Esperant el Metro

No deu ser casualitat que, superada la ratlla que separa la il·lusió del record —és a dir, la joventut— i, assumides la vicissituds de la vida adulta, un dels temes recurrents a les converses entre amics sigui el de retallar el teu superior a la feina. Ja pot ser el director d’una sucursal bancària, el responsable de secció del Leroy Merlin o el cap d’estudis d’un institut de Santa Coloma. Per norma general és un cretí. És un tòpic comú que acceptem de forma resignada, forma part de la nostra existència assumir que sempre serem manats per incompetents. Això ens porta a la conclusió, també, que nosaltres sempre ho faríem tot millor. Idealment, és clar, perquè del prometre al complir sempre hi ha un bon tros per penedir.

La normalització acrítica d’aquestes situacions és un dels temes que més interessa Miquel Adam. I així ho podem veure a L’amo que, de fet, segueix fil per randa la mateixa línia de les obsessions que ja treien el cap al recull de contes anteriors, Torero d’hivern (Edicions 1984, 2015). A saber: l’explotació laboral i la dominació del «cap sobre el cos» («Relat del mal peu»), l’abús de poder («La presidència»), l’esperit de revolta, amb la guerra com a metàfora («L’edat dels imperis… », «Última voluntat»), l’assumpció de la maduresa («Himnes i sorolls») o la, podríem dir-ne, cara B del món literari i editorial («La literatura», «Torero d’hivern»). (Per sort, sembla que ja ha començat a superar l’evident trauma que li va suposar la llei antitabac, tot i que encara apareix algun personatge-addicte, ressentit per haver de fumar a l’aire lliure). Temes tractats, aleshores, amb un to de simpàtica mofa, de ludibri irònic cap als protagonistes. Tot plegat traspuava sempre un biaix ideològic d’un narrador simpàtic que podríem definir com a progre.

Situem-nos sumàriament a la novel·la que avui ens ocupa. El seu protagonista és conegut com a Ludvik Slaby. Entra a treballar a una petita editorial comandada per un dèspota anomenat K, amb un sol company de feina que, ràpidament, queda batejat com a Primer Hàmster —això ens porta a concloure que, encara que no s’expliciti, el mateix Ludvik es considera, en realitat, el Segon Hàmster de l’empresa. Què s’hi trobarà? Ho explicaré amb un intent de metàfora falsament erudita. De la mateixa manera que Ramon Llull presentava el coneixement mitjançant una escala, en la qual s’ascendia de l’element més bàsic (una pedra) fins al més complex i abstracte (Déu), en Ludvik farà una ruta inversa del coneixement editorial a la inòpia intel·lectual. Anirà baixant lentament els esglaons, degradant-se, des del punt més pròxim a Déu a la novel·la —ço és K, l’editor— fins a convertir-se ell mateix en una «pedra» incapaç de qualsevol iniciativa o il·lusió. Una pedra que queda en mans d’aquest Déu, K —que tot ho sap i tot ho vigila— per fer-ne el que vulgui. Ludvik sentirà que treballa com a Cap de Res, incapaç d’imposar mai el seu criteri enlloc.

A L’amo, com veiem, tots els aspectes abans destacats de Torero d’hivern (l’explotació, l’abús, etc.) es mantenen igual, inalterables, també la voluntat política de denúncia. Hi ha un gran canvi, però, que esdevé fonamental, i que és sobretot estilístic. És com si Adam hagués agafat tots aquest temes que esmentava i els hagués destil·lat per fer-ne una peça única, plenament estilitzada, aixoplugada sota una única trama angoixant i malaltissa. Explicada per una veu i amb un to que no s’assembla gens al que li havíem llegit fins ara. Una veu persistent, segura, de ràbia continguda, de to immutable, que descabdella el seu relat amb sobrietat i domini de la llengua. Amb un humor latent, tallant, que no parteix tant de la veu narrativa com de les situacions absurdes en què es troba immers. El gir de mitjó, la nova òptica que ha operat l’escriptor guinardorenc a l’hora d’encarar aquesta novel·la, és ben encomiable. No pas perquè el llibre anterior no fos prou bo —era generalment entretingut i amè—, sinó perquè ara ha estat capaç de centrar el contingut i la forma en una sola història perfectament cohesionada.

Per aconseguir aquest to unitari l’obra se sustenta, sobretot, en un seguit d’expressions que funcionen com a mantres que es van repetint i repetint al llarg dels capítols. Comparacions i metàfores que a còpia d’emfasitzar-se van cohesionant el relat i l’ambient penós que vol transmetre. Es parla sempre de la voluntat de l’editor K (l’amo) de «comptar cèntims i més cèntims i fer muntanyetes de més cèntims»; de «la pluja seca de la crisi» que porta Ludvik a agafar aquesta feina i no poder abandonar-la; de com el narrador se sent «transformar d’un cavall de cursa a un cavall de tir», de deixar-se «domesticar»; del parlar de K «molt fluixet, com capficat, com avergonyit, com consirós, com capendins»; de la llefiscositat d’aquest personatge, que es passa sempre «la llengua de bull blanc pels llavis plens de carn» per exposar «la cultura de la cultura» i asseverar que «la confiança no es dona: es guanya»; dels instints i dels contrainstints que assetgen el narrador; dels «ulls, finestres obertes a les profunditats de la meva ànima», com a únic punt on encara es pot llegir la veritat dels seus sentiments anestesiats. D’«aquesta hora incerta» on l’acció dona el tret de sortida i d’arribada. Totes aquestes expressions —i encara d’altres, com els esparsos aforismes de celebritats literàries— surten i surten de forma reiterada i són, al cap i a la fi, l’esquelet lingüístic que arma la novel·la. És una tècnica que funciona molt bé però que a mesura que avança la novel·la, val a dir, agafa to de pilot automàtic.

Adam aconsegueix bastir la història sobre un seguit d’abstraccions i situacions repetitives que van augmentant pas a pas l’absurditat i el laberint —un altre concepte que apareix a bastament— en el qual es veu immers el nostre narrador. Sovint els diàlegs s’apunten però no es concreten, es mantenen a través de sobreentesos:  

 […] quan el Primer Hàmster em va trucar per primer cop i em va dir. Aleshores vaig mirar el rellotge i vaig dir. Va contestar apressament —clandestinament?— i va penjar. […] havent expressat el Primer Hàmster la necessitat d’estar sempre en disposició d’encendre un cigarret i per tant d’estar-me fora, va preguntar i jo vaig explicar i ell va fer un gest molt peculiar amb el canell, va aixecar la gerra, va acceptar i va dir. (p. 13)

La història se situa a Praga, en una operació que recorda, per posar un exemple recent, a la de Víctor García Tur a L’aigua que vols, quan ubicava la seva narració al Quebec. Traslladant la història a un país llunyà però amb (imaginem) similituds que ens permetin fer de mirall de la nostra societat. Obviant tota la obvietat —que és explícita— de la referència a la grisor de Kafka, parlar del sistema cultural txec permet disseccionar també una cultura petita assetjada per una llengua hegemònica i mostrar el fris dels personatges que hi circulen. Tot plegat, suposo, per curar-se en salut de possibles comparacions amb la realitat catalana que, no obstant —som així de miserables—, són difícils d’evitar. En qualsevol cas, i partint del fet que tinc tants coneixements de txec com de la reproducció dels cavallets de mar, no m’estranyaria gens ni mica que en els noms dels protagonistes s’hi amaguin també jocs de paraules. Només fent una recerca ràpida al google translate ja es pot deduir que el sobrenom amb el qual K bateja el narrador, Slaby, vol dir feble o que el nom del poeta i traductor Vykopane1 es podria entendre com excavat.

Els personatges que planteja Miquel Adam tenen alguna cosa d’arquetips, de putxinel·lis que actuen conscients del seu paper dins del món de la farsa que representa «la cultura de la cultura». Hi apareix l’editor antagonista de K, la sòcia capitalista que manté el negoci, la jove promesa literària, l’autor consagrat, l’intel·lectual de prestigi, etc. També el fet que l’editorial s’anomeni sempre i simplement la Societat Limitada té una voluntat d’impersonalitzar i d’universalitzar els conflictes que hi passen. És a dir, parlem del cas concret d’una editorial, però podria trobar-se el mateix subtil tracte degradant en qualsevol tipus d’empresa que exerceixi el poder de la mateixa manera.

Lògicament, però, que tot això passi dins del «món dels llibres», fa més sagnant la faula per tot el que comporta de desmitificació del gremi. Ho veiem des d’un bon inici quan es descriuen els motius que porten K a ser editor «Va perseverar a ser editor perquè el respectessin tota una colla d’homes i dones de cultura que ara, invariablement, s’agenollen davant seu per tal que els publiqui les seves obres i les seves traduccions, ignorant que seran destruïts no només com a homes i dones de cultura sinó també com a éssers humans» (p. 11). O també més endavant, quan es compara l’edició de llibres amb el tràfic de drogues (p. 52). Hi ha una clara voluntat de desemmascarar qualsevol aura de puresa que l’entusiasta lector txec (o català) pugui tenir cap a l’univers editorial. És tan ple de miserables com qualsevol altre gremi.

La novel·la entrecreua dues línies temporals amb un punt de filigrana. Mentre Ludvik espera l’arribada del metro «congela el temps» i pot recordar els quatre anys de vexacions i ressentiment a les ordres de K. La posició metafòrica en la qual trobem el narrador, ensorrat, fent-se el «judici sumari al subsòl de l’ànima en pena» (p. 119), esperant el metro, es combina amb el gruix autèntic de l’obra, la seva experiència a la Societat Limitada. La història, doncs, avança pausadament i sistemàticament, amb la mateixa lentitud amb la qual el metro triga a arribar. La desesperació del protagonista manté la tensió al llarg de la novel·la. Què passarà quan finalment arribi el metro? Hi pujarà o es llançarà a les vies?

La progressiva degeneració laboral amb la qual K esclavitza Ludvik —usar-lo de noi dels encàrrecs, espiar-li el correu electrònic, no deixar-lo fer cap presentació divertida, revisar-li qualsevol text, boicotejar-li la carrera d’escriptor— comporta l’anul·lació del seu caràcter, l’enfonsa en una melangia vital que l’obliga a una submissió absoluta amb el director de la Societat Limitada. Arriba fins i tot al punt d’identificar-se amb el mateix caràcter de l’amo, amb el seu ressentiment perpetu: «Sento com a propi un desdeny que no em pertany, però no hi puc fer res, perquè soc de K. Soc K. Cada dia que passa m’hi assemblo més» (p. 116). En realitat, com ens indica el títol, l’autèntic protagonista de la novel·la, el gran personatge memorable, és K. Miquel Adam calcula molt bé les dosis d’humiliació que va patint Ludvik, que d’una en una semblen poca cosa però que, sumades totes, assenten el seu esclavatge. L’aire viciat que prenen les relacions entre els tres membres de la Societat Limitada, amb punyalades roïnes per l’esquena, descripcions de violència psicològica de baix perfil, va calant a l’esperit de l’editor silenciat. Era fàcil caure, en un ambient com el que es planteja, en descripcions massa grotesques, sòrdides o fastigoses, però Adam sap —gràcies a l’estil comentat més amunt—mantenir la tensió i augmentar a foc lent el nivell de perversió de la trama, sense caure mai en comparacions que surtin fora de to.

L’única manera que troba Ludvik de suportar aquesta situació passa per un desdoblament de la personalitat, que ve marcat pels dos noms amb el qual el coneixem: Ludvik, l’home que té parella i que serà pare. I Slaby, el Cap de Res, l’escriptor enfonsat per la seva pròpia editorial (p. 129-130). Veiem com dins del mateix personatge intenten sobreviure les dues ànimes. Aquesta duplicació de la personalitat s’exemplifica molt bé en el punt en què comença a enviar-se correus i a entaular diàlegs amb si mateix (p. 180). Una forma de reprendre l’autoconsciència. Per escriure’s i, d’alguna forma, potser inconscientment, salvar la literatura que es pot extreure de la seva situació.

Tot apuntant les diatribes i aforismes del seu amo va conformant aquest llibre que «escriu i no escriu dins del seu cap», i que serà la clau per acabar-se alliberant o no de les arbitrarietats de K. Perquè «entre fer una cosa i no fer-la, sempre queda l’opció d’escriure-la» (Ludvik Slaby) (p. 12). Tot i l’agror del contingut, és aquesta escriptura, aquesta troballa de Miquel Adam, que els lectors tenim la gaubança de tenir entre mans, el que fa de L’amo una novel·la estimable. 

  1. D’aquest personatge poeta i traductor se’n fa una descripció majestàtica a les pàgines 106 i 107. S’hauria de fer una enquesta d’aquestes de Twitter per descobrir en quin o en quins poetes s’ha inspirat Miquel Adam per crear-lo.

(Barcelona, 1991). Filòleg i professor d'institut. Expert en literatura catalana contemporània i també en sèries de TV3. Autor del llibre Memòria, oralitat i ironia a la narrativa de Jesús Moncada (2019).