De Murià a Solà, un camí de camins

Sobre Baules. Vint-i-una escriptores i la seva literatura

Ja fa dies que a les llibreries podem trobar Baules. Vint-i-una escriptores i la seva literatura, un recull d’entrevistes literàries fetes per Marta Nadal (Barcelona, 1959) que, segons sembla, va aprofitar el confinament1 per recollir i endreçar part de la feina que ha fet fins ara i que s’havien publicat, la gran majoria, a la revista Serra d’Or durant els últims quaranta anys —la més antiga que s’hi recopila és l’entrevista a Maria Aurèlia Capmany, publicada l’any 1988. El fet que n’hagi fet una tria —la més evident, que és un recull únicament d’autores— i les hagi endreçat i antologat, fa que les entrevistes pesin més, siguin apreciades des d’un altre punt de vista: més enllà de la immediatesa de l’entrevista publicada a una revista cultural mensual, hi trobem un reguitzell de veus de moltes de les dones que han estat les protagonistes de la literatura catalana del segle xx i començament del xxi: novel·listes, poetes, traductores i agents culturals. Hi trobem Montserrat Roig, Maria Mercè Marçal, Mercè Ibarz, Dolors Miquel, Montserrat Abelló, Marta Pessarrodona, Núria Cadenes… la tirallonga fa goig, i és precisament aquesta acumulació la que provoca que l’obra s’apreciï més aviat com una panoràmica del paisatge cultural català de les últimes dècades, i n’hi ha per a això i per a molt més: al volum, editat per Comanegra, hi trobem autores nascudes al llarg d’un segle, des de la més gran, Anna Murià, que va néixer el 1904, fins a Irene Solà, la més jove, de l’any 1990.

Aquest monument de Marta Nadal, un monument fet de mica en mica, amb una constància de tota una vida, mira enfora i és un homenatge doble: d’una banda, al gènere mateix, a l’art de fer entrevistes; de l’altra, a les dones escriptores d’aquest país; i m’agradaria pensar que també és un homenatge a la feina feta, i a la resta d’entrevistadors i periodistes culturals, que han treballat durant anys amb la voluntat de donar a conèixer al públic la literatura i els escriptors en actiu de les últimes dècades. Pel que fa a l’homenatge a l’art de fer entrevistes, ja a la presentació Nadal enumera els referents i s’emmiralla amb aquells que han passat abans que ella per aquest gènere, tant d’aquí com de fora, en diversos formats: des de les entrevistes de The Paris Review, de Writers at Work o d’Apostrophes de Bernat Pivot, fins al mític A fondo de Joaquín Soler Serrano, o Personatges, de Montserrat Roig, i acabant amb els predecessors que va tenir a Serra d’Or mateix, Baltasar Porcel i una altra vegada Roig. Però què cal, per sortir-se’n? Nadal descriu l’entrevista com una entitat amb esperit doble, un cos de dos caps:

Sempre he entès l’entrevista literària com una espècie de desmuntable en què apareixen dos discursos: el de l’entrevistadora, que construeix la reflexió crítica entorn de l’obra, amb l’esquelet crític que impliquen les qüestions i els temes plantejats, i el discurs de la persona entrevistada, que resulta finalment una mena d’assaig. Un i altre conflueixen a manera de conversa (ha deixat de ser una entrevista) obrint al lector un espai de creació i de pensament. (p. 14)

Perquè funcioni, però, cal que hi hagi dos caps que pensen i que s’entenen, així com una feina prèvia per part de l’entrevistador, que ha de conèixer amb profunditat l’obra de l’autor, el recorregut, les fílies, i l’entrevistat ha de tenir l’esma de voler ser entès, d’explicar-se.

Podríem repetir el tòpic que l’entrevistador ha de quedar a l’ombra, ser transparent i deixar que l’autor en sigui el protagonista. Malgrat tot, al volum no és ben bé així, i és d’agrair: a mesura que el lector va avançant en la lectura d’aquestes Baules, l’entrevistadora comença a agafar entitat; primerament no es veu, queda amagada rere el protagonisme de l’entrevistada, però de mica en mica, a còpia d’anar acumulant entrevistes, se li comença a conèixer el traç: la tria d’autores escollida, això és, la tasca d’antòloga, és un dels punts més importants, però n’hi trobem d’altres, com ara la recurrència de les preguntes, la importància que es dóna als referents i a les xarxes que s’acaben establint entre les autores, gairebé com si totes elles, entrevistadora inclosa, formessin un entramat de coneixences, fa la resta i hi acaba donant un sentit més ampli, una mateixa mirada transversal. Pel que fa a la tria escollida, cal remarcar que hi ha un pes especial d’autores nascudes entre els anys quaranta i cinquanta —nou de les vint-i-una són nascudes durant aquells anys, pràcticament la meitat del volum—, mentre que s’hi troben a faltar autores nascudes entre els anys vint i trenta —no n’hi ha cap, ni Maria Àngels Anglada, ni Felícia Fuster o Zoraida Burgos. D’això, és clar, ens en podem queixar amb la justa mesura: primerament perquè la tria és personal, però també perquè està subjecta a la tasca feta durant anys a Serra d’Or. Potser és més curiosa, perquè era més fàcil de resoldre, la migrada quantitat d’entrevistes fetes a autores nascudes a partir dels anys setanta i, tenint en compte la seva qualitat i el protagonisme que tenen actualment al circuit literari, és llàstima que només n’hi apareguin quatre. Passa el mateix amb l’origen: s’hi compten dues illenques, Carme Riera i Maria-Antònia Oliver, una autora de la Franja, Mercè Ibarz, i una sola veu del País Valencià, Àngels Gregori; per tant, només quatre de les vint-i-una autores del recull són de fora del Principat.

Tot això, però, són menudeses: el llibre aconsegueix ser molt més que un catàleg d’entrevistes, precisament perquè permet anar veient l’evolució de diversos aspectes generals vistos des del punt de vista de les escriptores; no només del feminisme a casa nostra, sinó també de la professionalització de les autores i la importància de la relació que acaben establint entre elles, o els canvis polítics del país. Realment, aquestes baules teixeixen una cadena ferma que ajuda a comprendre com hem arribat al panorama literari del 2021. És sorprenent, per exemple, la comparació entre la primera entrevista, feta a Anna Murià l’any 1999, i l’última, feta a Irene Solà el juliol de 2020: Murià es mostra com una autora que ha renunciat a la possible carrera literària per posar la família al centre, dubta de la seva tasca, menysté el seu talent o les obres que va fer en el passat. L’ambició i la voluntat de professionalització són a l’antípoda, perquè hi ha una prioritat clara: les cures, o com ella mateixa afirma: «Ara, primer de tot la família. I tant!» (p. 36). A mesura que avança el volum, aquesta professionalització i aquesta ambició de les autores creix, fins a arribar a l’última entrevista, en què se’ns mostra una Irene Solà centrada a explicar els mètodes d’investigació i producció literària, amb una fotografia en què es mostra desafiant a càmera, en un posat tan professional que si no en sabéssim l’origen ens podria semblar un anunci de Levi’s.2 La presència de les cures i la relació que s’estableix amb pares i fills i les dependències vitals que generen, però, la trobem en més o menys mesura en tot el volum —la cura de la família en Murià, la cura del fill malalt d’Abelló, de la mare malalta en Sònia Moll, torna a aparèixer en l’entrevista a Cèlia Sànchez-Mústich, etc.—, i es fa inevitable pensar com apareixeria (hi apareixeria?) en el cas que ens trobéssim davant d’entrevistes a escriptors homes.

Un altre punt transversal és la relació que estableixen les escriptores entre elles: Mercè Rodoreda i Víctor Català planegen pel volum com un fantasma, no hi apareixen però tothom, a la seva manera, les té presents. Moltes autores les reivindiquen com a referent i n’hi ha que fins i tot les maten per intentar superar-ne la influència, com afirmà Montserrat Roig: «La meva lluita durant tots aquests anys ha estat matar Mercè Rodoreda. […] Em sento totalment agraïda pel que m’ha transmès, però la Rodoreda jo l’he enterrada; no les seves novel·les, és clar!» (p.106). Malgrat tot, és Maria Aurèlia Capmany qui sembla que va ser capaç d’erigir-se com un element positiu dins el sistema literari, una autora que apareix descrita sovint com una àvia literària, capaç d’ajudar a créixer moltes de les autores amb qui es va relacionar. Altre cop, no s’acaba de conèixer si la presència insistent és a causa de les entrevistades o bé a causa de l’entrevistadora, ja que Marta Nadal és i ha estat gran lectora de Maria Aurèlia Capmany i n’ha estat la comissària del centenari. Així tot, queda palès que encara no se li ha fet justícia, i molt segurament el públic lector encara no és conscient de la importància que va tenir la figura d’aquesta autora. Perquè la gràcia del volum, sobretot, és aquest: fa pensar al lector que a casa nostra tenim una bona fornada de veus femenines a qui potser no hem escoltat amb prou deteniment; engresca a l’hora de pensar que encara es pot llegir aquella autora que teníem pendent, o que potser no vam estar prou atents a aquella altra novel·la, que és el que ha d’aconseguir tota bona entrevista literària: que la lectora, en definitiva, tingui ganes de llegir-les més.  

 

  1. No és l’única persona que, durant la pandèmia, va aprofitar el temps per fer un balanç de la feina feta durant les últimes dècades, en les darreres setmanes també ha aparegut Soliloquis de nyigui-nyogui d’Enric Casasses que, si més no, opera de la mateixa manera: durant els dies tranquils de la pandèmia devien veure la necessitat d’endreçar i explicar-se, d’antologar l’obra feta que, vista en conjunt, comença a agafar forma de monument. Pot ser interessant, en un futur, veure com la pandèmia ha afectat la literatura de casa nostra en aquest sentit.
  2. Les fotografies que acompanyen les entrevistes són un gran encert, i elles soles revelen molta informació i afegeixen matisos i complexitat a les entrevistes.

(Rubí, 1989). És llicenciada en Filologia Catalana i Teoria de la Literatura i va cursar un màster d’Edició. És editora i correctora freelance. Ha publicat articles i ressenyes a Núvol, Reduccions i La Directa. És cofundadora de la col·lecció de plaquettes de poesia «Els papers díscols».