Paul Valéry, el poeta de l’intel·lecte

Les ments més fortes també ho són contra elles mateixes —sobretot contra elles mateixes—. Per això es destrueixen, però sense això no aconseguirien el seu punt més àlgid.

Paul Valéry¹

Tal qual, de Paul Valéry, és un llibre que ha tingut molt bona rebuda per part dels lectors catalans: publicat per primer cop en la nostra llengua l’agost del 2020, ja ha arribat a la tercera edició, i la traducció d’Antoni Clapés ha estat guardonada amb el Premi Crítica Serra d’Or d’enguany. Aquest llibre és un clàssic de la literatura, perquè mai no acaba de dir tot el que té a dir, com diria Italo Calvino. És un llibre per a tota la vida, d’aquells que, un cop llegits, et deixen amb més preguntes que no pas respostes, i t’obliguen a tornar a endinsar-te en les seves pàgines per intentar trobar l’entrellat d’allò que t’està suggerint. Com comenta Bernat Dedéu a L’illa de Maians: «no és un llibre per devorar, ni per entretenir-se, és un llibre que demana alçar els ulls, aturar-se, donar-hi voltes, pensar molt i molt frases que demanen deu segons de lectura però que et persegueixen durant dies». Per aquest motiu, és de valorar la introducció de Jordi Marrugat, ja que ofereix al lector una primera aproximació a l’obra, tot tenint en compte el context de l’autor i la repercussió dels seus quaderns dins la tradició literària, especialment la catalana —el professor i crític literari cita la influència que va tenir el francès en poetes com Carner, Riba, Foix i Manent. La impressió que li produeix Tal qual al presentador del podcast de la llibreria Ona és fruit de la infatigable tasca intel·lectual de Valéry, un poeta que «vol abolir-ho tot amb l’acte de reconstruir-ho tot» (p. 141).

Una definició general de l’intel·lecte seria facultat de comprendre, potència cognoscitiva racional de l’ànima humana;² és a dir, la nostra capacitat d’anàlisi. Quan Valéry va començar a escriure els seus quaderns, acabava de travessar una crisi personal, també coneguda com «la crisi de Gènova»: la nit del 4 al 5 d’octubre del 1892, el francès va tenir una mena de revelació personal que li va fer replantejar-se les seves creences i abandonar la poesia durant vint-i-cinc anys —una «crisi ‘mística sense Déu’, i, sobretot, cruïlla creativa davant la poesia límit de Mallarmé, la modernitat inassolible de Rimbaud, el torrent musical de Wagner i el desenvolupament indeturable de la ciència».³ L’objectiu del poeta era conèixer profundament la realitat i intentar trobar-ne l’entramat, i per aquest motiu a Tal qual no només reflexiona sobre la literatura, sinó també sobre les altres arts, la política, la moral i la ciència.

Atesa la densitat del llibre, trobar un fil conductor per parlar de la fascinació de Valéry per l’intel·lecte i les seves implicacions en tots els camps del saber pot ser una mica complicat: els aforismes i reflexions que recull el poeta, caracteritzats per la seva brevetat, permeten al lector entrar en el llibre per qualsevol pàgina, ja que, malgrat formar part d’una secció concreta, no perden el seu sentit aïlladament. A més, les idees de l’autor són recurrents al llarg de l’obra —encara que expressades de manera diferent— i el lector acaba tenint la sensació d’estar davant d’un mandala, el centre del qual és la mateixa realitat, perquè, com exposa Marrugat, el poeta hi connecta «tots els camps del saber amb l’objectiu de provar, entrenar, temptejar, construir el desenvolupament d’un coneixement complet de la realitat com el que planteja la seva obra poètica» (p. 9). Després d’haver rellegit el Tal qual en més d’una ocasió, em sembla que presentar la relació entre el francès i la natura —allò que el connecta amb el món sensible— és una bona porta d’entrada per entendre la complexitat del seu pensament. A «Rumbs», dins la secció de «Moralitats», escriu el següent:

La natura no existeix. O, més aviat, el que creiem que ens ve donat sempre és una fabricació més o menys antiga.

Hi ha un potencial excitant en la idea de tornar a estar en contacte amb la realitat verge. Ens imaginem que existeixen aquestes virginitats. Però el mar, els arbres, els sols —i, especialment, l’ull humà—, tot això és pur artifici.

[…] L’oblit de l’home, l’absència de l’home, la no-acció de l’home, l’oblit d’antigues condicions de l’home: és d’això que estan fets el «noble» i la «natura» i… el pretesament «humà» (p. 238).

En aquest cas, el poeta denuncia la passivitat de l’ésser humà davant les coses que l’envolten, com si fossin alienes a la seva personalitat. En afirmar que la natura no existeix, Valéry defensa el paper creador de l’home pel que fa a la realitat. Atès que la «naturalesa» és l’espurna que brolla del pensament —és la Idea, «tot el que és inicial» (p. 179)—, quan indaguem més en aquesta representació mental ens desorientem, i ens perdem en les nostres pròpies elucubracions, de manera que l’activitat intel·lectual es converteix en una lluita contra un mateix, en què el coneixement i la ignorància es troben en una tensió continua. A diferència de la vida, la natura és artifici, és a dir, una obra de l’home feta amb art, habilitat i enginy. A través del llenguatge, Valéry pretén donar un sentit al món.

Per a l’intel·lectual francès, el que que no coneix és l’únic que li interessa, i per aquesta raó reflexiona sobre l’amor i la moral, perquè aquests dos conceptes sempre callen més del que diuen: malgrat que, al llarg de la història, ja se n’hagi parlat molt d’aquests dos temes, continuen sent un misteri a ulls de l’home. Segons el poeta, mai no estimaríem allò que coneguéssim completament ni ens plantejaríem els judicis de les nostres accions si no reprimíssim els nostres desitjos que ens impulsen a fer el mal. Si l’autor de Tal qual dedica tant de temps a reflexionar sobre l’amor i la moral és perquè és conscient que «parlem de molt bon grat del que ignorem. Perquè és en el que pensem. El treball de l’esperit s’adreça allà, i només pot adreçar-se allà» (p. 270).

Per a Valéry, el seu valor com a persona rau en la dualitat entre allò que coneix i allò que ignora, ja que la lluita entre aquests dos pols oposats que habiten dins d’ell l’obliga a no abandonar mai la seva capacitat analítica per construir-se: «He intentant fer-me el que em mancava» (p. 277). Evidentment, aquesta idea de fer-se un mateix també té conseqüències en la projecció de la identitat: si el poeta considera que mai no acaba de comprendre els seus propis pensaments, vol dir que no es pot conèixer essencialment. Per tant, el jo no és més que una màscara, és a dir, un artifici per presentar-se de forma unitària, compacta, aparentment sense cap trencadís. En convertir-se en l’objecte de les seves pròpies elucubracions, ell esdevé un altre —com diria Rimbaud—, i aquest distanciament identitari és el que li permet continuar practicant l’activitat intel·lectual, perquè el jo sempre és una pregunta —i ja sabem que l’únic que interessa l’intel·lectual és el que no coneix en la seva totalitat. L’instrument del poeta, el llenguatge, sempre és un parany —«la paraula no pot pretendre desenvolupar tota la complexitat de l’individu» (p. 123)—, i el reflex que li torna el mirall del text mai no correspon completament —o gens— amb la imatge de l’autor. En les seves paraules:

Tota investigació sobre un mateix, tot accident que fa que un mateix es comprengui, tot punt de vista insòlit mostra el jo com un desconegut. No és segur que conèixer-se tingui cap sentit, ni que un home no pugui conèixer millor un altre home que a ell mateix. El dubte, el treball intel·lectual, el remordiment, són proves d’aquesta estranyesa (p. 87).

Ara bé, no tothom té la capacitat d’enfrontar-se a la seva pròpia ment per anar més enllà de la Idea inicial i descobrir les seves debilitats, perquè la condició natural de l’home és deixar-se endur pel tedi —aquest «monstre subtil» comú a tota la humanitat, com diria Baudelaire.⁴ Aquest tipus d’individu, malgrat poder tenir moments de lucidesa efímera, és incapaç de dur a terme cap projecte que requereixi un esforç per part seva. Per tant, no desenvolupa el seu intel·lecte, ja que «la inspiració és la hipòtesi que redueix l’autor al paper de mer observador» (p. 59). Igual que amb la natura, aquest home pensa que les idees enginyoses ens venen donades. Una de les causes d’aquest pensament la podem trobar en la relació que estableix Valéry entre la ciència i l’individu: des del seu punt de vista, la ciència provocaria la inhumanització del món. Com que «suggereix que passen una infinitat de fets inimaginables, dels quals els imaginables són una ínfima part subordinada» (p. 240), l’home no pot comprendre’ls des de l’intel·lecte, ja que aquests fets li són presentats com a sobrenaturals, no parteixen de la realitat. D’aquesta manera, és comprensible que la gent es resigni a acceptar les hipòtesis científiques, ja que no troba arguments per debatre-les i refutar-les. Així, accepten el que és «natural». En el fons, Valéry critica que la ciència presenti les seves teories com a veritats absolutes que no fomenten el debat, però ell sempre s’ha interessat per les noves descobertes científiques, i especialment pel mètode científic, que ell també intenta aplicar en les seves reflexions. Com comenta Marrugat: «cerca l’eina més rigorosa possible per produir coneixement de les qüestions més complexes, normalment tractades, fins llavors, des de la vaguetat i la difusió» (p. 14-15).

En parlar de inhumanitat, Valéry està atorgant una càrrega moral a la manca d’artificiositat. En aquest sentit, si tenim en compte que a Tal qual també ens parla del tedi (l’spleen) podríem pensar que s’inspira en l’obra de l’autor de Les flors del mal. A «Elogi del maquillatge», dins El pintor de la vida moderna, Baudelaire ens diu que la natura —el que Valéry entendria per «realitat verge»— no ens ensenya res, ans al contrari, ens animalitza, ens obliga a fer el mal. La virtut, en canvi, és fruit de l’art:

Tot el que és bell i noble és el resultat de la raó i el càlcul. El crim, pel qual l’animal humà ja adquireix el gust dins el ventre matern, és originàriament natural. En canvi, la virtut és artificial […]. El mal es fa sense esforç, naturalment, per fatalitat; el bé sempre és producte d’un art. Tot el que dic de la natura com a mala consellera en matèria de moral, i de la raó com a veritable redemptora i reformadora, pot traslladar-se a l’ordre de la bellesa. Així, em veig conduït a considerar l’ornament com un dels senyals de la noblesa primitiva de l’ànima humana.⁵

En el cas de l’autor del Cementiri marí, és important destacar la seva defensa de la poesia com a eina de coneixement per representar, gràcies al llenguatge, la «realitat», allò que desperta la sensibilitat de l’ànima humana. Per poesia, no només entén poesia lírica, sinó que també hi inclou la pintura i la música. De fet, al primer quadern de Tal qual, «Coses callades», comença parlant d’aquestes dues disciplines artístiques —especialment de la pintura. En tots tres casos, Valéry subratlla que l’artista és un intel·lectual, perquè el seu artefacte és fruit d’una lluita constant entre la seva Idea inicial i les seves capacitats per materialitzar-la. El resultat final, que sempre neix de l’abandonament de la feina, és la manifestació més perfecta de la imaginació de l’autor. No obstant això, ell sap que qualsevol producció és imperfecta, perquè és impossible assolir cap ideal:

Les obres d’art donen la idea d’homes més precisos, més amos de si mateixos, dels seus ulls, de les seves mans, més diferenciats i articulats que els que contemplen l’obra feta i no veuen els assaigs, els penediments, les contrarietats, els sacrificis, els manlleus, els subterfugis, els anys i, en fi, les circumstàncies favorables —tot el que desapareix, tot el que està emmascarat, esvaït, reabsorbit, callat i negat, tot el que s’acorda amb la natura humana i és contrari a la set d’allò que és meravellós, la qual, tanmateix, constitueix un instint essencial d’aquesta natura (p. 47).

Per aquest motiu, com Baudelaire, Valéry considera que estem condemnats a lluitar contra el tedi, perquè fins i tot l’artista, en qualsevol moment, es pot deixar vèncer per la melancolia de saber que mai no podrà crear cap obra perfecta, ja que, a mesura que passi el temps, l’artefacte creat perdrà part del seu valor, i ja no respondrà a les preguntes que s’estarà plantejant l’autor en el present. Per tant, el poeta haurà de continuar desenvolupant la seva activitat intel·lectual, enfrontant-se a allò que no sap. En les seves paraules: «el tedi és la resposta d’un mateix a si mateix» (p. 114).

Pel que fa a la literatura, i a la tasca de l’autor de Tal qual com a poeta, ell reflexiona a bastament sobre el seu mitjà d’expressió, la llengua, i critica que aquesta última ha perdut la seva importància com a eina de construcció i preservació d’una civilització: «Hem reduït massa el coneixement de la llengua només a la memòria. Fer de l’ortografia el signe de la cultura, signe del temps i signe de la bestiesa» (p. 55). Igual que les idees del poeta, la llengua també caduca, i si l’intel·lectual no la treballa, no podrà desenvolupar el seu pensament i, per tant, es convertirà en un subjecte passiu davant la realitat, la qual tan sols pot conèixer a través de l’artifici. Per aquesta raó, Valéry sent nostàlgia per la importància que tenia la sintaxi —que és una facultat de l’ànima (p. 55)— en la literatura clàssica francesa, en què «la seva llengua era més complexa, més ben construïda, més “organitzada” que la nostra» (p. 56). Per a l’autor, la forma té un paper cabdal en la poesia: de la mateixa manera que la inspiració neix sense cap mena d’esforç, pel que fa al vers, el poeta distingeix els versos donats dels versos calculats. En els primers, ell és un mer observador, per tant, un subjecte passiu, perquè són fruit de la inspiració; en els segons, en canvi, posa a funcionar l’intel·lecte, i se sotmet a unes regles concretes que delimiten la seva capacitat d’expressió, però que alhora tenen una funció retòrica, ja que li permeten guanyar-se el reconeixement i l’atenció del lector. El poeta esdevé, doncs, un subjecte actiu. Com diu la famosa frase de Valéry, «El primer vers és un regal dels déus. El poema l’has de treballar tu».

A l’hora de compondre el poema, el francès és conscient que no pot prescindir de la tradició. Quan parla de la inspiració, comenta que l’autor que escriu sense fer cap mena d’esforç podria prescindir de tenir en compte la seva època, i també les obres dels seus predecessors, però això no seria elevar la literatura a la condició d’art, perquè el poeta no hauria hagut d’enfrontar-se a les seves capacitats intel·lectuals —i les regles formals que utilitza, per exemple, no neixen del no-res. Analitzar què és el que han fet els altres i com ho han fet li dona eines per escriure, i també per ser més conscient del seu temps. En aquest sentit, Marrugat destaca el compromís de Valéry amb el món que li ha tocat de viure, i també la seva consciència de pertànyer a una tradició:

El poeta és, de fet, un home comú que esdevé responsable dels valors de la societat perquè assumeix la tradició amb totes les conseqüències que això comporta: «Cal manllevar els resultats de les experiències dels altres.» La forma arbitrària, el sentit establert, les veus pretèrites potencien la profunditat de consciència significativa i humana d’un llenguatge poètic fonamentat en el coneixement de la llengua en tant que «sistema de convencions». Aquesta defensa de la forma convencional és un dels motius pels quals Valéry fou situat en els rengles del nou classicisme. La Parca, Eupalinos, Leonardo, Narcís, la Pítia, Orfeu o Hèlena habiten les obres de qui també traduí les Bucòliques de Virgili (1942-1944) (p. 20).

El francès és un gran lector i sap que, en literatura, no hi ha cap veritat absoluta; és a dir, que la intenció de l’autor no té més importància que l’experiència del lector. En aquest sentit, denuncia la figura del lector passiu i defensa la de l’actiu, és a dir, la d’aquell que, en començar a llegir, posa a funcionar el seu pensament, que intenta omplir els buits del text. Per això, considera que «cada poeta valdrà finalment el que hagi valgut com a crític (d’ell mateix)» (p. 58). En publicar l’obra, l’autor podria pensar que ha produït un text tancat, acabat, amb una única possibilitat de lectura i, per tant, esdevindria un lector passiu de la seva pròpia creació: ja no hi hauria res més a dir. Aquesta actitud seria caure en un parany, perquè les experiències dels altres lectors modificarien la seva lectura i, a més, amb el pas del temps, es faria noves preguntes sobre el que ja ha escrit.

El millor exemple per comprendre la idea del poeta com a crític la trobem al mateix Tal qual: si ens fixem en l’estructura del llibre, podem constatar que tots els quaderns de Valéry compten amb les seccions «Moralitats» i «Literatura». Com ja he comentat al principi de l’article, al llarg de l’obra apareixen idees recurrents, però sempre expressades d’una manera diferent; si Valéry sent la necessitat de reformular el seu pensament és perquè mai no podrà assolir cap veritat essencial. Així doncs, la potencialitat creativa de la literatura és infinita, i l’exercici de l’intel·lecte també. Si el lector d’aquest llibre té la impressió que es troba davant d’una obra difícil, és perquè l’autor ens convida a pensar; com apuntava Bernat Dedéu, les seves reflexions són breus, però sempre demanen més d’una lectura. Per llegir Tal qual, ens hem de convertir en un lector de l’intel·lecte i, per tant, enfrontar-nos a nosaltres mateixos.⁶