Joan Nogué que diu: «El paisatge és cultura i, precisament per això, és una cosa viva, dinàmica i en contínua transformació, capaç d’integrar i assimilar amb el temps elements que responen a modificacions territorials importants, sempre que no siguin brusques, violentes, massa ràpides ni massa impactants» (57). Però aquestes narratives del segle xxi narren precisament l’experiència dels canvis bruscos, violents, ràpids i impactants, de manera que, tal com diu Puig Parnau, «[s]i el paisatge és el nostre text, ara hi llegim diferent, hi llegim fragmentació, inestabilitat, desvinculació, fractures socials, conflictes ecològics, interessos econòmics i desinterès humà. Aquests és el nostre rostre, ara. Com la foto macabra d’una gueule cassée» (67).

Efectivament, la integració completa del món rural a la globalització ha fet que la tensió entre allò local i allò global s’hagi manifestat d’una manera més extrema en aquests espais que no en les grans ciutats. El món rural ha estat l’escenari del contrast entre l’imaginari bucòlic i premodern associat amb el camp i l’aparició de la globalització com a acceleració i simultaneïtat. En aquest sentit, la tecnologia, les migracions, la finances o la suburbanització han transformat el món rural d’una manera més visible i radical que els espais que ja s’havien industrialitzat i urbanitzat. L’any passat, Rem Koolhaas va comissariar una l’exposició al Guggenheim de Nova York en què, amb el títol The Countryside, the Future, plantejava la hipòtesi atrevida que era que, si la ciutat va ser representativa de la modernitat, els temps globals es materialitzen amb molta més exactitud en el món no-urbà. Diu Koolhaas: «A world formerly dictated by the seasons and the organisation of agriculture… is now a toxic mix of genetic experiment, science, industrial nostalgia, seasonal immigration, territorial buying sprees, massive subsidies, incidental inhabitation, tax incentives, investment, political turmoil – in other words more volatile than the most accelerated city.»¹⁰

Ara bé, en la literatura catalana contemporània ja trobem un pas més en aquest procés de desfiguració del lloc. A la novel·la Canto jo i la muntanya balla, Irene Solà es proposa de narrar el lloc sense ni tan sols la mediació central del subjecte humà.¹¹ Tots els autors que analitza Puig Parnau utilitzen, simptomàticament, un jo narratiu per narrar les transformacions del lloc de les quals són testimonis. Les seves «veus narratives intrahomodiegètiques» (108) serveixen per trobar un punt estable, una consciència subjectiva, que permet narrar i fer sentit de la desestructuració de l’espai que els envolta, cosa que resulta en el que ella anomena «narrativa de l’experiència» (133) i que connecta amb el que Borja Bagunyà ha descrit com a «realisme biograficogeneracional, el costumisme de crisi i l’autoficció» (135).

Solà, en canvi, comença la seva novel·la dient: «Vam arribar amb les panxes plenes. Doloroses. Els ventres negres, carregats d’aigua fosca i freda i de llamps i de trons» (15). El narrador inicial de la novel·la són, doncs, núvols de tempesta. Aquesta antropomorfització dels núvols forma part d’una proliferació general de narradors que desdiferencia els narradors humans del no-humans. Cadascun dels divuit capítols de la novel·la té una veu narrativa diferent, i inclou, a part dels personatges de la història i dels núvols inicials, un cabirol, una gossa, un os i la muntanya mateixa. El descentrament de perspectives crea efectes còmics i desfamiliaritzadors. Per exemple, una escena de sexe entre la Mia i l’Oriol es descriu a través dels ulls de la Lluna, la gossa, que s’esmuny cap a l’habitació i explica:

«I llavors es destapen la pell, que sempre duen tapada amb robes, com si fes fred de ser pelat, i aleshores surten les olors. Les olors que deixen anar fan excitar i fan posar contenta, i m’agraden i les vull tastar. Són olors de mullena, perquè a les mullenes hi ha totes les olors. Es treuen les robes de pressa. Sota els braços les olors són agres i rasposes. Als sexes les olors són fortes i punxegudes i es fiquen a la llengua i dins del nas, i les voldries olorar més, i les voldries tastar per por que s’acabin, perquè l’olor dels sexes engega la set i la curiositat i les ganes de copular» (139).

La transformació d’una experiència humana en un plaer olfactiu de la gossa fa que la subjectivitat no sigui el centre de la percepció fenomenològica del món. La novel·la dissol la jerarquia entre subjecte i objecte, i proposa narracions del món no filtrades per l’ull humà.

La muntanya, amb la interacció constant entre els humans i l’entorn natural que comporta, ha esdevingut un espai més adequat per mostrar aquest descentrament de la subjectivitat humana que no pas les ciutats, on els humans viuen molt més allunyats del contacte amb la natura. Ara bé, a diferència del segle xix, la muntanya aquí ja no serveix per retratar un món agrícola en desaparició o per construir un imaginari simbòlic que compensi les destruccions —o desterritorialitzacions, per utilitzar el terme de Deleuze i Guattari— de la modernitat capitalista. En la novel·la de Solà, la muntanya té la funció d’entrellaçar la història humana amb una sèrie de temporalitats i percepcions animals, inanimades i geològiques.

Aquesta fusió de la diferència entre història i natura correspon al que s’ha anomenat la hipòtesi de la nova era geològica de l’antropocè. El nom antropocè expressa el fet paradoxal que els dos segles d’industrialització han creat un impacte sobre el planeta que ha convertit als humans en un agent determinant sobre el destí de la terra i alhora un objecte sotmès a les vicissituds i moviments del planeta, tal com veiem de manera dramàtica en les catàstrofes del canvi climàtic. Per això, Bruno Latour o Dipesh Chakrabarty, entre molts d’altres, han proposat que la història contemporània ja no es pot concebre només com la sèrie d’accions que protagonitzen els humans sinó que s’ha d’inserir en la història planetària de les espècies i els ecosistemes.

Quina funció pot tenir la literatura en aquesta era de l’antropocè? Canto jo i la muntanya balla no és una narrativa d’al·legoria nacional ni tampoc ja no serveix per valoritzar el territori projectant rutes literàries o les qualitats especials d’un lloc. Tot i que surten noms concrets com Camprodon, Ripoll, Vic o el Montseny, les muntanyes en la novel·la de Solà són massa abstractes i desrealitzades per generar la mercantilització d’un espai real. Això no vol dir que la literatura no continuï articulant ideologies, i a la novel·la hi podem detectar diversos efectes desnacionalitzadors. Per exemple, hi trobem un capítol en castellà, “El hermanito de todos”, que conté un monòleg d’una refugiada espanyola que narra com va travessar els Pirineus durant l’exili del 1939. La inserció d’aquest monòleg implica que, per dir-ho ràpidament, aquelles muntanyes també «parlen en castellà», és a dir, no s’expressen només en la paraula maragalliana dels crits que sorgeixen directament de la terra en català. A més, el personatge de l’exiliada diu explícitament que s’haurien de reconstruir «todos los puentes de España» (86), de manera que, com si es tractés d’un text programàtic d’Esquerra Republicana o els Comuns, es deixa clar que tota la inversió nacional que pogués contenir la novel·la s’ha d’acoblar a l’espai nacional espanyol. De manera similar, el capítol que narra la festa de l’os de Prats de Molló evoca de seguida la novel·la de Joan-Lluís Lluís, El dia de l’os. Però si en la novel·la de Lluís l’os significava un retorn traumàtic de la nació reprimida pels francesos, en la novel·la de Solà la festa esdevé un escenari despolititzat d’una història d’amor feta de mer exotisme, i subjugació!, culturals: «la Mia practica francès. Compara paraules. Com es diu finestra en francès?, li demana. Fenêtre, diu en Jean-Claude. Esclar, fenêtre. Com es diu aixeta? Robinet. Que bonic, robinet» (153).

Finalment, l’abstracció de la muntanya que fa Canto jo i la muntanya balla també es pot llegir ideològicament com la correspondència literària de les formes de turisme rural més contemplatives i espirituals, en què la prioritat no és gaudir del paisatge ni conèixer la memòria d’un lloc sinó utilitzar la pau de la natura per dur a terme exercicis de descorporació del cos, buidatge de la ment i desconnexió de la societat. Els “paisatges” de la novel·la de Solà, que no se submergeixen en la conflictivitat dels antagonismes socials, són útils per aconseguir aquesta funció ideològico-terapèutica.

Tot i així, malgrat aquests continguts despolititzadors, el relat de l’experiència humana inserida en un món natural obre la porta a una politització més enllà de la polis i de la nació. Aquesta obertura no s’ha d’entendre en el sentit cosmopolita o postnacionalista. Més aviat, la politització en l’antropocè implica l’articulació de les veus i de les causes de tota mena d’agents humans, naturals i inanimats. En aquest sentit, la nació i tot el que implica (la llengua, la terra, la gent) continuen sent presents, però no com a finalitats en si mateixes, sinó com a elements d’un espai planetari, fins i tot còsmic. La construcció de la identitat nacional i l’educació, o urbanització, de la comunitat, que eren les estructures que donaven sentit a la literatura durant la modernitat, ara comparteixen l’horitzó amb altres problemàtiques com la supervivència de l’espècie, la relació amb els animals o la història geològica, conformant el que en podríem anomenar una mescla d’urbs i orbis. Esperem que en la literatura futura aquesta convivència no tingui uns efectes tan desnacionalitzadors com en la novel·la de Solà i es puguin establir contigüitats o, per dir-ho amb la cursileria dels ideòlegs d’esquerres, que la cultura i la natura puguin generar lluites compartides.