Dostoievski. A partir d’una infàmia

Es veu que en els estudis de literatura russa hi ha certa propensió al biografisme: parlar de Dostoievski és parlar de la vida de Dostoievski. Motius d’aquesta tendència, tants com vulguem;¹ excessos, també. Un, allò de convertir el concert de les lletres en un guirigall de xafarderies, testimonis encontrats i execucions en efígie: «el secret de la veritat: a veure qui viu més anys», escrivia un Xalàmov dolgut, «qui sobreescriu a qui».² Un excés pitjor seria el d’assumir una dependència completa de les paraules que nosaltres llegim respecte a les accions i les hores de vida de qui les ha escrit. La destralada que Raskólnikov clava a la vella converteix Dostoievski en assassí als ulls d’un impressionable: és el preu d’haver fet relliscar l’eina a l’últim moment i haver-la encastat al crani de la usurera per la part de darrere i no pel tall, massa real tot, massa viu.

Però hi ha ombres menys ingènues, com la que lliga Dostoievski a Svidrigàilov, de Crim i càstig, o Stravroguin, d’Els dimonis. Dècades després de mort, quan la seva figura ja havia pres dimensions mítiques i s’havia aureolat de tota mena d’exageracions, van publicar una carta de Nikolai Stràkhov, suposat amic i primer biògraf de Dostoievski, a Tolstoi:

[Dostoievski] tenia una flaca per les porcades, i en presumia. M’ho va explicar en Viskovàtov [escriptor i crític, 1842-1905], com presumia d’haver… en una bània [una mena de sauna russa] amb una nena petita que li va portar una institutriu. (Nikolai Strákhov, carta a Lev Tolstoi del 28 de novembre de 1883, publicada el 1913.)

No he trobat cap estudi que ho consideri d’altra manera que una difamació i una venjança diferida. Stràkhov havia treballat amb els arxius de Dostoievski i per força hi havia descobert què pensava d’ell el seu difunt amic: «malgrat el seu aspecte de moralista, per dins és lasciu, i per qualsevol porcada [cursiva meva: la mateixa paraula que Stràkhov fa servir a la seva carta], que sigui ben bruta i vil i lasciva, està disposat a vendre’s el que calgui» (Quadern de notes, 1876-1877). Segons una teoria extravagant i perfectament possible, Stràkhov va escriure a Tolstoi sabent que tard o d’hora publicarien la seva correspondència (així va ser, al cap de tres anys de morir Tolstoi) i que la fama del seu amic estimat, odiat, biografiat, quedaria tacada per sempre. Aquest Stràkhov, d’altra banda, va ser l’home que hauria pogut presentar Tolstoi i Dostoievski, en una conferència del filòsof Vladímir Soloviov a Moscou, el 10 de març de 1878, l’única vegada que tots dos van coincidir.

En la següent metamorfosi, aquest rumor salvatge empastifa el tercer gran novel·lista rus, Turguénev. Diuen que va dir Turguénev a un parell d’amics que Dostoievski li va dir que… De tot això, no n’hi ha testimoni directe enlloc, en cap carta ni nota, i la situació era prou abracadabrant per fixar-la o compartir-la just després de viure-la. Per no tenir, aquesta trobada-confessió no té ni data concreta. Cal que publiquin la carta de Stràkhov a Tolstoi, que reaccioni perplexa la vella vídua, que esclatin una guerra, dues revolucions i una altra guerra, perquè l’any 1926 Ieronim Iassinki (1850-1931), un d’aquests dos amics amb qui va parlar Turguénev, ho expliqui de segona mà a La novel·la de la meva vida, canviant les circumstàncies i conservant només la institutriu, a la manera d’una autoacusació falsa, i amb un sospitós alambinament literari. La citació és llarga, però confio arribar a un lloc interessant, o si més no més interessant que aquesta espècie de Kharms escabrós:

—Admeto que no esperava la seva visita, Fiódor Mikhàilovitx —va començar Turguénev—, però estic molt content que hagi recordat els vells temps i em vingui a veure.

—Ai, Ivan Serguéievitx, no es pot ni imaginar que feliç que em fa que em rebi amb tanta amabilitat! —va començar a parlar Dostoievski, nerviós—. Un gegant del pensament, un escriptor europeu de primera classe, podríem dir: un geni! I el que el farà especialment content és saber per què l’he sorprès amb la meva visita inesperada i, com vostè afirma, l’he fet content. Ai, Ivan Serguéievitx, he vingut per mesurar l’abisme de la meva baixesa amb l’altura dels seus posicionaments ètics!

—Què diu, Fiódor Mikhàilovitx? Vol esmorzar?

—No, merci beaucoup, Ivan Serguéievitx, la meva ànima gemega i fins i tot podríem dir que put. Volia anar al monestir a visitar el monjo —va dir el nom—, que conec i respecto, anar-hi i plorar sobre el seu pit. Però he decidit donar-li preferència a vostè, ja que el monjo destaca per la seva bondat, d’una banda, i de l’altra han descobert que, per indulgència seva, guardava entre les pàgines de la Santa Bíblia unes imatges pornogràfiques d’allò més desvergonyides i, si bé ha resultat ser tot la maquinació diabòlica d’un novici, jo, després d’una reflexió seriosa, m’he sentit torbat i he preferit venir a veure’l a vostè.

—Per confessar-se, Fiódor Mikhàilovitx? Valga’m Déu!

—Ai, tant de bo m’hagués valgut ahir, Déu, a quarts de sis…

—Què va passar?

—Doncs just a quarts de sis va passar que, passejant pel Parc d’Estiu, em vaig trobar una institutriu francesa i amb ella una noieta preciosa, de cames llargues, amb els genollets a l’aire, sap?, i que amb prou feines arribava als tretze anys: va resultar que en tenia dotze. Jo tenia a la butxaca els sis-cents rubles que m’havia donat aquell matí l’editor Wolf. Un dimoni es va emparar de mi de sobte i, encara que no parlo tan bé el francès com vostè, em vaig adreçar a la institutriu amb una proposta atrevida. Aquí el millor és que era tot sobtat i, el més important, atrevit. A ella només li quedava alçar la mà i ventar-me una bufetada o acceptar. Va respondre’m amb un somriure, em va oferir el braç com a un amic i es va posar a parlar amb mi com si em conegués de sempre. Ens vam asseure en un camí lateral, en un banc, i mentrestant la nena jugava amb el cèrcol. Va resulta que la franceseta havia de tornar urgentment a Suïssa i necessitava dos-cents rubles. Quan li vaig dir que n’hi donaria cinc-cents, va saltar d’alegria, va fer venir la seva pupil·la, li va manar que fes un petó a aquell bon senyor i ens en vam anar (com dir-l’hi, Ivan Serguéievitx?) en un veritable paradís que, un cop acabat, es va convertir per mi en un infern. Veig que els ulls se li han encès d’ira, Ivan Serguéievitx, podríem dir, els seus ulls genials, amb una expressió que no oblidaré mai de la vida! Però permeti que l’il·lustri encara més i que li dibuixi els detalls més indignants…

Turguénev no el va deixar acabar, es va incorporar a la chaise-longue i, assenyalant-li la porta, va cridar:

—Fiódor Mikhàilovitx, vagi-se’n!

Dostoievski es va girar de seguida, se’n va anar cap a la porta i, al moment de sortir, es va mirar Turguénev amb una expressió ja no de felicitat, sinó de beatitud.

—Doncs sàpiga vostè, senyor Ivan Serguéievitx, que m’ho he inventat tot, i ho he fet només per l’amor que li tinc i per distreure’l una mica.

Quan explicava aquesta trobada, Turguénev sempre acabava dient, convençut, que no hi havia dubte que el «vell sàtir» i rosegaaltars s’ho havia inventat, tot allò, igual que la història del monjo.

Quina ànima enigmàtica, la de Dostoievski.

Aquí tenim Dostoievski convertit en personatge de Dostoievski. Una concentració manierista ens ofereix els gestos típics de les seves novel·les: el miserable que busca la humiliació, els nervis de punta, una verborrea histèrica, les bufonades de l’envejós, el moment irresistible de la caiguda, el gust d’autoflagel·lar-se, raonaments il·lògics, la confessió que ha de ser redemptora, el dispendi fulminant de diners, els francesos o francòfons com a portadors de depravació moral. I, per descomptat, «l’ànima engimàtica». Psicologisme que frega el grotesc: «el millor és que era tot sobtat i, el més important, atrevit». La història del monjo se l’hauria pogut inventar el vell Karamàzov prenent conyac. Apareixen una colla de recursos d’humor dostoievskià: el contrast còmic d’un que fa el pallasso amb un altre que vol guardar les bones formes, el joc amb coses que el lector sap o endevina i un dels personatges ignora (Dostoievski dient que Turguénev estarà molt content de saber per què l’ha visitat), les sortides intempestives («vol esmorzar?»), el revers sarcàstic del sentimentalisme (Dostoievski plorant al pit d’un monjo), el francès de pa sucat amb oli per quedar refinat, la bestiesa més genuïna (a què ve, la història del monjo?), les expressions cancelleresques fora de lloc («com vostè afirma»), la tornada dissonant d’una paraula que havia sonat abans (els «ulls genials» al moment que Turguénev s’escandalitza).

Tot plegat no passaria de falòrnia obscena si no fos per dos punts que val la pena ressaltar. El primer, l’estadi fix de la «manera Dostoievski» més de quaranta anys després de mort, potser una mica com la «manera Rodoreda» encara ens persegueix, seduïts o irritats. Una manera que pesa massa perquè la puguin ignorar els narradors que segueixen, i que o bé hi passen per la voreta (se  m’acuden Txékhov o Conrad) o bé l’assimilen, uns paint-la sàviament i incorporant-la (Proust), d’altres amb alguna indigestió gloriosa (D. H. Lawrence, que no sabia que no és bo menjar molt Dostoievski abans d’anar a dormir). 

L’altre punt és el que dona un sentit més fondo al disbarat: l’home Dostoievski, que aquí sí que és el mateix que l’escriptor, assumint els pecats i les actituds dels seus personatges. Aventurant-me: el que potser té realment d’escriptor cristià Dostoievski, el profeta, el malalt, algú que des de petit se sent caixa de ressonància del dolor del món, algú que busca aliment espiritual en les notícies de successos, és aquest recollir culpes per redimir-les en forma de novel·la. I el que compta és en quina forma de novel·la. És per aquí que la paròdia vulgar, amb aquest al·lucinat que s’inventa una acusació atroç davant del digne Turguénev, agafa el sentit de la possessió. Ningú no ho diria millor que Bakhtín (Problemes de l’obra de Dostoievski, 1929): «Dostoievski no pensava amb pensaments, sinó amb punts de vista, amb consciències, amb veus».

Són «veus» el que trobes quan entres en una novel·la seva. Idees? Diria que no estem disposats a comprar sense rebaixes gaires idees seves, les que tenen a veure amb la llibertat humana i poc més. Les tesis de fons de cada novel·la fracassen deliciosament, el geni creatiu se l’emporta i l’obra va més i més enllà.³ Trobem tota l’estona una desconfiança radical cap a la raó i la possibilitat de construir uns marcs que retinguin el doll desbordat del viure. La paraula, a través d’aquestes «veus», renuncia a les amarres de la intel·ligència o el bon gust i es deixa endur pel corrent. Encara que des de fora sembli un il·luminat, Dostoievski no posa esperances ni tan sols en el moment de la lucidesa màxima, el de la revelació: aquell instant que algun cop hem sentit com si ho entenguéssim tot coincideix en ell amb l’atac d’epilèpsia. Entendre-ho tot és embogir, és la connexió intolerable amb la veritat última del món, una realitat que l’enteniment no és capaç de suportar. Fa la sensació que Dostoievski recorre a la fe perquè ha claudicat. Si la Divina Comèdia l’hagués escrit ell, en arribar a dalt de tot del cel i contemplar la candida rosa, cauria d’esquena i començaria a escumejar. Tindria el seu què.

Les «veus» porten més coses que idees: dubte, drama, espai, carnalitat. Encara ara enlluerna pel seu atreviment la incorporació al material literari del lapsus, la repetició accidental, la frase interrompuda o malgirbada… La meravella dramàtica que són els diàlegs dostoievskians la confirma qualsevol adaptació teatral ben feta.⁴ L’espai on ressona aquest cor delirant és imprescindible pel seu efecte acústic. Per exemple, una imatge que travessa l’obra de Dostoievski és la d’algú caminant amunt i avall per una habitació: esperant, pensant, torturant-se.⁵ Són els pensaments que ronden per l’habitació del cap, i també és l’autor que escriu mentre dicta, i també és el lloc acollidor on es llegeix la novel·la burgesa, ara tornat inquietant.⁶ Aquesta és l’estranya condició carnal de la veu: fer-hi entrar el lector, endur-se’l en el raig del dir. El Dostoievski disfressat d’ell mateix que veiem en aquella estilització de mala fe és el novel·lista que es deixa posseir, en aquest cas per la veu més abjecta. En darrer terme, amb les seves veus i possessions successives, Dostoievski busca que, sota les ganyotes i els esgarips del botxí histriònic, retroni el crit de la víctima.

Però hi ha una cosa que no he sabut atrapar i que deu ser la que ens empeny a tornar als seus novel·lots. És el Dostoievski poeta, fugisser, oracular. El trobes en escenes com els diàlegs entre Stavroguin, el condemnat, el buit humà que xucla tothom que s’hi acosta, i Kiríl·lov, el suïcida lògic, d’Els dimonis (segona part, primer capítol):

—Quan tenia deu anys, a l’hivern aclucava els ulls, expressament, i m’imaginava una fulla, verda, molt clara, amb les seves venetes, i el sol que brillava. Obria els ulls i no m’ho creia, perquè estava molt bé, i els tornava a aclucar.

—De què va, això? Una al·legoria?

—Nooo… Per què? Cap al·legoria, només la fulla, una fulla. Està bé, una fulla. Tot està bé.

—Tot?

—Tot.