I
André Markowicz, que ha traduït —entre moltes altres coses— l’obra completa de Dostoievski al francès, en una entrevista va dir una frase memorable: «Quan llegeixes, els ulls llisquen. Quan tradueixes, els ulls se submergeixen.» La lectura lenta i detallada que implica la traducció es podria comparar amb el submarinisme. Et permet descobrir uns animals o unes plantes que no veuries si et limitessis a nedar, a deixar-te gronxar tranquil·lament per les aigües del text. També, és clar, et fa topar tota l’estona amb unes roques que un nedador —feliç d’ell!— passaria per alt.
En el meu cas, la roca més dura ha estat la sintaxi endimoniada de Dostoievski i el seu llenguatge angulós, llampant, a vegades gairebé expressionista. Pel que fa als tresors submarins, un dels més curiosos s’amagava al capítol II de la novel·la. Hi ha un moment que el senyor Goliadkin, adreçant-se al seu metge alemany, en Krestian Ivànovitx, diu una frase que he traduït així: «No pretenc humiliar aquells que, potser, encara són pitjors que vostè i jo…». Tot seguit, en adonar-se que ha estat més sincer del compte, en Goliadkin rectifica: «Vull dir que jo mateix». L’adverbi original que, en català, es converteix per força en adjectiu, i que he traduït com a «pitjors», potxiixe, és col·loquial, no forma part de l’estàndard literari i s’assembla molt a un altre adverbi-adjectiu, txiixe, que vol dir «més pur». Per això molts traductors ho interpreten a l’inrevés: «No pretenc humiliar aquells que, potser, són millors que vostè i jo…» És cert que en qualsevol altre context aquesta afirmació seria més lògica. El protagonista retorçat d’El doble, però, és tan recelós i malèvol que la mera idea que hi pugui haver gent millor que ell li resultaria inconcebible. Potser aspira inconscientment a la bondat, però es creu incapaç de fer el bé ni de ser ben tractat pels altres. Es considera detestable: el seu amor propi i la seva misantropia li fan creure que els altres encara ho són més. D’aquesta sospita, en treu una satisfacció perversa que converteix en una força vital. Si és capaç de buscar la complicitat d’algú, només la pot buscar des d’aquí: només li interessa arrossegar l’altre al fons de la seva misèria moral. Tanmateix, hi ha relacions jeràrquiques que li prohibeixen convidar l’interlocutor a rebolcar-se amb ell al llot de l’autodenigració. Entre el senyor Goliadkin i el metge hi ha una distància respectuosa; el metge fins i tot ocupa una posició superior, ja que és l’altre qui el necessita. De manera que, encara que el seu inconscient l’hagi delatat, en Goliadkin es retracta del que acaba de dir. No és el primer cop ni serà l’últim: retractar-se constantment del que ha fet, ha dit o ha pensat —accions sovint difícils de destriar en una narració farcida de monòlegs interiors— és el pa de cada dia d’aquell que Dostoievski anomena «el nostre protagonista». L’expressió russa que fa servir es podria traduir també com «el nostre heroi». En l’actitud amb què el tracta el narrador s’hi barregen la pietat i la ironia, l’afecte i la repugnància. També la relació entre els dos Goliadkins és un còctel de contradiccions. La capacitat única que té Dostoievski de plasmar l’ambivalència emocional de l’ésser humà es consolidarà en Apunts del subsòl (1864), el protagonista del qual sembla un cosí germà del senyor Goliadkin, i no trigarà a convertir-se en el tret més reconeixible de l’art dostoievskià.
II
El doble, la segona novel·la que Dostoievski publica poc després de Pobra gent (1846), el seu debut triomfal, és una obra que no continua la línia naturalista del llibre anterior, sinó que s’arrisca a introduir elements fantàstics o grotescos —o que poden ser interpretats com a tals— en un entorn aparentment realista. En aquest sentit, és deutora de dues influències juvenils de Dostoievski. La primera, i la més evident, és la de Gógol. Les reminiscències gogolesques d’El doble són incomptables. Per dir-ne algunes, al primer capítol mateix, quan el senyor Goliadkin es mira al mirall per comprovar que tot continua al seu lloc i es pregunta què passaria si li faltés alguna cosa, hi ha una picada d’ullet a El nas de Gógol: en aquest relat, el protagonista perd el nas i descobreix que aquest s’ha convertit en un empleat de rang superior al seu. Al capítol IV, on l’autor fa servir infinites vegades l’adjectiu «solemne» per mofar-se dels clixés de la novel·la romàntica, hi ha diverses paràfrasis de Les ànimes mortes, i se n’imita el to d’exaltació burlesca. També la manera de reproduir el pensament del protagonista, tan confús, entretallat i infestat de «dallò» i «com qui diu» com la seva parla, és un homenatge a El capot, on el personatge central, Akaki Akàkievitx Baixmàtxkin, és un empleat insignificant i gens eloqüent.
La segona influència decisiva és la d’E.T.A. Hoffmann, que havia tractat el tema del doble en diverses obres, les més conegudes de les quals són L’home de la sorra, Opinions del gat Murr i Els elixirs del diable. L’escena del capítol VIII en què el senyor Goliadkin jove es guanya els elogis dels superiors per una feina que ha fet el senyor Goliadkin vell, i també la de les empanades del capítol XIX, fan pensar en un altre relat hoffmannià, El petit Zaches, anomenat Cinabri. S’hi parla d’un nan deforme que té el do d’apropiar-se dels mèrits dels altres i aconsegueix que qualsevol malifeta seva sigui atribuïda a una altra persona. Al final es descobreix que en Zaches està embruixat i la seva força màgica radica en tres pèls rojos que té al cap. En canvi, el poder malèvol del senyor Goliadkin jove —si el considerem un personatge de carn i ossos en el pla fantàstic de la història i no una mera al·lucinació— continua sent un misteri fins al final.
Mentre que Pobra gent va merèixer un èxit immediat i unànime, El doble, publicat el mateix 1846 a la revista Otétxestvennie zapiski (Escrits de la pàtria), és rebut més aviat amb fredor. Alguns crítics l’acusen de ser una imitació insípida de Gógol, d’altres es queixen d’un estil massa verbós i reiteratiu. Una ressenya fins i tot acaba dient que la lectura íntegra de la nova narració de Dostoievski «produeix l’efecte d’un malson després d’un sopar copiós». Vissarion Belinski, el crític de més autoritat, que havia aplaudit Pobra gent sense reserves i era el responsable principal de la fama primerenca de Dostoievski, al principi es mostra favorable a la segona novel·la del seu protegit. Al cap de poc, en veure que Dostoievski continua col·laborant amb la conservadora Escrits de la pàtria en lloc de passar-se a Sovremennik (El contemporani), una revista liberal codirigida per Belinski, el crític es torna més sever. Desaprova que el jove autor s’hagi desviat del naturalisme i es rebel·la contra el marc fantàstic d’El doble. «A la nostra època», escriu, «allò fantàstic només pot tenir lloc en un manicomi, i és cosa dels metges, no dels poetes.» A més a més, diu que el relat es fa llarg i feixuc, i en això coincideix amb la majoria de lectors.
Ferit i contrariat per aquestes reaccions, Dostoievski decideix refer la novel·la; a finals del 1846 ja en parla a les cartes al seu germà Mikhaïl. La seva carrera d’escriptor, però, queda estroncada pel presidi i la deportació durant deu anys, i no és fins al cap de dues dècades, el 1866, que treu una nova versió d’El doble, i ho fa sobretot per raons alimentàries, mentre treballa en Crim i càstig. La segona versió és més curta que la primera —en lloc de catorze capítols en té tretze, i moltes escenes han patit retallades severes—, i ja no porta per subtítol «Aventures del senyor Goliadkin», sinó «Poema de Sant Petersburg» (un altre homenatge a Gógol, que anomena «poema» Les ànimes mortes). La diferència fonamental entre les dues versions és l’escena final. A la versió de 1846, el senyor Goliadkin puja al cotxe amb en Krestian Ivànovitx i es repenja contra ell amb tota confiança, buscant protecció. De sobte, s’adona que el seu company de trajecte, encara que sembli idèntic al metge alemany, té un aire monstruós i li allarga les mans amb la intenció de matar-lo. El senyor Goliadkin, diu Dostoievski, «va tancar els ulls amb un moviment lent i tremolós. Glaçat, esperava alguna cosa terrible, esperava… però ja ho sentia, ja ho percebia i… finalment… Però vet aquí, senyors, que en aquest punt s’acaba la història de les aventures del senyor Goliadkin.» En aquesta versió en Krestian Ivànovitx no diu res, només fa gestos amenaçadors, i el desenllaç definitiu és el·líptic. A la versió del 1866 —que ha esdevingut la canònica—, el metge parla, i ho fa amb un accent alemany molt més marcat que al principi de la narració. De la mateixa manera que el senyor Goliadkin jove encarna, paròdicament magnificats, els defectes i els desitjos ocults del senyor Goliadkin vell, el nou Krestian Ivànovitx és més alemany que l’anterior, i ho és d’una manera més caricaturesca.
III
Alguns dels lectors més il·lustres que ha tingut El doble l’han interpretat de maneres diferents. Segons Belinski, l’empleat homònim en qui el senyor Goliadkin veu una còpia exacta d’ell mateix en realitat no se li assembla tant, i en això es manifesta la percepció distorsionada de la realitat que té el protagonista; ara bé, el senyor Goliadkin l’encerta quan es convenç que l’altre fa el possible per desposseir-lo de tot i anihilar-lo. L’implacable Vladímir Nabókov, que considerava Dostoievski un escriptor mediocre i deia que només El doble era una obra mestra, en resumia així el tema per als seus estudiants americans: «Parla d’un empleat que es torna boig quan s’empesca que un company d’oficina ha suplantat la seva personalitat.» En canvi, per a Joseph Frank —autor de la magnífica biografia Dostoevsky: A writer in his time— el pèrfid company d’oficina no és més que un fruit de la imaginació malalta del protagonista: és l’arribista perfecte que el propi senyor Goliadkin voldria ser i que no seria mai.
Tant Nabokov com Frank veuen en el Dostoievski d’El doble un precursor de Joyce, sobretot pel que fa a la representació de la consciència del protagonista, condicionada per tota mena de clixés. Les descripcions del terror i la impotència que un home sent davant de l’autoritat, i alhora del seu desig obsessiu i devastador de submissió, prefiguren el món de Kafka. Hi haurà qui pensarà en el doctor Jekyll i el senyor Hide, o en William Wilson de Poe, o en Le Horla de Maupassant. Que cada lector hi busqui les seves correspondències; que cada nedador que s’animi a travessar el riu esvalotat de la psique del senyor Goliadkin arribi, si més no, sa i estalvi a l’altra riba.
(Epíleg a la traducció d’El doble de Dostoievski, de Xènia Dyakonova, que ha de sortir pròximament a Quid Pro Quo).
