Noruega o la disputa per la ciutat-memòria

A punt de complir l’any de publicació de Noruega (2020), el llibre de Rafa Lahuerta Yúfera ja va camí cap a la sisena reimpressió amb més de tretze mil exemplars venuts. Celebrada i batejada popularment com la gran i desitjada novel·la sobre València, és indiscutible que es tracta d’un dels fenòmens literaris més destacables de la narrativa catalana dels darrers temps. Ara bé, si es deixen de banda les xifres de vendes i el nombre de reimpressions, si es defuig el debat taxonòmic i grandiloqüent sobre si és o no és la gran obra que la ciutat necessitava —ja se sap que això només funciona a còpia d’excloure, eclipsar, marginar, oblidar, simplificar, moltes, múltiples i altres valències ja literaturitzades o per literaturitzar— i al marge també d’analitzar els resultats de la bona campanya de màrqueting que n’ha sabut fer Drassana; el que és clar és que, amb ambició o sense, Noruega ha captat tots els lectors que tenien ganes de trobar-la, i tots aquells altres que ni sabien que l’estaven buscant. L’obra ha anat saltant així de Twitter al boca-orella, tot arreplegant principalment al País Valencià més adeptes que detractors, mentre que al Principat amb prou feines se n’ha sentit a parlar. Si fem un repàs ràpid a l’atenció crítica feta estrictament a Catalunya només n’he trobat les ressenyes de Joan Garí1 a l’Ara i d’Enric Sòria2 a l’Avenç, qüestió que —voluntats editorials i autorials a part— evidència les mancances estructurals d’un circuit literari escapçat i excessivament barcinocèntric, que en general poc mira cap al sud.3

A través de la veu d’Albert Sanchis, fill i net de Salzones Shancis-El Salmón de Noruega (p. 13), botiga familiar ubicada al cèntric carrer del Trench, la trama es proposa passar per un recorregut històric que va de la València dels anys vuitanta del segle passat fins als primers anys del xxi. Molt probablement, el gran encert de Lahuerta ha estat elevar la ciutat, amb les seves mutacions al llarg de gairebé trenta anys, a veritable protagonista de l’obra. Queden doncs, ho constato però alhora en faig la meva proposta de lectura, en un segon pla la vida i les peripècies d’Albert, personatge erràtic que divaga entre bars i llits i que s’insereix en una constel·lació familiar tan forçadament tràgica i previsible que a voltes esdevé fins i tot avorrida —amb l’excepció de l’avi Pepe. D’aquesta manera, la tematització «localista» per una banda, i la de l’escriptura mateixa per l’altra, esdevenen, també en el seu enllaç, els punts més reeixits de la novel·la. Tant és així que la història s’articula a partir de dos eixos argumentatius que la fan avançar i que travessen tota l’obra: primer de tot, la transformació urbanística de València; i després, certes experiències traumàtiques lligades a la mort d’alguns personatges i a les ruptures sentimentals que viu el protagonista. Aquestes separacions, al seu torn, funcionen com a morts simbòliques que es sincronitzen amb el procés de canvi, gentrificació i decadència d’una ciutat que perd singularitat per esdevenir més homologable a la resta. Tanmateix, arran d’aquestes experiències, Albert Sanchis, i aquesta és la qüestió interessant, s’acostarà a la literatura, bé per mitjà de la lectura compulsiva —el llibre està plegat de referències literàries que poden entendre’s com l’arxiu bibliogràfic del mateix Lahuerta (Ibáñez, Salinger, Camus, Mira, Torrent, Marsé, etc.)—, o bé a través de la incursió metanarrativa dels diferents esbossos de novel·la, és a dir,  projectes fallits que el narrador/protoescritpor ja no durà a terme. Tot plegat, aquests esborranys de títols tipificats (El fantasma de la discoteca Sami, L’últim calendari, En la ciutat sense riu i No m’esperes desperta) semblen l’esforç nominal per recollir moltes altres valències que s’hagueren pogut narrar i que abasteixen d’informació rellevant la història central que arriba a desenvolupar-se. De manera hàbil, l’autor conjuga diversos registres formals, que van des dels fotogrames autobiogràfics (capítols breus) de la preadolescència i joventut de Sanchis, fins al dietari final escrit ja en el llit de mort, tot passant per les incursions metanarratives: la suma d’aquestes memòries testamentals finalment és (ficcionalment) entregada al mateix Rafa Lahuerta (p. 315).

 La ciutat que s’escriu

El sociòleg Mario Margulis4 parteix de les reflexions de Roland Barthes i Umberto Eco per assenyalar com sovint la literatura ha emprat la metàfora de «l’escriptura col·lectiva» per referir-se a la ciutat, ja que pot ser desxifrada com si fos un text. Un text que, d’entrada, conté en les seves estructures de significació les empremtes dels processos històrics —amb la seva conflictivitat i les seves disputes— que han donat lloc a la seva construcció, incloent-hi les diferents estratègies urbanístiques, les eleccions estètiques i les decisions polítiques:

Durant aquell període —parle de mitjans dels anys 80— la Cituat Vella encara no era un decorat de guerra esguitat de solars, però la poteta de la decadència s’aguaitava feroç. (…) Les ruïnes estaven en el seu esplendor efímer però colossal. A poc a poc desaparegueren les lleteries, els ultramarins, les carboneries, les ferreteries, les merceries, molts tallers, alguns obradors de pa, no poques carnisseries. Vivíem instal·lats en la tensa vespra dels enderrocs. Això recorde, l’estrèpit de la seva caiguda en el cor de la ciutat. La sensibilitat i la memòria eren conceptes aniquilats. No hi havia plusvàlua en la rehabilitació del laberint. En nom d’allò etern es mutilaren les empremtes d’allò memorable. No sé si hi havia alternativa. Desconec les claus que permetien que una societat encerte en les seues decisions patrimonials. (…) Gràcies al iaio i a la seua exigència no vaig fer costum d’allò quotidià. Ja s’encarregava ell d’obligar-me a vore tot el que passava. En eixe sentit, créixer entre pisos abandonats i finques a punt d’assolar-se fou un aprenentatge superior. (2020: 78)

Tal com exemplifica el fragment anterior, la novel·la de Lahuerta ha sabut copsar amb un destacable domini literari aquesta dimensió de comunicabilitat que li oferia València en qualitat d’entitat social, històrica i humana, o sobretot, com a reflex de la cultura i de les seves expressions en els múltiples aspectes de la vida social i de transmissora de significacions (codis, convencions, estratificacions socials, etc.). Dit en altres paraules, Noruega ha aconseguit interpretar, i parafrasejo Margulis, les nombroses petjades que ha anat deixant l’acció prolongada dels habitants de la urbs i les construccions que n’han marcat la dinàmica social i l’han convertida, metafòricament, en un mapa textual descodificable a partir de les seves edificacions, dels carrers, de la circulació, de comportaments i de canvis. Ara bé, aquesta ciutat/text que escriu (Lahuerta) i que s’escriu (a si i per a si) és també una València que es plega sobre si mateixa, que no només s’erigeix d’esquena a Catalunya, com sovint s’ha repetit —fet que no em sembla tan recriminable (com si la literatura barcelonina mirés més enllà del seu melic)—, sinó, també i sobretot, d’esquena a la resta del País Valencià. Sigui o no sigui aquesta desconnexió problemàtica, crec que no em correspon a mi jutjar-ho, sí que fa evident fins a quin punt la proposta de Lahuerta és presentada o pensada per a una valencianitat determinada:

Només s’havia d’aprendre a mirar-la per a saber que vivia arrasada per ficcions que ella mai va inventar. Entre la cultureta comarcal del nacionalisme universitari va adquirir fortuna la hipèrbole feridora de repudiar-la amb el sarcasme patriòtic i paternalista dels xiquets de casa bona que han llegit a Joan Fuster en el casino del poble. Alçaren una fantasia que encara perdura davall la fal·làcia de la superioritat moral i el retorn a un origen que apel·lava a mòmies medievals. Si ells tenien ferides, nosaltres sagnàvem a doll per les nostres. Després, quan els altres recuperaren la plaça i el balcó de l’ajuntament, vingué la política acomplexada i reactiva de posar-nos en el mapa. Però el mapa ja només era el reclam d’una postmodernitat líquida que augmentava la distància entre allò necessari i allò superflu. Persistí, l’eco etern de la ciutat mutilada, sense consciència de si mateixa. (2020: 47)

La neutralitat intersticial d’aquest nosaltres que planteja la novel·la s’esmuny entre les controvèrsies del distanciament que intenta establir amb aquest ells-fusterians de classe bona i de casino de poble, i aquest altres-ritabarberians d’aristocràcia i de casino de Benidorm, i així és com la col·lectivitat també acaba delimitant i estrenyent les seves pròpies fronteres. Més enllà d’aquesta constatació, però —i subratllo que li reconec la destresa narrativa i la solidesa de la proposta—, em resulta impossible no atendre a la càrrega ideològica com un dels elements centrals de l’obra. La qüestió s’encarna molt hàbilment en la figura del Iaio Pepe, blasquista i republicà —transcric directament— «a qui la transició el va pillar de major, que tenia molt clar que catalans i valencians cosins germans, però res més£ (p. 113) i que «l’espanyolitat li pareixia inevitable i com a tal l’acceptava» (p. 114). Des d’un bon inici es fa evident com l’avi patern, que ocupa l’espai d’un pare absent, no només actua com a corretja de transmissió d’uns determinants valors i principis morals i ideològics, sinó que la mateixa novel·la, si la prenem ara des del vessant més biogràfic respecte a la vida de Sanchis, li és completament deutora. El narrador hereta de l’avi l’amor per la ciutat, l’interès pel valencià (encara que aquest últim es consolida també gràcies al personatge de Núria, professora de llengua valenciana amb qui tindrà una breu relació) i fins i tot, o sobretot, l’impuls cap a l’escriptura (promogut també pel seu professor d’institut):

vaig convertir-me en testimoni mut de prodigis absorbents. Eixe és el llibre que deguí escriure, el que el iaio em demanava des de xiquet, el que Martorell m’exigia en sèptim d’EGB: la història de l’exili en la meua pròpia ciutat. No arribí a formular-lo. Ningú l’hauria volgut llegir. L’exili literari es nodreix de rancors muts. (2020: 49)

No és causal, doncs, que en el tercer capítol centrat en la família d’Albertet, sigui dominat per la figura del iaio: el seu pes marca el sentit i la trajectòria de l’obra, i la seva construcció permet a l’autor d’establir unes distàncies prudencials entre el (seu) jo narrador i l’eix ideològic del llibre. 

Mesos abans de la publicació de Noruega, per recomanació d’una bona amiga valenciana, vaig tenir l’oportunitat de conèixer l’editorial Drassana i el llibre que havia rebut el guardó de la primera edició del Premi Lletraferit de Novel·la (2018) que convoca la mateixa editorial. L’obra guardonada era Narcís o l’onanisme de l’escriptor Carles Fenollosa. Salvant les distàncies, hi ha ressonàncies entre una novel·la i l’altra que se m’han fet constants al llarg de la lectura: totes dues són protagonitzades per dos narradors masculins que comparteixen aspiracions literàries i compulsives dèries onanistes, combinen digressions metaliteràries amb recorreguts històrics i una pulsió comuna que emana del fet de saber-se en una condició de cultura precària, i finalment, es proposen com una fórmula de resistència (o de supervivència) contra l’oblit. El text de Fenollosa s’endinsa en l’entramat i la dissecció del circuit cultural valencià i funciona en termes d’especificitat literària on la llengua juga un paper important. En el cas de Lahuerta, tot i que el tema lingüístic ha generat força polèmica, però, si en deixem al marge l’aspecte (anti)normatiu, la llengua acaba revelant-se com un instrument honorífic imprescindible que connecta, dins i fora de la ficció, amb la memòria de la ciutat i amb el record cap als seus morts.

En definitiva, tant una com l’altra, i aquí és on volia arribar, comparteixen el neguit per voler ocupar uns espais, uns debats i unes representacions fins al moment poc ateses o directament ignorades, i que, sense voler aventurar-me a pensar que l’evolució del premi pugui ser significativa d’alguna cosa, el que és clar és que Drassana ha trobat un nínxol, i Noruega l’ha pogut catapultar.

  1. Garí, Joan (2021): ‘La gran novel·la sobre València’. L’Ara. Ara Llegim. p. 43
  2. Sòria, Enric (2021): ‘La ciutat reviscuda’. L’Avenç, núm. 479, p. 51.
  3. Casualment, mentre començava a escriure aquest article, Lahuerta era entrevistat per Xavier Graset al Més 3/24 (12/10/2021): https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/mes-324/lescriptor-rafa-lahuerta-autor-de-noruega-ens-presenta-la-novella/video/6123617/
  4. Margulis, Mario (2002). ‘La ciudad y sus signos’. Revista de Estudios sociológicos, vol. XX, núm. 3, pp. 515-536

Sant Celoni (1994). Grau en Estudis Literaris UB, Màster Construcció i Representació d'Identitats Culturals, entre la UB i la Albert-Ludwig-Freiburg Universität. És investigadora predoctoral del grup de recerca Literatura Catalana, Món Editorial i Societat (LiCMES) de la UOC, amb una tesi sobre els imaginaris de la precarietat en el context postcrisi dins la narrativa catalana actual. Membre del consell de redacció de Caràcters.